Deslleialtat

Posar preu a la deslleialtat institucional permet veure la seva dimensió. Nova columna al Diari de Girona

Una sola veu

Aplaudeixo la decisió ferma del govern d’Artur Mas de gestionar la comunicació de la Generalitat de Catalunya amb una sola veu, la de Francesc Homs com a portaveu i la de Jordi Cuminal com a director general de Comunicació. Artur Mas fa temps que és va adonar que el gran error del tripartit no va ser la tasca de govern, sinó la seva difusió mitjançant departaments estancs i en tantes veus i tants missatges com conselleries hi havia i com partits estaven representats. El resultat, un nyap comunicatiu difícil de gestionar, que constantment generava missatges i percepcions contradictòries i molt poca efectivitat i que deixava molt poc marge a l'anterior responsable de comunicació, Aurora Masip, malgrat els seus intents de posar disciplina allà on hi havia caos.

Explicar les decisions i la tasca del Govern amb un únic criteri i amb una sola veu és fonamental per fer arribar als ciutadans aquesta tasca i el perquè de la mateixa, perquè al cap i a la fi un Govern ha d’actuar sota paràmetres i criteris d’unitat, sinó deixa de ser un Govern per convertir-se en una olla de grills, de la qual ja hem vist els resultats. Ara només cal esperar que aquesta gestió de la comunicació sigui transparent, entenedora i efectiva i permeti als catalans avaluar, en funció de missatges i continguts reals, el resultat de la seva tasca.

El doble sentit del “Govern dels millors”

Des d’ahir ja sabem oficialment els noms dels qui acompanyaran Artur Mas en el Govern de la Generalitat. Al marge de les sorpreses de darrera hora, em sobta sobretot la nota posada d’origen als nous consellers i conselleres, “El Govern dels millors”, una nota massa alta per algú que encara ha de demostrar les seves capacitats, malgrat que alguns d’ells ja varen tenir aquesta oportunitat en anteriors governs, començant pel propi President de la Generalitat i continuant per Felip Puig, Andreu Mas Collell, Ferran Mascarell, Irene Rigau o Josep Maria Pelegrí.

Les etiquetes sempre comporten un risc i, si bé aquesta és positiva perquè indica d’antuvi un triatge selectiu, que passarà després si no és compleixen les expectatives. La facilitat amb la que es posen les etiquetes és converteix en dificultat quan aquestes determinen el llistó de l’actuació. Quan un equip és “el millor” ha de demostrar-ho permanentment, constantment, a tot hora i tots sabem que les regnes d’un país comporten moments bons i moments dolents, bones jugades i jugades que passen factura ràpidament. A l’equip d’Artur Mas li han volgut donar la lliga i la copa abans de jugar-les, quan la competició és avui més difícil que mai.

Als reptes i les dificultats del país si afegeix ara el repte de l’equip i allò que pot ser entès com un esperó, és pot convertir en tensió. Espero i confio que hagin fet els deures per aprovar l’examen, perquè la nota de tall és la més alta que s’havia posat fins ara a un govern. És el que tenen les marques d’origen que després s’han de demostrar.

La política catalana i el venedor de l'ONCE

Amb tots els respectes i sense què ningú s’ofengui i sense que tampoc sembli humor negre, ahir, passejant per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona em vaig adonar que davant per davant de la façana de l’Ajuntament i al costat de la porta del Palau de la Generalitat, hi havia un solitari i premonitori venedor de l’ONCE. Vaig pensar que els seus clients potencials no deuen ser els milers de turistes que diàriament creuen la plaça, sinó que el seu públic s’està a Palau o a l’Ajuntament.


És allò de les percepcions que t’arriben veient aquell venedor solitari. Malament anem si els principals centres del poder polític català s’han de refiar de l’atzar, per molta voluntat que hi posi aquell home en repartir sort. La política catalana es troba absolutament embarrancada en una inèrcia de desprestigi i desafecció i quan sembla que se n’ha de sortir del fang torna a caure en un nou i major precipici, mentre la ciutadania és submergeix cada dia més en el pessimisme més desolador.

En comunicació política i en comunicació en general sempre ens remetem a aquell principi que diu que “som allò que diem que som, més allò que els altres pensen que som” i, que per tant, senten que som. Les percepcions s’instal•len a la pell i no canvien d’un dia per l’altra, s’enquisten en el nostre més profund convenciment i ja no és suficient que ens vulguin fer veure brots verds allà on nosaltres només veiem tempesta i turbulències.

El venedor de l’ONCE, allà sòl i palplantat, és convertia en la icona d’una realitat que ens fa pensar que només amb la sort del premi gros serem capaços d’aixecar cap. !Quina responsabilitat per a un pobre venedor!

Mesures que empitjoren la situació

El Govern Català ha presentat tot un paquet de mesures per combatre l’ombra de la corrupció a les administracions públiques, en especial als ajuntaments. Una iniciativa lloable perquè de ben segur comportarà més garanties. El que passa, és que arribats a aquestes alçades començo a tenir la impressió que, una vegada més, tornaran a pagar justos per pecadors, en el sentit que com passa amb moltes altres iniciatives legislatives el que fan aquestes no és millorar les coses, sinó empitjorar-les, convertir l’administració en més administrativa i, per tant, en més inoperant, mentre aquells que es volen aprofitar seguiran fent-ho amb altres formes i altres formats. I qui pagarà els plats trencats?, els de sempre, aquells milers de petites i mitjanes empreses del país que donen serveis a l’administració pública i que ara ja havien de dedicar més temps a omplir paperassa que a fer el propi servei.


Recordo que no fa massa un amic meu, que es dedica a la política des de que vivim en democràcia, em comentava que formava part d’una iniciativa per introduir sistemes de governar, i per tant de legislar, que realment fossin efectius, una mena de bones practiques del bon govern a les administracions i em posava com a exemple la decisió d’oferir descomptes en els peatges del Tunel del Cadí, que havia provocat un augment inusual de la població empadronada a la Cerdanya i, que això, comportava que la planificació de serveis i infraestructures a aquesta comarca s’hagués de disparar, quan la xifra real d’habitants no era la que sortia a les estadístiques. Una acció del Govern suposava tot un seguit de conseqüències errònies i mal calculades. Doncs aleshores, perquè no començaven per aquí, primer veure com es pot governar be i després prendre les mesures adequades.

Uns tant i altres tant poc

Dues maneres molt diferents de gestionar una crisi. Zapatero la crea ell mateix volent amagar les imatges de les seves filles en la foto amb els Obama, i Obama se l’estalvia, acaba de publicar la primera fotografia oficial de la seva família a la Casa Blanca. És evident, que a Zapatero li queda molt per aprendre alhora de saber aplicar polítiques de comunicació. Podria haver aprofitat la seva trobada amb el president nord-americà per seguir el seu exemple.

La importància de l'hemeroteca

Ja es curiós que l'enrenou que ha generat el nou pla d'ajuts del Govern central pels joves que accedeixen a un habitatge de lloguer sigui conseqüència de no mirar l'hemeroteca, i encara és més curiós què qui si que ho ha mirat siguin els mitjans de comunicació, quan aquests ens tenien acostumats a fer un ús més aviat minso d'aquest servei.
L'hemeroteca ha demostrat que allò que ens volien vendre ja ens ho havien venut l'any 2004 i posa de manifest que la política, com el periodisme, tira molt sovint d'aquells temes que per a la majoria de la ciutadania ja han quedat oblidats amb una demostració palpable de manca d'imaginació i d'incapacitat de superació.
Per sort, ara hem descobert la importància de l'hemeroteca.