Mesures que empitjoren la situació

El Govern Català ha presentat tot un paquet de mesures per combatre l’ombra de la corrupció a les administracions públiques, en especial als ajuntaments. Una iniciativa lloable perquè de ben segur comportarà més garanties. El que passa, és que arribats a aquestes alçades començo a tenir la impressió que, una vegada més, tornaran a pagar justos per pecadors, en el sentit que com passa amb moltes altres iniciatives legislatives el que fan aquestes no és millorar les coses, sinó empitjorar-les, convertir l’administració en més administrativa i, per tant, en més inoperant, mentre aquells que es volen aprofitar seguiran fent-ho amb altres formes i altres formats. I qui pagarà els plats trencats?, els de sempre, aquells milers de petites i mitjanes empreses del país que donen serveis a l’administració pública i que ara ja havien de dedicar més temps a omplir paperassa que a fer el propi servei.


Recordo que no fa massa un amic meu, que es dedica a la política des de que vivim en democràcia, em comentava que formava part d’una iniciativa per introduir sistemes de governar, i per tant de legislar, que realment fossin efectius, una mena de bones practiques del bon govern a les administracions i em posava com a exemple la decisió d’oferir descomptes en els peatges del Tunel del Cadí, que havia provocat un augment inusual de la població empadronada a la Cerdanya i, que això, comportava que la planificació de serveis i infraestructures a aquesta comarca s’hagués de disparar, quan la xifra real d’habitants no era la que sortia a les estadístiques. Una acció del Govern suposava tot un seguit de conseqüències errònies i mal calculades. Doncs aleshores, perquè no començaven per aquí, primer veure com es pot governar be i després prendre les mesures adequades.

Memòries de Berlín

Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín, i també fa vint anys d’un emotiu viatge amb la Mercè a la capital alemanya on varem descobrir que el mur no el tirava la política, sinó els mateixos ciutadans. Recordo centenars de milers de persones picant aquella llarga i trista paret però, el que més recordo és el silenci que inundava aquella revolució col•lectiva. La ràbia i la frustració contingudes durant 29 anys es traduïen aleshores en un silenci mut, tothom picava amb el que tenia i, tothom, amb el seu esforç individual, volia enderrocar aquell símbol de la separació d’un país i d’una gent, mentre a dos visitants com nosaltres se’ns posava la pell de gallina en veure com la voluntat de la ciutadania no te fronteres ni barreres.

Eren dies de confusió. Els líders polítics es veien superats per la força de les masses que cada minut i cada hora obria un nou forat al mur. Ja no hi havia prou soldats a la RDA per cobrir totes aquelles escletxes que s’anaven fent més grans, malgrat que el recorregut entre les dues parets –sempre hi va haver dos murs- encara es feia massa angoixant, perquè allà s’hi concentrava una de les històries més fosques i tristes de l’Europa actual.

Recordo les cues dels ciutadans de l’Est per creuar en cotxe el checkpoint charlie, amb aquells Travis i Ladas, tant característic dels països de l’Est i, també recordo, les cares d’astorament i d’incomprensió dels mateixos ciutadans quan accedien al KaDeWe, aquell supermercat de l’ostentació occidental que no era altra cosa que un gran aparador del capitalisme per enlluernar els pobres veïns del Berlín Est, mentre a l’altra banda de la Unter der linden les poques botigues lluïen uns aparadors buits de qualsevol contingut.

Eren dos mons que s’unien per la força de la gent, dos mons absolutament contraposats que per fi tenien l’oportunitat de construir quelcom nou, una nova ciutat i nou país.

Ara vint anys després ens adonem que aquell va ser només un mur i que malauradament encara queden molts altres murs per enderrocar, i es bo saber, que com a ciutadans, els podem fer caure

Com renovar el discurs de la política

Les eleccions a països com França, Alemanya, Anglaterra o fins i tot Itàlia sempre son un referent pels estrategs alhora d’importar noves idees per a les campanyes electorals made in spain, malgrat que des de fa temps alguns només tenen els ulls posats en els Estats Units en un intent d’implantar a casa nostra les tècniques americanes.

De tant en tant però, apareix una nova iniciativa que hauria de centrar l’atenció dels que després dissenyaran les campanyes electorals del nostres país. Em refereixo a speechbreaker un generador de discursos polítics, que permet als internautes crear discursos pels principals líders polítics britànics, Brown, Cameron i Clegg, i penjar-los directament a youtoube amb aplaudiments inclosos. Una bona idea que potser aquí serviria per regenerar els continguts, les idees i els discursos dels nostres polítics, massa emmirallats en la figura d’Obama, però tant poc semblants a Obama.

Quan tots es desqualifiquen

Hi ha polítics que comencen a entendre que tot el que ha passat les darreres setmanes era un clar toc d’atenció que pot derivar en la definitiva desafecció entre ciutadans i representants públics. Aquest és el cas del President del Parlament, Ernest Benach, que ha recordat la necessitat de revisar plantejaments, actituds i nivells d’ètica a la política, fent un advertiment i una crida general als seus companys de professió. Però, mentre uns comencen a veure que potser aquesta vegada les urnes s’omplen de butlletes blanques, altres es limiten a seguir endegant el ventilador per veure si encara escampen més sospites i més dubtes sobre l’ètica de l’adversari, sense adonar-se que, amb estratègies com aquesta, només s’aconsegueix seguir augmentant el grau d’indignació de la ciutadania vers la política. Felip Puig s’equivoca de ple intentant sembrant el dubte sobre les activitats de la dona de Montilla. Seria millor que cadascú comenci a fer neteja de la brossa amagada sota les respectives estores, perquè al final poden acabar tots d’escombriaires. La millor estratègia no es sempre la de desqualificar el contrari perquè, sovint, amb tanta desqualificació és desqualifiquen tots.

L'home que va saber comunicar

Josep Lluis Carod Rovira, que ningú pensi que es sant de la meva devoció, ha estat avui un bon exemple en la gestió dels temps de la comunicació i en el domini de les claus de la mateixa, amb la conferència que ha dut a terme aquest vespre a La Pedrera de Barcelona. Veiem-ho:
1) Ha sabut triar el moment oportú per a sortir a l’escenari ,quan aquest escenari era ple d’actors de segona fila que entretenient el públic assenyalant-se els uns als altres en una cursa per veure qui acumulava més sospites i menys honestedat, focalitzant així l’atenció del galliner esvalotat
2) Ha sabut crear la màxima expectació convocant una conferència amb l’esquer d’anunciar quelcom molt important, malgrat que al final no hagi dit res que no sabéssim, que vol continuar a primera línia de la política catalana.
3) S’ha sabut treballar adequadament l’entorn, i fins i tot ha aconseguit que el mateix dia el seu “amic” Puigcercós tingues un compromís a molts quilòmetres de distància per tal de no robar-li ni un gram de protagonisme.
4) Ha sabut filtrar prèviament el text de la seva conferència als mitjans de comunicació per a garantir la difusió de la mateixa en les edicions dels diaris de demà i, evidentment, ha donat el titular “s’acosten canvis i jo hi seré”
5) Ha sabut marcar el temps del seu posicionament, tornant a situar-se a primera línia del protagonisme polític.
Tota una mostra de mestre de la comunicació. Què lluny que queda aquella corona d’espines.

Una formació necessaria

El Col·legi de periodistes de Catalunya (del qual formo part gairebé des de la seva fundació) acaba de posar en marxa un programa de formació específic per a periodistes en atur, iniciativa que cal aplaudir i que implica un salt qualitatiu en el monopoli de la formació que fins ara oferia el Col·legi i que poques oportunitats, i sovint poc interès, representava pels col·legiats. Per fi, el Col·legi atén i es posa les piles davant la crua realitat que viu la professió i inicia un programa d’alta qualitat, amb professionals de reconegut prestigi. Esperem que aquest camí continuí i que no es quedi en una iniciativa aïllada

Un debat obert

Avui diumenge, la defensora del lector de El País, Milagros Pérez Oliva, torna a reobrir el debat que ja va iniciar fa quinze dies sobre el model actual del periodisme, http://www.elpais.com/articulo/opinion/Cerrojazo/informativo/elpepiopi/20091101elpepiopi_5/Tes/ i ho fa traslladant quasi bé tota la responsabilitat de la manca de sentit crític del periodisme d’avui, a la proliferació dels gabinets de comunicació i a la seva tendència a implantar l’hermetisme informatiu quan la informació que es gestiona no beneficia els interessos dels propis gabinets ni dels seus representats.

No comparteixo aquesta opinió, perquè com en tot hi ha bons gabinets de comunicació i mals gabinets de comunicació i per molt que aquests vulguin controlar la informació, la feina del periodista es cercar-la allà on calgui o hi sigui. Pérez Oliva obvia un petit detall que a mi em sembla fonamental: no podem frivolitzar quedant-nos només en la lamentació davant la falta de professionalitat d’alguns gabinets o d’alguns periodistes, el problema de fons és de model i no de fonts d’informació; el problema es que d’acord amb les empreses i organitzacions, els mitjans han impulsat un model on el lligam entre fonts d’informació i mitjà va molt més enllà de la pròpia activitat, havent-lo convertit en un lligam econòmic de tanta dependència que avui hi ha gabinets que es pensen que són propietaris dels mitjans i hi ha mitjans que sense els gabinets ja no serien capaços de treure el diari de l’endemà o l’informatiu de la següent hora.

Comencem a analitzar aquesta fórmula de dependència i potser acabarem per resoldre el problema