Petit assaig sobre la ceguesa

En els darrers dies he constatat una proliferació d’actituds i de manifestacions que van en direcció contraria a la realitat actual en matèria de comunicació corporativa. D’una banda, em consta que moltes empreses del segle XXI encara viuen al segle XVIII pel que fa a comunicació corporativa, sense adonar-se que sense una bona política de comunicació simplement no existeixen o projecten una imatge-identitat que res te a veure amb el que realment son. I d’altra, i aquesta és la més preocupant, m’adono que molts companys i companyes que exerceixen com a directors de comunicació, es neguen a acceptar que avui el mapa de carreteres de la comunicació ha canviat radicalment, amb eines que fan que qualsevol ciutadà sigui alhora un líder d’opinió i un mitjà de comunicació.

Puc entendre la por als canvis, entenc la por a les noves tecnologies , entenc que un percentatge alt dels negacionistes de les noves realitats és fruit del desconeixement i, també entenc que per a molts és més fàcil transmetre que amb una trucada a El Periódico o a la Vanguardia s’ha resolt la feina, com a justificació de la mateixa, que haver de submergir-se en un món on ja ningú és propietari del seu propi canal de comunicació.

Tancar els ulls davant l’evidència que fa que la majoria de mitjans de comunicació tradicionals i no tan tradicionals viuen de les fonts de la mateixa ciutadania i, avui ja, majoritàriament d’allò que abans ha sortit a la xarxa, es tan com voler negar l’existència d’una crisi de mitjans o de la pròpia crisi econòmica.

Sempre he pensat que un director de comunicació, a part dels coneixements professionals necessaris, ha de ser algú de mirada ampla, obert a allò que passa al seu entorn i amb capacitat suficient per analitzar-ho, pair-ho i actuar si es necessari però, en canvi, cada dia que passa em trobo més Dircom amb orelleres posades i amb un camp de visió que va més enllà de la miopia. Així anem, sense veure ni escoltar.

Una evidència, una realitat

El Ministeri d’industria, Comerç i Turisme acaba de fer públic l’Informe 2009 sobre la Industria de Continguts digitals, amb unes conclusions realment aclaparadores:
1) Un 70,3 per cent de la població espanyola ja consumeix algun tipus de continguts digitals, amb un augment del 5,9 per cent en relació al 2008.
2) Els lectors de premsa on-line augmenten un 24 per cent en relació al 2008 i ja representen 6,4 milions de lectors, xifra que significa un 47,5 per cent dels lectors totals de premsa.

3) La publicitat en el món digital experimenta un increment del 26,5 per cent i, en alguns països com Anglaterra ja supera la inversió publicitària de la televisió.
Altra de les realitats que posa de manifest aquest estudi és què cada vegada més els usuaris actuen de font d’informació directa i de mitjà de comunicació utilitzant plataformes com Twitter o faceboock.
Amb aquest mapa general les diferents organitzacions, publiques i privades haurien de començar a assumir que ja no es pot viure d’esquenes a una realitat que avui ja és una evidència. Tot es qüestió de temps.

Un mitjà digital i de pagament

Arcadi Espada i un grup de militants d’aquell partit que se’n diu Ciutadans han anunciat aquesta setmana la imminent aparició d’un diari digital, Factual, de pagament, mitjançant subscripcions anuals a 50 euros. Independentment de qui promou la iniciativa i de la previsible tendència del mitjà –tots els mitjans tenen una o més tendencies-, aquesta serà probablement una de les primeres experiències per veure si un diari te futur a la xarxa essent de pagament.

L’anunci de Factual, coincideix amb un estudi que indica que la majoria d’europeus estaria disposada a pagar per accedir a continguts informatius a la xarxa.

No se com serà Factual, malgrat que ho puc intuir, però si se que algú, amb aquest projecte, acaba d’obrir la porta a noves possibilitats.

Una nova baixa

El Dossier Econòmic tanca, desapareix un mitjà que havia aconseguit cobrir un espai en el marc de la informació econòmica, el de la petita i mitjana empresa, que al cap i a la fi és l’arteria principal del funcionament econòmic del país. El Dossier ha mort de la malaltia que afecta a milers de petits empresaris que, com sempre, no s’inclouen a la llista dels benefactors de les mesures governamentals, senzillament no existeixen per a les xifres macroeconòmiques, però també ha mort del mal que s’expandeix entre tota la premsa escrita, el d’un model de negoci que no depèn del resultat del propi negoci, sinó d’aquelles aportacions que puguin venir per altres vies.

No cal ser pessimistes, malgrat que ja comença a haver-hi un llistat prou important de mitjans que es queden pel camí i d’altres que van sumant regulacions de plantilles per veure si reduint arriben al final del túnel. El problema és que amb tanta reducció tampoc es veu l’aposta de futur necessària per regenerar el model actual

Cent anys de la Costa Brava, i després què?

Ara que que estem a punt de finalitzar la celebració el centenari de la Costa Brava com a marca turística, potser ha arribat el moment de plantejar-se el futur de la mateixa, el camí que ha de recórrer per a persistir o no, com a emblema del turisme gironí. I com deia l’altra dia en José Antonio Donaire, potser cal posar damunt la taula tot un seguit de preguntes, com per exemple si es positiva o no la proliferació de mostres gastronòmiques arreu de la Costa Brava però també arreu de les comarques gironines.

La pregunta que cal fer-se és, quin model volem pel sector turístic del litoral gironí per aquest segle XXI? I tot seguit, qui l’ha de gestionar? I en quin format?. Probablement, ja no es possible gestionar el turisme des de l’uniformitat, pensant que l’oferta d’allotjament segueix prevalent per damunt de qualsevol altra component de l’oferta turística, perquè no és així.

Cal articular una nova oferta turística gironina i de la Costa Brava posant l’accent en tots aquells valors que la fan única, diversa i de qualitat i per tant oberta a un munt de segments, cada vegada més especialitzats, i no ha de passar res perquè en un lloc la punta de llança sigui la gastronomia, en un altre la cultura, el comerç, la natura o el patrimoni històric, no podem repetir tot a tot arreu perquè no tot és vàlid per a cada municipi o zona turística. I ja posats, cal introduir noves formes de comunicació adaptades a les noves realitats on segurament les fires ja no ocupen el primer ni el segon lloc dins l’estratègia per a la difusió i el posicionament de l’oferta turística
Però, per afrontar els nous reptes cal un debat profund que també incideixi sobre qui ha de capitalitzar aquesta nova oferta. Necessitem estructures més àgils, més obertes i menys lligades a la configuració política i empresarial de cada moment. Estructures capacitades per oferir serveis als diferents agents que intervenen, serveis que vagin més allà de la simple subvenció o del paraigües exclusiu de l’administració. L’empresariat turístic ha de començar a assumir que la innovació i la competitivitat tenen un cost que no correspon a tots els ciutadans.

Felicitats pel centenari si aquest serveix per adaptar-se a les noves realitats i per soterrar definitivament un model que ja no és vàlid.

Anem sumant

Mentre, per una banda veiem intents més que tímids per arreglar la situació de descrèdit general de la política, per altra, els nostres representants públics van sumant punts, un rere l’altra, per aconseguir la millor classificació de la història en abstenció o vots en blanc. I no cal anar massa enrere per visualitzar aquesta cursa cap el ridícul.

Aquesta mateixa setmana hem tingut exemples a cabassos. Vàrem començar amb la brillant idea de contractar uns traductors de castellà per a una delegació nicaragüenca al Parlament de Catalunya, vàrem continuar amb el reguitzell d’informes a l’Ajuntament de Barcelona, hem seguit amb el trist espectacle d’algun parlamentari en la votació de la Llei Orgànica de Finançament de les comunitats autonòmes (LOFCA), i hem acabat amb la paranoia valenciana del president Francisco Camps. Una suma que va engrandint la imatge d’una comunitat política absolutament forassenyada, descol•locada i cada vegada més allunyada de la realitat. Van pel bon camí

L’únic aspecte positiu de tot plegat el comentava l’altra dia un director de diari, que al•legava que gràcies a això les vendes es mantenen i no s’empitjora la crisi que viuen. Sort que estem entretinguts.

Per fi una lliçó d’honestedat

Per fi, enmig de tanta ferum, surt algú a dir les coses que calien “entonem el mea culpa i paguem la penitència de dimitir dels nostres respectius càrrecs i anar-nos-en a casa amb el cap cot”. Això és el que ha dit Antoni Serra Ramoneda, president de Tribuna Barcelona, en un acte de sinceritat a El Periódico, referint-se a la seva vinculació al Palau de la Musica com a patró.
Serra Ramoneda no fa res més que posar les coses al lloc on havien d’estar des del moment que apareix en escena el cas Millet. Ja sabem qui es el delinqüent, però que passava amb tota la gent que hi havia al seu voltant, que acompanyaven la seva gestió amb un “si senyor” durant anys i panys com a membres del Patronat. En el fons la responsabilitat ètica és compartida, malgrat que no en sabessin res.

Per això cal aplaudir el gest d’Antoni Serra Ramoneda perquè dona el pas que havien d’haver donat tots els seus altres companys de junta. I ja posats, no seria aquest també un bon exemple per a alguns membres de consistoris que compartien equip amb altres acusats? O és que potser encara prima allò que l’altra dia ens recordava l’Antoni Puigverd a la Vanguardia: “Oi que no ens farem mal”?