Taula de pensament

El cost de la reputacíó

2012-01-19T10:31:00.000+01:00

Pel que sembla, els bancs no han contemplat tots els costos d'aquesta crisi., o potser saben quan val la pèrdua de reputació que ja tenen i que seguiran tenint. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/19/cost-reputacio/542662.html

Silencis

2012-01-12T09:58:00.003+01:00

Amb una entrevista a l'Agència EFE, Mariano Rajoy no ressolt el problema d'informació del seu govern. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/12/silencis/541461.html

Taxe de sejour

2012-01-05T10:33:00.000+01:00

Una oferta que paguem entre tots. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/05/taxa-turistica/540226.html

Glaçats

2011-12-29T10:06:00.002+01:00

El meu particular resum de l'any: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/29/glacats/539153.html

L'adéu als mitjans locals

2011-12-22T10:37:00.000+01:00

Miro amb preocupació el mapa de mitjans de comunicació que estan en perill o que ja han tancat i que ha impulsat la periodista Txell Costa. En la majoria de casos es tracta de mitjans d'informació local que van desapareixent o que experimenten àmplies retallades fruit de la manca de finançament per part d'aquells organismes públics que fins ara els donaven suport o els gestionaven directament. I em sembla, sense ser pessimista, que les taques de color vermell i groc, que indiquen els mitjans tancats i els que estan en situació crítica, aviat necessitaran més espai.

L'error de les administracions locals ha estat voler absorbir, per un estrany afany de control o fins i tot de servei, aquells mitjans que van néixer amb l'inici de la democràcia, o en alguns casos, en els darrers anys del franquisme, i que eren fruit d'iniciatives de la mateixa societat que requeria espais d'informació de proximitat, de trobada i de debat i que majoritàriament es fonamentaven en les aportacions desinteressades dels seus integrants. Aquell esperit de participació social fa temps que es va perdre i la tendència ha estat la d'anar cap a la professionalització o semiprofessionalització d'aquells mitjans, alguns dels quals amb un creixement d'estructures que ja s'intuïa impossible d'assumir, i amb models que es volien assemblar als mitjans privats i més generalistes, deixant enrere l'objectiu per al qual foren creats i que no era altre que el de canalitzar i fer-se ressò de l'activitat i del dinamisme local i social.

Em sap greu perquè moltes d'aquelles experiències que avui ja no hi són o que són a punt de deixar de ser-hi, van ser una magnífica escola per a molts periodistes i, sobretot, un extraordinari canal de cohesió social. Potser el temps tornarà a posar a lloc la comunicació local, recuperant aquells valors com a mitjà d'expressió de les diferents sensibilitats i iniciatives dels nostres municipis, sense voler aspirar a ser el que no és.http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/22/ladeu-als-mitjans-locals/537880.html

UdG, 20 anys

2011-12-15T10:01:00.002+01:00

La celebració del vintè aniversari de la Universitat de Girona no és només una bona notícia per tot el que representa en l'àmbit de la transmissió de coneixement, sinó també perquè Girona estaria molt lluny de la seva realitat actual sense aquesta universitat. La gran transformació de la ciutat es deu també, en gran part, a la mateixa universitat i, sobretot, des d'un punt de vista de dinamisme i vitalitat. El ventall d'aportacions de la UdG a Girona i de Girona a la UdG abasta camps tan diversos com l'economia, el comerç, la cultura, l'urbanisme, les relacions internacionals i el creixement de la mateixa ciutat, i avui, la capital gironina ja no seria viable sense la universitat.

És cert que aquest aniversari no arriba en el millor moment de la Universitat, fruit d'una estructura feixuga i poc eficient i de pocs diners per mantenir-la, però la seva vessant de promoure talent i força a Girona segueix intacta. En els propers anys la UdG té el repte de millorar el seu model de gestió per seguir essent un referent i un pol d'atracció que dóna vida a la ciutat i Girona té el deure de seguir avançant de la mà del talent i del coneixement que aporta la universitat i, en aquest sentit, eines com el Parc Científic han de ser un dels instruments d'aquest desenvolupament.

Aquest aniversari permet avui adonar-nos de la decisió més encertada dels darrers anys a la ciutat, tenir una universitat o no tenir-ne és la distància que hi ha entre tenir futur o no tenir model per afrontar-lo i avui Girona, per sort, té en la seva universitat un motor d'esperança que ha de seguir greixant per no perdre el ritme. Els 20 anys de la UdG són només una primera etapa que ha representat molt per a Girona, però que pot representar molt més, i és aquí on rau la gran joia d'aquest aniversari. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/15/udg-20-anys/536275.html

Presentació del llibre "Crisis que matan, crisis que engordan"

2011-12-10T12:48:00.001+01:00

Us convido a la presentació del meu segon llibre Crisis que matan, crisis que engordan, dedicat a com gestionar la comunicació d'una crisi. La presentació anirà a càrrec d'Arseni Gibert, president de l'Autoritat Catalana de la Competència i, parlarem, a més del llibre, sobre si ens han explicat bé aquesta crisi actual o no. L'acte l'organitza la Llibreria la Pilona i el farem el proper divendres, 16 de desembre, a les 8 del vespre a la sala petita del Centre Cultural de Malgrat. Us hi espero!

La dura realitat

2011-12-09T09:58:00.001+01:00

Poques vegades els mitjans es fan ressò de la realitat econòmica del país més enllà de les macroxifres, i encara que sigui en un breu arraconat, aquesta comença a aflorar. http://www.lavanguardia.com/economia/20111208/54239955588/100-000-autonomos-catalanes-cerrado-falta-liquidez.html

http://www.lavanguardia.com/economia/20111208/54239955588/100-000-autonomos-catalanes-cerrado-falta-liquidez.html

Problemes de segona

2011-12-08T09:16:00.001+01:00

Es nota que en el cap dels mandataris internacionals només hi té cabuda una única preocupació, perquè probablement les seves capacitats són limitades i els resulta massa feixuc haver de resoldre diferents problemes alhora. Una prova d'aquesta limitació l'hem vist aquests darrers dies a la cimera de Durban (Sud-àfrica) sobre el clima i el canvi climàtic, on no s'ha deixat veure cap dels principals líders mundials i on no hi ha manera que els països representats arribin a un acord, encara que sigui de mínims, i només per fer veure que això del clima i del compromís amb el medi ambient els importa una miqueta.

Està clar que a les agendes internacionals la crisi ha desplaçat totes les altres qüestions i al mateix temps aquesta es converteix en la gran excusa per fer de tots aquells temes que requereixen un mínim esforç compromisos de segona o problemes que poden esperar. És igual que les emissions de CO2 hagin crescut un 49 per cent en les dues darreres dècades, o que a la banya d'Àfrica s'hagi arribat a una situació límit pel que fa a la fam, o que a l'Orient Mitjà segueixen sense resoldre's la majoria dels conflictes oberts. Ara tot queda reduït a les trobades entre Merkel i Sarkozy, al problema de l'euro i al deute dels estats, és a dir, a una crisi que no han sabut resoldre ni afrontar cap dels que havien de fer-ho.

No cal aprofundir massa en el llistat de temes pendents per adonar-nos que a hores d'ara no hi ha ningú que estiri del carro i menys, si d'allò que es tracta, és d'estirar de molts carros alhora. I no cal anar massa lluny per trobar exemples; a l'Estat espanyol tenim un guanyador de les eleccions que s'amaga des del 20 de novembre, que manté el silenci com a resposta als grans problemes del país i que, com es diu habitualment, "no sabe, no contesta". Puja el CO2 i baixa el nivell polític, i a nosaltres ens toca anar engrandint la bossa de la paciència.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/08/compromis-segona/534724.html

Corralito encobert

2011-12-01T09:11:00.001+01:00

Els efectes col·laterals d'aquesta crisi de mil cares semblen no tenir final. Ara ens assabentem que una nova normativa, treta a corre-cuita de la màniga, impedeix als estalviadors vendre participacions de bancs i empreses, com a mínim fins al gener del 2012 o, potser, fins més endavant, i que quan aquestes es puguin vendre, el seu valor, que fins ara era segur i estable, amb un interès fix, ja no serà així. És a dir, que aquells que havien preservat el seu estalvi en valors segurs i fiables, sense especular ni arriscar, ara no el tenen garantit. I com passa sovint des de l'esclat de la situació, aquesta és una informació que s'amaga o que es diu amb la boca petita, per no crear el pànic entre els petits inversors, però la realitat és que el neguit creix i que veient altres experiències anteriors, això ja s'assembla molt a aquell "corralito" argentí.

Sobta que en aquests prop de tres anys que portem de misèries econòmiques ningú digui les coses pel seu nom, i que la informació ens arribi amb comptagotes, fent més difícil que puguem entendre l'abast i les dimensions reals d'aquesta crisi, i la seqüència dels fets encara ho complica més. Primer, vàrem assenyalar com a culpables els promotors i constructors que amb un afany desmesurat de benefici varen fer esclatar la bombolla immobiliària; després, es va haver de salvar els bancs, com a pobres innocents damnificats per aquella festa de la totxana, i ara, són els estats els que paguen les conseqüències de tot plegat, però tothom s'oblida que qui realment les pateix són els ciutadans. I són aquests els qui de veritat acaben pagant la cobdícia dels primers, les salvatjades dels segons i la ceguesa dels tercers.

I per si no en teníem prou ara ens arriba la notícia que aquells que varen ser prudents i varen preservar els seus estalvis, ara tampoc no els poden utilitzar. Doncs ja em perdonaran, però això pinta malament.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/01/corralito-encobert/533137.html

Presentació de Crisis que matan, crisis que engordan

2011-11-28T11:23:00.001+01:00

El proper 17 de desembre presentarem el meu nou llibre "Crisis que matan, crisis que engordan", un manual per aprendre a gestionar la comunicació d'una crisi. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca de Malgrat, a les sis de la tarda. Ja us aniré informant dels detalls

Monedes

2011-11-24T10:02:00.001+01:00

Des de fa mesos, i donada la situació actual, des de diferents sectors es va repetint l'amenaça d'una probable sortida de l'euro, especialment per a aquells països que tenen el deute a uns nivells molt per damunt de les seves capacitats reals de poder tornar-lo, i això fa créixer els defensors d'una Europa de dues velocitats, que traduït vol dir, una Europa amb un euro fort i una Europa amb un euro feble, combinat amb la recuperació d'algunes antigues monedes nacionals.

I és curiós veure que mentre aquest debat va en augment, com un mecanisme de pressió per als dirigents dels països afectats, en algunes ciutats neixen, sense cap daltabaix, experiències que aposten per la implantació de monedes locals com a mecanisme per estimular el consum i permetre que la riquesa generada no surti d'aquests espais. Així, dins d'aquesta Europa que veu com l'euro trontolla, han quallat experiències com la de la lliura de Brixton, a Anglaterra, o el Sol de Touluuse, a França. I si a això hi afegim les múltiples iniciatives que s'estan desenvolupant arreu del món per generar monedes digitals i sistemes de pagament via mòbil, potser ens adonarem que el debat sobre l'euro ha d'ampliar horitzons i que gràcies a les noves tecnologies és viable implantar moltes petites economies més enllà de si el país forma part d'una moneda superior o no, impulsant alhora el comerç i l'intercanvi econòmic local.

Fins i tot, i tal com es va poder sentir al darrer Update de Barcelona, que promou Infonomia, algunes cadenes comercials com la xarxa de cafeteries Starbucks, ja han desenvolupat aplicacions pròpies de pagament. Vist així, jo no descartaria un escenari en el qual sota el paraigües de l'euro per a les grans transaccions, la vida local estigui farcida de mil monedes com en aquells temps en els quals cada ciutat rellevant emetia la seva pròpia moneda. Com a mínim així, la riquesa propera es quedaria a casa.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/24/monedes/531503.html

Informació selectiva

2011-11-21T19:28:00.001+01:00

Surto moix del darrer Update que se celebra a Barcelona i que promou Infonomia, i no perquè, com sempre, la informació no hagi estat interessant i innovadora, que ho ha estat, sinó perquè, pel que sembla, creix la tendència a filtrar la informació a la xarxa per part dels grans gestors de la mateixa. Així, sorprenen iniciatives com les de Google, de personalitzar, a criteri propi, la informació que sol·licita l’usuari, en funció de paràmetres com la ubicació, el tipus de demandes que fa habitualment, el navegador que s’utilitza i els gustos que algú entén que més et poden interessar. I això mateix ho aplica ja Facebook, Microsoft, Amazón o Apple, segons explica Eli Pariser en el seu llibre The Fulter Bubble, fins el punt que tu ja no obtens allò que volies navegant per les xarxes, sinó que algú altra et dona allò que pensa que et pot ser més interessant, rebaixant així la filosofía d’una xarxa que es plantejava com un món lliure, on cadascú tenia accés a allò que realment buscava, sense filtres ni intervencions alienes. Al final, es compliran aquelles prediccions més temudes de la ciència ficció, d’una banda, amb una informació precuinada per algú i d’altra, amb un control cada vegada major dels nostres moviments. Pobre Orwell si ho veies

M'imagino

2011-11-18T16:03:00.001+01:00

De fet, no m’imagino els milers d’indignats del 15-M i, encara més, els centenars de milers de simpatitzants d’aquest moviment, ni tampoc m’imagino el meu entorn, votant diumenge el PP, però si m’imagino la victòria dels populars. Alhora de protestar, l’esquerra sempre se sent més còmode amb un govern de dretes que no amb algú afí a la seva ideologia, perquè això li permet sortir al carrer sense lligams i sense el càrrec de consciència de saber que també ha de lluitar contra algú que comparteix ideals. I probablement, això és el que passarà a partir de diumenge i abans dels primers cent dies de govern de Mariano Rajoy, la gent tornarà a sortir al carrer davant una situació cada vegada més angoixant, que ja es veu a venir, que empitjorarà notablement després de la treva electoral.

Al Govern de Rajoy li espera un veritable terratrèmol financer i la pressió d’uns mercats que ja no tenen prou amb asfixiar el deute, sinó que ara volen carn de polític i de govern. No seria d’estranyar que a Portugal i a Espanya també veiéssim caure, abans del que ens imaginem, els nous governs per aquesta tendència antidemocràtica de substituir-los per tecnòcrates, que segueixin al peu de la lletra les exigències dels mercats.

La crisi ja no només és econòmica, sinó també política i en aquest àmbit la llista de víctimes pot ser molt ample. I més tenint en compte la manca de valentia que tant s’ha trobat a faltar en aquesta campanya, abans i després, per dir les coses realment com són i per anunciar decisions que han d’anar més enllà d’unes retallades socials i, que sobretot, haurien d’afectar al món financer, inclosos els bancs. El marge per seguint-nos fent por amb la possibilitat de sortir de l’Euro i d’un ensorrament dels bancs, aviat deixarà de fer efecte en aquells que ja ho han perdut tot o estant a punt de perdre-ho i, aleshores, potser, veurem altres camins i posarem sobre la taula paraules que ara sembla que costin de dir: nacionalitzacions, supressió d’administracions, prohibicions de certes pràctiques financeres, persecució del frau fiscal....De coses per fer hi ha moltes, però es més fàcil fer feliços els mercats amb retallades absurdes.

La única avantatja d’aquestes eleccions és que quan més aviat el PP entri al govern, potser, més aviat sortirà.

Deslleialtat

2011-03-10T11:30:00.000+01:00

Posar preu a la deslleialtat institucional permet veure la seva dimensió. Nova columna al Diari de Girona

Oportunitats

2011-02-24T11:32:00.000+01:00

Amb la marxa enrere de Ryanair també s'obre noves oportunitats. Nova columna al Diari de Girona

Allò que no veuen les enquestes

2011-02-21T18:14:00.000+01:00

De nou ens bombardejaran amb un allau d’enquestes a l’entorn dels possibles resultats de les eleccions municipals i, especialment, a les grans ciutats. Però, cap d’aquestes enquestes te en compte la realitat de la política local al nostre país, i és el fet que a l’endemà de les eleccions caldran pactes per governar i, aquests pactes no sempre donen la raó a les enquestes. Avui, el resultat electoral te poc a veure amb el govern que s’acaba formant, perquè ni tant sols la victòria és garantia de govern. Només cal fer una ullada a la majoria de pobles i ciutats, on els pactes han establert lògiques que estan molt lluny de la lògica electoral, possibilitant acords bipartits, tripartits, quadripartits i de tants partits com l’aritmètica ha permès, deixant sovint a la cuneta a aquell que havia obtingut més vots que els altres.

Les diferents formacions polítiques encara s’aferren a les enquestes com a eina per visualitzar el seu futur i no tenen en compte les possibilitats de sumar que s’obren per a la resta de formacions, encara que ni tant sols siguin la segona força política. L’actual llei electoral permet burlar la decisió dels ciutadans i fins i tot donar l’alcaldia a la candidatura menys votada. Una realitat cada vegada més estesa, fruit de la progressiva desaparició de majories absolutes, com a resultat de la segmentació del vot.

Aleshores, de poc serveixen les enquestes quan el que compte és l’endemà.

No s'hi val

2011-02-17T11:04:00.000+01:00

Aquesta setmana dedico la columna del Diari de Girona a una reflexió sobre com, de vegades, les retallades pressupostaries, segueixen criteris que no tenen en compte les necessitats i a la realitat dels ciutadans

Excessos

2011-02-10T10:39:00.000+01:00

La capacitat de convocatòria d’alguns mitjans i els excessos de poder sobre els pobles, han despertat la ciutadania, i això que la capacitat de resistència d'un poble és proporcional a l'abús que es pot fer del mateix.. Nova columna d’opinió al Diari de Girona

El globus Assange

2011-02-04T17:39:00.000+01:00

Estic convençut que la figura de Julian Assange, el fundador de Wikileaks és un globus que és desinfla. I ho dic per dues raons fonamentals. La primera, és que superat el cop d’efecte inicial d’ensenyar les vergonyes de gran part del poder mundial, aquest té una capacitat sorprenent per ni tant sols posar-se vermell, amb la qual cosa resulta extremadament difícil mantenir el nivell. I ho veiem, en que ara l’estratègia d’Assange, ja no rau en difondre nous i escandalosos continguts sobre les males practiques governamentals, ara simplement, és limita a amenaçar amb l’aparició de noves informacions, i dia que passa, fa un nou anunci sobre les mateixes, sense que de moment, es facin públiques. Una manera de vendre el producte abans d’ensenyar-lo i de mantenir l’expectació, però que pot durar el que pot durar.

La segona, és l’afany de protagonisme, que ja s’ha traduït en unes memòries, i que molt aviat veurem en pel•lícula. I no seria d’estranyar que el següent pas fossin una corrua d’aparicions per canals de televisió d’aquells que viuen del personatge i no dels continguts. I és precisament aquesta, el fet d’haver passat de la informació a la persona, allò que em fa pensar que estem a l’avant-sala de la seva pròpia decadència.

Assange ha remogut la consciència del periodisme mundial però ha anat massa ràpid en la seva projecció personal, i una cosa és menja l’altra. Vivim en un món on l’actualitat dura segons; l’exemple més recent el tenim en com hem passat la pàgina de Tunísia per centrar-nos en Egipte i, probablement, també passarem la pàgina d’Assange per sentir-nos atrets per noves i sorprenents informacions. I malgrat que ell intenti convertir-se en una icona, el més probable és que només sigui una moda, passatgera, com tants altres. Una llàstima.

L'anunci

2011-02-03T10:52:00.000+01:00

S'acosten les eleccions municipals i l'apatia generalitzada és tradueix en una manca de vocacions per implicar-se en els nous ajuntaments. Algú però, va més enllà i converteix el fet en una selecció de personal. Ho analitzo a la meva columna d'avui al Diari de Girona

Revolucions virtuals

2011-01-28T12:43:00.000+01:00

Que el mon s’escalfa és una evidencia. La ciutadania comença a estar farta d’abusos, prohibicions, repressions, corrupteles, decisions impopulars,..., i ho demostra manifestant-se al carrer, cridant, reclamant, reivindicant, denunciant i actuant contra aquells que fins ara és mantenien impunes amb el seu poder. Però si ens hi fixem, aquesta nova forma de revolució social que hem vist a Tunísia, a Algèria, a Egipte, a França, al Marroc,...té un denominador comú. Davant els intents de controlar la informació, de retallar-la, de prohibir-la, els ciutadans utilitzen internet, les xarxes socials, els mòbils, per lluitar contra allò que consideren injust, per comunicar-se entre ells, per convocar-se, per passar-se informació i ni tant sols els mitjans de comunicació formen ja part d’aquest circuit. Estem davant una nova forma de revolució, la revolució 2.0.

Els governs responen amb noves prohibicions, silenciant els mitjans de comunicació tradicionals, però no poden impedir aquests nous circuits informatius que es converteixen en una arma més potent que totes aquelles armes vinculades a la violència. Incomunicar un país ja no és possible, poden retallar els seus drets, però no impedir la comunicació entre la gent. I aquesta si que és una gran victòria social, que probablement generarà escenaris fins ara inimaginables per la societat actual. El poder te els seus límits i és mostra insegur i inoperant davant els nous canals de comunicació. La realitat que ens volen amagar pren sentit en la virtualitat, sense que sigui possible aturar-la.

La metxa encesa a Tunísia, Algèria o Egipte, difícilment té aturador, perquè els pobles estan descobrint el seu poder, el poder de la informació alternativa, una informació que adquireix molta més credibilitat que aquella a la que estaven acostumats, que els canals oficials que presentaven realitats molt allunyades de la pròpia realitat. Possiblement estem només al principi, d’una revolució major, la social i la de la comunicació.

Una llei que no entra

2011-01-27T10:10:00.001+01:00

La Llei del Tabac desperta més debat després de la seva aplicació que abans de la seva aprovació. Alguna cosa deu haver estat mal feta perquè això sigui així. Aquest és el tema de la meva columna d’avui al Diari de Girona.

Audiència Pública

2011-01-25T16:51:00.000+01:00

Girona va celebrar ahir una Audiència Pública, llargament reclamada, per donar explicacions a entitats i ciutadans sobre les obres del Tren d’Alta Velocitat a la ciutat, una eina de participació que comença a aflorar en algunes poblacions com a mecanisme de comunicació entre institucions i els seus administrats, però sens dubte una eina poc àgil i massa dispersa en el temps que no resolt una realitat de la societat actual, la necessitat evident de participar, amb implicació directa, dels camins i destins de les diferents administracions.

L’època actual, farcida de dificultats, requerirà mecanismes de participació i de consens útils, pràctics i àgils per tal de posar en comú reptes i temàtiques que l’administració per si sola ja no podrà resoldre sense una implicació directa de la ciutadania. Ja no és suficient amb esgotar els mecanismes administratius d’informació, i l’audiència pública n’és un, per implicar el ciutadà en processos de molta més complexitat. En aquest sentit, l’administració pública ha d’evolucionar cap a fórmules on es tingui present l’opinió pública i el coneixement de manera constant, on s’estableixin circuits permanents de comunicació en un doble sentit. Les persones han de tenir el coneixement d’allò que fa o vol fer l’administració i l’administració ha de saber que pensen i que volen els ciutadans, sense caure en el parany de l’assemblearisme fàcil, per tal d’assolir consensos amplis que permetin avançar, amb la participació de tots els agents implicats.

Ho veiem diàriament, s’aproven lleis, s’anuncien projectes o es prenen decisions que no compten amb la complicitat mínima dels pobles i ciutats, portant al fracàs un munt d’iniciatives que per poc conegudes i per poc consensuades perden tot el seu sentit. Cal doncs, una nova cultura de la participació i de la comunicació entre institucions i administrats, una cultura fluïda, transparent i constant que apropi polítics i ciutadans i, sobretot que permeti prendre decisions i avançar d’una vegada per totes.

A pocs mesos de les eleccions municipals, aquesta és una fórmula que cal introduir, cadascú dins les seves possibilitats, cada poble amb la seva idiosincràsia, però sens dubte l’impuls a consells municipals, taules de treball, consells assessors, reunions informatives, audiències publiques periòdiques, enquestes i altres, ajudaria i molt a l’entesa entre poders públics i societat, sense oblidar tots els mecanismes que brinden les xarxes socials com a eina de comunicació àgil i directa.

Maneres del segle XX

2011-01-21T11:12:00.000+01:00

Escoltant les declaracions del secretari general de la UGT, Cándido Méndez i del seu homòleg a Comissions Obreres, Fernández Toxo, “no vamos a cambiar pensiones por neutrones”, referint-se a la negociació per l’allargament de la vida laboral fins els 67 anys i a la proposta de perllongar la vida útil de les centrals nuclears, he de confessar que se m’escapa el riure per sota el nas, i no per aquestes declaracions, sinó per les formes i l’estil al qual encara s’aferren uns sindicats que viuen en la cultura de la revolució industrial, i que no s’han adonat que el món ha canviat.

Al llarg de tota la crisi no hem sentit en cap moment aquests sindicats plantejar propostes , iniciatives o projectes que permetin millorar l’ocupació, incentivar el desenvolupament i afrontar un nou dinamisme econòmic, que res te a veure amb les fàbriques del segle XX. Els mateixos sindicats fa molt temps que varen deixar de dependre de les quotes dels seus afiliats per sobreviure gràcies als ajuts estatals, convertint-se en una mena de funcionaris públics de segona línia i aferrant-se a un paper de representació i de mitjancers d’una classe obrera que ja no existeix, com tampoc existeix ja una classe empresarial nítida; en tot cas hauríem de parlar de rics i pobres, d’empleats i d’inversors, o d’emprenedors i d’autònoms.

En qualsevol cas els sindicats espanyols no s’han adaptat, ni en formes, ni en maneres, ni en llenguatge, a una societat que viu en el més ample desconcert davant un futur econòmic incert i, segueixen entestats en erigir-se en defensors d’una classe que ha estat esborrada pel capitalisme més agressiu, a base d’anar a remolc d’allò que proposa el govern. Sense cap iniciativa ja poden presentar batalla davant les múltiples retallades que tard o d’hora s’aplicaran. El debat no rau en aquestes retallades sinó en com la societat s’adapta a uns temps on les relacions laborals i les empreses ja no tornaran a ser mai més les mateixes i on allò que destaca són els moviments socials per davant dels sindicals.

Un exercici de sensibilitat

2011-01-20T10:13:00.000+01:00

Massa sovint, temes que afecten el patiment de les persones son tractats com un reclam per l’audiència per determinats mitjans de comunicació, a força d’incrementar el seu dramatisme fins a límits molt qüestionables però, de tant en tant, surten experiències què, gràcies a una sensibilitat exquisida aporten valor afegit i un nivell extraordinari d’optimisme. Aquest és el cas del documental de Vicens Tomàs, Viure el Càncer, al qual dedico la meva columna d’opinió d’avui al Diari de Girona

El volcà de Salt

2011-01-18T15:20:00.000+01:00

Excel•lent l’article d’avui a La Vanguardia d’Antoni Puigverd sobre el conflicte que es viu a Salt. Te raó l’Antoni quan diu que el problema de Salt no és de Salt, sinó de país i d’Estat, perquè en temes d’immigració tothom s’ha rentat les mans i ha deixat als Ajuntaments sols davant una problemàtica que ells mai podran resoldre, ni per competències, ni per recursos, ni per abast. Però també te raó l’Antoni Puigverd quan afirma que a Salt s’està coent una bomba de rellotgeria que pot esdevenir un veritable castell de cartes per a molts altres pobles i ciutats de Catalunya i de l’Estat. Salt és avui un volcà que dona símptomes d’una erupció que pot anar molt més enllà del seu terme municipal.

Com altres poblacions catalanes, Salt ha assumit uns índexs d’immigració que van més enllà de qualsevol mida gestionable i, com altres poblacions catalanes, ha hagut de conviure amb aquest fenomen sense poder actuar per minimitzar-lo i integrar-lo, perquè no corresponia a l’Ajuntament donar una solució global al problema. Faria bé l’Alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, en deixar la bona voluntat de banda i donar un cop de puny sobre la taula per reclamar, d’una vegada per totes, que aquells a qui veritablement correspon la solució, assumeixin les seves responsabilitats. A Salt el que cal és una taula permanent amb presència de l’Estat, de la Generalitat i dels propis immigrants, amb capacitat per a decidir, per aplicar recursos i mesures que serveixen com a camí per a la resta de pobles i ciutats, modificant aquelles lleis que s’hagin de modificar, creant aquella reglamentació que sigui necessària i posant les inversions, les mesures i les accions que de veritat ajudin a trobar una solució, i no és tracta de donar beneficència, ni subvencions, perquè això no fa res més que dormir el problema però, mantenir-lo.

El problema de Salt és que a excepció de l’Ajuntament, que l’ha partit i l’ha viscut, la resta d’actors l’han deixat podrir, mirant-se’l des de la barrera i confiant que les voluntats i la bona fe farien la feina de manera miraculosa. El problema de Salt no és només d’urbanisme, de seguretat, de concentració, de marginalitat, de civisme, el problema de Salt és diu immigració descontrolada i la solució passa per un pla integral que retorni la normalitat, un pla fet per aquells que de veritat el poden fer.

El llenguatge dels signes

2011-01-17T16:19:00.001+01:00

Primer va ser el PP des de les profunditats de la seva caverna, a través de José Maria Aznar, anunciant que el seu partit, en cas de governar, escapçarà l’actual sistema autonòmic , “Esta configuración del Estado, con tal grado de debilidad, tiene que ser reformada en gasto y en ordenación, porque España no da para tener 17 organismos, 17 administraciones que hacen las mismas cosas. No podemos sostener este Estado tal y como está configurado. España es un Estado políticamente no viable y financieramente, inviable. Alguien tiene que ponerle el cascabel al gato del sistema y va a ser el PP”. Després s’hi va afegir el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, mitjançant una entrevista al Financial Times, on deia què “Les autonomies han de complir les seves obligacions, perquè, si no, el govern actuarà”. I entremig el president de la Generalitat, Artur Mas i Duran Lleida treien pit i afirmant que a Catalunya ni tocar-la

Estem acostumats a viure en un marc polític on els signes prenen més relleu que la veritat i massa sovint, partits i polítics ens inunden amb declaracions que no tenen altra objectiu què despertat reaccions per tenir entretinguts el personal, encara que després es faci marxa enrere o no recordin allò que han dit. Vivim instal·lats en el llenguatge dels signes on tothom té la seva quota de protagonisme, on tothom sap nedar i guardar la roba provocant, això sí, una immensa incredibilitat en les masses socials. I tant s’abusa d’aquest estil que al final ningú sap que creure o creiem que tot era fals, perquè la tendència generalitzada és la d’estirar permanentment la corda per mantenir-nos en tensió, buscant conflictes a tort i a dret i fent-nos creure que l’ambient torna a estar escalfat.

Aquest abús de determinades tècniques i llenguatges ens recorda una vegada més que estem a les portes d’uns nous comicis electorals, les municipals, i que passades aquestes ens tornaran a cridar l’atenció davant la proximitat de noves eleccions amb més manifestacions, comentaris, declaracions i contradeclaracions, i així ens distraiem de la situació real.

Una nova forma de colonització

2011-01-13T10:26:00.000+01:00

De mica en mica, a poc a poc, però la nostra economia cada vegada més depèn dels països asiàtics. Nova columna al Diari de Girona

Pobre Hereu

2011-01-11T16:28:00.000+01:00

L’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, té al davant una impressionant cursa d’obstacles fins a les eleccions municipals del maig del 2011. D’una banda, les enquestes no li són gens favorables i, d’altra, el seu propi partit alimenta permanentment el dubte sobre la continuïtat d’Hereu com a candidat, insinuant contínuament possibles noms com alternativa (primer Mascarell i ara Montserrat Tura) i vinculant aquests noms a presumptes enquestes que situen aquests altres candidats en millor posició que el propi alcalde.

Un candidat és pot enfrontar a determinades percepcions ciutadanes i fins i tot superar-les, però en cap cas pot lluitar contra l’oposició encoberta del seu mateix partit, perquè això seria tant com voler fer de davanter en un equip que no et passa la pilota. Tot just acabada la nit electoral de les passades eleccions al Parlament de Catalunya totes les mirades es van dirigir cap Hereu com la següent víctima de la davallada socialista perquè ja hi ha massa gent que ha assumit i paït una derrota anticipada de l’actual Alcalde.

El PSC no s’ha tret de sobre la inèrcia que el va dur a estavellar-se en les passades eleccions i segueix projectant una imatge de derrota davant les municipals a Barcelona com la que projectava des del Palau de la Generalitat, i així, només deixa a Hereu l’herència dels mals auguris pel proper mes de maig. I en situacions com aquestes més val tirar la tovallola abans de trobar-te sol davant un adversari que té engrassada la maquinaria i desprèn optimisme per tots els costats.

Jordi Hereu no ho te gens fàcil per superar aquesta situació, perquè ja no és tracta de convèncer els ciutadans de Barcelona sinó de convèncer els mateixos companys de partit, que des de fa massa temps ja miren cap a altres bandes. Pobre Hereu, potser no és conscient d’aquesta realitat.

Llenguatge escombraria

2011-01-10T12:43:00.000+01:00

Agafo el fil d’un interesantíssim article publicat ahir diumenge a El País i titulat “el lenguaje de la basura”, una reflexió sobre la creixent degradació del llenguatge en els mitjans de comunicació, en la política, en les relacions socials i sobre la creixent aparició d’insults com a vehicle normalitzat de la difusió de continguts, fet que coincideix en el temps amb l’atemptat contra la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, tirotejada mentre feia un míting dissabte passat a Tucson (Arizona). Giffords havia estat objecte de les crítiques i dels atacs del moviment ultraconservador del Tea Party

El llenguatge és i ha estat un símptoma de la qualitat de la informació, de la comunicació en general, però quan aquest llenguatge és degrada és degraden també les relacions socials, fent de l’insult una eina normalitzada i fins i tot quotidiana. Ho veiem diàriament en determinats programes de televisió, en declaracions de determinats polítics i en manifestacions ciutadanes sense adonar-nos de les conseqüències que això comporta per a l’educació de les noves generacions, però també, per a les relacions entre persones.

El llenguatge agressiu, pujat de to i farcit d’insults s’ha apropiat de l’estil de comunicació d’alguns mitjans i d’alguns personatges com a canal per atreure públic, per aconseguir atenció i en alguns casos sembla que sense la degradació del llenguatge ja no sigui possible captar l’audiència, aconseguir vots o destacar per damunt els altres, sense mesurar en cap cas les repercussions que això implica per a la població fàcilment influenciable per aquest estil de relació.

Intoxicar, acusar, insultar és avui més fàcil que mai gràcies a aquest estadi de normalitat que estant prenent determinades formes d’expressió i gràcies també als mitjans de comunicació que s’apunten a la moda de rebaixar el llenguatge sense tenir en compte les conseqüències. Però compte, que tant mal fa el que utilitza aquest estil com aquell que el repeteix com un autòmat pensant-se que reprodueix una gracieta o que així també treu profit de l’atenció generada. I el problema és va estenent sense que de moment tingui aturador.

Potser

2011-01-06T16:54:00.000+01:00

Les notes d'una canço i una altra filosofia, suficients per començar l'any d'una altra manera. La meva nova columna al Diari de Girona

Una sola veu

2011-01-04T10:31:00.000+01:00

Aplaudeixo la decisió ferma del govern d’Artur Mas de gestionar la comunicació de la Generalitat de Catalunya amb una sola veu, la de Francesc Homs com a portaveu i la de Jordi Cuminal com a director general de Comunicació. Artur Mas fa temps que és va adonar que el gran error del tripartit no va ser la tasca de govern, sinó la seva difusió mitjançant departaments estancs i en tantes veus i tants missatges com conselleries hi havia i com partits estaven representats. El resultat, un nyap comunicatiu difícil de gestionar, que constantment generava missatges i percepcions contradictòries i molt poca efectivitat i que deixava molt poc marge a l'anterior responsable de comunicació, Aurora Masip, malgrat els seus intents de posar disciplina allà on hi havia caos.

Explicar les decisions i la tasca del Govern amb un únic criteri i amb una sola veu és fonamental per fer arribar als ciutadans aquesta tasca i el perquè de la mateixa, perquè al cap i a la fi un Govern ha d’actuar sota paràmetres i criteris d’unitat, sinó deixa de ser un Govern per convertir-se en una olla de grills, de la qual ja hem vist els resultats. Ara només cal esperar que aquesta gestió de la comunicació sigui transparent, entenedora i efectiva i permeti als catalans avaluar, en funció de missatges i continguts reals, el resultat de la seva tasca.

Judicialitzar la política

2011-01-03T12:10:00.000+01:00

Començo l’any llegint la noticia sobre la investigació de presumptes irregularitats en pagaments de l’Ajuntament de Roses per part de la Fiscalia. En realitat no és una notícia nova, Roses fa massa temps que ha judicialitzat la política municipal, i el mateix passa a molts altres municipis del país que, sense adonar-se, han obert una profunda escletxa generant el dubte constant sobre l’honestedat dels gestors municipals, siguin del partit que siguin. De la crítica a les capacitats de gestió, de les diferencies lògiques de criteri, s’ha passat a la denúncia com a eina política, com a instrument per al desgast de governs, alcaldes o regidors. Un recurs fàcil que no fa res més que allunyar la confiança ciutadana i, allà on s’instal•la és converteix en un hàbit per atiar l’enfrontament constant entre govern i oposició, entre oposició i govern.

Ja sabem que son temps difícils per a la gestió local, per aportar solucions i idees a problemàtiques complexes que sovint s’escapen de les capacitats i de les possibilitats dels propis ajuntaments, però aquesta situació no es resoldrà amb una desfilada constant de càrrecs locals a les portes dels jutjats, de vegades per absolutes vaguetats que deixen en mans de la justícia interpretacions més primes que un fil de pescar,però que generen en el ciutadà la percepció d’un dubte permanent sobre el bon fer o la màniga ampla dels seus càrrecs electes, instal•lant el concepte corrupció allà on hi hagi una cadira pública per ocupar.

Conec masses alcaldes, alcaldesses, regidors o regidores, de governs i oposició, que passen més temps a les portes dels jutjats que als seus despatxos, que passen més estona consultant advocats que prenen decisions en benefici dels pobles als quals representen. La judicialització de la política no acabarà amb la veritable corrupció, però si pot acabar amb la confiança del ciutadà i, sobretot, pot esdevenir una càrrega massa feixuga per aquells o aquelles que volen optar a defensar un projecte polític local, i a sobre, està demostrat que no fa guanyar o perdre eleccions.

Pronòstics

2010-12-30T11:00:00.000+01:00

Després del trist balanç del 2010 toca fer un exercici d'esperança pel 2011. És que intento fer avui a la meva darrera columna de l'any al Diari de Girona

Deu noms pel 2010

2010-12-29T12:46:00.002+01:00

Mirar enrere i visualitzar allò que ha estat el 2010 és pot fer de moltes maneres, el meu balanç és per força negatiu, només cal fer una ullada a deu noms del 2010.

Florvie Dieuveson és un nen de 10 anys que es passejava pels carrers de Puerto Principe amb una ampolla de plàstic i una goma i de la que treia notes musicals i una cançó sobre el terratrèmol que va matar 250.000 persones i va deixar sense llar 1,5 milions el 12 de febrer. Un any després la misèria, la desolació i el caos en l’ajuda humanitària segueixen fent d’Haití el major desastre mundial.

Volcà Eyjafjallajökul. El 14 d’abril va demostrar com la natura segueix manant sobre la societat per molt avançada que aquesta estigui. L’erupció del volcà Eyjafjalla va col•lapsar el transport aeri d’Europa.

Deepwater Horizón. La plataforma petroliera de BP que va explotar al Golf de Mèxic el 22 d’abril, deixant 11 morts i un rastre de contaminació equivalent al vessament de 5 milions de barrils de petroli i posant de manifest els enganys de la companyia i una trama de corrupció en l’adjudicació de llicències per l’extracció de cru. El major drama mediambiental dels Estats Units.

Eric Besson. Ministre d’Immigració de França i autor de la polèmica expulsió el mes de juny de 700 gitanos romanesos. Europa ha oblidat massa ràpidament la seva història recent.

Sakinech Ashtianí. La dona iraniana condemnada a morir lapidada per adulteri segons la llei islàmica. Malgrat les mostres de suport que durant l’estiu va rebre de mig món, el seu cas segueix pendent i simbolitza el fonamentalisme religiós en qualsevol lloc.

Alicia Gámez, Roque Pasqual i Albert Vilalta, els tres cooperants de Barcelona Acció Solidaria que varen ser segrestats per Al Qaeda a Mauritània i que varen protagonitzar el segrest més llarg de la història, però també les dificultats de dur ajuda humanitària als països africans. Alicia va ser alliberada al març i Roque i Albert al mes d’agost.

Agdaym Izik, el campament que acollia 20.000 refugiats saharauís i que va ser arrasat el mes de novembre, amb total impunitat per part de les autoritats internacionals, per la policia i l’exèrcit marroquí. Un campament que simbolitza la indefensió de les minories.

Diaz Ferran, el nom que sempre ens recordarà l’impunitat d’aquells que varen generar l’actual crisi. L’empresari que va enfonsar Air Comet i Marsans però que continuava al capdavant de la patronal espanyola fins el mes de desembre que va ser substituït per Joan Rossell

Julian Assange, l’australià que al capdavant de Wikileaks va posar al descobert 250.000 documents sobre les clavegueres de la diplomàcia nord-americana i alhora ha sacsejat el model de periodisme actual, malgrat que també presenta totes les reserves del món.

Aung Sun Suu Kyi, la líder Birmana i premi Nobel de la pau, alliberada el 12 de novembre. Un símbol de les dificultats de la lluita per la pau encara a molts països del món.

Un any per oblidar.

El doble sentit del “Govern dels millors”

2010-12-28T12:07:00.000+01:00

Des d’ahir ja sabem oficialment els noms dels qui acompanyaran Artur Mas en el Govern de la Generalitat. Al marge de les sorpreses de darrera hora, em sobta sobretot la nota posada d’origen als nous consellers i conselleres, “El Govern dels millors”, una nota massa alta per algú que encara ha de demostrar les seves capacitats, malgrat que alguns d’ells ja varen tenir aquesta oportunitat en anteriors governs, començant pel propi President de la Generalitat i continuant per Felip Puig, Andreu Mas Collell, Ferran Mascarell, Irene Rigau o Josep Maria Pelegrí.

Les etiquetes sempre comporten un risc i, si bé aquesta és positiva perquè indica d’antuvi un triatge selectiu, que passarà després si no és compleixen les expectatives. La facilitat amb la que es posen les etiquetes és converteix en dificultat quan aquestes determinen el llistó de l’actuació. Quan un equip és “el millor” ha de demostrar-ho permanentment, constantment, a tot hora i tots sabem que les regnes d’un país comporten moments bons i moments dolents, bones jugades i jugades que passen factura ràpidament. A l’equip d’Artur Mas li han volgut donar la lliga i la copa abans de jugar-les, quan la competició és avui més difícil que mai.

Als reptes i les dificultats del país si afegeix ara el repte de l’equip i allò que pot ser entès com un esperó, és pot convertir en tensió. Espero i confio que hagin fet els deures per aprovar l’examen, perquè la nota de tall és la més alta que s’havia posat fins ara a un govern. És el que tenen les marques d’origen que després s’han de demostrar.

No passa res

2010-12-23T11:55:00.000+01:00

Aquest és el missatge que ens transmeten els polítics sortints i els entrants davant la sentència del Tribunal Suprem sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Jo en canvi, si que crec que passa i molt, perquè allò amb el que ens podem trobar és un allau de demandes a centres escolars, per part de quatre eixelebrats, reclamant el castellà com a llengua principal i, aleshores, qui defensarà aquests centres? Deixarem a les escoles i als mestres la responsabilitat d’encarar-se a la justícia?, com ha passat recentment amb el professor de Cadis que intentava ensenyar climatologia als seus alumnes i fent una referència al pernil ha rebut una demanda per part d’un alumne de religió musulmana, que és va considerar maltractat psicològicament pel simple fet de citar que el clima d’aquell poble beneficiava la curació dels pernils.

El model educatiu català no pot quedar a mans d’uns jutges sense cap sensibilitat per la realitat i la cultura del país i tampoc poc quedar a mans de la resistència que puguin fer les escoles pel seu compte. El Govern del país no pot esperar que això passi basant-se en un càlcul de possibilitats, segons el qual, és probable que només siguin quatre, cinc, sis, les demandes per part dels pares d’alumnes defensant l’aplicació de la sentencia del Tribunal Suprem, a les escoles on portin els seus fills. Aquest és un camí perillós en el qual en cap cas s’ha d’entrar.

Aleshores, què és pot fer per no deixar els centres escolars en una trinxera on el bombardeig pot ser ferotge i arriscat? S’han de quedar plegats de mans fent veure que la sentència no té repercussions clares i directes? Com el risc persisteix, en aquests casos el govern ha de ser pro actiu, donar un cop de pedal i si cal fer una nova llei que substitueixi l’anterior, que la millori i que encara sigui més valenta en la defensa del català, i si la recorren i la porten al jutjat, com a mínim haurem salvat les escoles d’aplicar la sentència i quan arribi la nova decisió judicial, ja em parlarem, es torna a millorar la llei i que la tornin a recórrer. I a veure qui és cansa més aviat.

Nadal amb Wikileaks

2010-12-23T09:56:00.000+01:00

La irrupció de Wikileaks en el panorama informatiu obre el debat sobre els circuits de la informació i sobre el model periodístic, però, també crea el risc de decantar-se per una única font d’informació. Aquesta és la reflexió que faig avui a la meva columna del Diari de Girona.

Olot i la projecció d’una ciutat colpida pels esdeveniments

2010-12-22T10:45:00.000+01:00

Els darrers dies han sorgit diferents veus que mostren la preocupació per la imatge i la percepció que és pot desprendre de la ciutat d’Olot, pel fet que ha estat escenari de colpidors fets de sang i fetge, què s’afegeixen a d’altres de màxima repercussió en la seva història recent. En qualsevol cas, però, la magnitud d’aquestes tragèdies no està lligada a una percepció d’inseguretat ciutadana i aquest és l’element que fa que la reputació d’Olot, com a ciutat encantadora, acollidora i envoltada d’un paisatge excepcional no és vegi afectada per la dimensió d’uns esdeveniments esporàdics, malgrat que amb difusió generalitzada.

Olot ha de fer el seu camí sense aturar-se en furgar en les ferides i les pèrdues que han ocasionat personatges com el cuidador de la Caritat o el caçador Pere Puig, perquè en qualsevol cas és tracta inequívocament de fets episòdics sense connexió ni lligam, ni fruit de cap malestar ciutadà. Aquest és un cas clar on no valen les etiquetes més enllà de la morbositat ciutadana que s’incrementa per l’alt grau d’expectació mediàtica, una expectació que creix i decreix passades les etapes lògiques lligades als propis fets (assassinats-detencions-enterraments-judicis). Quan més aviat torni la normalitat a la ciutat, més aviat aquesta recuperarà els seus punts forts com a capital d’un entorn idíl•lic, com a població mesurada i atractiva per a la vida quotidiana.

De ben segur, no resulta fàcil per a la gent d’Olot conviure amb una història passada i recent, farcida de fets de la crònica negra, però en cap cas aquesta etiqueta pot passar al davant dels molts altres adjectius que fan d’Olot una ciutat singular, sovint encisadora i en qualsevol cas, normal. Seria un error imperdonable voler fer creure, des de dins o des de fora, que els fets ocorreguts marcaran les percepcions o fins i tot, encetar un debat sobre els motius de la confluència dels mateixos, perquè res tenen a veure amb el ritme natural de la ciutat.

Obama i el llenguatge de la política

2010-12-21T17:05:00.000+01:00

Quan tot just acaba de començar la IX legislatura del Parlament de Catalunya podem comprovar com malgrat el canvi en la correlació de forces i l’aparició d’algunes cares noves –a nivell polític, no social- en el fons res ha canviat. Els representants polítics segueixen utilitzant el mateix llenguatge que feien servir uns mesos enrere, malgrat que el to s’ha rebaixat pel simple fet que la campanya ha finalitzat i ara tot just s’inicia la vida institucional. Un llenguatge que segueix tant allunyat del ciutadà que es fa difícil d’entendre, i que està més basat en un joc de picades d’ullet, advertiments i en dir les coses sense dir-les que en una realitat que ofega la major part de la societat. De res a servit l’exemple Obama, la seva notable disminució de popularitat va molt lligada al canvi de llenguatge, d’una campanya engrescadora, a un model institucional que no està arribant ni convencent als nord-americans. I si a això afegim les formes l’allunyament es pronuncia, cal fer tres dies de debat per investir un president que serà investit igualment, però a ulls polítics no quedaria bé el seu nomenament a primera volta, amb la qual cosa es preferible perdre el temps per mantenir les formes polítiques, que no anar per feina i poder començar a prendre decisions.

Hem viscut una campanya amb signes i estètica peculiar, per no dir penosa, una campanya que majoritàriament s’ha centrat en clau interna, sense tenir en compte els ciutadans, que amb la seva participació han donat un exemple de responsabilitat a la política. Els nous parlamentaris, però vells en l’art de la política, tenen a les seves mans una oportunitat històrica, no per a prendre decisions màgiques, que no ho faran, sinó per canviar d’estil, formes i llenguatge, essent capaços d’establir un nou nivell de comunicació amb la societat. Què ningú és pensi que pel simple fet de canviar de govern desapareix l’apatia, la preocupació i la desmotivació de la societat catalana.

Els primers símptomes indiquen però, que uns seguiran immersos en debats estèrils, en formes impregnades d’ineficàcia i en llenguatges retòrics que serveixen per no avançar, mentre altres tornaran a aquell ritme de pas lent, cap cot i infinita desil•lusió pensant que això de la política no té remei.

BONES FESTES!!!!

2010-12-21T15:26:00.001+01:00

Competència deslleial

2010-12-17T12:34:00.000+01:00

Això de la banca està prenent dimensions d’absoluta irracionalitat, ja no és conforma amb rebre els diners de tots els ciutadans via rescat de l’Estat i de la Unió Europea pels seus propis errors, ara a més vol ensorrar part del teixit empresarial. Posaré tres exemples que m’arriben per part de tres persones conegudes. El primer, és un agent immobiliari, d’aquells que porta cinquanta anys al capdavant del seu negoci i que no és fruit de la bombolla de la construcció. Fa pocs dies em deia els problemes que tenia per vendre habitatges, quan li arribava un comprador el bon home li facilitava els tràmits per aconseguir l’hipoteca, però des de fa uns mesos, en arribar al banc, aquest li posava tots els problemes del món per aprovar-li la hipoteca i en canvi li oferia el cent per cent de finançament si per comptes de quedar-se un habitatge del meu amic promotor immobiliari, és quedava un habitatge del banc, una pressió encoberta que no té altra nom que el de competència deslleial.

El segon cas, m’arriba des del sector de les assegurances, els bancs volen quedar-se amb aquest pastís, donant tota mena de facilitats per contractar les seves assegurances i anant en contra de les figures tradicionals dels agents i corredors d’assegurances, tant esteses i arrelades al nostre país. L’aullau d’ofertes, de trucades i de propostes és tal que és impossible competir amb la força dels bancs. Altra cas de competència deslleial.

I el tercer, i no menys significatiu, me l’explicaven però també el vaig viure personalment, entrant en una oficina bancària i veient com parets i taulells eren plens d’ofertes de vehicles de segona mà, fruit de rentings, leasings i prestecs no retornats, amb unes condicions excepcionals. Qui m’ho explicava és dedica a la venda d’automòbils i em comentava que a les dificultats fruit de la situació actual, ara s’afegia aquesta nova tendència de la banca, de treure’s de sobre, a qualsevol preu, el seu parc mòbil.

Veient això, hom es pregunta a on hem d’arribar, i recorda aquella llei que prohibia als bancs la venda de productes, però feta la llei, feta la trampa, i ja tornem a tenir la banca amb vocació de superfície comercial, quan allò més fàcil seria que aprenguessin a fer be la seva feina i no la dels altres.

Les percepcions que s’estan generant en contra del sector bancari porten camí de convertir-se en protestes, queixes, manifestacions i accions ciutadanes contra una banca que ha perdut el nord, a no ser que algú decideixi d’una vegada per totes modificar el sistema, posar les coses a lloc i aturar un sector que, de moment, només fa mal.

Quan les infraestructures s'implanten al territori

2010-12-16T10:49:00.000+01:00

Avui, a la meva columna del Diari de Girona, publico una reflexió sobre l'etern debat de voler infraestructures però que aquestes no afectin al territori, amb motiu de l'arribada del TGV a Figueres

Una altra manera de fer política

2010-12-15T15:50:00.000+01:00

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual

Les dues cares de la comunicació

2010-12-15T11:40:00.000+01:00

Tinc a les mans un exemple del que pot ser la cara i la creu de la comunicació. En el primer cas, l’especial conjunt del Diari de Girona, el setmanari l’Empordà i el diari rossellonès l’Indépendant, publicat ahir sobre l’arribada del TGV francès a Figueres i sobre les expectatives de futur que això ha generat a la societat, un exemple de com un projecte d’envergadura, que no ha estat absent de polèmiques pels múltiples retards patits i pel traçat de la via, és presenta com un veritable esperó de futur, com una oportunitat per a un territori necessitat d’impulsos i fa partícip la societat d’aquestes expectatives, recollint l’opinió dels representants socials, polítics i econòmics de la regió i implicant, amb visió transfronterera, els mitjans de comunicació. I a l’altra banda, un anunci de BP publicat, també ahir, a la majoria de mitjans, on la petroliera intenta rentar la seva imatge després del vessament que es va produir a una plataforma petroliera del Golf de Mèxic.

En el primer cas, ressalta aquesta voluntat d’implicació social, avalada per moltes altres accions comunicatives, com els diferents simulacres de seguretat amb la participació de centenars de ciutadans, mentre que en el segon cas, és visualitza la frivolitat de la política de comunicació que dóna per fet que un simple anunci permetrà recuperar una reputació malmesa per una nefasta gestió de la crisi, en la qual la petroliera va actuar amb prepotència, va amagar informació, va negar els fets i va trigar a reaccionar. Avui, allò que compta, són les percepcions, allò que hom interioritza davant diferents situacions. BP ja pot dir que “el accidente de la plataforma Deppwater Horizon nunca debió suceder y lamentamos profundamente su impacto en las víctimas, el medio ambiente y las comunidades del litoral de Estados Unidos en el Golfo de México”, que la percepció global és la d’un dels pitjors atemptats al medi ambient de la història d’Estats Units, i això, no ho esborra un anunci de pàgina als diaris.

Dues formes d’entendre la comunicació i dos resultats més que evidents.

enquestes en calent

2010-12-13T11:25:00.000+01:00

Passades les eleccions del Parlament de Catalunya i quan encara aquest no s’ha constituït, ens arriben, en forma d’allau, diferents enquestes sobre la tendència de vot a les properes eleccions municipals. Uns, Convergència i Unió, ja es veu repetint els resultats del 28-N a molts pobles i ciutats i, d’altres, PSC i ERC, veuen com el tsunami de CiU els pot esborrar del mapa municipal, però cap d’ells te en compte la realitat, els electors actuen en cada elecció seguint paràmetres diferents, i les candidatures locals res tenen a veure amb allò que ha decidit el govern de Catalunya.

Fer una o varies enquestes ara, en el màxim moment d’eufòria convergent, és tant com preguntar als aficionats culés, si el Barça ho guanyarà tot aquest any després d’acabar el partit contra el Madrid. El cop calent mai ha estat un bon conseller en política i que ningú és pensi que les municipals estan guanyades o perdudes pel simple fet d’haver obtingut uns resultats o d’altres a les passades eleccions al Parlament. En el món local els paràmetres que determinen una victòria o una derrota van en funció d’aspectes com qui i de quina manera ha governat els darrers anys (qui, pel fet que la personalització en l’alcalde o alcaldessa, pren una dimensió molt més elevada en unes municipals que en d’altres comicis, independentment de l’opció política que defensa), quins problemes té aquella ciutat o municipi, quin és l’estat d’ànim dels seus ciutadans i com s’ha relacionat amb aquests el govern local. I cada poble te la seva idiosincràsia que el fa actuar d’una manera o d’una altra. Això justifica el fet que en alguns municipis prevalen les majories absolutes i en d’altres, governs de múltiples coalicions, molt difícils de pair i de gestionar.

Una altra cosa diferent és entendre aquestes enquestes en clau d’esperó intern per a aquells candidats o candidates que volen assolir el somni de ser alcaldes o alcaldesses, i des d’aquest punt de vista la seva justificació és clara, la resta però, és fer volar coloms a sis mesos d’unes eleccions on cada poble o ciutat triarà en funció dels seus interessos locals, ni comarcals, ni provincials, ni de país.

En canvi, ningú és planteja una realitat evident. Qui voldrà anar a les llistes municipals, sabent que aquest serà el mandat més dur per molts ajuntaments des de la democràcia, sense diners, endeutats i amb decisions molt dures per prendre durant els propers quatre anys. L’eufòria de les enquestes és pot esvair davant una realitat molt menys prometedora.

Un PSC sense rumb

2010-12-10T10:36:00.000+01:00

Les seqüeles de les eleccions del 28 de novembre a Catalunya encara perduren i de quina manera en alguns partits polítics. Mentre uns, Esquerra, s’han tancat de manera intel•ligent als pocs dies de patir la seva major patacada, evitant la proliferació de rumors i contradiccions des de les seves pròpies estructures, d’altres projecten una percepció d’immensa desorientació i de manca absoluta d’itinerari per superar l’ensurt. Aquest és el cas del PSC que es veu immers en una espiral de múltiples debats interns; d’una banda, ha encetat l’eterna discussió sobre el seu ADN, si ha de ser un partit que prioritzi la visió catalana o ha de ser un apèndix de la matriu espanyola del PSOE, d’altra, la lògica discussió sobre qui ha d’encapçalar la renovació del partit molt lligada a l’anterior plantejament, i, per últim, la profunda preocupació d’alcaldes i candidats a alcaldies del PSC, que veuen com aquesta espiral els pot afectar les seves perspectives de resultats.

Curiosament, cap dels debats toca l’espina dorsal d’allò que hauria de ser l’epicentre de la discussió, el projecte de futur, el discurs amb el qual els socialistes poden llançar-se a captivar el ciutadà a les futures convocatòries electorals i molt abans de les mateixes. El debat ha entrat en una fase de frivolització que sens dubte farà mal al PSC i a la política catalana en general, que veu com trontolla un dels seus icones històrics. Els socialistes catalans han de ser capaços de trobar nous punts de referència, nous fonaments per afrontar amb garanties qualsevol procés de renovació. Primer cal definir el projecte d’acord amb les preocupacions, les realitats i els anhels de la societat actual, i després ja hi haurà temps de decidir si aquest projecte es fa en clau catalana o espanyola i qui l’ha d’encapçalar.

No entrar en aquest procés significa instal•lar-se en una fase permanent de desconcert que genera una percepció negativa entre els ciutadans –malgrat que alguns lògicament és puguin alegrar- i que pot dur al PSC a l’esclat de petites desintegracions, entre aquells que veuen l’oportunitat d’alliberar-se de les cadenes del PSOE i aquells, que al contrari, pensen que ara cal enfortir aquests lligams.

El PSC, sense adonar-se, segueix instal•lat en el mateix dinamisme que el va dur a perdre les passades eleccions, pel qual, malgrat que governava, projectava la imatge de tot el contrari, de desgovern absolut, perquè l’opinió i el missatge dels socis del govern mai va ser coincident. Ara, aquesta fase es reprodueix quan allò que projecta no és altra cosa que un camí sense rumb, i el que és més greu, un camí sense missatge de futur.

Cultures fracassades

2010-12-09T10:31:00.000+01:00

Avui una reflexió sobre la intel·ligència social a la meva columna setmanal del Diari de Girona

Els controladors, l'origen d'una nova crisi

2010-12-07T12:56:00.000+01:00

Ara que més o menys s’ha superat, ara és quan toca parlar de controladors aeris o de com certs col•lectius professionals acumulen tant poder que els hi és possible incomunicar un país amb una acció tant simple com no anar a treballar. El conflicte dels controladors posa de manifest dues coses, d’una banda, la feblesa d’una societat que deixa en mans d’uns pocs el seu funcionament, i de l’altra, la manca de previsió absoluta o de decisió, per impedir aquestes situacions abans no passin.

És pot discutir, confrontar i fins i tot qüestionar la decisió del Govern central de decretar l’estat d’alarma, militaritzant un col•lectiu que fins ara havia estat intocable, i és pot debatre fins a quin punt eren licites o no les reivindicacions dels controladors, però el debat no rau en els perills que aquesta decisió comporta per a la jove democràcia espanyola, ni en si els retalls a les condicions professionals els perjudiquen o no, el debat ha d’estar en com i en qui acumula massa poder sense mecanismes suficients de control per evitar que passi el que ha passat. Probablement, aquesta ha estat una crisi previsible, des del punt de vista que aquest era un conflicte madur i, en certa mesura, massa degenerat, amb suficients tocs d’alerta per preveure que podia esclatar, i correspondrà a la societat reclamar a qui correspongui les responsabilitats d’uns, per no haver impedit allò que ja es preveia, i d’altres, per haver anat massa lluny en l’ús i abús de les seves capacitats.

Aquesta crisi ens fa veure que hi ha masses col•lectius amb capacitat i poder per fer grinyolar aspectes bàsics del funcionament del país (els trens, els aeroports, les comunicacions, el transport per carretera, l’energia....) i la solució no pot ser un cúmul de decrets retallant llibertats i anul•lant drets, la solució passa per una cultura diferent on la prevenció del conflicte sigui una prioritat i on els monopolis, de qualsevol mena, professionals o econòmics, perdin el seu poder. En certes cultures, la negociació està considerada una prioritat, per damunt de la imposició i el fracàs d’aquesta és també el fracàs de la pròpia societat.

El conflicte dels controladors posa de manifest que s’han de revisar moltes coses, molts protocols, molts sistemes de funcionament i no des d’una òptica regressiva, sinó des d’una visió de futur, des de com podem millorar allò que ja s’ha vist que era un nyap. Què ningú és pensi que aquesta és una crisi resolta, pel fet que els aeroports ja funcionen i s’ha reobert l’espai aeri, aquesta és una crisi que tot just comença i és fruit d’un model de societat massa relaxat en alguns aspectes i poc responsable en allò essencial.

Una visió practica de com gestionar una crisi

2010-12-03T10:39:00.001+01:00

Una lectura ràpida per entendre com gestionar les crisis, l'entrevista d'avui a La Contra de LA VANGUARDIA a Kemal Dervis, ex-ministre turc i director Economía Global de la Brookings Institution"Si no sabes explicarlo, no sabes gestionar una crisis"

Eric Cantona

2010-12-02T11:36:00.001+01:00

Avui, al Diari de Girona, publico una columna sobre allò que pot ser una nova onada de protestes a França i potser més enllà:

L’ex-futbolista Eric Cantona, s’ha convertit en un líder de la protesta a les xarxes socials per les retallades econòmiques a França, i ha llençat una campanya per tal que el proper dia 7 de desembre tothom retiri els diners que pugui tenir als bancs, fent bona aquella frase de Bertold Brecht que deia que el veritable crim no és atracar un banc, sinó posseir-lo. La crisi econòmica comença a aflorar aquesta conclusió per a milers de persones, “si el problema són els bancs i el sistema financer, perquè no acabar amb ells”.

França ha estat la capçalera de moltes revolucions i, ara des de les classes populars franceses es vol dur a terme una nova revolució basada en un enfrontament directe amb el sistema bancari, a qui ja tothom culpa de la situació actual, el problema és què ningú diu quin és el model que ens espera l’endemà, com substituïm aquest capitalisme agressiu que cada cop que s’equivoca ho fa pagar a la gent. Ho hem vist amb el cas d’Irlanda, on la perversió del sistema financer ratlla l’absurditat més esfereïdora, un cas que, per cert, es pot estendre com un virus a Portugal i a Espanya. Anton Costas, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, el qual conec i aprecio, deia dilluns en una entrevista en aquest mateix diari que “el que presta diners a algú ha d’assumir riscos” i fa poc, també comentava que el sistema bancari actual és esquizofrènic en el sentit que només sap deixar diners o demanar diners, però no sap fer les dues coses alhora.

Haurem de seguir d’aprop el foc que és comença a encendre a França, que encapçala Cantona i que ja compta amb milers de seguidors arreu, perquè potser sense adonar-nos algú ja ha encès la metxa del canvi, un canvi que consisteix en repartir responsabilitats i no fer pagar sempre als mateixos. I després ja veurem per on surt el sol.

Les esquerdes d'Esquerra

2010-12-01T11:39:00.001+01:00

Parteixo de dos recordatoris que em fan dos bons amics, el primer sobre l’experiència d’Esquerra de volar permanentment en un espai de turbulències des dels remots temps de l’Hortalà, passant per Colom i Rahola i fins arribar a l’ensopegada, la segona, de Puigcercós. I el segon, sobre l’Esquerra que és trosseja fruit de l’aparició de múltiples opcions independentistes, unes mediàtiques (Laporta) i d’altres escindides (Carretero), i de com tot plegat pot dur a l’Esquerra Republicana a un procés de fragmentació de difícil superació. Probablement la imatge més gràfica d’això és visualitzi a les municipals amb candidatures de Solidaritat, de la CUP, de Reagrupament i d’Esquerra, masses pescadors per a un mar convuls.

Això, sense tenir en compte que en aquest panorama encara poden aparèixer d’altres actors, (Carod i els seus fidels) i que a l’Esquerra actual encara li poden passar més factures, la derrota electoral de Puigcercós, que ja venia de l’anterior ensopegada a les generals, les ferides no cicatritzades de l’anterior congrés i un possible nou cop d’estat intern, fruit d’aquesta mateixa situació. A l’altra banda, la possibilitat d’un agrupament de totes les escissions i de totes les opcions, somni daurat de l’independentisme, és avui encara massa remota perquè el dol encara és massa fresc i alguns ara es veuen en una onada d’expansió, i sobretot de protagonisme, que ja veurem en què es traduirà més endavant.

Els problemes d’Esquerra és multipliquen si tenim en compte que Convergència ha sabut quedar-se amb els independentistes més moderats, oferint una imatge de camí assenyat cap aquesta via, encara que després facin tot el contrari. I si a això afegim la sobtada retirada de Benach, actualment l’home amb més prestigi d’Esquerra, probablement ocasionada per una possible operació tornada més endavant, a l’Esquerra d’avui li queda poc més que travessar un llarg desert sense un camí establert.

El risc de tot plegat és que les esquerdes s’ampliïn i la percepció que es genera els redueixi a un partit minoritari enmig d’un mapa independentista esmicolat ,on tots demanen el mateix, però ningú lidera el procés. Un cas interessant que caldrà seguir d’aprop per veure com acaba.

Els motius del canvi

2010-11-30T11:28:00.001+01:00

Malgrat que no soc analista polític, ni pretenc ser-ho, ara que tots els partits dediquen la setmana a una profunda reflexió sobre allò que va passar diumenge 28 de novembre, no m’he pogut estar de dir-hi la meva sobre el perquè del canvi del mapa polític a Catalunya, des d’una òptica de política de comunicació, com a professional del tema, i des d’una visió de coneixedor de les campanyes electorals, després d’haver dirigit un centenar d’elles.

Per fer-ho curt i ras, ho he simplificat en aquests deu motius:

- El poble de Catalunya vol un govern, no tres, i això és el que percebia amb el tripartit, tres governs estancs que anaven a la seva, amb missatges i objectius diferents, sense un criteri d’unitat, sense una marca i una cultura comuna.

- Convergència i Unió ha sabut veure l’oportunitat que li presentava aquesta disbauxa, ha sabut traslladar als seus militants i simpatitzans, allò d’ara és la nostra i ha sabut recollir les decepcions causades per tres governs en un.

- Durant quatre anys s’han succeït i acumulat les crisis polítiques i institucionals (Horta de Sant Joan, nevades, Llei d’Educació, quart cinturó, Estatut...), però ningú ha emès un missatge clar relatiu sobre com sortir de la veritable crisi que afectava els ciutadans.

- La mateixa crisi econòmica ha afavorit la implantació d’un missatge xenòfob, utilitzant la demagògia sobre la immigració, fet que ha impulsat la dreta més rància.

- El PSC no ha sabut resoldre el seu dilema històric, entre ser PSOE o ser un partit que prioritza Catalunya i això ha desmotivat gran part dels dos electorats.

- El PSC no s’ha sentit còmode amb Esquerra ni Esquerra amb el PSC, als primers, això els hi ha suposat desmobilització i als segons, trencament.

- La campanya electoral s’ha fet exclusivament en clau interna, tothom ha anat a mobilitzar els seus i això ha provocat que l’electorat no adscrit decidís per ell sol, en funció de les percepcions adquirides al llarg dels darrers anys.

- La decepció de l’Estatut ha despertat un ampli sentiment independentista, dividit pel que fa a l’opció política i pel preu d’haver pactat amb el PSC, però implantat en amplis sectors de la societat. Convergència i Unió també ha sabut pescar en aquest mar, fent creure que ells també són una opció independentista.

- La campanya del PSC ha estat nefasta en tots els àmbits, de baixa qualitat, poc clara, amb missatges poc entenedors i sense capacitat d’engrescar.

- L’aposta per l’electorat socialista de la conurbació urbana de Barcelona ha estat un error estratègic donat que aquest no és un electorat que es mobilitzi en clau catalana i no ho ha fet. El primer desmotivat era el propi electorat, del PSC i d’Esquerra.

Podríem filar més prim, però ja hi ha motius suficients per explicar el canvi. Ara, a uns els hi toca afrontar la difícil situació actual i a d’altres, reinventar-se , tenint en compte que s’acosten nous comicis i que no hi ha alegria per afrontar-los.

Una campanya "in"

2010-11-26T12:25:00.000+01:00

Avui, per fi, acaba la campanya electoral al Parlament de Catalunya 2010. Al marge de les múltiples interpretacions que s’han fet i es faran, aquesta ha estat qualitativament parlant la pitjor campanya de la darrera època i no perquè no s’hagin fet actes, vídeos, cartells i s’hagin utilitzat les tecnologies 2.0, sinó perquè ha estat una campanya en clau interna, sense tenir en compte les expectatives, les esperances, les il•lusions, els problemes, els desencisos i les preocupacions de la gent. Una campanya pensada només per esperonar l’electorat que se suposa que ja hi és, que ja està implicat i que només faltaria que diumenge és quedes a casa.

Sempre he pensat que les campanyes són una gran oportunitat per acostar-se als ciutadans, per engrescar-los, per il•lusionar-los amb projectes i propostes que ens permetin creure en un futur millor, encara que mai després s’acabin complint del tot aquestes expectatives. En un moment com l’actual, però, potser era necessari una campanya en positiu, amb idees que permetessin creure que algun dia el país sortirà de la situació de crisi. En canvi, ens hem trobat enmig d’un foc creuat pensat més per llençar missatges a possibles socis que per dir a la gent quin camí cal prendre. Si ho mirem des de el prisma partidista de ben segur trobarem defensors de la campanya actual. Uns diran que ells sí que han fet propostes (el concert econòmic), d’altres que la seva aposta ha estat valenta (el referèndum), uns altres que han agafat compromisos (tocar de peus a terra) i que fins i tot s’han mulla’t (contracte per a l’immigració), però cap d’aquests missatges ha anat associat a continguts més enllà dels eslògans frívols i buits.

És com si els diferents partits s’haguessin conformat amb el fet de donar per perduts els vots d’una majoria de la població, centrant-se només amb aquells que viuen amb passió el món polític, que duen carnet a la butxaca i que necessiten que algú els recordi el seu compromís, apostant així per un país de representants minoritaris, un país feble on la gent va cap a una direcció i la política cap a una altra. Els orgasmes, el porno i els videojocs no trauran aquest país de la crisi. Aleshores, on ha estat la campanya? En la frivolització més absoluta, en formats copiats del model americà i en la manca de missatges capaços de despertar la ciutadania. Una campanya sense idees és només un circ, que de vegades diverteix però que massa sovint avorreix.

Ja sabem que el resultat és el que compta, com aquells partits on sense joc s’aconsegueix la victòria, però si aquest resultat està per sota del 50 per cent de participació vol dir que les eleccions són només de menys de la meitat del país. En els objectius de campanya hauria d’haver-hi en primera línia, la totalitat de la població, la seva participació, la seva opinió i la seva implicació i aquesta hauria de ser una preocupació fonamental, perquè sinó, s’aposta per la llunyania, per la fredor, per deixar indiferents a una majoria de ciutadans que segueix lluitant sense alè contra una crisi que no han creat ni han provocat, una doble crisi, la política i l’econòmica.

Acabada aquesta, vindran noves eleccions, les de proximitat, les dels pobles i ciutats, i esperem que el dany provocat per la campanya actual, no faci que la distància sigui tant gran que ja no és pugui recuperar. La gent a casa i els polítics feliços pel resultat. Aquesta no és la democràcia per la que tant varem lluitar.

Canvi d'hàbits

2010-09-07T16:18:00.000+02:00

Alguns ciutadans i ciutadanes han començat a rebre cartes o suggeriments dels seus respectius ajuntaments per tal que recuperin certes practiques i hàbits relatius al manteniment de carrers i voreres, la neteja o senzillament a mantenir conductes ciutadanes que no impliquin molèsties pels veïns. Això, que pot semblar anecdòtic o fins i tot curiós, amaga al darrera un primer pas per retornar a la responsabilitat del poble aquelles competències que han anat assumint els ajuntaments i, que donada la crisi econòmica ara és impossible seguir mantenint. Si tothom te cura del seu tros de vorera o de carrer, potser amb menys brigades de neteja es farà la mateixa feina i, per tant, amb menys diners públics es pot mantenir un cert grau de netedat a la via pública.

Els exemples poden ser molts. Un estudi que esta en fase d’elaboració contempla com es pot reincorporar població avui inactiva – el cas dels jubilats-, a certes tasques de voluntariat ciutadà que reduirien notablement la factura municipal (acompanyar nens a escola, vigilar, informar,...). La segona part d’aquesta tendència encara incipient és la de com convèncer la ciutadania per recuperar alguns hàbits que han quedat a l’oblit; ja se sap com de difícil pot arribar a ser demanar esforços a una població massa acostumada a les comoditats i a comptar amb el paraigües de l’administració pública cada vegada que s’obre la boca.

Probablement, aquesta necessitat de reconvertir les actituds i els hàbits ciutadans acabarà essent un problema de comunicació, en el sentit que si la resposta dels veïns i veïnes no és l’adequada, se’ns dirà que no s’ha explicat prou bé allò que es demanava o que no s’ha sabut crear les complicitats necessàries. Abans que això passi, cal avançar-se a una realitat cada vegada més previsible i, en conseqüència, cal dissenyar polítiques adequades per evitar que la necessitat de canvi d’hàbits quedi en una simple anècdota. I la millor política per reduir el grau d’acomodament de la nostra societat és l’educació, començar des de zero a fer entendre que alguna cosa ha de canviar si volem seguir avançant. El problema és que al mateix temps que això passa, haurem de fer el canvi cultural d’entendre que sense educació no anem enlloc. Si s’ha de fer, fem-ho bé, pensant en una mica més enllà.

Intangibles

2010-07-01T17:42:00.000+02:00

Avui, publico una reflexió al Diari de Girona sobre tots els recursos que ens ofereix el territori per configurar una oferta turística potent i que fins ara desconeixiem:

Curiosa definició per inventariar el patrimoni històric, cultural o social que amaga el nostre país i que recull el primer catàleg de recursos turístics intangibles de Catalunya, presentat la setmana passada pel Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet. El catàleg posa de manifest 2.000 indrets amb potencialitats turístiques, per tal que algú amb visió de futur i d’empresa els incorpori a l’oferta, els gestioni i ajudi a la desestacionalització i a la dispersió territorial del turisme.

D’entrada, resulta sorprenent que fins avui ningú s’hagi adonat d’un patrimoni que ja hi era i que en molts casos forma part de la nostra història, i encara resulta més curiós que s’hagi hagut de descobrir ara que Catalunya disposa d’una infinitat de riqueses històriques, socials o culturals, i podríem afegir les naturals, que fan del nostre país una potencia turística difícil d’igualar.

El problema no està en què un grup d’experts ens hagi hagut de dir quines potencialitats s’amaguen al darrera de cada poble, de cada comarca o de cada demarcació, perquè probablement totes elles ja eren conegudes pels veïns de cada indret, el problema està en què l’oferta turística ha viscut masses anys d’esquenes al territori i ha hagut de crear infinitat de propostes artificials per sobreviure, quan al davant tenia totes les riqueses paisatgístiques, històriques i culturals possibles.

Hem incentivat i hem apostat per un turisme absolutament allunyat de la descoberta del país i ara resulta molt difícil fer marxa enrere i abandonar un model que durant masses anys aportava diner fàcil i poca cultura empresarial. Però ja està bé que de tant en tant ens facin pujar els colors a la cara, dient-nos tot el que tenim i que no aprofitem. Benvinguts els intangibles si algú s’adona que també poden ser tangibles.

Serem dependents

2010-06-25T12:41:00.000+02:00

Nova columna ahir al Diari de Girona:

Aquest mateix diari publicava dilluns passat que a les comarques gironines hi ha 46 persones dependents per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta xifra se situarà en un 54 per cent el 2020. Si a aquestes dades hi afegim el 20 per cent d'aturats, que també passen a ser dependents en el moment que cobren el subsidi i els milers de funcionaris que cobren el seu sou del mateix calaix públic, qui queda per pagar la factura? Els mileuristes? Els treballadors temporals? Els estudiants?...

No es tracta de xifres fredes, sinó de realitats que defineixen una societat amb problemes estructurals i profunds, amb un model caduc i viciat que no aporta solucions a un escenari desolador i mancat de perspectiva. Vivim de renda, d'una renda basada en el diner fàcil, en el consumisme i en la creença que encara tot és possible, mentre el rellotge de la decadència marca les hores a pas accelerat. Ens hem convertit en simples espectadors d'un fracàs anunciat.

Ni la crisi econòmica ni la crisi de model social sembla que vagin amb nosaltres; són com aquelles notícies tacades de sang que cada dia ens apropen els informatius, però que ens semblen llunyanes, tan llunyanes com l'exotisme dels indrets impronunciables on es produeixen. El nostre tren creua acceleradament paisatges que ja no ens commouen, que no ens diuen res, mentre el trajecte ens dur a una via morta, a terra de ningú.

Veient aquest panorama trobo a faltar encara més el pessimisme lúcid de Saramago, aquella veu critica que fins i tot era capaç de riure's de la catàstrofe més gran a la qual estem abocats, la pròpia mort. Potser Saramago diria que quan tots siguem dependents s'haurà acabat el problema o com veritablement va dir "crec que tots hem de repensar allò que estem fent".

La política catalana i el venedor de l'ONCE

2010-06-17T11:50:00.002+02:00

Amb tots els respectes i sense què ningú s’ofengui i sense que tampoc sembli humor negre, ahir, passejant per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona em vaig adonar que davant per davant de la façana de l’Ajuntament i al costat de la porta del Palau de la Generalitat, hi havia un solitari i premonitori venedor de l’ONCE. Vaig pensar que els seus clients potencials no deuen ser els milers de turistes que diàriament creuen la plaça, sinó que el seu públic s’està a Palau o a l’Ajuntament.

És allò de les percepcions que t’arriben veient aquell venedor solitari. Malament anem si els principals centres del poder polític català s’han de refiar de l’atzar, per molta voluntat que hi posi aquell home en repartir sort. La política catalana es troba absolutament embarrancada en una inèrcia de desprestigi i desafecció i quan sembla que se n’ha de sortir del fang torna a caure en un nou i major precipici, mentre la ciutadania és submergeix cada dia més en el pessimisme més desolador.

En comunicació política i en comunicació en general sempre ens remetem a aquell principi que diu que “som allò que diem que som, més allò que els altres pensen que som” i, que per tant, senten que som. Les percepcions s’instal•len a la pell i no canvien d’un dia per l’altra, s’enquisten en el nostre més profund convenciment i ja no és suficient que ens vulguin fer veure brots verds allà on nosaltres només veiem tempesta i turbulències.

El venedor de l’ONCE, allà sòl i palplantat, és convertia en la icona d’una realitat que ens fa pensar que només amb la sort del premi gros serem capaços d’aixecar cap. !Quina responsabilitat per a un pobre venedor!

Periodistes

2010-05-25T18:24:00.000+02:00

Llegeixo que segons un estudi del periodista i professor de la universitat Ramon Llull, Josep Lluís Micó, el nombre de periodistes aturats ha crescut un 100 per cent a casa nostra en els darrers dos anys, mentre que les set universitats catalanes amb estudis de periodisme, aboquen anualment 500 nous professionals a un futur incert. Fent la relació, la pregunta és fàcil, i on treballaran?

I pensant en el fet que resulta ridícul que la universitat, les universitats, segueixin produint professionals d’un sector saturat de periodistes, recordo una visita a la universitat de Jivaskula, al centre de Finlàndia, on m’explicaven que en aquell país universitat i empreses van juntes de la mà, planificant amb períodes de cinc anys aquelles especialitats professionals que el mercat necessita i pot assumir, i renunciant a aquelles altres que no tindran cap mena de possibilitat de trobar feina.

Les xifres són devastadores; el 2009 hi havia a Catalunya 1388 periodistes aturats i aquest 2010, probablement, s’incorporaran a aquesta llista gran part dels 500 nous llicenciats que d’aquí unes setmanes hauran acabat els seus estudis. Té algun sentit? Perquè és segueixen promovent periodistes si no tenen gairebé cap possibilitat d’exercir la seva professió? No estem generant una gran frustració per centenars de joves que veuran esvaïdes les seves expectatives i il•lusions?

El periodisme passa per un dels moments més crítics de la seva història, tant a nivell de model com a nivell d’ocupació, amb un degoteig constant de professionals que es veuen abocats a l’atur. Hi ha qui proposa que la solució passa per encabir tota aquesta gent en els gabinets de comunicació públics o privats, un altre gran error, veient la saturació que també viuen allò que ara s’anomena els periodistes de fonts. Potser ha arribat l’hora de dir la veritat, el periodisme ja no necessita més periodistes, necessita gent que comenci a tenir les idees clares per sortir del carreró on s’ha ficat i necessita universitats que pensin en crear professionals allà on es necessiten.

La crisi que arriba a peu de carrer

2010-05-13T15:17:00.000+02:00

Aquesta setmana m'ha sembñat oportú dedicar la columna del Diari de Girona a aquells milers d'empreses que s'han quedat pel camí aquests darrers dos anys, i evidentment, no podràn ni patir la retallada del Govern.

Consultes

2010-04-29T10:40:00.000+02:00

Nou article setmanal al Diari de Girona, dedicat a les consultes sobre la independència:

Al marge de xifres de participació i de percentatges de vot, que a hores d’ara ja han estat sotmesos a tota mena d’interpretacions i anàlisis polítics, allò realment important de la tercera onada de consultes per la independència que va tenir lloc diumenge passat, és, novament, la lliçó que la ciutadania ha donat a la classe política i a les institucions publiques, som capaços d’organitzar-nos, de promoure el debat i decidir sobre el nostre futur sense que ens hagin de dur de la maneta. Aquesta és la grandesa de la veritable democràcia, poder opinar lliurement, independentment, tranquil•lament i cívicament sense que ningú estrenyi la nostra maduresa com a ciutadans i la nostra capacitat d’escollir allò que volem.

Hem passat masses anys renunciant a aquest dret bàsic, deixant que fossin altres que ens diguessin com i cap a on havíem d’anar. I mireu per on, poble a poble, ciutat a ciutat, és demostra que som prou grans per marcar les fites que volem com a país. Aquesta és l’essència del procés que s’ha endegat, el dret a decidir.

No se si algú dels que han participat en aquestes consultes arribarà mai a veure una Catalunya independent com a nació, però si se que s’ha obert un camí, una via no malmesa per la disciplina de partit, per allò que en diuen políticament correcte i per unes institucions que clamen al cel una regeneració. Potser, aquells que han promogut les consultes, sense adonar-se, han iniciat un procés per portar aire fresc a un sistema polític massa encotillat per les seves pròpies formes i per una cultura que passa per allunyar-se cada dia més de les sensibilitats reals de la població.

La clau ja no és si es vol o no és vol la independència, és que volem decidir i no esperar a que aquesta decisió quedi esmorteïda per un reguitzell de despropòsits dignes de formar part de l’argument d’aquella novel•la de Saramago, “Assaig sobre la lucidesa”.

Endeutats

2010-04-22T12:33:00.000+02:00

Avui, nou article setmanal a Diari de Girona:

Els Ajuntaments gironins, i els de la resta del país, estan endeutats fins a les celles. En èpoques de vaques grasses varen inflar les seves estructures per donar tota mena de serveis, fins i tot, aquells que no els pertocaven o no els haurien de pertocar, i ara aquells costos persisteixen sense que a l’altra banda hi hagi els ingressos per mantenir-los. Un panorama desolador que està fent patir molts alcaldes i moltes empreses proveïdores que han vist allargar fins a l’infinit els períodes per cobrar les factures que emeten, i que serveixen per cobrir aquell finançament que els bancs no donen.

Per molts, la solució passa per un model de finançament diferent, que tingui en compte la realitat actual dels municipis, siguin turístics o no, i les seves necessitats, però en realitat aquesta reivindicació històrica l’única cosa que resoldrà és mantenir una maquinaria que ha fet dels Ajuntaments la primera central d’ocupació dels nostres pobles i ciutats. Més diners avui ja no vol dir la solució dels problemes de fons.

Potser algú s’haurà de plantejar revisar el model de gestió, començant per dir que no a molta de l’oferta de serveis que avui assumeixin els consistoris, mancomunant equipaments, reduint plantilles i costos superflus, fent de la casa gran una casa més petita i explicant als ciutadans que ja no és possible arribar fins on ara s’arriba.

Sempre m’he preguntat quin sentit tenia que dos pobles, a curta distància un de l’altra, tinguessin pavelló, piscina municipal, teatre, biblioteca i una llarga llista d’equipaments únics, quan els podien tenir compartits. Avui ja se la resposta; els ingressos i l’alegria del sector immobiliari ho permetien, però ara ens adonem que allò va ser fruit d’una mala gestió, d’un miratge polític enlluernat per una cursa que consistia en oferir més que el poble del costat.

Els clients i Ryanair

2010-04-15T11:08:00.001+02:00

Avui dedico a Ryanair la meva columna d'opinió setmanal al Diari de Girona per la tendència d'aquesta companyia a fer cada vegada més dificils les relacions amb els clients.

Un exemple de periodisme participatiu

2010-04-08T16:20:00.000+02:00

Acostar el periodisme a la participació i a la implicació ciutadana pot ser una ruta més per sortir d’aquesta crisi en la que viuen immersos la majoria de mitjans de comunicació, com ho és, i jo ho crec, recuperar el periodisme d’investigació o el periodisme de carrer. Tot allò que aporti valor afegit a una professió massa acomodada i massa estandaritzada, és de ben segur una porta que cal obrir.

Aquesta setmana hem vist dos exemples que il•lustren els esforços d’alguns mitjans per intentar sortir d’aquesta paràlisi mediàtica. Un, el llegeixo al web d’ESCACC i és sobre l’experiment del rotatiu britànic The Guardian, de demanar el suport dels ciutadans per treure l’entrellat dels 458.832 folis del sumari per les despeses excessives dels diputats britànics. La iniciativa va aplegar 26.230 periodistes “amateurs” i “voluntaris”. I el segon cas l’he vist al website de Comunicació 21, on s’explica que Associated Press aposta pel periodisme d’investigació creant quatre equips de professionals dedicats a aquestes tasques.

Segur que trobem molts exemples de bones practiques periodístiques i, de ben segur, no hi ha cap que per si sola actuí de revulsiu per retornar al periodisme i als mitjans el paper de referència que els hi correspon, però està bé que vagin sortint exemples de gent que arrisca amb iniciatives innovadores o amb antigues practiques avui gairebé oblidades.

Els mitjans catalans, ja siguin d’àmbit general, local o comarcal, haurien d’estar amatents a aquestes iniciatives o a d’altres que puguin sorgir; tot menys quedar-se de braços plegats a veure-les venir i a esperar que l’administració els hi segueixi cobrint els dèficits econòmics d’un model que ja no és vàlid.

paternalismes

2010-04-08T10:33:00.000+02:00

Llegeixo en un anunci institucional “la Diputació presta serveis directes als municipis perquè el teu ajuntament pugui oferir-te el que necessites”. Aquest pot ser l’origen de tots els mals de la societat actual, una administració pública excessivament paternalista que crea dependència de tots els sectors que, sense adonar-se, dorm la iniciativa privada i aïlla els emprenedors.

Ho hem vist i ho veiem diàriament, el sector automobilístic necessita recuperar-se, l’administració ho resolt amb un pla d’ajuts directe a la compra de vehicles; els bancs fan figa fruit d’una mala gestió, cap problema, l’Estat ho resolt; el sector de la construcció és desinfla, l’administració proposa plans d’ajut a la compra d’habitatges, al lloguer i a la rehabilitació, i així fins abastar tota la societat. D’aquell antic eslògan, no problem, be happy!, ara en fem cultura i religió.

Hem passat de tenir una administració publica destinada a cobrir les mancances bàsiques en infraestructures i serveis comunitaris, a una administració que escampa el seu mantell protector a tots els racons de la societat, a totes les necessitats. Ja no és suficient amb gestionar els serveis generats, mantenir les infraestructures creades, ara cal, a més, subvencionar, protegir, vetllar i adormir una societat que es sent més còmoda amb la dependència que amb el risc de la llibertat.

Ens volen i potser volem que contínuament ens treguin les castanyes del foc, volem sentir-nos funcionaris d’una administració que no ens deixarà caure, que no vol que el nen es faci mal, sense adonar-nos que aquest camí té un final, que l’equilibri es pot trencar i que més dur serà descobrir la realitat, despertar del somni i tornar a començar, si és que som a temps de començar.

Turisme 2.0.

2010-04-01T10:27:00.000+02:00

Nou article d'opinió al Diari de Girona sobre com és gestiona l'oferta turística i sobre com aquesta comença a treure el cap a les noves tecnologies.

Alcaldes

2010-03-25T09:45:00.001+01:00

Avui, article dedicat al paper dels alcaldes i a la dignitat dels Ajuntaments, en la meva nova col·laboració setmanal d'opinió al Diari de Girona

Amics

2010-03-19T22:39:00.001+01:00

Repassant la xarxa m’he adonat d’un petit èxit que em sembla significatiu: Descobrir Portugal, una pàgina al facebook que fa que milers de persones aportin propostes sobre aquest país, ha arribat a la xifra de 52.296 admiradors, una manera excel•lent de promoure el turisme sota l’epígraf de “Portugal, desenvolvimento regional, sustentabilidade, mundo rural, património, cultura popular, música étnica, artes tradicionais, turismo, passeio, gastronomia, vinho, paisagem”.

Si ho mirem fredament, costa d’imaginar-se el càlcul potencial de destinataris finals als quals pot arribar cada una de les propostes, sempre intel•ligents i interessants, que apareixen en aquest espai, tant les que fan els mateixos gestors,com els seguidors. Per tant, estem davant un fenomen que, ben gestionat, obre la porta a un munt de possibilitats per a la nostra oferta turística. A tall d’exemple, Pirineu Costa Brava Girona té 15.794 admiradors, molt lluny encara de la xifra màgica de Portugal.

No és una qüestió de rellevància o no de la marca, sinó de capacitat de gestió mitjançant les xarxes socials i de creure o no en les possibilitats reals d’aquestes quan es tracta de promoure l’oferta turística. Portugal ens ensenya que una bona proposta porta a l’èxit 2.0.

En blanc

2010-03-09T09:50:00.000+01:00

L’endemà de la nevada persisteix el paisatge nevat a mitja Catalunya, però també persisteixen els problemes en un país on no sap nevar. A les dificultats habituals a les carreteres, al transport públic i als serveis bàsics, cal afegir, com sempre, els dèficits estructurals en comunicació. Una vegada més han fallat les polítiques de comunicació del Govern, dels transports i dels serveis i una vegada més, el ciutadà ha estat el que ha rebut totes les conseqüències d’hores i hores sense saber si algú resoldria els problemes per circular, per veure la televisió, per comunicar-se o per escalfar la seva llar i il•luminar la seva vida.

Aquí ningú diu mai res i quan ho diu, relata un llistat enorme de problemes sense cap solució, com és el cas de Joan Boada, secretari d’Interior, que va voler assumir el protagonisme públic a deshores i amb una manca absoluta de criteri alhora de donar respostes, limitant-se a llegir una llarga llista de dificultats. Va explicar allò que ja sabíem però no allò que volíem saber.

I, mentrestant, com sempre, va ser la solidaritat ciutadana i els pocs recursos municipals qui van haver de resoldre el caos, habilitant pavellons poliesportius, donant menjar a milers de persones i traient qualsevol màquina al carrer per obrir pas. Com deia ahir un bon amic, un país que es vol preparar per accedir als jocs olímpics d’hivern ho te molt magre si amb quatre volves s’ensorra com es va ensorrar ahir.

Les solucions, en casos com aquests, són necessàries, però també ho és la informació i els ciutadans estaríem molt agraïts de saber més del que sabem. Ja sabem que estem col•lapsats, ja sabem que tanquen les escoles, que no hi ha transport, que no hi ha llum, que no funciona la telefonia, ni els repetidors..., però tant complicat resulta dir que estan fent per resoldre-ho. Després es passaran setmanes discutint qui va causar el caos, sense adonar-se’n que el caos també el provoquen ells comunicant tant malament.

Cotxes, la primera publicació de l’automòbil en català

2010-03-02T13:07:00.000+01:00

El grup Alesport ha presentat la nova revista Cotxes, la primera del sector de l’automoció editada en català; sens dubte una bona notícia per a la normalitat de la llengua en el nostre país i, tenint en compte que les publicacions sobre motor segueixen gaudint d’una certa bona salut per l’afició que segueix havent-hi a Catalunya en aquesta matèria, es de suposar que el projecte de la família Alguersuari reeixirà.

De fet, jo volia posar l’accent no tant en l’aparició de la nova capaçalera, que no deixa de ser un molt bona notícia, sinó en el fet que no conec al nostre país cap revista de cotxes o de motor realment crítica amb marques i models i, més, quan el sector viu un moment convuls pels creixements desmesurats dels fabricants i la reducció de costos que han aplicat als controls de qualitat.

Sembla un contrasentit, moltes d’aquestes publicacions, per no dir totes, actuen com a prescriptores davant els potencials compradors, assessorant sobre marques, models, característiques, comparatives i preus però, en realitat la majoria es limiten a descriure les bondats d’aquests nous models i en molts casos a reproduir amb una mica de literatura les fitxes tècniques que faciliten els mateixos fabricants.

Cotxes, podria ser una bona oportunitat per canviar aquesta tendència i fer-ho en català, com ja passa en altres països on si que hi ha publicacions crítiques amb el món del motor.

Salt, una punta de llança

2010-03-01T17:08:00.000+01:00

Els de Salt estan esvalotats. Des de fa uns dies es succeeixen les concentracions de veïns a la porta de l’Ajuntament reclamant més seguretat ciutadana i, al mateix temps, mirant de reüll a tot aquell que passa que no sigui de la terra, perquè al cap i a la fi, tothom pensa que el problema és, en primera instància, de la immigració. Per tant, allò que comença essent un tema d’inseguretat passa a ser un problema d’acceptació; en temps de crisi es posa de manifest que aquest país no ha paït bé que el seu creixement ha estat gràcies a la immigració, i ara es pensen que aquesta és la culpable de la manca de feina. Quan les coses anaven bé la immigració no molestava i quan van malament, ens sobra tothom.

Salt té unes xifres desmesurades de població nouvinguda, però no és l’únic municipi amb aquesta situació. Fa pocs dies, veiem com el mateix tema esclatava a Vic, encara que amb un altre format, i fa uns mesos també va haver-hi incendis similars a Almeria. I probablement, a les properes setmanes, veurem com altres municipis es troben en circumstàncies molt similars havent de fer front a conflictes que s’escapen de les seves responsabilitats i de les seves competències.

El país està pagant el preu de no haver sabut gestionar adequadament un creixement sobtat i unes necessitats de mà d’obra que implicaven haver d’acollir a persones amb cultures molt diferents. Algú havia de fer front a aquesta realitat, dissenyant processos d’integració i facilitant l’aterratge de tanta gent de cop, i aquest algú no podien ser els ajuntaments del país que prou feina tenien i tenen en donar resposta a les necessitats de gestió dels serveis més bàsics.

Allò que passa ara no és altra cosa que el resultat d’una feina mal feta, d’un procés no estructurat i d’unes administracions superiors que han fet la vista grossa a un problema que estava cantat, previst i que era fàcilment imaginable. Salt només és un exemple d’allò que es pot convertit en quotidianitat, que la tensió entre aquells que pateixen de veritat la crisi acabi degenerant en un enfrontament entre els més febles i sense que ningú resolgui el problemes estructurals de fons. I que això passi al davant dels ajuntaments, que una vegada més han d’assumir per força allò que per lògica no els hi correspon.

Ni la crisi és un problema municipal ni la immigració es pot resoldre des de els ajuntaments, i algú ha de començar a explicar aquesta realitat, perquè al final algú prengui decisions.

Pactes que és fan i és desfan

2010-02-19T14:10:00.001+01:00

A un any de les eleccions municipals del 2011 ha començat el ball del trencament de pactes i acords a molts Ajuntaments del país. I perquè és trenquen els Ajuntaments, ara que falta poc per una nova convocatòria electoral? És què potser les estratègies polítiques recomanen allunyar-se del soci de govern quan s'apropen eleccions? O és que es tractava d'acords tant febles que no han aguantat ni tres anys de convivència?

Jo crec que ens hem d'anar acostumant a aquesta realitat. Davant Consistoris cada vegada més segmentats políticament viurem pactes més estranys, més febles i menys duradors perquè la realitat política no ajuda a configurar governs sòlids i estables. Avui, fins i tot tenir un únic regidor pot ser garantia d'ostentar l'Alcaldia, passant per damunt d'altres forces amb molta més representació.

En els darrers anys, ha anat augmentant el nombre de candidats que s'han vist abocats a pactar amb la força política o amb la plataforma ciutadana més allunyada del seu ventall ideològic. La qüestió en el món local és que els números quadrin, i si si tu i els teus, més el teu enemic i els altres feu prou, doncs ja està, ja tenim govern en contra de la força més votada, i és igual el resultat, un tripartit, un quatripartit o un multipartit què no es pot ni anomenar.

Els interessos que condueixen a signar pactes d'aquesta mena són tant amplis com és vulguin: polítics, econòmics, personals, culturals (de baixa cultura política)...., i els mateixos interessos són els que duen al trencament d'aquests pactes; ja sigui per no haver complert les expectatives, perquè un altre els ofereix més, o perquè al final no es mana tant com és volia. O perquè el poder compartit vol dir decisions compartides i no tothom està disposat a acceptar aquestes regles de joc.

Aquesta setmana hem vist trencaments a Amer, a Figueres, a Sant Feliu de Guíxols, fa poc a Platja d'Aro i podríem anar afegint noms a la llista al llarg de tota la geografia catalana on les mocions de censura i els governs en minoria formen part del menú del dia.

Segurament, la principal raó que genera aquesta situació no és altra que la configuració actual de la llei electoral, què sumada a la baixa participació ciutadana, dona com a resultat un reguitzell de forces amb molt poca representació, però amb molt poder de decisió alhora de pactar. I vistes les actuals perspectives, això també es pot acabar encomanant al Parlament de Catalunya. Així, entre tots anem fent governs menys estables i un país menys estable, que camina sotmès a pactes que avui es fan i es desfan. Ens haurem d'anar acostumant.

Esquerdes

2010-02-15T15:43:00.001+01:00

Fa molts anys un bon polític, d'aquells que ja no queden, i que ara ja no és dedica a la política, em va dir que no hi ha cap partit que governi que perdi les eleccions sinó les vol perdre, a no ser que ho faci inconscientment. En moltes ocasions he pogut comprovar la veracitat d'aquesta dita, veient com governs de molts colors i de molts àmbits diferents s'abocaven a una cursa no desitjada que els conduïa cap a la pèrdua d'uns comicis electorals.

Tot això, em ve a la memòria en un moment en el qual és fan més que evidents les esquerdes al tripartit català i al mateix PSC. És difícil trobar en el panorama polític actual cap més govern que hagi generat tantes crisis en una sola legislatura i que s'hi fiqui de peus a la galleda amb tanta facilitat, fins el punt, que ja no hi ha dia sense un incendi. Tanta és la dèria per escalfar l'ambient que hom pot pensar que s'hi troben a gust alimentant la percepció que el tripartit no rutlla. I si és així, cal preguntar-se perquè no el desfan.

Potser, és que estem davant d'un problema cultural entre aquells que mai han tingut la cultura de govern a la seva agenda i que se senten més còmodes fent d'oposició, i entre aquells altres que tot i tenir cultura de govern, són la suma de tantes diferències històriques que no hi ha manera de trobar un espai comú.

I independentment del que passi a uns i a altres a les properes eleccions, aquesta ludopatia per generar crisis ens està abocant a una major segmentació de la política com ha dit aquests dies l'Ernest Maragall. El problema és que després de la segmentació ve la demagògia i apareixen personatges no desitjables que no ens portaran res de bo.

Mentre les esquerdes es van fent més grosses i agafen la dimensió de problemes estructurals, els caps pensants d'aquests partits segueixen creient que amb les tècniques de l'Obama és recuperaran les percepcions perdudes i és podrà repetir l'invent amb petites modificacions. Però, entretant, van fent vàlida la dita d'aquell bon polític que per ser intel·ligent ja no és dedica a la política.

Hisenda i les percepcions

2010-02-09T11:40:00.001+01:00

En comunicació sempre diem que una opinió és fàcil de canviar, però una percepció requereix un procés molt més lent, en el sentit que és tracta d'un convenciment que s'instal·la a l'ADN de l'opinió. Recentment, hem vist com creix la percepció què l'Agència Tributaria, es a dir Hisenda, mostra una voracitat desmesurada amb els contribuents, amb els què precisament ja paguen els seus impostos. Ens ho recordava aquesta setmana Josep López de Lerma en un interessant article a Diari de Girona, i son ja molts els fòrums on es presenta l'Hisenda espanyola com un depredador davant les dificultats que viuen autònoms i empresaris en aquest país.

Altra percepció, és que mentre cada vegada hi ha menys gent que paga els seus impostos, perquè la crisi està fent forat, augmenta el nombre de persones que s'apunten a l'econòmia submergida. El mateix Ministre de Treball xifra aquest volum en un 20 per cent del producte interior brut de l'Estat espanyol, és a dir, que de cada 5 euros que és mouen a Espanya, 1 prové de l'economia submergida. I mentre la recaptació d'IVA ha baixat un 30 per cent, el consum només ho ha fet un 1 per cent. Aleshores, on és el 29 per cent restant d'IVA sobre el consum real?

Les percepcions sempre tenen un fonament, encara què aquest no sempre sigui real. Podem pensar que Hisenda s'equivoca perseguint els contribuents i obviant els potencials contribuents que viuen submergits, en funció del que veiem diàriament al carrer; centres comercials plens a vesar, restaurants on cal seguir trucant per demanar taula, o entrades de concerts que s'esgoten als pocs minuts de posar-se a la venda. I això mateix ens pot dur a la conclusió que la crisi no existeix, o pot ampliar encara més la nostra percepció que Hisenda no fa be la seva feina.

Hi ha el risc, per tant, què aquesta percepció vagi en augment i que d'aquí un temps sigui tant difícil creure en la hisenda pública, com ho és per als de la meva generació pensar que RENFE funciona bé, encara que hagi millorat. I aleshores que siguin molts els que creguin, fruit de les percepcions, que no val la pena ser contribuent quan es millor ser submergit.

Ara si que em crec allò que arribarà el dia que no hi haurà suficient gent per pagar la factura pública de l'Estat i que potser si que estem més aprop de Grècia que de la locomotora europea.

Toyota, un exemple de gestió de crisi

2010-02-04T17:40:00.001+01:00

No és habitual en el nostre país però, tampoc a Europa, ni, sovint als Estats Units, què una organització s'anticipi a una situació de crisi, prengui la iniciativa i reconegui errors en els seus productes, donant alhora la solució. Això és el que ha fet el fabricant de cotxes Toyota què només als Estats Units revisarà 5,1 milions de vehicles per un defecte en el pedal de l'accelerador, i que a Europa ja ha demanat a tots els clients que condueixen els seus cotxes, què també passin la corresponent revisió.

Es tracta d'una decisió valenta què sense cap mena de dubte aportarà credibilitat a la marca Toyota, reforçant així les percepcions positives sobre els seus productes. El cas de Toyota no és un cas aïllat donat que fa molts anys que els fabricant d'automòbils varen entendre que era millor reconèixer mancances i problemes en algun model què deixar córrer el comentari popular en contra. El que passa és que uns ho fan de manera directa, com en el seu moment Mercedes, i d'altres fins i tot ho expliquen de manera tant recargolada que costa de saber si accepten un problema tècnic o l'amaguen.

Aquesta vegada Toyota ha dut a terme una gestió impecable de la situació i, tant és així, que un alt representant del govern nord-americà ha hagut de fer marxa enrere en les seves declaracions en les quals recomanava no conduir vehicles d'aquesta marca. Molts altres haurien de prendre exemple.

Dejavurrs, el cercle viciós de la informació

2010-01-28T22:59:00.000+01:00

M’he permès la llicència d’encapçalar aquests post amb una paraula mig inventada per José Antonio Donaire, “dejavurrs” que ell defineix com un neologisme que significa “escoltar, llegir o veure una informació, un comentari, una novetat de la qual ja tenies coneixement per mitjà de les diferents xarxes socials o pel teu lector de RSS”, fent alhora una evolució del DÉJÀ VU, “expressió en francès que significa «ja vist» i descriu l'experiència de sentir que s'ha estat testimoni o s'ha experimentat prèviament una situació que es presenta com a nova”.

La ironia d’en Donaire ens obre la porta a una reflexió molt més profunda. No es tracta només de tenir la percepció què la notícia del diari, de la televisió o de la ràdio ja l’hem escoltat, llegit o vist abans a qualsevol dels canals de comunicació que ens ofereix la xarxa i les noves tecnologies, sinó que estem davant una realitat cada vegada més estesa i que en alguns països, com els Estats Units, ja representa percentatges del vuitanta per cent: és a dir, què un vuitanta per cent de les informacions publicades o difoses pels mitjans tradicionals tenien el seu origen a la xarxa. Estem, per tant, davant un cercle viciós de la informació.

Allò que a Internet es comenta, es diu o és difon, tard o d’hora acaba sent noticia oficial de diaris, ràdios o televisions, independentment de si era una notícia de debò, contrastada i elaborada seguint els canons de l’ètica periodística, per no citar els centenars d’espais i de seccions dels mitjans que es dediquen diàriament a comentar l’actualitat, l’opinió i els comentaris de la xarxa.

Internet s’ha convertit ja en la principal font d’informació però també en el destí d’aquesta informació una vegada ha fet tot el seu cicle, amb la qual cosa aquest tipus de continguts perduren en el temps i apareixen i reapareixen com a novetats, com a primícies i fins i tot com a confidencials, quan varen sorgir a la xarxa, varen ser reproduïts per tots els seus canals, varen ser difosos per la resta de mitjans i tornen a Internet amb el segell de qualitat i de veracitat que suposadament li atorguen aquests mateixos mitjans.

Aleshores, cal preguntar-se on està el valor afegit si ningú no el posa, i ens limitem a viure i reviure un dejavurr permanent com si fossim Bill Murray. Jo , m’afegeixo a la proposta d’en Donaire per fer oficial el neologisme, malgrat que aquest vagi en contra de la qualitat informativa.

Haití i el poder de la xarxa

2010-01-25T10:51:00.000+01:00

Internet és des de fa temps un important contrapoder davant les informacions oficials. Ho hem vist fa relativament poc amb l’alarmisme de les autoritats sanitàries davant la pandèmia de la grip A i la proliferació de veus critiques contra els organismes internacionals responsables de vetllar per la nostra salut. Potser, l’exemple més clar ha estat el vídeo de Vimeo de la monja Teresa Forcades, visitat per milions de persones i traduït ja a moltes llengües.
Ara, amb el catastròfic terratrèmol d’Haití ho hem tornat a veure. Davant la ràpida resposta nord-americana per posar ordre en aquell país i traslladar adequadament l’ajut internacional, la xarxa bull de veus critiques a través de les quals es denuncia que el sisme podria haver estat provocat per un experiment científic de caire bèl•lic anomenat HAARP, promogut per l’armada dels Estats Units.
Davant aquest tipus d’informacions la resposta oficial sol esser sempre la mateixa: és tracta d’alarmisme gratuït i sense fonament. Però, la veritat és que moltes d’aquestes informacions acaben fent forat entre els milions d’internautes, independentment si les informacions són certes o no. Així, avui a la xarxa ja podem trobar grans volums d’informació, amb molta documentació científica, que avalen la tesi d’un terratrèmol provocat.
I com passa sempre, d’aquí uns dies veurem els mitjans de comunicació tradicionals fent-se ressò d’aquest allau de denuncies que circulen per Internet, creant aleshores una crisi internacional que pot arribar a posar en qüestió el govern nord-americà del premiat president Obama.
Resulta paradoxal que un polític que ha resultat ser un mestre en l’ús de les noves tecnologies per aconseguir guanyar la campanya electoral, ara s’hagi d’enfrontar a una batalla informativa que ha posat la xarxa en peu de guerra i que tot just acaba de començar. Aquest és el veritable poder d’internet, encara què de vegades es sembli més a un thriller de misteri.

Huguet i les rectificacions

2010-01-22T15:40:00.000+01:00

Diuen que rectificar és de savis, però aquest no és el cas del Conseller Huguet que, amb una filigrana lingüística "La meva opinió particular extreta, recordo, d’una conversa privada sobre la viabilitat del projecte en concret, la seva oportunitat o les seves motivacions, no té transcendència en relació al posicionament del Departament que represento. La meva posició oficial al respecte ja l’he fet arribar personalment a l’alcaldia", intenta desfer-se de les seves declaracions anteriors al voltant de la possible candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern, la qual va qualificar de “fantasmada d’Hereu”.
Independentment del que pugui pensar de la “cortina de fum” de l’Alcalde Hereu, potser una mica exagerada pels temps i els estats d’ànim que corren, em sembla encara més fora de lloc l’actitud del Conseller, essent com és, també, responsable del Departament de Turisme de la Generalitat.
La veritat, és que mai a la història recent d’aquest país hi ha hagut bons gestors turístics al capdavant del Govern català i Huguet no n’és una excepció. Ningú a hores d’ara es pot creure que un responsable polític pugui actuar des de la seva responsabilitat com a tal i, en realitat, creure en quelcom molt diferent a allò que diu i fa, perquè aleshores està cometent un frau polític davant la ciutadania, al marge de comunicar pèssimament, donat que tampoc ningú es creu la declaració d’ahir del Conseller.
Potser hagués quedat més digne dir que “ha estat una expressió desafortunada i fruit de no disposar de tota la informació sobre el projecte” o, hagués estat més senyor una rectificació de l’estil “lamento haver donat una opinió desafortunada, fruit de la precipitació”.
Jo no ser si Barcelona tornarà a ser olímpica o no i no crec que aquest ara sigui el millor projecte de ciutat, però si se que Huguet ha demostrat ser una mal polític, un mal comunicador i, a sobre, ens diu que no fa el que pensa. Doncs aleshores, com diuen a les empreses privades quan han de fer fora algú, la porta és molt gran.

Reaccions que provoquen crisi

2010-01-19T12:23:00.002+01:00

Pel que sembla, en els darrers temps vivim en una crisi permanent, i no em refereixo a la crisi econòmica, sinó a totes aquelles altres crisi amb les quals ens delectem cada dia a traves dels mitjans de comunicació, ja es digui incendi d’Horta de Sant Joan, Ajuntament de Vic, traspàs de la gestió dels aeroports o tripartit.

En la majoria de casos però, es tracta de crisis que no ho son i que es limiten a engrandir-se mercès a les pròpies declaracions dels seus protagonistes. No hagués estat més fàcil que en el seu moment els responsables d’Interior i de Medi Ambient de la Generalitat haguessin dit que encara era massa aviat per a saber les causes de l’incendi d’Horta de Sant Joan, però que aquestes s’investigarien a fons i ja s’anunciaria el resultat quan es coneguessin? No hagués estat més raonable que l’Ajuntament de Vic abans de llançar-se a la piscina hagués mesurat la legalitat o la il•legalitat de la seva proposta? No seria més lògic que els socis del tripartit assumissin les grans decisions de manera conjunta donat que formen part d’un mateix govern i no que discuteixin cada acord per mitjà de les pàgines de la premsa?

Sembla que alguns líders gaudeixen embolicant la troca i creant polseguera allà on aquesta no havia de ser-hi, o és que potser no tenim cap altra problema per resoldre en aquest país? Una vegada més la teoria es converteix en practica i triomfa allò de què “les crisis no les provoquen els fets sinó la forma de reaccionar”, i així encara no no hem sortit d’una que ja ens toca una altra.

Pessimisme mediàtic

2010-01-14T12:15:00.000+01:00

Cada vegada que parlo amb algun responsable de mitjans de comunicació, ja sigui director o editor, escolto el mateix comentari: “això pinta molt negre per aquest any”, “ho veig molt difícil”, “no se si aguantarem”. Jo, que soc optimista de mena, els hi transmeto il•lusió per aquest 2010, esperança i ganes de superar la situació però, malauradament segueixen insistint en aquesta visió negativa en la qual s’han instal•lat la majoria de mitjans de comunicació i, especialment, aquells que no formen part de cap gran grup empresarial.

I si després de la conversa et dediques a mirar les xifres, no tens més remei que apuntar-te al bàndol dels pessimistes; la majoria viuen una sagnant baixada continuada de les vendes i una reducció, que en alguns casos ja supera el 40 per cent dels ingressos publicitaris, i no parlem de les continuades reduccions de plantilla que ja no permeten masses més invents. I si això afegim que la majoria d’administracions publiques i de grans empreses estan retallant els seus pressupostos d’ajuts directes als mitjans de comunicació, doncs sí, el panorama no ens gens engrescador.

Ara bé, es cert que tampoc veig per part dels mitjans cap iniciativa “innovadora” que permeti avançar cap a nous productes que puguin ser més rentables i més atractius, ni cap a formes de periodisme més directes i menys estandaritzades i no sempre més costoses. Els diaris, amb les seves línies editorials respectives, segueixen essent una calcomania d’un de l’altra i un noranta per cent de les informacions es repeteixen en un i altra mitja.

Potser, és que esperen la iniciativa publica d’incentivar les inversions publicitàries com si aquesta fos la llum al final del túnel, però és evident que aquesta no és ni serà la via. Cal transformar-se i adaptar-se als nous temps i cal fer-ho ara en temps de crisi per no tornar a caure en el parany d’un oxigen limitat a un pressupost públic. Per tant, segueixo sent optimista malgrat que avui, encara ningú ha donat el primer pas.

Vic és llença a la piscina

2010-01-13T11:51:00.000+01:00

La ciutat de Vic viurà avui, probablement, un dels plens més mediàtics de la seva història recent, fruit de la proposta del govern municipal de denegar el padró a aquells immigrants que es trobin en situació il•legal. El debat generat entre ciutadans, immigrants, entitats i associacions socials i administracions públiques, ha focalitzat l’atenció de la totalitat dels mitjans de comunicació i seguirà portant cua en els propers dies i setmanes, tant per la sensibilitat del tema com per les connotacions que comporta el mateix, i perquè a Vic hi ha qui ha.

El problema és que ningú te en compte que la realitat de Vic es la mateixa que viuen molts altres municipis catalans, on la immigració supera les capacitats de la pròpia població per dotar de serveis i atenció als nous ciutadans, siguin il•legals o no. Assumint d’aquesta manera un problema que ha recaigut en els ens locals, quan a qui correspon resoldre’l és a l’administració estatal.

El Govern de Vic s’equivoca sortint per la tangent i assumint una decisió que tampoc hauria de ser local. I novament la crisi es genera i es centra en la part frívola d’un tema molt més profund, on qui te la responsabilitat es renta les mans i mira cap a una altra banda i deixa que seguin els petits que es llencin a la piscina provocant un gran mullader.

Estem davant una nova crisi que afectarà el mon local i la convivència ciutadana i que s’oblida de qui és realment qui la genera. I així anem perdent el temps i omplint espais d’informació però, sense resoldre el problema de fons i sense explicar quina es la realitat.

Desitjos pel 2010

2009-12-29T12:13:00.000+01:00

Aprofitant que arriba l’hora de plantejar-nos tot un seguit de desitjos i il•lusions pel 2010, jo també he fet la meva llista des de la vesant de la comunicació:

1) Donat que aquesta crisi endèmica sembla ser que continuarà per uns quants mesos, crec que els mitjans de comunicació han d’aprofitar l’oportunitat que tenen per recuperar conceptes com el periodisme crític, per fugir de l’estandarització i per dissenyar projectes empresarials realment viables, allunyats de la política perversa de la subvenció permanent i, alhora, per cercar fórmules de convivència rentables amb les noves tecnologies. Què el 2010 sigui l’any d’uns mitjans lliures, independents i de qualitat.

2) Què també es possible dur a terme projectes d’informació a la xarxa realment dignes i no tant encotillats políticament, el periodisme pot ser honest, objectiu i de qualitat independement de la plataforma on s’exerceix.

3) Què la comunicació corporativa ha d’apostar per la transparència, per la pedagogia i per la qualitat informativa com a contraposició a aquella comunicació que actua com a barrera, com eina de manipulació i com a instrument de menyspreu a la professió.

4) Què els professionals de la informació siguin capaços de dir prou a la manipulació permanent de la política i deixin de ser un instrument de la mateixa.

5) Què siguem capaços d’acceptar els nous instruments de comunicació com una gran oportunitat d’intercanvi de coneixement, de contrast d’informació, de transparència i de facilitat per a la difusió de continguts, i no com una amenaça. Jo també voto pel reconeixement global de la comunicació 2.0.

6) Què els òrgans de representació de la professió és deixin de batalles absurdes i exerceixen realment com a nucli de debat, de reflexió i de servei a un periodisme que requereix una profunda sacsejada.

7) Què perdem la por a veure desaparèixer aquells mitjans que no han funcionat mai i que mai funcionaran perquè la seva malaltia és la drogodependència pública.

8) Què les universitats deixin d’actuar com una fabrica de nous periodistes aturats i assumeixin el paper de lideratge en el camp de la transformació permanent de la professió que els hi correspon.

9) Què siguem capaços d’esborrar d’una vegada per totes aquelles practiques professionals que malmeten la pròpia professió i augmenten el seu desprestigi permanent.

10) Què el 2010 sigui l’any de la bona comunicació, de la bona informació i del final del túnel.

Un carreró sense sortida

2009-12-10T15:53:00.000+01:00

La reivindicació de l’activista saharaui Aminetu Haidar s’està convertint en un carreró sense sortida, per ella i la seva vida, per a les autoritats espanyoles i per al govern marroquí, encara que aquests darreres passin olímpicament de la història i fins tot, pel Front Polisari. Però, independentment de la licita batalla d’Aminetu i del trist final que es comença a entreveure, al darrera crec que val la pena plantejar com han reaccionat els mitjans de comunicació davant l’actitud inalterable d’aquesta dona.

Des d’un bon començament la majoria de mitjans s’han fet ressò de la vaga de fam d’Aminatou Haidar, i sempre he pensat que els mitjans són un gran punt de suport per a totes aquelles reivindicacions polítiques o socials, que si no fos per la pròpia difusió dels mitjans de comunicació, passarien desapercebudes per a la majoria de la població. I al cap i a la fi, és aquesta difusió la que acaba activant governs, partits, polítics i a la pròpia societat.

Ara bé, quan allò que està en joc és la vida d’una persona, encara que sigui per pròpia voluntat, els mitjans de comunicació s’han de replantejar el seu paper, perquè seguir donant cobertura a aquesta història és, d’alguna manera, incentivar a Aminetu per tal que segueixi amb la seva reivindicació fins al final, fins a la mort, perquè una de les seves finalitats és mantenir viu l’altaveu de les seves demandes, encara que aquest altaveu es fixi més en el seu estat de salut que en la reivindicació que el genera.

Sovint, els mitjans haurien de reflexionar sobre el seu veritable paper i on es fixa el límit d’aquest paper, perquè si no hi ha el risc de la frivolització i, en aquest cas, del sang i fetge. Potser encara hi són a temps.

Podrien però,....., no ho varen fer

2009-12-03T12:39:00.001+01:00

Sensacional és el mot més escaient per a la campanya que ha posat en marxa Greenpeace a l’aeroport de Copenhaguen, amb motiu de la propera cimera del canvi climàtic. Un missatge directe a la consciència dels principals líders polítics i, probablement, un avenç del veritable resultat de la trobada.

Petit assaig sobre la ceguesa

2009-11-26T10:08:00.000+01:00

En els darrers dies he constatat una proliferació d’actituds i de manifestacions que van en direcció contraria a la realitat actual en matèria de comunicació corporativa. D’una banda, em consta que moltes empreses del segle XXI encara viuen al segle XVIII pel que fa a comunicació corporativa, sense adonar-se que sense una bona política de comunicació simplement no existeixen o projecten una imatge-identitat que res te a veure amb el que realment son. I d’altra, i aquesta és la més preocupant, m’adono que molts companys i companyes que exerceixen com a directors de comunicació, es neguen a acceptar que avui el mapa de carreteres de la comunicació ha canviat radicalment, amb eines que fan que qualsevol ciutadà sigui alhora un líder d’opinió i un mitjà de comunicació.

Puc entendre la por als canvis, entenc la por a les noves tecnologies , entenc que un percentatge alt dels negacionistes de les noves realitats és fruit del desconeixement i, també entenc que per a molts és més fàcil transmetre que amb una trucada a El Periódico o a la Vanguardia s’ha resolt la feina, com a justificació de la mateixa, que haver de submergir-se en un món on ja ningú és propietari del seu propi canal de comunicació.

Tancar els ulls davant l’evidència que fa que la majoria de mitjans de comunicació tradicionals i no tan tradicionals viuen de les fonts de la mateixa ciutadania i, avui ja, majoritàriament d’allò que abans ha sortit a la xarxa, es tan com voler negar l’existència d’una crisi de mitjans o de la pròpia crisi econòmica.

Sempre he pensat que un director de comunicació, a part dels coneixements professionals necessaris, ha de ser algú de mirada ampla, obert a allò que passa al seu entorn i amb capacitat suficient per analitzar-ho, pair-ho i actuar si es necessari però, en canvi, cada dia que passa em trobo més Dircom amb orelleres posades i amb un camp de visió que va més enllà de la miopia. Així anem, sense veure ni escoltar.

Una evidència, una realitat

2009-11-23T17:24:00.000+01:00

El Ministeri d’industria, Comerç i Turisme acaba de fer públic l’Informe 2009 sobre la Industria de Continguts digitals, amb unes conclusions realment aclaparadores:
1) Un 70,3 per cent de la població espanyola ja consumeix algun tipus de continguts digitals, amb un augment del 5,9 per cent en relació al 2008.
2) Els lectors de premsa on-line augmenten un 24 per cent en relació al 2008 i ja representen 6,4 milions de lectors, xifra que significa un 47,5 per cent dels lectors totals de premsa.

3) La publicitat en el món digital experimenta un increment del 26,5 per cent i, en alguns països com Anglaterra ja supera la inversió publicitària de la televisió.
Altra de les realitats que posa de manifest aquest estudi és què cada vegada més els usuaris actuen de font d’informació directa i de mitjà de comunicació utilitzant plataformes com Twitter o faceboock.
Amb aquest mapa general les diferents organitzacions, publiques i privades haurien de començar a assumir que ja no es pot viure d’esquenes a una realitat que avui ja és una evidència. Tot es qüestió de temps.

Un mitjà digital i de pagament

2009-11-21T14:09:00.001+01:00

Arcadi Espada i un grup de militants d’aquell partit que se’n diu Ciutadans han anunciat aquesta setmana la imminent aparició d’un diari digital, Factual, de pagament, mitjançant subscripcions anuals a 50 euros. Independentment de qui promou la iniciativa i de la previsible tendència del mitjà –tots els mitjans tenen una o més tendencies-, aquesta serà probablement una de les primeres experiències per veure si un diari te futur a la xarxa essent de pagament.

L’anunci de Factual, coincideix amb un estudi que indica que la majoria d’europeus estaria disposada a pagar per accedir a continguts informatius a la xarxa.

No se com serà Factual, malgrat que ho puc intuir, però si se que algú, amb aquest projecte, acaba d’obrir la porta a noves possibilitats.

Una nova baixa

2009-11-19T18:54:00.001+01:00

El Dossier Econòmic tanca, desapareix un mitjà que havia aconseguit cobrir un espai en el marc de la informació econòmica, el de la petita i mitjana empresa, que al cap i a la fi és l’arteria principal del funcionament econòmic del país. El Dossier ha mort de la malaltia que afecta a milers de petits empresaris que, com sempre, no s’inclouen a la llista dels benefactors de les mesures governamentals, senzillament no existeixen per a les xifres macroeconòmiques, però també ha mort del mal que s’expandeix entre tota la premsa escrita, el d’un model de negoci que no depèn del resultat del propi negoci, sinó d’aquelles aportacions que puguin venir per altres vies.

No cal ser pessimistes, malgrat que ja comença a haver-hi un llistat prou important de mitjans que es queden pel camí i d’altres que van sumant regulacions de plantilles per veure si reduint arriben al final del túnel. El problema és que amb tanta reducció tampoc es veu l’aposta de futur necessària per regenerar el model actual

Cent anys de la Costa Brava, i després què?

2009-11-17T12:32:00.001+01:00

Ara que que estem a punt de finalitzar la celebració el centenari de la Costa Brava com a marca turística, potser ha arribat el moment de plantejar-se el futur de la mateixa, el camí que ha de recórrer per a persistir o no, com a emblema del turisme gironí. I com deia l’altra dia en José Antonio Donaire, potser cal posar damunt la taula tot un seguit de preguntes, com per exemple si es positiva o no la proliferació de mostres gastronòmiques arreu de la Costa Brava però també arreu de les comarques gironines.

La pregunta que cal fer-se és, quin model volem pel sector turístic del litoral gironí per aquest segle XXI? I tot seguit, qui l’ha de gestionar? I en quin format?. Probablement, ja no es possible gestionar el turisme des de l’uniformitat, pensant que l’oferta d’allotjament segueix prevalent per damunt de qualsevol altra component de l’oferta turística, perquè no és així.

Cal articular una nova oferta turística gironina i de la Costa Brava posant l’accent en tots aquells valors que la fan única, diversa i de qualitat i per tant oberta a un munt de segments, cada vegada més especialitzats, i no ha de passar res perquè en un lloc la punta de llança sigui la gastronomia, en un altre la cultura, el comerç, la natura o el patrimoni històric, no podem repetir tot a tot arreu perquè no tot és vàlid per a cada municipi o zona turística. I ja posats, cal introduir noves formes de comunicació adaptades a les noves realitats on segurament les fires ja no ocupen el primer ni el segon lloc dins l’estratègia per a la difusió i el posicionament de l’oferta turística
Però, per afrontar els nous reptes cal un debat profund que també incideixi sobre qui ha de capitalitzar aquesta nova oferta. Necessitem estructures més àgils, més obertes i menys lligades a la configuració política i empresarial de cada moment. Estructures capacitades per oferir serveis als diferents agents que intervenen, serveis que vagin més allà de la simple subvenció o del paraigües exclusiu de l’administració. L’empresariat turístic ha de començar a assumir que la innovació i la competitivitat tenen un cost que no correspon a tots els ciutadans.

Felicitats pel centenari si aquest serveix per adaptar-se a les noves realitats i per soterrar definitivament un model que ja no és vàlid.

Anem sumant

2009-11-13T16:37:00.003+01:00

Mentre, per una banda veiem intents més que tímids per arreglar la situació de descrèdit general de la política, per altra, els nostres representants públics van sumant punts, un rere l’altra, per aconseguir la millor classificació de la història en abstenció o vots en blanc. I no cal anar massa enrere per visualitzar aquesta cursa cap el ridícul.

Aquesta mateixa setmana hem tingut exemples a cabassos. Vàrem començar amb la brillant idea de contractar uns traductors de castellà per a una delegació nicaragüenca al Parlament de Catalunya, vàrem continuar amb el reguitzell d’informes a l’Ajuntament de Barcelona, hem seguit amb el trist espectacle d’algun parlamentari en la votació de la Llei Orgànica de Finançament de les comunitats autonòmes (LOFCA), i hem acabat amb la paranoia valenciana del president Francisco Camps. Una suma que va engrandint la imatge d’una comunitat política absolutament forassenyada, descol•locada i cada vegada més allunyada de la realitat. Van pel bon camí

L’únic aspecte positiu de tot plegat el comentava l’altra dia un director de diari, que al•legava que gràcies a això les vendes es mantenen i no s’empitjora la crisi que viuen. Sort que estem entretinguts.

Per fi una lliçó d’honestedat

2009-11-11T21:40:00.000+01:00

Per fi, enmig de tanta ferum, surt algú a dir les coses que calien “entonem el mea culpa i paguem la penitència de dimitir dels nostres respectius càrrecs i anar-nos-en a casa amb el cap cot”. Això és el que ha dit Antoni Serra Ramoneda, president de Tribuna Barcelona, en un acte de sinceritat a El Periódico, referint-se a la seva vinculació al Palau de la Musica com a patró.
Serra Ramoneda no fa res més que posar les coses al lloc on havien d’estar des del moment que apareix en escena el cas Millet. Ja sabem qui es el delinqüent, però que passava amb tota la gent que hi havia al seu voltant, que acompanyaven la seva gestió amb un “si senyor” durant anys i panys com a membres del Patronat. En el fons la responsabilitat ètica és compartida, malgrat que no en sabessin res.

Per això cal aplaudir el gest d’Antoni Serra Ramoneda perquè dona el pas que havien d’haver donat tots els seus altres companys de junta. I ja posats, no seria aquest també un bon exemple per a alguns membres de consistoris que compartien equip amb altres acusats? O és que potser encara prima allò que l’altra dia ens recordava l’Antoni Puigverd a la Vanguardia: “Oi que no ens farem mal”?

Mesures que empitjoren la situació

2009-11-10T15:46:00.000+01:00

El Govern Català ha presentat tot un paquet de mesures per combatre l’ombra de la corrupció a les administracions públiques, en especial als ajuntaments. Una iniciativa lloable perquè de ben segur comportarà més garanties. El que passa, és que arribats a aquestes alçades començo a tenir la impressió que, una vegada més, tornaran a pagar justos per pecadors, en el sentit que com passa amb moltes altres iniciatives legislatives el que fan aquestes no és millorar les coses, sinó empitjorar-les, convertir l’administració en més administrativa i, per tant, en més inoperant, mentre aquells que es volen aprofitar seguiran fent-ho amb altres formes i altres formats. I qui pagarà els plats trencats?, els de sempre, aquells milers de petites i mitjanes empreses del país que donen serveis a l’administració pública i que ara ja havien de dedicar més temps a omplir paperassa que a fer el propi servei.

Recordo que no fa massa un amic meu, que es dedica a la política des de que vivim en democràcia, em comentava que formava part d’una iniciativa per introduir sistemes de governar, i per tant de legislar, que realment fossin efectius, una mena de bones practiques del bon govern a les administracions i em posava com a exemple la decisió d’oferir descomptes en els peatges del Tunel del Cadí, que havia provocat un augment inusual de la població empadronada a la Cerdanya i, que això, comportava que la planificació de serveis i infraestructures a aquesta comarca s’hagués de disparar, quan la xifra real d’habitants no era la que sortia a les estadístiques. Una acció del Govern suposava tot un seguit de conseqüències errònies i mal calculades. Doncs aleshores, perquè no començaven per aquí, primer veure com es pot governar be i després prendre les mesures adequades.

Memòries de Berlín

2009-11-09T13:01:00.004+01:00

Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín, i també fa vint anys d’un emotiu viatge amb la Mercè a la capital alemanya on varem descobrir que el mur no el tirava la política, sinó els mateixos ciutadans. Recordo centenars de milers de persones picant aquella llarga i trista paret però, el que més recordo és el silenci que inundava aquella revolució col•lectiva. La ràbia i la frustració contingudes durant 29 anys es traduïen aleshores en un silenci mut, tothom picava amb el que tenia i, tothom, amb el seu esforç individual, volia enderrocar aquell símbol de la separació d’un país i d’una gent, mentre a dos visitants com nosaltres se’ns posava la pell de gallina en veure com la voluntat de la ciutadania no te fronteres ni barreres.

Eren dies de confusió. Els líders polítics es veien superats per la força de les masses que cada minut i cada hora obria un nou forat al mur. Ja no hi havia prou soldats a la RDA per cobrir totes aquelles escletxes que s’anaven fent més grans, malgrat que el recorregut entre les dues parets –sempre hi va haver dos murs- encara es feia massa angoixant, perquè allà s’hi concentrava una de les històries més fosques i tristes de l’Europa actual.

Recordo les cues dels ciutadans de l’Est per creuar en cotxe el checkpoint charlie, amb aquells Travis i Ladas, tant característic dels països de l’Est i, també recordo, les cares d’astorament i d’incomprensió dels mateixos ciutadans quan accedien al KaDeWe, aquell supermercat de l’ostentació occidental que no era altra cosa que un gran aparador del capitalisme per enlluernar els pobres veïns del Berlín Est, mentre a l’altra banda de la Unter der linden les poques botigues lluïen uns aparadors buits de qualsevol contingut.

Eren dos mons que s’unien per la força de la gent, dos mons absolutament contraposats que per fi tenien l’oportunitat de construir quelcom nou, una nova ciutat i nou país.

Ara vint anys després ens adonem que aquell va ser només un mur i que malauradament encara queden molts altres murs per enderrocar, i es bo saber, que com a ciutadans, els podem fer caure

Com renovar el discurs de la política

2009-11-08T20:34:00.001+01:00

Les eleccions a països com França, Alemanya, Anglaterra o fins i tot Itàlia sempre son un referent pels estrategs alhora d’importar noves idees per a les campanyes electorals made in spain, malgrat que des de fa temps alguns només tenen els ulls posats en els Estats Units en un intent d’implantar a casa nostra les tècniques americanes.

De tant en tant però, apareix una nova iniciativa que hauria de centrar l’atenció dels que després dissenyaran les campanyes electorals del nostres país. Em refereixo a speechbreaker un generador de discursos polítics, que permet als internautes crear discursos pels principals líders polítics britànics, Brown, Cameron i Clegg, i penjar-los directament a youtoube amb aplaudiments inclosos. Una bona idea que potser aquí serviria per regenerar els continguts, les idees i els discursos dels nostres polítics, massa emmirallats en la figura d’Obama, però tant poc semblants a Obama.

Quan tots es desqualifiquen

2009-11-07T19:56:00.001+01:00

Hi ha polítics que comencen a entendre que tot el que ha passat les darreres setmanes era un clar toc d’atenció que pot derivar en la definitiva desafecció entre ciutadans i representants públics. Aquest és el cas del President del Parlament, Ernest Benach, que ha recordat la necessitat de revisar plantejaments, actituds i nivells d’ètica a la política, fent un advertiment i una crida general als seus companys de professió. Però, mentre uns comencen a veure que potser aquesta vegada les urnes s’omplen de butlletes blanques, altres es limiten a seguir endegant el ventilador per veure si encara escampen més sospites i més dubtes sobre l’ètica de l’adversari, sense adonar-se que, amb estratègies com aquesta, només s’aconsegueix seguir augmentant el grau d’indignació de la ciutadania vers la política. Felip Puig s’equivoca de ple intentant sembrant el dubte sobre les activitats de la dona de Montilla. Seria millor que cadascú comenci a fer neteja de la brossa amagada sota les respectives estores, perquè al final poden acabar tots d’escombriaires. La millor estratègia no es sempre la de desqualificar el contrari perquè, sovint, amb tanta desqualificació és desqualifiquen tots.

L'home que va saber comunicar

2009-11-04T23:05:00.003+01:00

Josep Lluis Carod Rovira, que ningú pensi que es sant de la meva devoció, ha estat avui un bon exemple en la gestió dels temps de la comunicació i en el domini de les claus de la mateixa, amb la conferència que ha dut a terme aquest vespre a La Pedrera de Barcelona. Veiem-ho:
1) Ha sabut triar el moment oportú per a sortir a l’escenari ,quan aquest escenari era ple d’actors de segona fila que entretenient el públic assenyalant-se els uns als altres en una cursa per veure qui acumulava més sospites i menys honestedat, focalitzant així l’atenció del galliner esvalotat
2) Ha sabut crear la màxima expectació convocant una conferència amb l’esquer d’anunciar quelcom molt important, malgrat que al final no hagi dit res que no sabéssim, que vol continuar a primera línia de la política catalana.
3) S’ha sabut treballar adequadament l’entorn, i fins i tot ha aconseguit que el mateix dia el seu “amic” Puigcercós tingues un compromís a molts quilòmetres de distància per tal de no robar-li ni un gram de protagonisme.
4) Ha sabut filtrar prèviament el text de la seva conferència als mitjans de comunicació per a garantir la difusió de la mateixa en les edicions dels diaris de demà i, evidentment, ha donat el titular “s’acosten canvis i jo hi seré”
5) Ha sabut marcar el temps del seu posicionament, tornant a situar-se a primera línia del protagonisme polític.
Tota una mostra de mestre de la comunicació. Què lluny que queda aquella corona d’espines.

Una formació necessaria

2009-11-04T00:13:00.002+01:00

El Col·legi de periodistes de Catalunya (del qual formo part gairebé des de la seva fundació) acaba de posar en marxa un programa de formació específic per a periodistes en atur, iniciativa que cal aplaudir i que implica un salt qualitatiu en el monopoli de la formació que fins ara oferia el Col·legi i que poques oportunitats, i sovint poc interès, representava pels col·legiats. Per fi, el Col·legi atén i es posa les piles davant la crua realitat que viu la professió i inicia un programa d’alta qualitat, amb professionals de reconegut prestigi. Esperem que aquest camí continuí i que no es quedi en una iniciativa aïllada

Un debat obert

2009-11-01T22:42:00.001+01:00

Avui diumenge, la defensora del lector de El País, Milagros Pérez Oliva, torna a reobrir el debat que ja va iniciar fa quinze dies sobre el model actual del periodisme, http://www.elpais.com/articulo/opinion/Cerrojazo/informativo/elpepiopi/20091101elpepiopi_5/Tes/ i ho fa traslladant quasi bé tota la responsabilitat de la manca de sentit crític del periodisme d’avui, a la proliferació dels gabinets de comunicació i a la seva tendència a implantar l’hermetisme informatiu quan la informació que es gestiona no beneficia els interessos dels propis gabinets ni dels seus representats.

No comparteixo aquesta opinió, perquè com en tot hi ha bons gabinets de comunicació i mals gabinets de comunicació i per molt que aquests vulguin controlar la informació, la feina del periodista es cercar-la allà on calgui o hi sigui. Pérez Oliva obvia un petit detall que a mi em sembla fonamental: no podem frivolitzar quedant-nos només en la lamentació davant la falta de professionalitat d’alguns gabinets o d’alguns periodistes, el problema de fons és de model i no de fonts d’informació; el problema es que d’acord amb les empreses i organitzacions, els mitjans han impulsat un model on el lligam entre fonts d’informació i mitjà va molt més enllà de la pròpia activitat, havent-lo convertit en un lligam econòmic de tanta dependència que avui hi ha gabinets que es pensen que són propietaris dels mitjans i hi ha mitjans que sense els gabinets ja no serien capaços de treure el diari de l’endemà o l’informatiu de la següent hora.

Comencem a analitzar aquesta fórmula de dependència i potser acabarem per resoldre el problema

Un problema de model

2009-10-28T13:54:00.002+01:00

He començat ha escoltar diversos polítics catalans preocupats pel problema d’imatge de la política en general que es deriva de l’operació anti corrupció a diversos ajuntaments catalans i contra importants dirigents socialistes i convergents. Què no s’equivoquin, aquest no es un problema d’imatge, ni de comunicació; aquest és un problema de model de l’administració pública, que amb els anys ha anat implantant un sistema més basat en la drogodependència entre empreses i administració i, entre administració i empreses, que no pas en el lògic finançament mitjançant els impostos.

I és aquest model pervers el que possibilita que sempre hi hagi aprofitats que veient les escletxes del sistema en treuen un rendiment, personal o col•lectiu. El mateix passa amb els partits polítics que aprofiten la poca claredat dels sistemes de finançament per aconseguir diners allà on poden i allà on els deixen i, massa sovint, un sistema i altra es troben, però després tot acaba essent un problema d’imatge, de comunicació i de percepció dels ciutadans. Potser seria hora que ho arreglessin