Tallar arbres i no escoltar

Aquest migdia m'ha arribat la notícia que un nombros grup de malgratencs s'han aplegat a l'entorn d'una de les poques zones ombrívoles del nucli urbà, al costat de la riera, per impedir que l'Ajuntament tallès els arbres d'aquell racó, probablement un dels més encantadors del poble, amb l'objectiu d'urbanitzar de nou la zona seguint aquesta tendencia equivocada de substituir naturalitat per artificialitat. La concentració tindrà continuïtat amb manifestacions i altres accions de protesta, per intentar aturar una nova barbaritat urbanística, massa típica d'alguns pobles de costa.
Al marge de compartir plenament la preocupació dels meus conciutadans, aqui em limitaré a destacar un dels elements més significatius de la comunicació, amb el qual es poden evitar molts conflictes d'aquest tipus. I és que la primera norma de la comunicació passa per escoltar aquells interlocutors que tenim davant, independentment de si pensem que tenen raó o no.
Evidentment, en aquest cas com en molts altres, aquest principi bàsic no ha estat considerat pels polítics que configuren el govern actual de Malgrat i, novament, s'haurà obert una crisi que es podien haver estalviat.
La resposta municipal no ha estat altra que la d'enviar les forces de l'ordre per intentar dissoldre els manifestants, deixant la comunicació al lloc més allunyat possible.
No defenso que totes les decisions municipals hagin de passar pel consens popular, ni molt menys, però de vegades el seny ens diu, que si que cal tenir-les en compte alhora de planificar perquè ningú no està en posessió de la veritat absoluta.
A Malgrat s'han viscut ja uns quants antecedents d'aquesta forma d'actuar i aquest serà un més. I tot per no escoltar.

comunicació d'agenda o agenda de la comunicació

Ho hem vist aquests darrers mesos en l'anomenat caos de les infraestructures a Barcelona i a Catalunya; sovint la reacció ciutadana i conseqüentment la reacció mediàtica ha estat més dimensionada per una inicial i clara manca d'informació. El ciutadà s'emprenya pel retard del tren, per la maleta perduda o per la cua interminable de la carretera, però sobretot s'emprenya per la manca d'informació; per les hores d'espera sense saber que passa.
Un bon amic em comentava l'altra dia que hi ha dos tipus de comunicació; la comunicació d'agenda, que és aquella que va sempre a remolc dels esdeveniments, i l'agenda de la comunicació, on s'estableix en cada moment allò que cal dir, marcant el tempo i les accions de la comunicació. En la problemàtica de les infraestructures sovint passa que els màxims responsables es limiten a actuar en funció dels esdeveniments; el missatge arriba tard i no convenç, ampliant-se encara més el grau d'insatisfacció ciutadana i magnificant-se l'incident fins a generar-se una percepció totalment negativa i una imatge de caos que en res beneficia el país ni la societat.
Evidentment, les coses són molt més complexes i intervenen altres paràmetres -com per exemple una clara manca de pedagogia en materia d'infraestructures-, però esencialment estem davant un buit en el costum i els hàbits de comunicació i d'informació d'interés. Ens limitem a donar informació superficial, quan allò que busquem és informació útil, que en aquest cas ens aclareixi les causes i els continguts dels incidents i, a més, aquesta sempre arriba tard.
Potser una lliçó d'aquesta situació és la de començar a explicar les coses tal i com son, en el moment oportú i no perquè l'incendi ja crema i, en definitiva a fer agenda de la comunicació i no comunicació d'agenda.

Un estrany panorama polític

Les eleccions municipals del passat 27 de maig han deixat un panorama polític ben estrany a Catalunya on la manca de racionalitat governa molts pobles i ciutats, amb aliances més fruit dels interessos personals o econòmics que dels interessos generals de la població.
Aquesta realitat es probablement conseqüència de tres factors diferents. D'una banda, de candidatures que han vist la possibilitat d'intervenir directament en els governs locals defensant interessos poc clars, quan fins ara, aquests interessos es defensaven des de fórmules de pressió externes. D'altra banda, d'unes campanyes electorals on ha primat la cultura del rumor davant el debat sobre la feina feta o no feta, utilitzant sovint mitjans de comunicació creats expressament per fer circular aquests rumors. I per últim, d'un clar cansament ciutadà davant la política, a força d'anar acumulant despropòsits al llarg dels darrers anys i un clar allunyament de la realitat.
Tot plegat ens deixa un panorama dessolador que obre la porta a dos escenaris diferents. El primer i molt probable, un augment encara més significatiu de l'abstenció, i el segon, i més esperançador, un retorn de la ciutadania a la participació per resituar la representació política en el marc de la racionalitat, apostant unicament per aquells interessos reals de defensa del ciutadà.
Mentretant, però, potse no cal esperar a veure quin escenari acaba imposant-se i el que cal fer és analitzar profundament allò que esta pasant; perquè el rumor s'imposa a un debat polític racional? perquè resulta tant fàcil als representants d'interessos estranys obtenir representació política? perquè no hi ha una reacció dels partits polítics que ràpidament s'acomoden a la nova realitat?
Ha arribat el moment de fer un seguiment més explicit i permanent d'aquests nous governs i de començar a reclamar informació de qualitat, transparent i seriosa, lluny de la cultura del rumor que estem heretant de la cultura televisiva dels darrers temps.