Una sola veu

Aplaudeixo la decisió ferma del govern d’Artur Mas de gestionar la comunicació de la Generalitat de Catalunya amb una sola veu, la de Francesc Homs com a portaveu i la de Jordi Cuminal com a director general de Comunicació. Artur Mas fa temps que és va adonar que el gran error del tripartit no va ser la tasca de govern, sinó la seva difusió mitjançant departaments estancs i en tantes veus i tants missatges com conselleries hi havia i com partits estaven representats. El resultat, un nyap comunicatiu difícil de gestionar, que constantment generava missatges i percepcions contradictòries i molt poca efectivitat i que deixava molt poc marge a l'anterior responsable de comunicació, Aurora Masip, malgrat els seus intents de posar disciplina allà on hi havia caos.

Explicar les decisions i la tasca del Govern amb un únic criteri i amb una sola veu és fonamental per fer arribar als ciutadans aquesta tasca i el perquè de la mateixa, perquè al cap i a la fi un Govern ha d’actuar sota paràmetres i criteris d’unitat, sinó deixa de ser un Govern per convertir-se en una olla de grills, de la qual ja hem vist els resultats. Ara només cal esperar que aquesta gestió de la comunicació sigui transparent, entenedora i efectiva i permeti als catalans avaluar, en funció de missatges i continguts reals, el resultat de la seva tasca.

Hisenda i les percepcions

En comunicació sempre diem que una opinió és fàcil de canviar, però una percepció requereix un procés molt més lent, en el sentit que és tracta d'un convenciment que s'instal·la a l'ADN de l'opinió. Recentment, hem vist com creix la percepció què l'Agència Tributaria, es a dir Hisenda, mostra una voracitat desmesurada amb els contribuents, amb els què precisament ja paguen els seus impostos. Ens ho recordava aquesta setmana Josep López de Lerma en un interessant article a Diari de Girona, i son ja molts els fòrums on es presenta l'Hisenda espanyola com un depredador davant les dificultats que viuen autònoms i empresaris en aquest país.

Altra percepció, és que mentre cada vegada hi ha menys gent que paga els seus impostos, perquè la crisi està fent forat, augmenta el nombre de persones que s'apunten a l'econòmia submergida. El mateix Ministre de Treball xifra aquest volum en un 20 per cent del producte interior brut de l'Estat espanyol, és a dir, que de cada 5 euros que és mouen a Espanya, 1 prové de l'economia submergida. I mentre la recaptació d'IVA ha baixat un 30 per cent, el consum només ho ha fet un 1 per cent. Aleshores, on és el 29 per cent restant d'IVA sobre el consum real?

Les percepcions sempre tenen un fonament, encara què aquest no sempre sigui real. Podem pensar que Hisenda s'equivoca perseguint els contribuents i obviant els potencials contribuents que viuen submergits, en funció del que veiem diàriament al carrer; centres comercials plens a vesar, restaurants on cal seguir trucant per demanar taula, o entrades de concerts que s'esgoten als pocs minuts de posar-se a la venda. I això mateix ens pot dur a la conclusió que la crisi no existeix, o pot ampliar encara més la nostra percepció que Hisenda no fa be la seva feina.

Hi ha el risc, per tant, què aquesta percepció vagi en augment i que d'aquí un temps sigui tant difícil creure en la hisenda pública, com ho és per als de la meva generació pensar que RENFE funciona bé, encara que hagi millorat. I aleshores que siguin molts els que creguin, fruit de les percepcions, que no val la pena ser contribuent quan es millor ser submergit.

Ara si que em crec allò que arribarà el dia que no hi haurà suficient gent per pagar la factura pública de l'Estat i que potser si que estem més aprop de Grècia que de la locomotora europea.

Com renovar el discurs de la política

Les eleccions a països com França, Alemanya, Anglaterra o fins i tot Itàlia sempre son un referent pels estrategs alhora d’importar noves idees per a les campanyes electorals made in spain, malgrat que des de fa temps alguns només tenen els ulls posats en els Estats Units en un intent d’implantar a casa nostra les tècniques americanes.

De tant en tant però, apareix una nova iniciativa que hauria de centrar l’atenció dels que després dissenyaran les campanyes electorals del nostres país. Em refereixo a speechbreaker un generador de discursos polítics, que permet als internautes crear discursos pels principals líders polítics britànics, Brown, Cameron i Clegg, i penjar-los directament a youtoube amb aplaudiments inclosos. Una bona idea que potser aquí serviria per regenerar els continguts, les idees i els discursos dels nostres polítics, massa emmirallats en la figura d’Obama, però tant poc semblants a Obama.

Uns tant i altres tant poc

Dues maneres molt diferents de gestionar una crisi. Zapatero la crea ell mateix volent amagar les imatges de les seves filles en la foto amb els Obama, i Obama se l’estalvia, acaba de publicar la primera fotografia oficial de la seva família a la Casa Blanca. És evident, que a Zapatero li queda molt per aprendre alhora de saber aplicar polítiques de comunicació. Podria haver aprofitat la seva trobada amb el president nord-americà per seguir el seu exemple.

RSC o l'obligació del balanç

Estem a punt -encara què no ho sembli- de finalitzar un nou any i d'obrir una època de presentació de balanços -informatius, econòmics, d'objectius-. En els darrers anys a aquesta practica de passar revista a allò que s'ha fet, i a allò que no s'ha fet, s'ha afegit la Responsabilitat Social Corporativa, també en forma de "balanç social".

Pel que he vist fins ara, aquests balanços acaben convertint-se en un reguitzell de bones actuacions amb les quals queda neta la consciencia social d'empreses i d'organitzacions, però com encara som a temps, potser caldria reflexionar un xic més i veure si som capaços de fer realment un balanç social i no un llistat de quatre ajuds i subvencions a causes justes.

Sempre he defensat que el balanç social d'una organització no ha de ser només allò què hem fet per millorar l'entorn social d'aquella organització, sinó que també ha de recollir allò que no hem fet des d'una vesant critica, allò que podríem fer per a garantir una correcta implicació de la nostra activitat amb la nostra societat, i que no sempre passa per donar diners. La qüestió és superar l'actual impàs on s'han vist abocades les polítiques de responsabilitat social corporativa i iniciar un debat que ens permeti aprofundir sobre el model real que hauria de tenir el balanç social, més enllà del simple llistat.