Canvi d'hàbits

Alguns ciutadans i ciutadanes han començat a rebre cartes o suggeriments dels seus respectius ajuntaments per tal que recuperin certes practiques i hàbits relatius al manteniment de carrers i voreres, la neteja o senzillament a mantenir conductes ciutadanes que no impliquin molèsties pels veïns. Això, que pot semblar anecdòtic o fins i tot curiós, amaga al darrera un primer pas per retornar a la responsabilitat del poble aquelles competències que han anat assumint els ajuntaments i, que donada la crisi econòmica ara és impossible seguir mantenint. Si tothom te cura del seu tros de vorera o de carrer, potser amb menys brigades de neteja es farà la mateixa feina i, per tant, amb menys diners públics es pot mantenir un cert grau de netedat a la via pública.

Els exemples poden ser molts. Un estudi que esta en fase d’elaboració contempla com es pot reincorporar població avui inactiva – el cas dels jubilats-, a certes tasques de voluntariat ciutadà que reduirien notablement la factura municipal (acompanyar nens a escola, vigilar, informar,...). La segona part d’aquesta tendència encara incipient és la de com convèncer la ciutadania per recuperar alguns hàbits que han quedat a l’oblit; ja se sap com de difícil pot arribar a ser demanar esforços a una població massa acostumada a les comoditats i a comptar amb el paraigües de l’administració pública cada vegada que s’obre la boca.

Probablement, aquesta necessitat de reconvertir les actituds i els hàbits ciutadans acabarà essent un problema de comunicació, en el sentit que si la resposta dels veïns i veïnes no és l’adequada, se’ns dirà que no s’ha explicat prou bé allò que es demanava o que no s’ha sabut crear les complicitats necessàries. Abans que això passi, cal avançar-se a una realitat cada vegada més previsible i, en conseqüència, cal dissenyar polítiques adequades per evitar que la necessitat de canvi d’hàbits quedi en una simple anècdota. I la millor política per reduir el grau d’acomodament de la nostra societat és l’educació, començar des de zero a fer entendre que alguna cosa ha de canviar si volem seguir avançant. El problema és que al mateix temps que això passa, haurem de fer el canvi cultural d’entendre que sense educació no anem enlloc. Si s’ha de fer, fem-ho bé, pensant en una mica més enllà.

Intangibles

Avui, publico una reflexió al Diari de Girona sobre tots els recursos que ens ofereix el territori per configurar una oferta turística potent i que fins ara desconeixiem:

Curiosa definició per inventariar el patrimoni històric, cultural o social que amaga el nostre país i que recull el primer catàleg de recursos turístics intangibles de Catalunya, presentat la setmana passada pel Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet. El catàleg posa de manifest 2.000 indrets amb potencialitats turístiques, per tal que algú amb visió de futur i d’empresa els incorpori a l’oferta, els gestioni i ajudi a la desestacionalització i a la dispersió territorial del turisme.


D’entrada, resulta sorprenent que fins avui ningú s’hagi adonat d’un patrimoni que ja hi era i que en molts casos forma part de la nostra història, i encara resulta més curiós que s’hagi hagut de descobrir ara que Catalunya disposa d’una infinitat de riqueses històriques, socials o culturals, i podríem afegir les naturals, que fan del nostre país una potencia turística difícil d’igualar.

El problema no està en què un grup d’experts ens hagi hagut de dir quines potencialitats s’amaguen al darrera de cada poble, de cada comarca o de cada demarcació, perquè probablement totes elles ja eren conegudes pels veïns de cada indret, el problema està en què l’oferta turística ha viscut masses anys d’esquenes al territori i ha hagut de crear infinitat de propostes artificials per sobreviure, quan al davant tenia totes les riqueses paisatgístiques, històriques i culturals possibles.

Hem incentivat i hem apostat per un turisme absolutament allunyat de la descoberta del país i ara resulta molt difícil fer marxa enrere i abandonar un model que durant masses anys aportava diner fàcil i poca cultura empresarial. Però ja està bé que de tant en tant ens facin pujar els colors a la cara, dient-nos tot el que tenim i que no aprofitem. Benvinguts els intangibles si algú s’adona que també poden ser tangibles.

Serem dependents

Nova columna ahir al Diari de Girona:

Aquest mateix diari publicava dilluns passat que a les comarques gironines hi ha 46 persones dependents per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta xifra se situarà en un 54 per cent el 2020. Si a aquestes dades hi afegim el 20 per cent d'aturats, que també passen a ser dependents en el moment que cobren el subsidi i els milers de funcionaris que cobren el seu sou del mateix calaix públic, qui queda per pagar la factura? Els mileuristes? Els treballadors temporals? Els estudiants?...


No es tracta de xifres fredes, sinó de realitats que defineixen una societat amb problemes estructurals i profunds, amb un model caduc i viciat que no aporta solucions a un escenari desolador i mancat de perspectiva. Vivim de renda, d'una renda basada en el diner fàcil, en el consumisme i en la creença que encara tot és possible, mentre el rellotge de la decadència marca les hores a pas accelerat. Ens hem convertit en simples espectadors d'un fracàs anunciat.

Ni la crisi econòmica ni la crisi de model social sembla que vagin amb nosaltres; són com aquelles notícies tacades de sang que cada dia ens apropen els informatius, però que ens semblen llunyanes, tan llunyanes com l'exotisme dels indrets impronunciables on es produeixen. El nostre tren creua acceleradament paisatges que ja no ens commouen, que no ens diuen res, mentre el trajecte ens dur a una via morta, a terra de ningú.

Veient aquest panorama trobo a faltar encara més el pessimisme lúcid de Saramago, aquella veu critica que fins i tot era capaç de riure's de la catàstrofe més gran a la qual estem abocats, la pròpia mort. Potser Saramago diria que quan tots siguem dependents s'haurà acabat el problema o com veritablement va dir "crec que tots hem de repensar allò que estem fent".

La política catalana i el venedor de l'ONCE

Amb tots els respectes i sense què ningú s’ofengui i sense que tampoc sembli humor negre, ahir, passejant per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona em vaig adonar que davant per davant de la façana de l’Ajuntament i al costat de la porta del Palau de la Generalitat, hi havia un solitari i premonitori venedor de l’ONCE. Vaig pensar que els seus clients potencials no deuen ser els milers de turistes que diàriament creuen la plaça, sinó que el seu públic s’està a Palau o a l’Ajuntament.


És allò de les percepcions que t’arriben veient aquell venedor solitari. Malament anem si els principals centres del poder polític català s’han de refiar de l’atzar, per molta voluntat que hi posi aquell home en repartir sort. La política catalana es troba absolutament embarrancada en una inèrcia de desprestigi i desafecció i quan sembla que se n’ha de sortir del fang torna a caure en un nou i major precipici, mentre la ciutadania és submergeix cada dia més en el pessimisme més desolador.

En comunicació política i en comunicació en general sempre ens remetem a aquell principi que diu que “som allò que diem que som, més allò que els altres pensen que som” i, que per tant, senten que som. Les percepcions s’instal•len a la pell i no canvien d’un dia per l’altra, s’enquisten en el nostre més profund convenciment i ja no és suficient que ens vulguin fer veure brots verds allà on nosaltres només veiem tempesta i turbulències.

El venedor de l’ONCE, allà sòl i palplantat, és convertia en la icona d’una realitat que ens fa pensar que només amb la sort del premi gros serem capaços d’aixecar cap. !Quina responsabilitat per a un pobre venedor!

Periodistes

Llegeixo que segons un estudi del periodista i professor de la universitat Ramon Llull, Josep Lluís Micó, el nombre de periodistes aturats ha crescut un 100 per cent a casa nostra en els darrers dos anys, mentre que les set universitats catalanes amb estudis de periodisme, aboquen anualment 500 nous professionals a un futur incert. Fent la relació, la pregunta és fàcil, i on treballaran?


I pensant en el fet que resulta ridícul que la universitat, les universitats, segueixin produint professionals d’un sector saturat de periodistes, recordo una visita a la universitat de Jivaskula, al centre de Finlàndia, on m’explicaven que en aquell país universitat i empreses van juntes de la mà, planificant amb períodes de cinc anys aquelles especialitats professionals que el mercat necessita i pot assumir, i renunciant a aquelles altres que no tindran cap mena de possibilitat de trobar feina.

Les xifres són devastadores; el 2009 hi havia a Catalunya 1388 periodistes aturats i aquest 2010, probablement, s’incorporaran a aquesta llista gran part dels 500 nous llicenciats que d’aquí unes setmanes hauran acabat els seus estudis. Té algun sentit? Perquè és segueixen promovent periodistes si no tenen gairebé cap possibilitat d’exercir la seva professió? No estem generant una gran frustració per centenars de joves que veuran esvaïdes les seves expectatives i il•lusions?

El periodisme passa per un dels moments més crítics de la seva història, tant a nivell de model com a nivell d’ocupació, amb un degoteig constant de professionals que es veuen abocats a l’atur. Hi ha qui proposa que la solució passa per encabir tota aquesta gent en els gabinets de comunicació públics o privats, un altre gran error, veient la saturació que també viuen allò que ara s’anomena els periodistes de fonts. Potser ha arribat l’hora de dir la veritat, el periodisme ja no necessita més periodistes, necessita gent que comenci a tenir les idees clares per sortir del carreró on s’ha ficat i necessita universitats que pensin en crear professionals allà on es necessiten.

La crisi que arriba a peu de carrer

Aquesta setmana m'ha sembñat oportú dedicar la columna del Diari de Girona a aquells milers d'empreses que s'han quedat pel camí aquests darrers dos anys, i evidentment, no podràn ni patir la retallada del Govern.

Consultes

Nou article setmanal al Diari de Girona, dedicat a les consultes sobre la independència:

Al marge de xifres de participació i de percentatges de vot, que a hores d’ara ja han estat sotmesos a tota mena d’interpretacions i anàlisis polítics, allò realment important de la tercera onada de consultes per la independència que va tenir lloc diumenge passat, és, novament, la lliçó que la ciutadania ha donat a la classe política i a les institucions publiques, som capaços d’organitzar-nos, de promoure el debat i decidir sobre el nostre futur sense que ens hagin de dur de la maneta. Aquesta és la grandesa de la veritable democràcia, poder opinar lliurement, independentment, tranquil•lament i cívicament sense que ningú estrenyi la nostra maduresa com a ciutadans i la nostra capacitat d’escollir allò que volem.


Hem passat masses anys renunciant a aquest dret bàsic, deixant que fossin altres que ens diguessin com i cap a on havíem d’anar. I mireu per on, poble a poble, ciutat a ciutat, és demostra que som prou grans per marcar les fites que volem com a país. Aquesta és l’essència del procés que s’ha endegat, el dret a decidir.

No se si algú dels que han participat en aquestes consultes arribarà mai a veure una Catalunya independent com a nació, però si se que s’ha obert un camí, una via no malmesa per la disciplina de partit, per allò que en diuen políticament correcte i per unes institucions que clamen al cel una regeneració. Potser, aquells que han promogut les consultes, sense adonar-se, han iniciat un procés per portar aire fresc a un sistema polític massa encotillat per les seves pròpies formes i per una cultura que passa per allunyar-se cada dia més de les sensibilitats reals de la població.

La clau ja no és si es vol o no és vol la independència, és que volem decidir i no esperar a que aquesta decisió quedi esmorteïda per un reguitzell de despropòsits dignes de formar part de l’argument d’aquella novel•la de Saramago, “Assaig sobre la lucidesa”.