El nostre mal no vol soroll

L'altre dia, el mestre Pernau recordava en la seva columna habitual una dita popular catalana que diu "el nostre mal no vol soroll". Sàvia evidència per a totes aquelles situacions de crisi on és més habitual engrandir la malaltia que curar-la mitjançant declaracions i contradeclaracions continuades. Estem tan acostumats a emmirallar-nos que si no posem el termòmetre constantment a la boca del malalt no en tenim prou. I si no, només cal fixar-se en el cas de Madeleine on el soroll ja supera el mal.

RSC o l'obligació del balanç

Estem a punt -encara què no ho sembli- de finalitzar un nou any i d'obrir una època de presentació de balanços -informatius, econòmics, d'objectius-. En els darrers anys a aquesta practica de passar revista a allò que s'ha fet, i a allò que no s'ha fet, s'ha afegit la Responsabilitat Social Corporativa, també en forma de "balanç social".

Pel que he vist fins ara, aquests balanços acaben convertint-se en un reguitzell de bones actuacions amb les quals queda neta la consciencia social d'empreses i d'organitzacions, però com encara som a temps, potser caldria reflexionar un xic més i veure si som capaços de fer realment un balanç social i no un llistat de quatre ajuds i subvencions a causes justes.

Sempre he defensat que el balanç social d'una organització no ha de ser només allò què hem fet per millorar l'entorn social d'aquella organització, sinó que també ha de recollir allò que no hem fet des d'una vesant critica, allò que podríem fer per a garantir una correcta implicació de la nostra activitat amb la nostra societat, i que no sempre passa per donar diners. La qüestió és superar l'actual impàs on s'han vist abocades les polítiques de responsabilitat social corporativa i iniciar un debat que ens permeti aprofundir sobre el model real que hauria de tenir el balanç social, més enllà del simple llistat.

Partits 2.0

El meu bon amic José Antonio Donaire publica en el seu bloc un comentari sobre el proper congrés del PSC. Fins aqui cap novetat. La singularitat del fet rau en què per primera vegada un partit obre les seves portes mitjançant la xarxa a tothom que ho vulgui i, creant un espai un s'aniran publicant tots els documents previs a la celebració del congrés. Em sembla un veritable exercici de transparència de la informació i un pas més dins d'això que s'anomena web 2.0.

Reprodueixo part del post d'en Donaire:

Imaginin que són els responsables d'un partit i que estan a les portes d'un Congrés. Imaginin també que han llegit quatre posts sobre política 2.0 i volen posar en pràctica aquestes teories. Per on començarien?. D'entrada, publicarien el document marc en pdf. Sense contrasenyes ni secretisme: un document a l'abast de les mirades indiscretes, fins i tot la de Sirera. Poden pensar també que seria una bona idea crear un canal propi de videos amb les aportacions més rellevants. Poden estructurar la web del Congrés com un blog (fins i tot de blogger) i obrir la porta als comentaris de la gent (militants, simpatitzants o passava-per-aquís). És probable que pensessin en facilitar la tramesa de comentaris i d'enquestes on line. Més o menys, el que es trobaran en l'espai que ha creat el PSC per a l'Onzè Congrés.

La nova Vanguardia

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir en directe a la sortida de la nova Vanguardia, o si més no, de la Vanguardia redissenyada. La concentració de poder que hi havia a l'acte em va fer pensar com deu ser de díficil -i ho se perquè ho he viscut- mantenir l'equilibri del diari amb la pressió d'aquest poder. Potser per aquest joc d'equilibris la Vanguardia ha trigat tant a reaccionar davant l'enrenou generat pel creixent debat sobre la corona i caldrà veure amb tota la reestructuració que ha dut a terme el diari com es gestiona tot aquest poder "amic".

20 paraules

L'excés d'informació està portant cada vegada més a la síntesi. No tenim temps de rebre tota la informació que es genera i ja no diguem de pair-la. Per això resulta interessant descobrir experiències com l'argentina 20 palábras. un diari que resumeix l'actualitat en això, en 20 paraules.

neix Público

M'he esperat a tenir a les mans el nou diari Público per comentar la seva sortida al carrer. El seu director, Nacho Escolar, un conegut blocaire, afirma en la presentació de Público que: "¿te has dado cuenta de que todos los días suceden en el mundo el número de notícias exactas para llenar un periódico? ni una más, ni una menos. El chiste es del humorista Seinfeld, y tiene razón. El trabajo de los periodistas se puede resumir así: consiste en elegir cuáles son las noticias más importantes para los lectores. Pero hoy los lectores son también internautas, radioyentes, telespectadores....Creemos que esta nueva abundancia de información nos obliga a hacer nuestro trabajo de forma diferente. Ahora es aún más necesario y complicado separar lo fundamental de lo accesorio". Hi estic d'acord i dono la meva benvinguda a aquest nou mitjà que ajudarà, sens dubte, a ampliar el ventall de possibilitats per poder triar. Ara bé, jo hi afegirià aquella altra frase de Balzac que deia: "el diari és una botiga on es venen al públic les paraules del mateix color". Què cadascú trii el seu.

L'observatori de la imatge

Perdonin la gosadia, però per una vegada m'he permès la llicència de parlar de la meva pròpia empresa, Síntesi, per donar la benvinguda a la seva darrera creació, el nou servei OBSERVATORI DE LA IMATGE. Per fi un lloc per poder seguir d'aprop que és diu a la xarxa de les empreses o de les organitzacions. Un servei que funciona per subscripció i que aporta aires nous a la cada vegada més important comunicació a la xarxa