Pronòstics

Després del trist balanç del 2010 toca fer un exercici d'esperança pel 2011. És que intento fer avui a la meva darrera columna de l'any al Diari de Girona

Deu noms pel 2010

Mirar enrere i visualitzar allò que ha estat el 2010 és pot fer de moltes maneres, el meu balanç és per força negatiu, només cal fer una ullada a deu noms del 2010.

Florvie Dieuveson és un nen de 10 anys que es passejava pels carrers de Puerto Principe amb una ampolla de plàstic i una goma i de la que treia notes musicals i una cançó sobre el terratrèmol que va matar 250.000 persones i va deixar sense llar 1,5 milions el 12 de febrer. Un any després la misèria, la desolació i el caos en l’ajuda humanitària segueixen fent d’Haití el major desastre mundial.

Volcà Eyjafjallajökul. El 14 d’abril va demostrar com la natura segueix manant sobre la societat per molt avançada que aquesta estigui. L’erupció del volcà Eyjafjalla va col•lapsar el transport aeri d’Europa.

Deepwater Horizón. La plataforma petroliera de BP que va explotar al Golf de Mèxic el 22 d’abril, deixant 11 morts i un rastre de contaminació equivalent al vessament de 5 milions de barrils de petroli i posant de manifest els enganys de la companyia i una trama de corrupció en l’adjudicació de llicències per l’extracció de cru. El major drama mediambiental dels Estats Units.

Eric Besson. Ministre d’Immigració de França i autor de la polèmica expulsió el mes de juny de 700 gitanos romanesos. Europa ha oblidat massa ràpidament la seva història recent.

Sakinech Ashtianí. La dona iraniana condemnada a morir lapidada per adulteri segons la llei islàmica. Malgrat les mostres de suport que durant l’estiu va rebre de mig món, el seu cas segueix pendent i simbolitza el fonamentalisme religiós en qualsevol lloc.

Alicia Gámez, Roque Pasqual i Albert Vilalta, els tres cooperants de Barcelona Acció Solidaria que varen ser segrestats per Al Qaeda a Mauritània i que varen protagonitzar el segrest més llarg de la història, però també les dificultats de dur ajuda humanitària als països africans. Alicia va ser alliberada al març i Roque i Albert al mes d’agost.

Agdaym Izik, el campament que acollia 20.000 refugiats saharauís i que va ser arrasat el mes de novembre, amb total impunitat per part de les autoritats internacionals, per la policia i l’exèrcit marroquí. Un campament que simbolitza la indefensió de les minories.

Diaz Ferran, el nom que sempre ens recordarà l’impunitat d’aquells que varen generar l’actual crisi. L’empresari que va enfonsar Air Comet i Marsans però que continuava al capdavant de la patronal espanyola fins el mes de desembre que va ser substituït per Joan Rossell

Julian Assange, l’australià que al capdavant de Wikileaks va posar al descobert 250.000 documents sobre les clavegueres de la diplomàcia nord-americana i alhora ha sacsejat el model de periodisme actual, malgrat que també presenta totes les reserves del món.

Aung Sun Suu Kyi, la líder Birmana i premi Nobel de la pau, alliberada el 12 de novembre. Un símbol de les dificultats de la lluita per la pau encara a molts països del món.

Un any per oblidar.

El doble sentit del “Govern dels millors”

Des d’ahir ja sabem oficialment els noms dels qui acompanyaran Artur Mas en el Govern de la Generalitat. Al marge de les sorpreses de darrera hora, em sobta sobretot la nota posada d’origen als nous consellers i conselleres, “El Govern dels millors”, una nota massa alta per algú que encara ha de demostrar les seves capacitats, malgrat que alguns d’ells ja varen tenir aquesta oportunitat en anteriors governs, començant pel propi President de la Generalitat i continuant per Felip Puig, Andreu Mas Collell, Ferran Mascarell, Irene Rigau o Josep Maria Pelegrí.

Les etiquetes sempre comporten un risc i, si bé aquesta és positiva perquè indica d’antuvi un triatge selectiu, que passarà després si no és compleixen les expectatives. La facilitat amb la que es posen les etiquetes és converteix en dificultat quan aquestes determinen el llistó de l’actuació. Quan un equip és “el millor” ha de demostrar-ho permanentment, constantment, a tot hora i tots sabem que les regnes d’un país comporten moments bons i moments dolents, bones jugades i jugades que passen factura ràpidament. A l’equip d’Artur Mas li han volgut donar la lliga i la copa abans de jugar-les, quan la competició és avui més difícil que mai.

Als reptes i les dificultats del país si afegeix ara el repte de l’equip i allò que pot ser entès com un esperó, és pot convertir en tensió. Espero i confio que hagin fet els deures per aprovar l’examen, perquè la nota de tall és la més alta que s’havia posat fins ara a un govern. És el que tenen les marques d’origen que després s’han de demostrar.

No passa res

Aquest és el missatge que ens transmeten els polítics sortints i els entrants davant la sentència del Tribunal Suprem sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Jo en canvi, si que crec que passa i molt, perquè allò amb el que ens podem trobar és un allau de demandes a centres escolars, per part de quatre eixelebrats, reclamant el castellà com a llengua principal i, aleshores, qui defensarà aquests centres? Deixarem a les escoles i als mestres la responsabilitat d’encarar-se a la justícia?, com ha passat recentment amb el professor de Cadis que intentava ensenyar climatologia als seus alumnes i fent una referència al pernil ha rebut una demanda per part d’un alumne de religió musulmana, que és va considerar maltractat psicològicament pel simple fet de citar que el clima d’aquell poble beneficiava la curació dels pernils.

El model educatiu català no pot quedar a mans d’uns jutges sense cap sensibilitat per la realitat i la cultura del país i tampoc poc quedar a mans de la resistència que puguin fer les escoles pel seu compte. El Govern del país no pot esperar que això passi basant-se en un càlcul de possibilitats, segons el qual, és probable que només siguin quatre, cinc, sis, les demandes per part dels pares d’alumnes defensant l’aplicació de la sentencia del Tribunal Suprem, a les escoles on portin els seus fills. Aquest és un camí perillós en el qual en cap cas s’ha d’entrar.

Aleshores, què és pot fer per no deixar els centres escolars en una trinxera on el bombardeig pot ser ferotge i arriscat? S’han de quedar plegats de mans fent veure que la sentència no té repercussions clares i directes? Com el risc persisteix, en aquests casos el govern ha de ser pro actiu, donar un cop de pedal i si cal fer una nova llei que substitueixi l’anterior, que la millori i que encara sigui més valenta en la defensa del català, i si la recorren i la porten al jutjat, com a mínim haurem salvat les escoles d’aplicar la sentència i quan arribi la nova decisió judicial, ja em parlarem, es torna a millorar la llei i que la tornin a recórrer. I a veure qui és cansa més aviat.

Nadal amb Wikileaks

La irrupció de Wikileaks en el panorama informatiu obre el debat sobre els circuits de la informació i sobre el model periodístic, però, també crea el risc de decantar-se per una única font d’informació. Aquesta és la reflexió que faig avui a la meva columna del Diari de Girona.

Olot i la projecció d’una ciutat colpida pels esdeveniments

Els darrers dies han sorgit diferents veus que mostren la preocupació per la imatge i la percepció que és pot desprendre de la ciutat d’Olot, pel fet que ha estat escenari de colpidors fets de sang i fetge, què s’afegeixen a d’altres de màxima repercussió en la seva història recent. En qualsevol cas, però, la magnitud d’aquestes tragèdies no està lligada a una percepció d’inseguretat ciutadana i aquest és l’element que fa que la reputació d’Olot, com a ciutat encantadora, acollidora i envoltada d’un paisatge excepcional no és vegi afectada per la dimensió d’uns esdeveniments esporàdics, malgrat que amb difusió generalitzada.

Olot ha de fer el seu camí sense aturar-se en furgar en les ferides i les pèrdues que han ocasionat personatges com el cuidador de la Caritat o el caçador Pere Puig, perquè en qualsevol cas és tracta inequívocament de fets episòdics sense connexió ni lligam, ni fruit de cap malestar ciutadà. Aquest és un cas clar on no valen les etiquetes més enllà de la morbositat ciutadana que s’incrementa per l’alt grau d’expectació mediàtica, una expectació que creix i decreix passades les etapes lògiques lligades als propis fets (assassinats-detencions-enterraments-judicis). Quan més aviat torni la normalitat a la ciutat, més aviat aquesta recuperarà els seus punts forts com a capital d’un entorn idíl•lic, com a població mesurada i atractiva per a la vida quotidiana.

De ben segur, no resulta fàcil per a la gent d’Olot conviure amb una història passada i recent, farcida de fets de la crònica negra, però en cap cas aquesta etiqueta pot passar al davant dels molts altres adjectius que fan d’Olot una ciutat singular, sovint encisadora i en qualsevol cas, normal. Seria un error imperdonable voler fer creure, des de dins o des de fora, que els fets ocorreguts marcaran les percepcions o fins i tot, encetar un debat sobre els motius de la confluència dels mateixos, perquè res tenen a veure amb el ritme natural de la ciutat.

Obama i el llenguatge de la política

Quan tot just acaba de començar la IX legislatura del Parlament de Catalunya podem comprovar com malgrat el canvi en la correlació de forces i l’aparició d’algunes cares noves –a nivell polític, no social- en el fons res ha canviat. Els representants polítics segueixen utilitzant el mateix llenguatge que feien servir uns mesos enrere, malgrat que el to s’ha rebaixat pel simple fet que la campanya ha finalitzat i ara tot just s’inicia la vida institucional. Un llenguatge que segueix tant allunyat del ciutadà que es fa difícil d’entendre, i que està més basat en un joc de picades d’ullet, advertiments i en dir les coses sense dir-les que en una realitat que ofega la major part de la societat. De res a servit l’exemple Obama, la seva notable disminució de popularitat va molt lligada al canvi de llenguatge, d’una campanya engrescadora, a un model institucional que no està arribant ni convencent als nord-americans. I si a això afegim les formes l’allunyament es pronuncia, cal fer tres dies de debat per investir un president que serà investit igualment, però a ulls polítics no quedaria bé el seu nomenament a primera volta, amb la qual cosa es preferible perdre el temps per mantenir les formes polítiques, que no anar per feina i poder començar a prendre decisions.

Hem viscut una campanya amb signes i estètica peculiar, per no dir penosa, una campanya que majoritàriament s’ha centrat en clau interna, sense tenir en compte els ciutadans, que amb la seva participació han donat un exemple de responsabilitat a la política. Els nous parlamentaris, però vells en l’art de la política, tenen a les seves mans una oportunitat històrica, no per a prendre decisions màgiques, que no ho faran, sinó per canviar d’estil, formes i llenguatge, essent capaços d’establir un nou nivell de comunicació amb la societat. Què ningú és pensi que pel simple fet de canviar de govern desapareix l’apatia, la preocupació i la desmotivació de la societat catalana.

Els primers símptomes indiquen però, que uns seguiran immersos en debats estèrils, en formes impregnades d’ineficàcia i en llenguatges retòrics que serveixen per no avançar, mentre altres tornaran a aquell ritme de pas lent, cap cot i infinita desil•lusió pensant que això de la política no té remei.

BONES FESTES!!!!

Competència deslleial

Això de la banca està prenent dimensions d’absoluta irracionalitat, ja no és conforma amb rebre els diners de tots els ciutadans via rescat de l’Estat i de la Unió Europea pels seus propis errors, ara a més vol ensorrar part del teixit empresarial. Posaré tres exemples que m’arriben per part de tres persones conegudes. El primer, és un agent immobiliari, d’aquells que porta cinquanta anys al capdavant del seu negoci i que no és fruit de la bombolla de la construcció. Fa pocs dies em deia els problemes que tenia per vendre habitatges, quan li arribava un comprador el bon home li facilitava els tràmits per aconseguir l’hipoteca, però des de fa uns mesos, en arribar al banc, aquest li posava tots els problemes del món per aprovar-li la hipoteca i en canvi li oferia el cent per cent de finançament si per comptes de quedar-se un habitatge del meu amic promotor immobiliari, és quedava un habitatge del banc, una pressió encoberta que no té altra nom que el de competència deslleial.

El segon cas, m’arriba des del sector de les assegurances, els bancs volen quedar-se amb aquest pastís, donant tota mena de facilitats per contractar les seves assegurances i anant en contra de les figures tradicionals dels agents i corredors d’assegurances, tant esteses i arrelades al nostre país. L’aullau d’ofertes, de trucades i de propostes és tal que és impossible competir amb la força dels bancs. Altra cas de competència deslleial.

I el tercer, i no menys significatiu, me l’explicaven però també el vaig viure personalment, entrant en una oficina bancària i veient com parets i taulells eren plens d’ofertes de vehicles de segona mà, fruit de rentings, leasings i prestecs no retornats, amb unes condicions excepcionals. Qui m’ho explicava és dedica a la venda d’automòbils i em comentava que a les dificultats fruit de la situació actual, ara s’afegia aquesta nova tendència de la banca, de treure’s de sobre, a qualsevol preu, el seu parc mòbil.

Veient això, hom es pregunta a on hem d’arribar, i recorda aquella llei que prohibia als bancs la venda de productes, però feta la llei, feta la trampa, i ja tornem a tenir la banca amb vocació de superfície comercial, quan allò més fàcil seria que aprenguessin a fer be la seva feina i no la dels altres.

Les percepcions que s’estan generant en contra del sector bancari porten camí de convertir-se en protestes, queixes, manifestacions i accions ciutadanes contra una banca que ha perdut el nord, a no ser que algú decideixi d’una vegada per totes modificar el sistema, posar les coses a lloc i aturar un sector que, de moment, només fa mal.

Quan les infraestructures s'implanten al territori

Avui, a la meva columna del Diari de Girona, publico una reflexió sobre l'etern debat de voler infraestructures però que aquestes no afectin al territori, amb motiu de l'arribada del TGV a Figueres

Una altra manera de fer política

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual

Les dues cares de la comunicació

Tinc a les mans un exemple del que pot ser la cara i la creu de la comunicació. En el primer cas, l’especial conjunt del Diari de Girona, el setmanari l’Empordà i el diari rossellonès l’Indépendant, publicat ahir sobre l’arribada del TGV francès a Figueres i sobre les expectatives de futur que això ha generat a la societat, un exemple de com un projecte d’envergadura, que no ha estat absent de polèmiques pels múltiples retards patits i pel traçat de la via, és presenta com un veritable esperó de futur, com una oportunitat per a un territori necessitat d’impulsos i fa partícip la societat d’aquestes expectatives, recollint l’opinió dels representants socials, polítics i econòmics de la regió i implicant, amb visió transfronterera, els mitjans de comunicació. I a l’altra banda, un anunci de BP publicat, també ahir, a la majoria de mitjans, on la petroliera intenta rentar la seva imatge després del vessament que es va produir a una plataforma petroliera del Golf de Mèxic.

En el primer cas, ressalta aquesta voluntat d’implicació social, avalada per moltes altres accions comunicatives, com els diferents simulacres de seguretat amb la participació de centenars de ciutadans, mentre que en el segon cas, és visualitza la frivolitat de la política de comunicació que dóna per fet que un simple anunci permetrà recuperar una reputació malmesa per una nefasta gestió de la crisi, en la qual la petroliera va actuar amb prepotència, va amagar informació, va negar els fets i va trigar a reaccionar. Avui, allò que compta, són les percepcions, allò que hom interioritza davant diferents situacions. BP ja pot dir que “el accidente de la plataforma Deppwater Horizon nunca debió suceder y lamentamos profundamente su impacto en las víctimas, el medio ambiente y las comunidades del litoral de Estados Unidos en el Golfo de México”, que la percepció global és la d’un dels pitjors atemptats al medi ambient de la història d’Estats Units, i això, no ho esborra un anunci de pàgina als diaris.

Dues formes d’entendre la comunicació i dos resultats més que evidents.

enquestes en calent

Passades les eleccions del Parlament de Catalunya i quan encara aquest no s’ha constituït, ens arriben, en forma d’allau, diferents enquestes sobre la tendència de vot a les properes eleccions municipals. Uns, Convergència i Unió, ja es veu repetint els resultats del 28-N a molts pobles i ciutats i, d’altres, PSC i ERC, veuen com el tsunami de CiU els pot esborrar del mapa municipal, però cap d’ells te en compte la realitat, els electors actuen en cada elecció seguint paràmetres diferents, i les candidatures locals res tenen a veure amb allò que ha decidit el govern de Catalunya.

Fer una o varies enquestes ara, en el màxim moment d’eufòria convergent, és tant com preguntar als aficionats culés, si el Barça ho guanyarà tot aquest any després d’acabar el partit contra el Madrid. El cop calent mai ha estat un bon conseller en política i que ningú és pensi que les municipals estan guanyades o perdudes pel simple fet d’haver obtingut uns resultats o d’altres a les passades eleccions al Parlament. En el món local els paràmetres que determinen una victòria o una derrota van en funció d’aspectes com qui i de quina manera ha governat els darrers anys (qui, pel fet que la personalització en l’alcalde o alcaldessa, pren una dimensió molt més elevada en unes municipals que en d’altres comicis, independentment de l’opció política que defensa), quins problemes té aquella ciutat o municipi, quin és l’estat d’ànim dels seus ciutadans i com s’ha relacionat amb aquests el govern local. I cada poble te la seva idiosincràsia que el fa actuar d’una manera o d’una altra. Això justifica el fet que en alguns municipis prevalen les majories absolutes i en d’altres, governs de múltiples coalicions, molt difícils de pair i de gestionar.

Una altra cosa diferent és entendre aquestes enquestes en clau d’esperó intern per a aquells candidats o candidates que volen assolir el somni de ser alcaldes o alcaldesses, i des d’aquest punt de vista la seva justificació és clara, la resta però, és fer volar coloms a sis mesos d’unes eleccions on cada poble o ciutat triarà en funció dels seus interessos locals, ni comarcals, ni provincials, ni de país.

En canvi, ningú és planteja una realitat evident. Qui voldrà anar a les llistes municipals, sabent que aquest serà el mandat més dur per molts ajuntaments des de la democràcia, sense diners, endeutats i amb decisions molt dures per prendre durant els propers quatre anys. L’eufòria de les enquestes és pot esvair davant una realitat molt menys prometedora.

Un PSC sense rumb

Les seqüeles de les eleccions del 28 de novembre a Catalunya encara perduren i de quina manera en alguns partits polítics. Mentre uns, Esquerra, s’han tancat de manera intel•ligent als pocs dies de patir la seva major patacada, evitant la proliferació de rumors i contradiccions des de les seves pròpies estructures, d’altres projecten una percepció d’immensa desorientació i de manca absoluta d’itinerari per superar l’ensurt. Aquest és el cas del PSC que es veu immers en una espiral de múltiples debats interns; d’una banda, ha encetat l’eterna discussió sobre el seu ADN, si ha de ser un partit que prioritzi la visió catalana o ha de ser un apèndix de la matriu espanyola del PSOE, d’altra, la lògica discussió sobre qui ha d’encapçalar la renovació del partit molt lligada a l’anterior plantejament, i, per últim, la profunda preocupació d’alcaldes i candidats a alcaldies del PSC, que veuen com aquesta espiral els pot afectar les seves perspectives de resultats.

Curiosament, cap dels debats toca l’espina dorsal d’allò que hauria de ser l’epicentre de la discussió, el projecte de futur, el discurs amb el qual els socialistes poden llançar-se a captivar el ciutadà a les futures convocatòries electorals i molt abans de les mateixes. El debat ha entrat en una fase de frivolització que sens dubte farà mal al PSC i a la política catalana en general, que veu com trontolla un dels seus icones històrics. Els socialistes catalans han de ser capaços de trobar nous punts de referència, nous fonaments per afrontar amb garanties qualsevol procés de renovació. Primer cal definir el projecte d’acord amb les preocupacions, les realitats i els anhels de la societat actual, i després ja hi haurà temps de decidir si aquest projecte es fa en clau catalana o espanyola i qui l’ha d’encapçalar.

No entrar en aquest procés significa instal•lar-se en una fase permanent de desconcert que genera una percepció negativa entre els ciutadans –malgrat que alguns lògicament és puguin alegrar- i que pot dur al PSC a l’esclat de petites desintegracions, entre aquells que veuen l’oportunitat d’alliberar-se de les cadenes del PSOE i aquells, que al contrari, pensen que ara cal enfortir aquests lligams.

El PSC, sense adonar-se, segueix instal•lat en el mateix dinamisme que el va dur a perdre les passades eleccions, pel qual, malgrat que governava, projectava la imatge de tot el contrari, de desgovern absolut, perquè l’opinió i el missatge dels socis del govern mai va ser coincident. Ara, aquesta fase es reprodueix quan allò que projecta no és altra cosa que un camí sense rumb, i el que és més greu, un camí sense missatge de futur.

Cultures fracassades

Avui una reflexió sobre la intel·ligència social a la meva columna setmanal del Diari de Girona

Els controladors, l'origen d'una nova crisi

Ara que més o menys s’ha superat, ara és quan toca parlar de controladors aeris o de com certs col•lectius professionals acumulen tant poder que els hi és possible incomunicar un país amb una acció tant simple com no anar a treballar. El conflicte dels controladors posa de manifest dues coses, d’una banda, la feblesa d’una societat que deixa en mans d’uns pocs el seu funcionament, i de l’altra, la manca de previsió absoluta o de decisió, per impedir aquestes situacions abans no passin.

És pot discutir, confrontar i fins i tot qüestionar la decisió del Govern central de decretar l’estat d’alarma, militaritzant un col•lectiu que fins ara havia estat intocable, i és pot debatre fins a quin punt eren licites o no les reivindicacions dels controladors, però el debat no rau en els perills que aquesta decisió comporta per a la jove democràcia espanyola, ni en si els retalls a les condicions professionals els perjudiquen o no, el debat ha d’estar en com i en qui acumula massa poder sense mecanismes suficients de control per evitar que passi el que ha passat. Probablement, aquesta ha estat una crisi previsible, des del punt de vista que aquest era un conflicte madur i, en certa mesura, massa degenerat, amb suficients tocs d’alerta per preveure que podia esclatar, i correspondrà a la societat reclamar a qui correspongui les responsabilitats d’uns, per no haver impedit allò que ja es preveia, i d’altres, per haver anat massa lluny en l’ús i abús de les seves capacitats.

Aquesta crisi ens fa veure que hi ha masses col•lectius amb capacitat i poder per fer grinyolar aspectes bàsics del funcionament del país (els trens, els aeroports, les comunicacions, el transport per carretera, l’energia....) i la solució no pot ser un cúmul de decrets retallant llibertats i anul•lant drets, la solució passa per una cultura diferent on la prevenció del conflicte sigui una prioritat i on els monopolis, de qualsevol mena, professionals o econòmics, perdin el seu poder. En certes cultures, la negociació està considerada una prioritat, per damunt de la imposició i el fracàs d’aquesta és també el fracàs de la pròpia societat.

El conflicte dels controladors posa de manifest que s’han de revisar moltes coses, molts protocols, molts sistemes de funcionament i no des d’una òptica regressiva, sinó des d’una visió de futur, des de com podem millorar allò que ja s’ha vist que era un nyap. Què ningú és pensi que aquesta és una crisi resolta, pel fet que els aeroports ja funcionen i s’ha reobert l’espai aeri, aquesta és una crisi que tot just comença i és fruit d’un model de societat massa relaxat en alguns aspectes i poc responsable en allò essencial.

Una visió practica de com gestionar una crisi

Una lectura ràpida per entendre com gestionar les crisis, l'entrevista d'avui a La Contra de LA VANGUARDIA a Kemal Dervis, ex-ministre turc i director Economía Global de la Brookings Institution"Si no sabes explicarlo, no sabes gestionar una crisis"

Eric Cantona

Avui, al Diari de Girona, publico una columna sobre allò que pot ser una nova onada de protestes a França i potser més enllà:

L’ex-futbolista Eric Cantona, s’ha convertit en un líder de la protesta a les xarxes socials per les retallades econòmiques a França, i ha llençat una campanya per tal que el proper dia 7 de desembre tothom retiri els diners que pugui tenir als bancs, fent bona aquella frase de Bertold Brecht que deia que el veritable crim no és atracar un banc, sinó posseir-lo. La crisi econòmica comença a aflorar aquesta conclusió per a milers de persones, “si el problema són els bancs i el sistema financer, perquè no acabar amb ells”.

França ha estat la capçalera de moltes revolucions i, ara des de les classes populars franceses es vol dur a terme una nova revolució basada en un enfrontament directe amb el sistema bancari, a qui ja tothom culpa de la situació actual, el problema és què ningú diu quin és el model que ens espera l’endemà, com substituïm aquest capitalisme agressiu que cada cop que s’equivoca ho fa pagar a la gent. Ho hem vist amb el cas d’Irlanda, on la perversió del sistema financer ratlla l’absurditat més esfereïdora, un cas que, per cert, es pot estendre com un virus a Portugal i a Espanya. Anton Costas, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, el qual conec i aprecio, deia dilluns en una entrevista en aquest mateix diari que “el que presta diners a algú ha d’assumir riscos” i fa poc, també comentava que el sistema bancari actual és esquizofrènic en el sentit que només sap deixar diners o demanar diners, però no sap fer les dues coses alhora.

Haurem de seguir d’aprop el foc que és comença a encendre a França, que encapçala Cantona i que ja compta amb milers de seguidors arreu, perquè potser sense adonar-nos algú ja ha encès la metxa del canvi, un canvi que consisteix en repartir responsabilitats i no fer pagar sempre als mateixos. I després ja veurem per on surt el sol.

Les esquerdes d'Esquerra

Parteixo de dos recordatoris que em fan dos bons amics, el primer sobre l’experiència d’Esquerra de volar permanentment en un espai de turbulències des dels remots temps de l’Hortalà, passant per Colom i Rahola i fins arribar a l’ensopegada, la segona, de Puigcercós. I el segon, sobre l’Esquerra que és trosseja fruit de l’aparició de múltiples opcions independentistes, unes mediàtiques (Laporta) i d’altres escindides (Carretero), i de com tot plegat pot dur a l’Esquerra Republicana a un procés de fragmentació de difícil superació. Probablement la imatge més gràfica d’això és visualitzi a les municipals amb candidatures de Solidaritat, de la CUP, de Reagrupament i d’Esquerra, masses pescadors per a un mar convuls.

Això, sense tenir en compte que en aquest panorama encara poden aparèixer d’altres actors, (Carod i els seus fidels) i que a l’Esquerra actual encara li poden passar més factures, la derrota electoral de Puigcercós, que ja venia de l’anterior ensopegada a les generals, les ferides no cicatritzades de l’anterior congrés i un possible nou cop d’estat intern, fruit d’aquesta mateixa situació. A l’altra banda, la possibilitat d’un agrupament de totes les escissions i de totes les opcions, somni daurat de l’independentisme, és avui encara massa remota perquè el dol encara és massa fresc i alguns ara es veuen en una onada d’expansió, i sobretot de protagonisme, que ja veurem en què es traduirà més endavant.

Els problemes d’Esquerra és multipliquen si tenim en compte que Convergència ha sabut quedar-se amb els independentistes més moderats, oferint una imatge de camí assenyat cap aquesta via, encara que després facin tot el contrari. I si a això afegim la sobtada retirada de Benach, actualment l’home amb més prestigi d’Esquerra, probablement ocasionada per una possible operació tornada més endavant, a l’Esquerra d’avui li queda poc més que travessar un llarg desert sense un camí establert.

El risc de tot plegat és que les esquerdes s’ampliïn i la percepció que es genera els redueixi a un partit minoritari enmig d’un mapa independentista esmicolat ,on tots demanen el mateix, però ningú lidera el procés. Un cas interessant que caldrà seguir d’aprop per veure com acaba.

Els motius del canvi

Malgrat que no soc analista polític, ni pretenc ser-ho, ara que tots els partits dediquen la setmana a una profunda reflexió sobre allò que va passar diumenge 28 de novembre, no m’he pogut estar de dir-hi la meva sobre el perquè del canvi del mapa polític a Catalunya, des d’una òptica de política de comunicació, com a professional del tema, i des d’una visió de coneixedor de les campanyes electorals, després d’haver dirigit un centenar d’elles.

Per fer-ho curt i ras, ho he simplificat en aquests deu motius:

- El poble de Catalunya vol un govern, no tres, i això és el que percebia amb el tripartit, tres governs estancs que anaven a la seva, amb missatges i objectius diferents, sense un criteri d’unitat, sense una marca i una cultura comuna.

- Convergència i Unió ha sabut veure l’oportunitat que li presentava aquesta disbauxa, ha sabut traslladar als seus militants i simpatitzans, allò d’ara és la nostra i ha sabut recollir les decepcions causades per tres governs en un.

- Durant quatre anys s’han succeït i acumulat les crisis polítiques i institucionals (Horta de Sant Joan, nevades, Llei d’Educació, quart cinturó, Estatut...), però ningú ha emès un missatge clar relatiu sobre com sortir de la veritable crisi que afectava els ciutadans.

- La mateixa crisi econòmica ha afavorit la implantació d’un missatge xenòfob, utilitzant la demagògia sobre la immigració, fet que ha impulsat la dreta més rància.

- El PSC no ha sabut resoldre el seu dilema històric, entre ser PSOE o ser un partit que prioritza Catalunya i això ha desmotivat gran part dels dos electorats.

- El PSC no s’ha sentit còmode amb Esquerra ni Esquerra amb el PSC, als primers, això els hi ha suposat desmobilització i als segons, trencament.

- La campanya electoral s’ha fet exclusivament en clau interna, tothom ha anat a mobilitzar els seus i això ha provocat que l’electorat no adscrit decidís per ell sol, en funció de les percepcions adquirides al llarg dels darrers anys.

- La decepció de l’Estatut ha despertat un ampli sentiment independentista, dividit pel que fa a l’opció política i pel preu d’haver pactat amb el PSC, però implantat en amplis sectors de la societat. Convergència i Unió també ha sabut pescar en aquest mar, fent creure que ells també són una opció independentista.

- La campanya del PSC ha estat nefasta en tots els àmbits, de baixa qualitat, poc clara, amb missatges poc entenedors i sense capacitat d’engrescar.

- L’aposta per l’electorat socialista de la conurbació urbana de Barcelona ha estat un error estratègic donat que aquest no és un electorat que es mobilitzi en clau catalana i no ho ha fet. El primer desmotivat era el propi electorat, del PSC i d’Esquerra.

Podríem filar més prim, però ja hi ha motius suficients per explicar el canvi. Ara, a uns els hi toca afrontar la difícil situació actual i a d’altres, reinventar-se , tenint en compte que s’acosten nous comicis i que no hi ha alegria per afrontar-los.

Una campanya "in"

Avui, per fi, acaba la campanya electoral al Parlament de Catalunya 2010. Al marge de les múltiples interpretacions que s’han fet i es faran, aquesta ha estat qualitativament parlant la pitjor campanya de la darrera època i no perquè no s’hagin fet actes, vídeos, cartells i s’hagin utilitzat les tecnologies 2.0, sinó perquè ha estat una campanya en clau interna, sense tenir en compte les expectatives, les esperances, les il•lusions, els problemes, els desencisos i les preocupacions de la gent. Una campanya pensada només per esperonar l’electorat que se suposa que ja hi és, que ja està implicat i que només faltaria que diumenge és quedes a casa.

Sempre he pensat que les campanyes són una gran oportunitat per acostar-se als ciutadans, per engrescar-los, per il•lusionar-los amb projectes i propostes que ens permetin creure en un futur millor, encara que mai després s’acabin complint del tot aquestes expectatives. En un moment com l’actual, però, potser era necessari una campanya en positiu, amb idees que permetessin creure que algun dia el país sortirà de la situació de crisi. En canvi, ens hem trobat enmig d’un foc creuat pensat més per llençar missatges a possibles socis que per dir a la gent quin camí cal prendre. Si ho mirem des de el prisma partidista de ben segur trobarem defensors de la campanya actual. Uns diran que ells sí que han fet propostes (el concert econòmic), d’altres que la seva aposta ha estat valenta (el referèndum), uns altres que han agafat compromisos (tocar de peus a terra) i que fins i tot s’han mulla’t (contracte per a l’immigració), però cap d’aquests missatges ha anat associat a continguts més enllà dels eslògans frívols i buits.

És com si els diferents partits s’haguessin conformat amb el fet de donar per perduts els vots d’una majoria de la població, centrant-se només amb aquells que viuen amb passió el món polític, que duen carnet a la butxaca i que necessiten que algú els recordi el seu compromís, apostant així per un país de representants minoritaris, un país feble on la gent va cap a una direcció i la política cap a una altra. Els orgasmes, el porno i els videojocs no trauran aquest país de la crisi. Aleshores, on ha estat la campanya? En la frivolització més absoluta, en formats copiats del model americà i en la manca de missatges capaços de despertar la ciutadania. Una campanya sense idees és només un circ, que de vegades diverteix però que massa sovint avorreix.

Ja sabem que el resultat és el que compta, com aquells partits on sense joc s’aconsegueix la victòria, però si aquest resultat està per sota del 50 per cent de participació vol dir que les eleccions són només de menys de la meitat del país. En els objectius de campanya hauria d’haver-hi en primera línia, la totalitat de la població, la seva participació, la seva opinió i la seva implicació i aquesta hauria de ser una preocupació fonamental, perquè sinó, s’aposta per la llunyania, per la fredor, per deixar indiferents a una majoria de ciutadans que segueix lluitant sense alè contra una crisi que no han creat ni han provocat, una doble crisi, la política i l’econòmica.

Acabada aquesta, vindran noves eleccions, les de proximitat, les dels pobles i ciutats, i esperem que el dany provocat per la campanya actual, no faci que la distància sigui tant gran que ja no és pugui recuperar. La gent a casa i els polítics feliços pel resultat. Aquesta no és la democràcia per la que tant varem lluitar.

Canvi d'hàbits

Alguns ciutadans i ciutadanes han començat a rebre cartes o suggeriments dels seus respectius ajuntaments per tal que recuperin certes practiques i hàbits relatius al manteniment de carrers i voreres, la neteja o senzillament a mantenir conductes ciutadanes que no impliquin molèsties pels veïns. Això, que pot semblar anecdòtic o fins i tot curiós, amaga al darrera un primer pas per retornar a la responsabilitat del poble aquelles competències que han anat assumint els ajuntaments i, que donada la crisi econòmica ara és impossible seguir mantenint. Si tothom te cura del seu tros de vorera o de carrer, potser amb menys brigades de neteja es farà la mateixa feina i, per tant, amb menys diners públics es pot mantenir un cert grau de netedat a la via pública.

Els exemples poden ser molts. Un estudi que esta en fase d’elaboració contempla com es pot reincorporar població avui inactiva – el cas dels jubilats-, a certes tasques de voluntariat ciutadà que reduirien notablement la factura municipal (acompanyar nens a escola, vigilar, informar,...). La segona part d’aquesta tendència encara incipient és la de com convèncer la ciutadania per recuperar alguns hàbits que han quedat a l’oblit; ja se sap com de difícil pot arribar a ser demanar esforços a una població massa acostumada a les comoditats i a comptar amb el paraigües de l’administració pública cada vegada que s’obre la boca.

Probablement, aquesta necessitat de reconvertir les actituds i els hàbits ciutadans acabarà essent un problema de comunicació, en el sentit que si la resposta dels veïns i veïnes no és l’adequada, se’ns dirà que no s’ha explicat prou bé allò que es demanava o que no s’ha sabut crear les complicitats necessàries. Abans que això passi, cal avançar-se a una realitat cada vegada més previsible i, en conseqüència, cal dissenyar polítiques adequades per evitar que la necessitat de canvi d’hàbits quedi en una simple anècdota. I la millor política per reduir el grau d’acomodament de la nostra societat és l’educació, començar des de zero a fer entendre que alguna cosa ha de canviar si volem seguir avançant. El problema és que al mateix temps que això passa, haurem de fer el canvi cultural d’entendre que sense educació no anem enlloc. Si s’ha de fer, fem-ho bé, pensant en una mica més enllà.

Intangibles

Avui, publico una reflexió al Diari de Girona sobre tots els recursos que ens ofereix el territori per configurar una oferta turística potent i que fins ara desconeixiem:

Curiosa definició per inventariar el patrimoni històric, cultural o social que amaga el nostre país i que recull el primer catàleg de recursos turístics intangibles de Catalunya, presentat la setmana passada pel Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet. El catàleg posa de manifest 2.000 indrets amb potencialitats turístiques, per tal que algú amb visió de futur i d’empresa els incorpori a l’oferta, els gestioni i ajudi a la desestacionalització i a la dispersió territorial del turisme.


D’entrada, resulta sorprenent que fins avui ningú s’hagi adonat d’un patrimoni que ja hi era i que en molts casos forma part de la nostra història, i encara resulta més curiós que s’hagi hagut de descobrir ara que Catalunya disposa d’una infinitat de riqueses històriques, socials o culturals, i podríem afegir les naturals, que fan del nostre país una potencia turística difícil d’igualar.

El problema no està en què un grup d’experts ens hagi hagut de dir quines potencialitats s’amaguen al darrera de cada poble, de cada comarca o de cada demarcació, perquè probablement totes elles ja eren conegudes pels veïns de cada indret, el problema està en què l’oferta turística ha viscut masses anys d’esquenes al territori i ha hagut de crear infinitat de propostes artificials per sobreviure, quan al davant tenia totes les riqueses paisatgístiques, històriques i culturals possibles.

Hem incentivat i hem apostat per un turisme absolutament allunyat de la descoberta del país i ara resulta molt difícil fer marxa enrere i abandonar un model que durant masses anys aportava diner fàcil i poca cultura empresarial. Però ja està bé que de tant en tant ens facin pujar els colors a la cara, dient-nos tot el que tenim i que no aprofitem. Benvinguts els intangibles si algú s’adona que també poden ser tangibles.

Serem dependents

Nova columna ahir al Diari de Girona:

Aquest mateix diari publicava dilluns passat que a les comarques gironines hi ha 46 persones dependents per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta xifra se situarà en un 54 per cent el 2020. Si a aquestes dades hi afegim el 20 per cent d'aturats, que també passen a ser dependents en el moment que cobren el subsidi i els milers de funcionaris que cobren el seu sou del mateix calaix públic, qui queda per pagar la factura? Els mileuristes? Els treballadors temporals? Els estudiants?...


No es tracta de xifres fredes, sinó de realitats que defineixen una societat amb problemes estructurals i profunds, amb un model caduc i viciat que no aporta solucions a un escenari desolador i mancat de perspectiva. Vivim de renda, d'una renda basada en el diner fàcil, en el consumisme i en la creença que encara tot és possible, mentre el rellotge de la decadència marca les hores a pas accelerat. Ens hem convertit en simples espectadors d'un fracàs anunciat.

Ni la crisi econòmica ni la crisi de model social sembla que vagin amb nosaltres; són com aquelles notícies tacades de sang que cada dia ens apropen els informatius, però que ens semblen llunyanes, tan llunyanes com l'exotisme dels indrets impronunciables on es produeixen. El nostre tren creua acceleradament paisatges que ja no ens commouen, que no ens diuen res, mentre el trajecte ens dur a una via morta, a terra de ningú.

Veient aquest panorama trobo a faltar encara més el pessimisme lúcid de Saramago, aquella veu critica que fins i tot era capaç de riure's de la catàstrofe més gran a la qual estem abocats, la pròpia mort. Potser Saramago diria que quan tots siguem dependents s'haurà acabat el problema o com veritablement va dir "crec que tots hem de repensar allò que estem fent".

La política catalana i el venedor de l'ONCE

Amb tots els respectes i sense què ningú s’ofengui i sense que tampoc sembli humor negre, ahir, passejant per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona em vaig adonar que davant per davant de la façana de l’Ajuntament i al costat de la porta del Palau de la Generalitat, hi havia un solitari i premonitori venedor de l’ONCE. Vaig pensar que els seus clients potencials no deuen ser els milers de turistes que diàriament creuen la plaça, sinó que el seu públic s’està a Palau o a l’Ajuntament.


És allò de les percepcions que t’arriben veient aquell venedor solitari. Malament anem si els principals centres del poder polític català s’han de refiar de l’atzar, per molta voluntat que hi posi aquell home en repartir sort. La política catalana es troba absolutament embarrancada en una inèrcia de desprestigi i desafecció i quan sembla que se n’ha de sortir del fang torna a caure en un nou i major precipici, mentre la ciutadania és submergeix cada dia més en el pessimisme més desolador.

En comunicació política i en comunicació en general sempre ens remetem a aquell principi que diu que “som allò que diem que som, més allò que els altres pensen que som” i, que per tant, senten que som. Les percepcions s’instal•len a la pell i no canvien d’un dia per l’altra, s’enquisten en el nostre més profund convenciment i ja no és suficient que ens vulguin fer veure brots verds allà on nosaltres només veiem tempesta i turbulències.

El venedor de l’ONCE, allà sòl i palplantat, és convertia en la icona d’una realitat que ens fa pensar que només amb la sort del premi gros serem capaços d’aixecar cap. !Quina responsabilitat per a un pobre venedor!

Periodistes

Llegeixo que segons un estudi del periodista i professor de la universitat Ramon Llull, Josep Lluís Micó, el nombre de periodistes aturats ha crescut un 100 per cent a casa nostra en els darrers dos anys, mentre que les set universitats catalanes amb estudis de periodisme, aboquen anualment 500 nous professionals a un futur incert. Fent la relació, la pregunta és fàcil, i on treballaran?


I pensant en el fet que resulta ridícul que la universitat, les universitats, segueixin produint professionals d’un sector saturat de periodistes, recordo una visita a la universitat de Jivaskula, al centre de Finlàndia, on m’explicaven que en aquell país universitat i empreses van juntes de la mà, planificant amb períodes de cinc anys aquelles especialitats professionals que el mercat necessita i pot assumir, i renunciant a aquelles altres que no tindran cap mena de possibilitat de trobar feina.

Les xifres són devastadores; el 2009 hi havia a Catalunya 1388 periodistes aturats i aquest 2010, probablement, s’incorporaran a aquesta llista gran part dels 500 nous llicenciats que d’aquí unes setmanes hauran acabat els seus estudis. Té algun sentit? Perquè és segueixen promovent periodistes si no tenen gairebé cap possibilitat d’exercir la seva professió? No estem generant una gran frustració per centenars de joves que veuran esvaïdes les seves expectatives i il•lusions?

El periodisme passa per un dels moments més crítics de la seva història, tant a nivell de model com a nivell d’ocupació, amb un degoteig constant de professionals que es veuen abocats a l’atur. Hi ha qui proposa que la solució passa per encabir tota aquesta gent en els gabinets de comunicació públics o privats, un altre gran error, veient la saturació que també viuen allò que ara s’anomena els periodistes de fonts. Potser ha arribat l’hora de dir la veritat, el periodisme ja no necessita més periodistes, necessita gent que comenci a tenir les idees clares per sortir del carreró on s’ha ficat i necessita universitats que pensin en crear professionals allà on es necessiten.

La crisi que arriba a peu de carrer

Aquesta setmana m'ha sembñat oportú dedicar la columna del Diari de Girona a aquells milers d'empreses que s'han quedat pel camí aquests darrers dos anys, i evidentment, no podràn ni patir la retallada del Govern.

Consultes

Nou article setmanal al Diari de Girona, dedicat a les consultes sobre la independència:

Al marge de xifres de participació i de percentatges de vot, que a hores d’ara ja han estat sotmesos a tota mena d’interpretacions i anàlisis polítics, allò realment important de la tercera onada de consultes per la independència que va tenir lloc diumenge passat, és, novament, la lliçó que la ciutadania ha donat a la classe política i a les institucions publiques, som capaços d’organitzar-nos, de promoure el debat i decidir sobre el nostre futur sense que ens hagin de dur de la maneta. Aquesta és la grandesa de la veritable democràcia, poder opinar lliurement, independentment, tranquil•lament i cívicament sense que ningú estrenyi la nostra maduresa com a ciutadans i la nostra capacitat d’escollir allò que volem.


Hem passat masses anys renunciant a aquest dret bàsic, deixant que fossin altres que ens diguessin com i cap a on havíem d’anar. I mireu per on, poble a poble, ciutat a ciutat, és demostra que som prou grans per marcar les fites que volem com a país. Aquesta és l’essència del procés que s’ha endegat, el dret a decidir.

No se si algú dels que han participat en aquestes consultes arribarà mai a veure una Catalunya independent com a nació, però si se que s’ha obert un camí, una via no malmesa per la disciplina de partit, per allò que en diuen políticament correcte i per unes institucions que clamen al cel una regeneració. Potser, aquells que han promogut les consultes, sense adonar-se, han iniciat un procés per portar aire fresc a un sistema polític massa encotillat per les seves pròpies formes i per una cultura que passa per allunyar-se cada dia més de les sensibilitats reals de la població.

La clau ja no és si es vol o no és vol la independència, és que volem decidir i no esperar a que aquesta decisió quedi esmorteïda per un reguitzell de despropòsits dignes de formar part de l’argument d’aquella novel•la de Saramago, “Assaig sobre la lucidesa”.

Endeutats

Avui, nou article setmanal a Diari de Girona:

Els Ajuntaments gironins, i els de la resta del país, estan endeutats fins a les celles. En èpoques de vaques grasses varen inflar les seves estructures per donar tota mena de serveis, fins i tot, aquells que no els pertocaven o no els haurien de pertocar, i ara aquells costos persisteixen sense que a l’altra banda hi hagi els ingressos per mantenir-los. Un panorama desolador que està fent patir molts alcaldes i moltes empreses proveïdores que han vist allargar fins a l’infinit els períodes per cobrar les factures que emeten, i que serveixen per cobrir aquell finançament que els bancs no donen.


Per molts, la solució passa per un model de finançament diferent, que tingui en compte la realitat actual dels municipis, siguin turístics o no, i les seves necessitats, però en realitat aquesta reivindicació històrica l’única cosa que resoldrà és mantenir una maquinaria que ha fet dels Ajuntaments la primera central d’ocupació dels nostres pobles i ciutats. Més diners avui ja no vol dir la solució dels problemes de fons.

Potser algú s’haurà de plantejar revisar el model de gestió, començant per dir que no a molta de l’oferta de serveis que avui assumeixin els consistoris, mancomunant equipaments, reduint plantilles i costos superflus, fent de la casa gran una casa més petita i explicant als ciutadans que ja no és possible arribar fins on ara s’arriba.

Sempre m’he preguntat quin sentit tenia que dos pobles, a curta distància un de l’altra, tinguessin pavelló, piscina municipal, teatre, biblioteca i una llarga llista d’equipaments únics, quan els podien tenir compartits. Avui ja se la resposta; els ingressos i l’alegria del sector immobiliari ho permetien, però ara ens adonem que allò va ser fruit d’una mala gestió, d’un miratge polític enlluernat per una cursa que consistia en oferir més que el poble del costat.

Els clients i Ryanair

Avui dedico a Ryanair la meva columna d'opinió setmanal al Diari de Girona per la tendència d'aquesta companyia a fer cada vegada més dificils les relacions amb els clients.

Un exemple de periodisme participatiu

Acostar el periodisme a la participació i a la implicació ciutadana pot ser una ruta més per sortir d’aquesta crisi en la que viuen immersos la majoria de mitjans de comunicació, com ho és, i jo ho crec, recuperar el periodisme d’investigació o el periodisme de carrer. Tot allò que aporti valor afegit a una professió massa acomodada i massa estandaritzada, és de ben segur una porta que cal obrir.


Aquesta setmana hem vist dos exemples que il•lustren els esforços d’alguns mitjans per intentar sortir d’aquesta paràlisi mediàtica. Un, el llegeixo al web d’ESCACC i és sobre l’experiment del rotatiu britànic The Guardian, de demanar el suport dels ciutadans per treure l’entrellat dels 458.832 folis del sumari per les despeses excessives dels diputats britànics. La iniciativa va aplegar 26.230 periodistes “amateurs” i “voluntaris”. I el segon cas l’he vist al website de Comunicació 21, on s’explica que Associated Press aposta pel periodisme d’investigació creant quatre equips de professionals dedicats a aquestes tasques.

Segur que trobem molts exemples de bones practiques periodístiques i, de ben segur, no hi ha cap que per si sola actuí de revulsiu per retornar al periodisme i als mitjans el paper de referència que els hi correspon, però està bé que vagin sortint exemples de gent que arrisca amb iniciatives innovadores o amb antigues practiques avui gairebé oblidades.

Els mitjans catalans, ja siguin d’àmbit general, local o comarcal, haurien d’estar amatents a aquestes iniciatives o a d’altres que puguin sorgir; tot menys quedar-se de braços plegats a veure-les venir i a esperar que l’administració els hi segueixi cobrint els dèficits econòmics d’un model que ja no és vàlid.

paternalismes

Llegeixo en un anunci institucional “la Diputació presta serveis directes als municipis perquè el teu ajuntament pugui oferir-te el que necessites”. Aquest pot ser l’origen de tots els mals de la societat actual, una administració pública excessivament paternalista que crea dependència de tots els sectors que, sense adonar-se, dorm la iniciativa privada i aïlla els emprenedors.


Ho hem vist i ho veiem diàriament, el sector automobilístic necessita recuperar-se, l’administració ho resolt amb un pla d’ajuts directe a la compra de vehicles; els bancs fan figa fruit d’una mala gestió, cap problema, l’Estat ho resolt; el sector de la construcció és desinfla, l’administració proposa plans d’ajut a la compra d’habitatges, al lloguer i a la rehabilitació, i així fins abastar tota la societat. D’aquell antic eslògan, no problem, be happy!, ara en fem cultura i religió.

Hem passat de tenir una administració publica destinada a cobrir les mancances bàsiques en infraestructures i serveis comunitaris, a una administració que escampa el seu mantell protector a tots els racons de la societat, a totes les necessitats. Ja no és suficient amb gestionar els serveis generats, mantenir les infraestructures creades, ara cal, a més, subvencionar, protegir, vetllar i adormir una societat que es sent més còmoda amb la dependència que amb el risc de la llibertat.

Ens volen i potser volem que contínuament ens treguin les castanyes del foc, volem sentir-nos funcionaris d’una administració que no ens deixarà caure, que no vol que el nen es faci mal, sense adonar-nos que aquest camí té un final, que l’equilibri es pot trencar i que més dur serà descobrir la realitat, despertar del somni i tornar a començar, si és que som a temps de començar.

Turisme 2.0.

Nou article d'opinió al Diari de Girona sobre com és gestiona l'oferta turística i sobre com aquesta comença a treure el cap a les noves tecnologies.

Alcaldes

Avui, article dedicat al paper dels alcaldes i a la dignitat dels Ajuntaments, en la meva nova col·laboració setmanal  d'opinió al Diari de Girona

Amics

Repassant la xarxa m’he adonat d’un petit èxit que em sembla significatiu: Descobrir Portugal, una pàgina al facebook que fa que milers de persones aportin propostes sobre aquest país, ha arribat a la xifra de 52.296 admiradors, una manera excel•lent de promoure el turisme sota l’epígraf de “Portugal, desenvolvimento regional, sustentabilidade, mundo rural, património, cultura popular, música étnica, artes tradicionais, turismo, passeio, gastronomia, vinho, paisagem”.

Si ho mirem fredament, costa d’imaginar-se el càlcul potencial de destinataris finals als quals pot arribar cada una de les propostes, sempre intel•ligents i interessants, que apareixen en aquest espai, tant les que fan els mateixos gestors,com els seguidors. Per tant, estem davant un fenomen que, ben gestionat, obre la porta a un munt de possibilitats per a la nostra oferta turística. A tall d’exemple, Pirineu Costa Brava Girona té 15.794 admiradors, molt lluny encara de la xifra màgica de Portugal.

No és una qüestió de rellevància o no de la marca, sinó de capacitat de gestió mitjançant les xarxes socials i de creure o no en les possibilitats reals d’aquestes quan es tracta de promoure l’oferta turística. Portugal ens ensenya que una bona proposta porta a l’èxit 2.0.

En blanc

L’endemà de la nevada persisteix el paisatge nevat a mitja Catalunya, però també persisteixen els problemes en un país on no sap nevar. A les dificultats habituals a les carreteres, al transport públic i als serveis bàsics, cal afegir, com sempre, els dèficits estructurals en comunicació. Una vegada més han fallat les polítiques de comunicació del Govern, dels transports i dels serveis i una vegada més, el ciutadà ha estat el que ha rebut totes les conseqüències d’hores i hores sense saber si algú resoldria els problemes per circular, per veure la televisió, per comunicar-se o per escalfar la seva llar i il•luminar la seva vida.

Aquí ningú diu mai res i quan ho diu, relata un llistat enorme de problemes sense cap solució, com és el cas de Joan Boada, secretari d’Interior, que va voler assumir el protagonisme públic a deshores i amb una manca absoluta de criteri alhora de donar respostes, limitant-se a llegir una llarga llista de dificultats. Va explicar allò que ja sabíem però no allò que volíem saber.

I, mentrestant, com sempre, va ser la solidaritat ciutadana i els pocs recursos municipals qui van haver de resoldre el caos, habilitant pavellons poliesportius, donant menjar a milers de persones i traient qualsevol màquina al carrer per obrir pas. Com deia ahir un bon amic, un país que es vol preparar per accedir als jocs olímpics d’hivern ho te molt magre si amb quatre volves s’ensorra com es va ensorrar ahir.

Les solucions, en casos com aquests, són necessàries, però també ho és la informació i els ciutadans estaríem molt agraïts de saber més del que sabem. Ja sabem que estem col•lapsats, ja sabem que tanquen les escoles, que no hi ha transport, que no hi ha llum, que no funciona la telefonia, ni els repetidors..., però tant complicat resulta dir que estan fent per resoldre-ho. Després es passaran setmanes discutint qui va causar el caos, sense adonar-se’n que el caos també el provoquen ells comunicant tant malament.

Cotxes, la primera publicació de l’automòbil en català

El grup Alesport ha presentat la nova revista Cotxes, la primera del sector de l’automoció editada en català; sens dubte una bona notícia per a la normalitat de la llengua en el nostre país i, tenint en compte que les publicacions sobre motor segueixen gaudint d’una certa bona salut per l’afició que segueix havent-hi a Catalunya en aquesta matèria, es de suposar que el projecte de la família Alguersuari reeixirà.

De fet, jo volia posar l’accent no tant en l’aparició de la nova capaçalera, que no deixa de ser un molt bona notícia, sinó en el fet que no conec al nostre país cap revista de cotxes o de motor realment crítica amb marques i models i, més, quan el sector viu un moment convuls pels creixements desmesurats dels fabricants i la reducció de costos que han aplicat als controls de qualitat.

Sembla un contrasentit, moltes d’aquestes publicacions, per no dir totes, actuen com a prescriptores davant els potencials compradors, assessorant sobre marques, models, característiques, comparatives i preus però, en realitat la majoria es limiten a descriure les bondats d’aquests nous models i en molts casos a reproduir amb una mica de literatura les fitxes tècniques que faciliten els mateixos fabricants.

Cotxes, podria ser una bona oportunitat per canviar aquesta tendència i fer-ho en català, com ja passa en altres països on si que hi ha publicacions crítiques amb el món del motor.

Salt, una punta de llança

Els de Salt estan esvalotats. Des de fa uns dies es succeeixen les concentracions de veïns a la porta de l’Ajuntament reclamant més seguretat ciutadana i, al mateix temps, mirant de reüll a tot aquell que passa que no sigui de la terra, perquè al cap i a la fi, tothom pensa que el problema és, en primera instància, de la immigració. Per tant, allò que comença essent un tema d’inseguretat passa a ser un problema d’acceptació; en temps de crisi es posa de manifest que aquest país no ha paït bé que el seu creixement ha estat gràcies a la immigració, i ara es pensen que aquesta és la culpable de la manca de feina. Quan les coses anaven bé la immigració no molestava i quan van malament, ens sobra tothom.

Salt té unes xifres desmesurades de població nouvinguda, però no és l’únic municipi amb aquesta situació. Fa pocs dies, veiem com el mateix tema esclatava a Vic, encara que amb un altre format, i fa uns mesos també va haver-hi incendis similars a Almeria. I probablement, a les properes setmanes, veurem com altres municipis es troben en circumstàncies molt similars havent de fer front a conflictes que s’escapen de les seves responsabilitats i de les seves competències.

El país està pagant el preu de no haver sabut gestionar adequadament un creixement sobtat i unes necessitats de mà d’obra que implicaven haver d’acollir a persones amb cultures molt diferents. Algú havia de fer front a aquesta realitat, dissenyant processos d’integració i facilitant l’aterratge de tanta gent de cop, i aquest algú no podien ser els ajuntaments del país que prou feina tenien i tenen en donar resposta a les necessitats de gestió dels serveis més bàsics.

Allò que passa ara no és altra cosa que el resultat d’una feina mal feta, d’un procés no estructurat i d’unes administracions superiors que han fet la vista grossa a un problema que estava cantat, previst i que era fàcilment imaginable. Salt només és un exemple d’allò que es pot convertit en quotidianitat, que la tensió entre aquells que pateixen de veritat la crisi acabi degenerant en un enfrontament entre els més febles i sense que ningú resolgui el problemes estructurals de fons. I que això passi al davant dels ajuntaments, que una vegada més han d’assumir per força allò que per lògica no els hi correspon.

Ni la crisi és un problema municipal ni la immigració es pot resoldre des de els ajuntaments, i algú ha de començar a explicar aquesta realitat, perquè al final algú prengui decisions.

Pactes que és fan i és desfan

A un any de les eleccions municipals del 2011 ha començat el ball del trencament de pactes i acords a molts Ajuntaments del país. I perquè és trenquen els Ajuntaments, ara que falta poc per una nova convocatòria electoral? És què potser les estratègies polítiques recomanen allunyar-se del soci de govern quan s'apropen eleccions? O és que es tractava d'acords tant febles que no han aguantat ni tres anys de convivència?

Jo crec que ens hem d'anar acostumant a aquesta realitat. Davant Consistoris cada vegada més segmentats políticament viurem pactes més estranys, més febles i menys duradors perquè la realitat política no ajuda a configurar governs sòlids i estables. Avui, fins i tot tenir un únic regidor pot ser garantia d'ostentar l'Alcaldia, passant per damunt d'altres forces amb molta més representació.

En els darrers anys, ha anat augmentant el nombre de candidats que s'han vist abocats a pactar amb la força política o amb la plataforma ciutadana més allunyada del seu ventall ideològic. La qüestió en el món local és que els números quadrin, i si si tu i els teus, més el teu enemic i els altres feu prou, doncs ja està, ja tenim govern en contra de la força més votada, i és igual el resultat, un tripartit, un quatripartit o un multipartit què no es pot ni anomenar.

Els interessos que condueixen a signar pactes d'aquesta mena són tant amplis com és vulguin: polítics, econòmics, personals, culturals (de baixa cultura política)...., i els mateixos interessos són els que duen al trencament d'aquests pactes; ja sigui per no haver complert les expectatives, perquè un altre els ofereix més, o perquè al final no es mana tant com és volia. O perquè el poder compartit vol dir decisions compartides i no tothom està disposat a acceptar aquestes regles de joc.

Aquesta setmana hem vist trencaments a Amer, a Figueres, a Sant Feliu de Guíxols, fa poc a Platja d'Aro i podríem anar afegint noms a la llista al llarg de tota la geografia catalana on les mocions de censura i els governs en minoria formen part del menú del dia.

Segurament, la principal raó que genera aquesta situació no és altra que la configuració actual de la llei electoral, què sumada a la baixa participació ciutadana, dona com a resultat un reguitzell de forces amb molt poca representació, però amb molt poder de decisió alhora de pactar. I vistes les actuals perspectives, això també es pot acabar encomanant al Parlament de Catalunya. Així, entre tots anem fent governs menys estables i un país menys estable, que camina sotmès a pactes que avui es fan i es desfan. Ens haurem d'anar acostumant.

Esquerdes

Fa molts anys un bon polític, d'aquells que ja no queden, i que ara ja no és dedica a la política, em va dir que no hi ha cap partit que governi que perdi les eleccions sinó les vol perdre, a no ser que ho faci inconscientment. En moltes ocasions he pogut comprovar la veracitat d'aquesta dita, veient com governs de molts colors i de molts àmbits diferents s'abocaven a una cursa no desitjada que els conduïa cap a la pèrdua d'uns comicis electorals.

Tot això, em ve a la memòria en un moment en el qual és fan més que evidents les esquerdes al tripartit català i al mateix PSC. És difícil trobar en el panorama polític actual cap més govern que hagi generat tantes crisis en una sola legislatura i que s'hi fiqui de peus a la galleda amb tanta facilitat, fins el punt, que ja no hi ha dia sense un incendi. Tanta és la dèria per escalfar l'ambient que hom pot pensar que s'hi troben a gust alimentant la percepció que el tripartit no rutlla. I si és així, cal preguntar-se perquè no el desfan.

Potser, és que estem davant d'un problema cultural entre aquells que mai han tingut la cultura de govern a la seva agenda i que se senten més còmodes fent d'oposició, i entre aquells altres que tot i tenir cultura de govern, són la suma de tantes diferències històriques que no hi ha manera de trobar un espai comú.

I independentment del que passi a uns i a altres a les properes eleccions, aquesta ludopatia per generar crisis ens està abocant a una major segmentació de la política com ha dit aquests dies l'Ernest Maragall. El problema és que després de la segmentació ve la demagògia i apareixen personatges no desitjables que no ens portaran res de bo.

Mentre les esquerdes es van fent més grosses i agafen la dimensió de problemes estructurals, els caps pensants d'aquests partits segueixen creient que amb les tècniques de l'Obama és recuperaran les percepcions perdudes i és podrà repetir l'invent amb petites modificacions. Però, entretant, van fent vàlida la dita d'aquell bon polític que per ser intel·ligent ja no és dedica a la política.

Hisenda i les percepcions

En comunicació sempre diem que una opinió és fàcil de canviar, però una percepció requereix un procés molt més lent, en el sentit que és tracta d'un convenciment que s'instal·la a l'ADN de l'opinió. Recentment, hem vist com creix la percepció què l'Agència Tributaria, es a dir Hisenda, mostra una voracitat desmesurada amb els contribuents, amb els què precisament ja paguen els seus impostos. Ens ho recordava aquesta setmana Josep López de Lerma en un interessant article a Diari de Girona, i son ja molts els fòrums on es presenta l'Hisenda espanyola com un depredador davant les dificultats que viuen autònoms i empresaris en aquest país.

Altra percepció, és que mentre cada vegada hi ha menys gent que paga els seus impostos, perquè la crisi està fent forat, augmenta el nombre de persones que s'apunten a l'econòmia submergida. El mateix Ministre de Treball xifra aquest volum en un 20 per cent del producte interior brut de l'Estat espanyol, és a dir, que de cada 5 euros que és mouen a Espanya, 1 prové de l'economia submergida. I mentre la recaptació d'IVA ha baixat un 30 per cent, el consum només ho ha fet un 1 per cent. Aleshores, on és el 29 per cent restant d'IVA sobre el consum real?

Les percepcions sempre tenen un fonament, encara què aquest no sempre sigui real. Podem pensar que Hisenda s'equivoca perseguint els contribuents i obviant els potencials contribuents que viuen submergits, en funció del que veiem diàriament al carrer; centres comercials plens a vesar, restaurants on cal seguir trucant per demanar taula, o entrades de concerts que s'esgoten als pocs minuts de posar-se a la venda. I això mateix ens pot dur a la conclusió que la crisi no existeix, o pot ampliar encara més la nostra percepció que Hisenda no fa be la seva feina.

Hi ha el risc, per tant, què aquesta percepció vagi en augment i que d'aquí un temps sigui tant difícil creure en la hisenda pública, com ho és per als de la meva generació pensar que RENFE funciona bé, encara que hagi millorat. I aleshores que siguin molts els que creguin, fruit de les percepcions, que no val la pena ser contribuent quan es millor ser submergit.

Ara si que em crec allò que arribarà el dia que no hi haurà suficient gent per pagar la factura pública de l'Estat i que potser si que estem més aprop de Grècia que de la locomotora europea.