Una altra manera de fer política

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual

Les dues cares de la comunicació

Tinc a les mans un exemple del que pot ser la cara i la creu de la comunicació. En el primer cas, l’especial conjunt del Diari de Girona, el setmanari l’Empordà i el diari rossellonès l’Indépendant, publicat ahir sobre l’arribada del TGV francès a Figueres i sobre les expectatives de futur que això ha generat a la societat, un exemple de com un projecte d’envergadura, que no ha estat absent de polèmiques pels múltiples retards patits i pel traçat de la via, és presenta com un veritable esperó de futur, com una oportunitat per a un territori necessitat d’impulsos i fa partícip la societat d’aquestes expectatives, recollint l’opinió dels representants socials, polítics i econòmics de la regió i implicant, amb visió transfronterera, els mitjans de comunicació. I a l’altra banda, un anunci de BP publicat, també ahir, a la majoria de mitjans, on la petroliera intenta rentar la seva imatge després del vessament que es va produir a una plataforma petroliera del Golf de Mèxic.

En el primer cas, ressalta aquesta voluntat d’implicació social, avalada per moltes altres accions comunicatives, com els diferents simulacres de seguretat amb la participació de centenars de ciutadans, mentre que en el segon cas, és visualitza la frivolitat de la política de comunicació que dóna per fet que un simple anunci permetrà recuperar una reputació malmesa per una nefasta gestió de la crisi, en la qual la petroliera va actuar amb prepotència, va amagar informació, va negar els fets i va trigar a reaccionar. Avui, allò que compta, són les percepcions, allò que hom interioritza davant diferents situacions. BP ja pot dir que “el accidente de la plataforma Deppwater Horizon nunca debió suceder y lamentamos profundamente su impacto en las víctimas, el medio ambiente y las comunidades del litoral de Estados Unidos en el Golfo de México”, que la percepció global és la d’un dels pitjors atemptats al medi ambient de la història d’Estats Units, i això, no ho esborra un anunci de pàgina als diaris.

Dues formes d’entendre la comunicació i dos resultats més que evidents.