Brots verds

El periodisme està passant una de les etapes més fosques de la seva llarga història. Avui, els periodistes no sabem on està el nord de la nostra professió perquè no sabem com encaixar en un mon canviant i en constant evolució i, on molts altres, assumeixen el paper fins ara reservat a la figura del periodista.
Aquesta situació es visualitza dia a dia, d’una banda, amb l’estandardització massiva de la informació, d’altra, amb el paper cada vegada més protagonista i, sovint barroer, dels gabinets de comunicació, especialment els institucionals i els polítics, que s’aprofiten de les febleses actuals de la professió, però també amb un estancament del model, amb editors que ja no son editors, amb mitjans que s’han convertit en drogodependents de les subvencions públiques o privades i, amb professionals acomodats que han perdut qualsevol indici d’instint periodístic.
Però, malgrat tot, aquests darrers dies i dins la grisor generalitzada, es comencen a visualitzar brots verds. Un exemple es la dura critica de Milagros Pérez Oliva a El País de diumenge passat, (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Politicos/aman/periodistas/elpepiopi/20091018elpepiopi_5/Tes?print=1) posant de manifest l’abús que alguns polítics fan dels periodistes que els segueixen i l’abús que aquests permeten sense obrir boca. Pérez Oliva recorda els principis bàsics del periodisme, per si de cas algú se n’havia oblidat.
Un altra exemple que fa mantenir l’esperança és el tracte informatiu que va donar El Periódico al pacte d’infraestructures de Catalunya, sortint-ne dels canons estandarditzats, va publicar una informació absolutament practica basada en com quatre ciutadans millorarien les seves condicions de vida si es duia a terme l’esmenta’t pacte (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=653775&idseccio_PK=1021.
I per últim, aquesta setmana llegeixo que The Guardian ha publicat un anunci en el qual buscava corresponsals que fossin bloggers per algunes poblacions britàniques.
Són només detalls que fan pensar que quelcom està canviant, que hi ha possibilitats de sortir del forat, que és bo que una periodista denuncií el trist paper dels periodistes i de les fonts d’informació, que un mitjà hi posi imaginació per tractar de manera diferent una informació i que un altre mitjà entengui que pot haver convivència entre les noves tecnologies i el periodisme de carrer. I és igual que no tothom prengui el mateix camí. Allò que es important es sortir del forat i, si m’ho permeten, jo crec que l’únic camí es aquell que retorni al periodista el seu paper d’observador, de transmissor i de crític, sense intermediaris que li facin la feina.

La crisi que comença

Si algú no s’ha adonat, sembla que ens comencem a sentir còmodes en aquest estat permanent de crisi en el qual ens hem instal·lat. Una crisi que gira exclusivament a l’entorn de la política, de l’economia i de les institucions. De la política no se si val la pena parlar-ne tenint en compte el grau de barroerrisme que aquesta esta assolint, amb els personatges de la cort valenciana en primer terme i els de la cort catalana en segon terme (de Camps a Millet i tot el que hi ha al darrera) . Incloc Millet a la carpeta de la política tenint en compte les seves relacions amb els partits catalans i la relaxació que els nostres representants públics han tingut en aquest tema.
De les institucions, immerses també en picabaralles constants, hom no pot entendre aquesta paràlisi que les afecta de manera continuada, probablement contaminades pel virus del baix nivell dels polítics d’aquest país.
I de l’economia, aquesta ja es de vergonya quan es mantenen els llarguíssims beneficis de la banca mentre ens segueixen explicant que la seva salvació només es possible si seguim injectant diner públic a cabassos.
Amb aquesta imatge global com a marc de fons, hom no pot creure altra cosa que aquesta crisi tot just acaba de començar. I aquí no val aquell principi que diu “només hi ha dos tipus de crisi, les que maten i les que engreixen”. En aquest cas, però, el problema es que ja s’entreveu que uns seguiran engreixant-se i els altres seguiran morint i així la crisi només es per uns i no per aquells que l’alimenten continuadament. Una pena.

He tornat

Després de gairebé tres anys de "segrest professional" -treballant per recuperar la normalitat en les percepcions publiques d'una multinacional- he tornat. Ho dic en el sentit que torno a estar actiu, amb més ganes que mai de tractar tots aquells temes d'actualitat que poden tenir un interés des de l'àmbit de la comunicació. No vull, ni pretenc, donar lliçons a ningú, sencillament crear una plataforma, on a través de l'observació de la realitat, puguem millorar quelcom essencial en la societat actual: la comunicació entre tots plegats.
I com a exemple d'una gran lliço comunicativa aqui teniu un enllaç on es pot comprovar com encara existeixen persones amb una capacitat desmesurada per generar atenció, per difondre un missatge i, de pas, per posar els pels de punta a milers de persones, tractant d'una manera planera, clara i entenedora un tema d'absoluta actualitat, la grip A. (A la imatge Teresa Forcades, probablement la millor comunicadora del moment). No us el perdeu: http://vimeo.com/6790193

Educació, Educació, Educació

He seguit amb preocupació les alarmants dades sobre l'estat de l'ensenyament a casa nostra, o més ben dit, sobre el fracàs i el baix nivell del sistema educatiu català, i la veritat és que volia fer tota una dissertació sobre les necessitats d'implicació que tots, absolutament tots, tenim amb l'educació com a única garantia d'un futur millor. Al final però, he optat per una altra via, donat que com sempre ja esta tot dit. Si voleu veure un veritable exercici de comunicació, destineu vint minuts de la vostra vida a escoltar aquest vídeo:

http://mediateca.educa.madrid.org/reproducir.php?id_video=jibnzc4s1quh4cv2

Espectadors passius

Reprodueixo literalment part del comentari de l'Antoni Puigverd avui a La Vanguardia, perquè em sembla un magnífic resum de com es fuig de la solució de problemes i de la translació d'un missatge que recuperi d'una vegada per totes la imatge de fracàs que s'està instal·lant al pais: "El populismo no solo seduce al cantinflesco Chávez. También tienta a los profesionales de la política, cuya retórica, tiende últimamente a la adulación del pueblo suficiente para disimular la incapacidad de resolver los problemas que causan el sufrimiento de la ciudadanía. ¿Qué hacer cuando queda en evidencia que el desbarajuste de las vías catalanas es resultado de una política nefasta que implica a la mayoría de partidos catalanes y españoles? ¿Una sincera autocrítica? ¡Nunca! ¡Antes muerto que pillado en un renuncio!

Es la millor imatge del que va passar ahir amb l'esperat debat de les infraestructures.

Enquestes i lectura d'enquestes

Llegeixo als diaris el darrer baròmetre municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Entre els temes destacats hi han els titulars que diuen que la principal preocupació dels barcelonins són les infraestructures, que un 50 per cent creu que la culpa de l'apagada de Barcelona va ser d'Endesa i que els ciutadans valoren la gestió de l'Ajuntament en tot el problema de les infraestructures. I després em dedico a mirar a fons l'enquesta feta sobre una base de 800 persones, una xifra ampliament representativa de la ciutat. En el document trobo que només un 16,6 per cent consideren que el problema més greu són les infraestructures, un percentatge altament significatiu.

També trobo que un 50 per cent NO considera Endesa responsable de l'apagada, que un 57,2 per cent no veu tant bona la gestió de l'Ajuntament. És a dir, estem tant poc acostumats a llegir números que una mateixa enquesta la podem capgirar -com ja és habitual- de totes les maneres possibles. Per cert, ningú diu que a la majoria de ciutadans de Barcelona, segons el baròmetre, els preocupa molt més l'accés a l'habitatge, la inseguretat, la inmigració, la circulació, la neteja.... És ben be que cadascú veu la realitat segons el color amb la qual la mira.

Quan el periodisme va més enllà de la seva funció

Suposo que com tothom no he pogut evitar seguir el cas de la noia agredida, insultada i humiliada per un tros d'animal en un metro de Barcelona. I hem d'agrair la difusió de les imatges que han permès identificar l'agressor, detenir-lo i iniciar el conseqüent procés judicial. Fins aquí el seguiment mediàtic ha estat correcte i, probablement, fins i tot, ha ajudat a conscienciar sobre les moltes agressions d'aquesta mena que malauradament es produeixen diàriament al nostre país.

Allò que informativament em sembla una salvatjada és el protagonisme que se li està donant a l'agressor, permeten que justifiqui la seva injustificable acció i que fins i tot acabi apareixent com una víctima de la pròpia societat. Sincerament, els mitjans, tots els mitjans escrits i audiovisuals del país, haurien de revisar el seu codi ètic i adonar-se que estan convertint la bestia en víctima, i ja correm el risc de què algú comenci a pensar que no era tant mal noi. És aquesta la funció del periodisme?