dijous, 26 de novembre de 2009

Petit assaig sobre la ceguesa



En els darrers dies he constatat una proliferació d’actituds i de manifestacions que van en direcció contraria a la realitat actual en matèria de comunicació corporativa. D’una banda, em consta que moltes empreses del segle XXI encara viuen al segle XVIII pel que fa a comunicació corporativa, sense adonar-se que sense una bona política de comunicació simplement no existeixen o projecten una imatge-identitat que res te a veure amb el que realment son. I d’altra, i aquesta és la més preocupant, m’adono que molts companys i companyes que exerceixen com a directors de comunicació, es neguen a acceptar que avui el mapa de carreteres de la comunicació ha canviat radicalment, amb eines que fan que qualsevol ciutadà sigui alhora un líder d’opinió i un mitjà de comunicació.


Puc entendre la por als canvis, entenc la por a les noves tecnologies , entenc que un percentatge alt dels negacionistes de les noves realitats és fruit del desconeixement i, també entenc que per a molts és més fàcil transmetre que amb una trucada a El Periódico o a la Vanguardia s’ha resolt la feina, com a justificació de la mateixa, que haver de submergir-se en un món on ja ningú és propietari del seu propi canal de comunicació.

Tancar els ulls davant l’evidència que fa que la majoria de mitjans de comunicació tradicionals i no tan tradicionals viuen de les fonts de la mateixa ciutadania i, avui ja, majoritàriament d’allò que abans ha sortit a la xarxa, es tan com voler negar l’existència d’una crisi de mitjans o de la pròpia crisi econòmica.

Sempre he pensat que un director de comunicació, a part dels coneixements professionals necessaris, ha de ser algú de mirada ampla, obert a allò que passa al seu entorn i amb capacitat suficient per analitzar-ho, pair-ho i actuar si es necessari però, en canvi, cada dia que passa em trobo més Dircom amb orelleres posades i amb un camp de visió que va més enllà de la miopia. Així anem, sense veure ni escoltar.