Reaccions que provoquen crisi

Pel que sembla, en els darrers temps vivim en una crisi permanent, i no em refereixo a la crisi econòmica, sinó a totes aquelles altres crisi amb les quals ens delectem cada dia a traves dels mitjans de comunicació, ja es digui incendi d’Horta de Sant Joan, Ajuntament de Vic, traspàs de la gestió dels aeroports o tripartit.

En la majoria de casos però, es tracta de crisis que no ho son i que es limiten a engrandir-se mercès a les pròpies declaracions dels seus protagonistes. No hagués estat més fàcil que en el seu moment els responsables d’Interior i de Medi Ambient de la Generalitat haguessin dit que encara era massa aviat per a saber les causes de l’incendi d’Horta de Sant Joan, però que aquestes s’investigarien a fons i ja s’anunciaria el resultat quan es coneguessin? No hagués estat més raonable que l’Ajuntament de Vic abans de llançar-se a la piscina hagués mesurat la legalitat o la il•legalitat de la seva proposta? No seria més lògic que els socis del tripartit assumissin les grans decisions de manera conjunta donat que formen part d’un mateix govern i no que discuteixin cada acord per mitjà de les pàgines de la premsa?

Sembla que alguns líders gaudeixen embolicant la troca i creant polseguera allà on aquesta no havia de ser-hi, o és que potser no tenim cap altra problema per resoldre en aquest país? Una vegada més la teoria es converteix en practica i triomfa allò de què “les crisis no les provoquen els fets sinó la forma de reaccionar”, i així encara no no hem sortit d’una que ja ens toca una altra.

Pessimisme mediàtic

Cada vegada que parlo amb algun responsable de mitjans de comunicació, ja sigui director o editor, escolto el mateix comentari: “això pinta molt negre per aquest any”, “ho veig molt difícil”, “no se si aguantarem”. Jo, que soc optimista de mena, els hi transmeto il•lusió per aquest 2010, esperança i ganes de superar la situació però, malauradament segueixen insistint en aquesta visió negativa en la qual s’han instal•lat la majoria de mitjans de comunicació i, especialment, aquells que no formen part de cap gran grup empresarial.


I si després de la conversa et dediques a mirar les xifres, no tens més remei que apuntar-te al bàndol dels pessimistes; la majoria viuen una sagnant baixada continuada de les vendes i una reducció, que en alguns casos ja supera el 40 per cent dels ingressos publicitaris, i no parlem de les continuades reduccions de plantilla que ja no permeten masses més invents. I si això afegim que la majoria d’administracions publiques i de grans empreses estan retallant els seus pressupostos d’ajuts directes als mitjans de comunicació, doncs sí, el panorama no ens gens engrescador.

Ara bé, es cert que tampoc veig per part dels mitjans cap iniciativa “innovadora” que permeti avançar cap a nous productes que puguin ser més rentables i més atractius, ni cap a formes de periodisme més directes i menys estandaritzades i no sempre més costoses. Els diaris, amb les seves línies editorials respectives, segueixen essent una calcomania d’un de l’altra i un noranta per cent de les informacions es repeteixen en un i altra mitja.

Potser, és que esperen la iniciativa publica d’incentivar les inversions publicitàries com si aquesta fos la llum al final del túnel, però és evident que aquesta no és ni serà la via. Cal transformar-se i adaptar-se als nous temps i cal fer-ho ara en temps de crisi per no tornar a caure en el parany d’un oxigen limitat a un pressupost públic. Per tant, segueixo sent optimista malgrat que avui, encara ningú ha donat el primer pas.

Vic és llença a la piscina

La ciutat de Vic viurà avui, probablement, un dels plens més mediàtics de la seva història recent, fruit de la proposta del govern municipal de denegar el padró a aquells immigrants que es trobin en situació il•legal. El debat generat entre ciutadans, immigrants, entitats i associacions socials i administracions públiques, ha focalitzat l’atenció de la totalitat dels mitjans de comunicació i seguirà portant cua en els propers dies i setmanes, tant per la sensibilitat del tema com per les connotacions que comporta el mateix, i perquè a Vic hi ha qui ha.

El problema és que ningú te en compte que la realitat de Vic es la mateixa que viuen molts altres municipis catalans, on la immigració supera les capacitats de la pròpia població per dotar de serveis i atenció als nous ciutadans, siguin il•legals o no. Assumint d’aquesta manera un problema que ha recaigut en els ens locals, quan a qui correspon resoldre’l és a l’administració estatal.

El Govern de Vic s’equivoca sortint per la tangent i assumint una decisió que tampoc hauria de ser local. I novament la crisi es genera i es centra en la part frívola d’un tema molt més profund, on qui te la responsabilitat es renta les mans i mira cap a una altra banda i deixa que seguin els petits que es llencin a la piscina provocant un gran mullader.

Estem davant una nova crisi que afectarà el mon local i la convivència ciutadana i que s’oblida de qui és realment qui la genera. I així anem perdent el temps i omplint espais d’informació però, sense resoldre el problema de fons i sense explicar quina es la realitat.

Desitjos pel 2010

Aprofitant que arriba l’hora de plantejar-nos tot un seguit de desitjos i il•lusions pel 2010, jo també he fet la meva llista des de la vesant de la comunicació:

1) Donat que aquesta crisi endèmica sembla ser que continuarà per uns quants mesos, crec que els mitjans de comunicació han d’aprofitar l’oportunitat que tenen per recuperar conceptes com el periodisme crític, per fugir de l’estandarització i per dissenyar projectes empresarials realment viables, allunyats de la política perversa de la subvenció permanent i, alhora, per cercar fórmules de convivència rentables amb les noves tecnologies. Què el 2010 sigui l’any d’uns mitjans lliures, independents i de qualitat.

2) Què també es possible dur a terme projectes d’informació a la xarxa realment dignes i no tant encotillats políticament, el periodisme pot ser honest, objectiu i de qualitat independement de la plataforma on s’exerceix.

3) Què la comunicació corporativa ha d’apostar per la transparència, per la pedagogia i per la qualitat informativa com a contraposició a aquella comunicació que actua com a barrera, com eina de manipulació i com a instrument de menyspreu a la professió.

4) Què els professionals de la informació siguin capaços de dir prou a la manipulació permanent de la política i deixin de ser un instrument de la mateixa.

5) Què siguem capaços d’acceptar els nous instruments de comunicació com una gran oportunitat d’intercanvi de coneixement, de contrast d’informació, de transparència i de facilitat per a la difusió de continguts, i no com una amenaça. Jo també voto pel reconeixement global de la comunicació 2.0.

6) Què els òrgans de representació de la professió és deixin de batalles absurdes i exerceixen realment com a nucli de debat, de reflexió i de servei a un periodisme que requereix una profunda sacsejada.

7) Què perdem la por a veure desaparèixer aquells mitjans que no han funcionat mai i que mai funcionaran perquè la seva malaltia és la drogodependència pública.

8) Què les universitats deixin d’actuar com una fabrica de nous periodistes aturats i assumeixin el paper de lideratge en el camp de la transformació permanent de la professió que els hi correspon.

9) Què siguem capaços d’esborrar d’una vegada per totes aquelles practiques professionals que malmeten la pròpia professió i augmenten el seu desprestigi permanent.

10) Què el 2010 sigui l’any de la bona comunicació, de la bona informació i del final del túnel.

Un carreró sense sortida

La reivindicació de l’activista saharaui Aminetu Haidar s’està convertint en un carreró sense sortida, per ella i la seva vida, per a les autoritats espanyoles i per al govern marroquí, encara que aquests darreres passin olímpicament de la història i fins tot, pel Front Polisari. Però, independentment de la licita batalla d’Aminetu i del trist final que es comença a entreveure, al darrera crec que val la pena plantejar com han reaccionat els mitjans de comunicació davant l’actitud inalterable d’aquesta dona.

Des d’un bon començament la majoria de mitjans s’han fet ressò de la vaga de fam d’Aminatou Haidar, i sempre he pensat que els mitjans són un gran punt de suport per a totes aquelles reivindicacions polítiques o socials, que si no fos per la pròpia difusió dels mitjans de comunicació, passarien desapercebudes per a la majoria de la població. I al cap i a la fi, és aquesta difusió la que acaba activant governs, partits, polítics i a la pròpia societat.

Ara bé, quan allò que està en joc és la vida d’una persona, encara que sigui per pròpia voluntat, els mitjans de comunicació s’han de replantejar el seu paper, perquè seguir donant cobertura a aquesta història és, d’alguna manera, incentivar a Aminetu per tal que segueixi amb la seva reivindicació fins al final, fins a la mort, perquè una de les seves finalitats és mantenir viu l’altaveu de les seves demandes, encara que aquest altaveu es fixi més en el seu estat de salut que en la reivindicació que el genera.

Sovint, els mitjans haurien de reflexionar sobre el seu veritable paper i on es fixa el límit d’aquest paper, perquè si no hi ha el risc de la frivolització i, en aquest cas, del sang i fetge. Potser encara hi són a temps.

Podrien però,....., no ho varen fer

Sensacional és el mot més escaient per a la campanya que ha posat en marxa Greenpeace a l’aeroport de Copenhaguen, amb motiu de la propera cimera del canvi climàtic. Un missatge directe a la consciència dels principals líders polítics i, probablement, un avenç del veritable resultat de la trobada.

Petit assaig sobre la ceguesa

En els darrers dies he constatat una proliferació d’actituds i de manifestacions que van en direcció contraria a la realitat actual en matèria de comunicació corporativa. D’una banda, em consta que moltes empreses del segle XXI encara viuen al segle XVIII pel que fa a comunicació corporativa, sense adonar-se que sense una bona política de comunicació simplement no existeixen o projecten una imatge-identitat que res te a veure amb el que realment son. I d’altra, i aquesta és la més preocupant, m’adono que molts companys i companyes que exerceixen com a directors de comunicació, es neguen a acceptar que avui el mapa de carreteres de la comunicació ha canviat radicalment, amb eines que fan que qualsevol ciutadà sigui alhora un líder d’opinió i un mitjà de comunicació.

Puc entendre la por als canvis, entenc la por a les noves tecnologies , entenc que un percentatge alt dels negacionistes de les noves realitats és fruit del desconeixement i, també entenc que per a molts és més fàcil transmetre que amb una trucada a El Periódico o a la Vanguardia s’ha resolt la feina, com a justificació de la mateixa, que haver de submergir-se en un món on ja ningú és propietari del seu propi canal de comunicació.

Tancar els ulls davant l’evidència que fa que la majoria de mitjans de comunicació tradicionals i no tan tradicionals viuen de les fonts de la mateixa ciutadania i, avui ja, majoritàriament d’allò que abans ha sortit a la xarxa, es tan com voler negar l’existència d’una crisi de mitjans o de la pròpia crisi econòmica.

Sempre he pensat que un director de comunicació, a part dels coneixements professionals necessaris, ha de ser algú de mirada ampla, obert a allò que passa al seu entorn i amb capacitat suficient per analitzar-ho, pair-ho i actuar si es necessari però, en canvi, cada dia que passa em trobo més Dircom amb orelleres posades i amb un camp de visió que va més enllà de la miopia. Així anem, sense veure ni escoltar.