Desitjos pel 2010

Aprofitant que arriba l’hora de plantejar-nos tot un seguit de desitjos i il•lusions pel 2010, jo també he fet la meva llista des de la vesant de la comunicació:

1) Donat que aquesta crisi endèmica sembla ser que continuarà per uns quants mesos, crec que els mitjans de comunicació han d’aprofitar l’oportunitat que tenen per recuperar conceptes com el periodisme crític, per fugir de l’estandarització i per dissenyar projectes empresarials realment viables, allunyats de la política perversa de la subvenció permanent i, alhora, per cercar fórmules de convivència rentables amb les noves tecnologies. Què el 2010 sigui l’any d’uns mitjans lliures, independents i de qualitat.

2) Què també es possible dur a terme projectes d’informació a la xarxa realment dignes i no tant encotillats políticament, el periodisme pot ser honest, objectiu i de qualitat independement de la plataforma on s’exerceix.

3) Què la comunicació corporativa ha d’apostar per la transparència, per la pedagogia i per la qualitat informativa com a contraposició a aquella comunicació que actua com a barrera, com eina de manipulació i com a instrument de menyspreu a la professió.

4) Què els professionals de la informació siguin capaços de dir prou a la manipulació permanent de la política i deixin de ser un instrument de la mateixa.

5) Què siguem capaços d’acceptar els nous instruments de comunicació com una gran oportunitat d’intercanvi de coneixement, de contrast d’informació, de transparència i de facilitat per a la difusió de continguts, i no com una amenaça. Jo també voto pel reconeixement global de la comunicació 2.0.

6) Què els òrgans de representació de la professió és deixin de batalles absurdes i exerceixen realment com a nucli de debat, de reflexió i de servei a un periodisme que requereix una profunda sacsejada.

7) Què perdem la por a veure desaparèixer aquells mitjans que no han funcionat mai i que mai funcionaran perquè la seva malaltia és la drogodependència pública.

8) Què les universitats deixin d’actuar com una fabrica de nous periodistes aturats i assumeixin el paper de lideratge en el camp de la transformació permanent de la professió que els hi correspon.

9) Què siguem capaços d’esborrar d’una vegada per totes aquelles practiques professionals que malmeten la pròpia professió i augmenten el seu desprestigi permanent.

10) Què el 2010 sigui l’any de la bona comunicació, de la bona informació i del final del túnel.

Un carreró sense sortida

La reivindicació de l’activista saharaui Aminetu Haidar s’està convertint en un carreró sense sortida, per ella i la seva vida, per a les autoritats espanyoles i per al govern marroquí, encara que aquests darreres passin olímpicament de la història i fins tot, pel Front Polisari. Però, independentment de la licita batalla d’Aminetu i del trist final que es comença a entreveure, al darrera crec que val la pena plantejar com han reaccionat els mitjans de comunicació davant l’actitud inalterable d’aquesta dona.

Des d’un bon començament la majoria de mitjans s’han fet ressò de la vaga de fam d’Aminatou Haidar, i sempre he pensat que els mitjans són un gran punt de suport per a totes aquelles reivindicacions polítiques o socials, que si no fos per la pròpia difusió dels mitjans de comunicació, passarien desapercebudes per a la majoria de la població. I al cap i a la fi, és aquesta difusió la que acaba activant governs, partits, polítics i a la pròpia societat.

Ara bé, quan allò que està en joc és la vida d’una persona, encara que sigui per pròpia voluntat, els mitjans de comunicació s’han de replantejar el seu paper, perquè seguir donant cobertura a aquesta història és, d’alguna manera, incentivar a Aminetu per tal que segueixi amb la seva reivindicació fins al final, fins a la mort, perquè una de les seves finalitats és mantenir viu l’altaveu de les seves demandes, encara que aquest altaveu es fixi més en el seu estat de salut que en la reivindicació que el genera.

Sovint, els mitjans haurien de reflexionar sobre el seu veritable paper i on es fixa el límit d’aquest paper, perquè si no hi ha el risc de la frivolització i, en aquest cas, del sang i fetge. Potser encara hi són a temps.

Podrien però,....., no ho varen fer

Sensacional és el mot més escaient per a la campanya que ha posat en marxa Greenpeace a l’aeroport de Copenhaguen, amb motiu de la propera cimera del canvi climàtic. Un missatge directe a la consciència dels principals líders polítics i, probablement, un avenç del veritable resultat de la trobada.

Petit assaig sobre la ceguesa

En els darrers dies he constatat una proliferació d’actituds i de manifestacions que van en direcció contraria a la realitat actual en matèria de comunicació corporativa. D’una banda, em consta que moltes empreses del segle XXI encara viuen al segle XVIII pel que fa a comunicació corporativa, sense adonar-se que sense una bona política de comunicació simplement no existeixen o projecten una imatge-identitat que res te a veure amb el que realment son. I d’altra, i aquesta és la més preocupant, m’adono que molts companys i companyes que exerceixen com a directors de comunicació, es neguen a acceptar que avui el mapa de carreteres de la comunicació ha canviat radicalment, amb eines que fan que qualsevol ciutadà sigui alhora un líder d’opinió i un mitjà de comunicació.

Puc entendre la por als canvis, entenc la por a les noves tecnologies , entenc que un percentatge alt dels negacionistes de les noves realitats és fruit del desconeixement i, també entenc que per a molts és més fàcil transmetre que amb una trucada a El Periódico o a la Vanguardia s’ha resolt la feina, com a justificació de la mateixa, que haver de submergir-se en un món on ja ningú és propietari del seu propi canal de comunicació.

Tancar els ulls davant l’evidència que fa que la majoria de mitjans de comunicació tradicionals i no tan tradicionals viuen de les fonts de la mateixa ciutadania i, avui ja, majoritàriament d’allò que abans ha sortit a la xarxa, es tan com voler negar l’existència d’una crisi de mitjans o de la pròpia crisi econòmica.

Sempre he pensat que un director de comunicació, a part dels coneixements professionals necessaris, ha de ser algú de mirada ampla, obert a allò que passa al seu entorn i amb capacitat suficient per analitzar-ho, pair-ho i actuar si es necessari però, en canvi, cada dia que passa em trobo més Dircom amb orelleres posades i amb un camp de visió que va més enllà de la miopia. Així anem, sense veure ni escoltar.

Una evidència, una realitat

El Ministeri d’industria, Comerç i Turisme acaba de fer públic l’Informe 2009 sobre la Industria de Continguts digitals, amb unes conclusions realment aclaparadores:
1) Un 70,3 per cent de la població espanyola ja consumeix algun tipus de continguts digitals, amb un augment del 5,9 per cent en relació al 2008.
2) Els lectors de premsa on-line augmenten un 24 per cent en relació al 2008 i ja representen 6,4 milions de lectors, xifra que significa un 47,5 per cent dels lectors totals de premsa.

3) La publicitat en el món digital experimenta un increment del 26,5 per cent i, en alguns països com Anglaterra ja supera la inversió publicitària de la televisió.
Altra de les realitats que posa de manifest aquest estudi és què cada vegada més els usuaris actuen de font d’informació directa i de mitjà de comunicació utilitzant plataformes com Twitter o faceboock.
Amb aquest mapa general les diferents organitzacions, publiques i privades haurien de començar a assumir que ja no es pot viure d’esquenes a una realitat que avui ja és una evidència. Tot es qüestió de temps.

Un mitjà digital i de pagament

Arcadi Espada i un grup de militants d’aquell partit que se’n diu Ciutadans han anunciat aquesta setmana la imminent aparició d’un diari digital, Factual, de pagament, mitjançant subscripcions anuals a 50 euros. Independentment de qui promou la iniciativa i de la previsible tendència del mitjà –tots els mitjans tenen una o més tendencies-, aquesta serà probablement una de les primeres experiències per veure si un diari te futur a la xarxa essent de pagament.

L’anunci de Factual, coincideix amb un estudi que indica que la majoria d’europeus estaria disposada a pagar per accedir a continguts informatius a la xarxa.

No se com serà Factual, malgrat que ho puc intuir, però si se que algú, amb aquest projecte, acaba d’obrir la porta a noves possibilitats.

Una nova baixa

El Dossier Econòmic tanca, desapareix un mitjà que havia aconseguit cobrir un espai en el marc de la informació econòmica, el de la petita i mitjana empresa, que al cap i a la fi és l’arteria principal del funcionament econòmic del país. El Dossier ha mort de la malaltia que afecta a milers de petits empresaris que, com sempre, no s’inclouen a la llista dels benefactors de les mesures governamentals, senzillament no existeixen per a les xifres macroeconòmiques, però també ha mort del mal que s’expandeix entre tota la premsa escrita, el d’un model de negoci que no depèn del resultat del propi negoci, sinó d’aquelles aportacions que puguin venir per altres vies.

No cal ser pessimistes, malgrat que ja comença a haver-hi un llistat prou important de mitjans que es queden pel camí i d’altres que van sumant regulacions de plantilles per veure si reduint arriben al final del túnel. El problema és que amb tanta reducció tampoc es veu l’aposta de futur necessària per regenerar el model actual