Un incendi que fa més gran el foc

Ens llevem amb la informació de l'incendi que ha afectat una instal·lació elèctrica propietat de l'Hospital de la Vall d'Hebron i automàticament la maquinària mediàtica fa d'aquest incident una prova més del caos de les infraestructures, en aquest cas elèctriques, a la ciutat de Barcelona.
A mesura que passen les hores ens adonem que es tracta d'un simple accident on no hi ha la "mà negra" de la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, però la frivolitat de molts opinadors ja ha estat suficient per fer molt més gran el foc del que era en realitat i, la majoria de tertúlies ja han tingut el temps suficient per omplir-se de continguts i opinions fent d'aquest incendi un nou drama de país.
Vivim en una espiral de dramatisme on malauradament sembla que haguem trobat el comodí per engrandir permanentment el sac del caos al país. On son els veritables líders d'opinió per posar a lloc una realitat que ni es tan dramàtica ni tan caòtica.

La importància de l'hemeroteca

Ja es curiós que l'enrenou que ha generat el nou pla d'ajuts del Govern central pels joves que accedeixen a un habitatge de lloguer sigui conseqüència de no mirar l'hemeroteca, i encara és més curiós què qui si que ho ha mirat siguin els mitjans de comunicació, quan aquests ens tenien acostumats a fer un ús més aviat minso d'aquest servei.
L'hemeroteca ha demostrat que allò que ens volien vendre ja ens ho havien venut l'any 2004 i posa de manifest que la política, com el periodisme, tira molt sovint d'aquells temes que per a la majoria de la ciutadania ja han quedat oblidats amb una demostració palpable de manca d'imaginació i d'incapacitat de superació.
Per sort, ara hem descobert la importància de l'hemeroteca.

L'atracció de la xarxa

Diferents blocaires han destacat aquests darrers dies l'allau de nous blocs polítics que s'han incorporat a la xarxa, en una mena de cursa per aconseguir copsar els primers llocs del rànquing de quantitat, que fins ara ostentaven el PSC i ERC (veure poliblocs.cat). Personalment aplaudeixo la incorporació de polítics a la xarxa com un exercici de transparència informativa i com una eina de proximitat i de debat sa entre ciutadania i representants institucionals. Ara bé, també és cert que molts d'aquests nous blocs estan orfes de continguts i només pretenen ampliar la xifra de representació política a la xarxa.
Des d'una òptica de la comunicació cal tenir en compte que es tracta només de canals i que aquests canals han d'anar acompanyats de continguts, perquè sense continguts el canal perd tot el seu sentit i malauradament la política te una tendència innata a frivolitzar el mitjà perquè allò que interessa no sempre és el que es diu o es vol dir, sinó el fet de sortir a la foto.
Una vegada més allò que hauria de ser una eina de proximitat es converteix en una eina de maquillatge per poder justificar que no es viu d'esquenes a una realitat que ja comparteixen 170 milions de persones arreu del món. Els americans que ja han captat aquesta tendència no han trigat a crear eines d'avaluació dels blocs polítics i ja existeixen web sites on hom pot veure quina és la imatge i la percepció que es té de la presència a la xarxa dels diferents representants polítics nord americans; però feta la llei, feta la trampa, i allà on els resultats no són favorables, una legió de membres dels partits els fan modificar aportant opinions positives versus els seus respectius líders. I així anem fent, omplint espais per no res. Una llàstima.

El poder de la informació

El poder de la informació sovint va més enllà de les seves repercussions, i de vegades, aquest és utilitzat en benefici propi per part d'aquells que tenen a l'abast una plataforma informativa i, això, ja em perdonaran, no és de rebut. Posaré un exemple: dijous a El Periódico de Catalunya, el columnista Arturo San Agustín feia tota una reflexió sobre l'apagada de Barcelona per acabar reclamant que ell, com a afectat, encara no havia cobrat la indemnització que havia reclamat quan, es queixava, que d'altres membres destacats de la professió periodística afectats com ell si que ho havien fet.

Ja fa molts anys que les redaccions i els periodistes han deixat de ser una bombolla aïllada dels interessos polítics, socials o econòmics i es comprensible que el periodista s'hagi adonat de qui el paga i quins són els objectius i els interessos de qui el paga, però d'aquí a fer valer el mitjà com a plataforma reivindicativa dels interessos personals, hi ha un tros. I ja sabem que la línia de la independència i de l'objectivitat és avui més prima que mai, però cal seguir reclamant un cert compliment d'aquesta frontera per evitar que als interessos mediatics hàgim d'afegir ara els interessos personals.

Que no hàgim d'afegir a la crisi de credibilitat i de qualitat del periodisme actual el mercadeig d'allò que és estrictament personal, perquè aleshores ho tenim perdut.

De l'identitat a allò que som

Diuen que la identitat d'una organització és allò que és més allò que els altres diuen que és. Amb un país passa el mateix, som allò que som, més el que diuen i diem que som. Ho dic, perquè en els darrers temps, tot el que diem i diuen que som es basa exclusivament en una imatge catastròfica de nosaltres mateixos. Al·leguem que no funciona res i ens recreem en el caos com si haguéssim trobat plaer en sentir-nos deixats de la mà de l'Estat i no fem res més que seguir furgant en la ferida immersos en un victimisme que s'està instal·lant de manera preocupant en la nostra realitat i quotidianitats. I així hem passat l'estiu i tot apunta que passarem la tardor i l'hivern.

Però, és això el que volem?On és la nostra imatge de dinamisme, d'eficàcia, de treball, de capdavanters, que sempre ens ha caracteritzat com a catalans? No seria ni és bo perdre de cop i volta aquesta identitat aconseguida al llarg de la nostra història recent; què guanyarem posant-nos ara a la cua de l'Estat com si volguéssim reclamar una etiqueta de país catastròfic.

Com deia l'altra dia el meu bon amic Antoni Puigverd a La Vanguardia, posem-nos a treballar i, tornem a situar la nostra identitat allà on la teníem, allà on nosaltres dèiem que érem motor i la resta s'emmirallava en nosaltres per tirar endavant.

Blogsday, comunicació a la xarxa

Avui se celebra el Blogsday 2007, el dia dels blogs, en el qual es recomanen milers de blogs a tota la xarxa, incrementant així la seva difusió i coneixement. És tracta d'una iniciativa que posa de manifest la importància dels blogs com a nou mitja de comunicació, sovint obviat encara per molts dels interlocutors socials, econòmics i polítics del país.

La comunicació a la xarxa és un fet i cal reivindicar-la des de qualsevol òptica de la mateixa comunicació, ja sigui corporativa, informativa, social, de crisis, de marca, perquè garanteix quelcom bàsic en la pròpia comunicació, el principi de transparència. Ara bé, cal anar en compte i no caure en el parany de convertir en oficial tot allò que és publica perquè com passa a la resta de canals clàssics de comunicació, no sempre tot allò que apareix a la xarxa obeeix a principis ètics i a la veritat. Aquesta és la grandesa i la misèria d'aquest gran mitjà.

La remor dels grups electrògens

La premsa del dia anuncia que Fecsa Endesa limitarà a 4 hores el temps màxim d'una apagada. Quan hom llegeix correctament les diferents informacions, s'adona que allò que es diu és ben diferent d'allò que s'anuncia en el titular. La informació real era que Fecsa Endesa informa a l'Ajuntament de Barcelona, que en 4 hores pot tenir instal·lats grups electrògens en cas d'incidencia.

Estem davant, independentment de l'incident, de les seves conseqüències i de les seves afectacions, d'un cas clar de “remor” informativa, ja sigui perquè els representants polítics de l'Ajuntament de Barcelona demostren ànsia per tranquil·litzar la població o perquè els mitjans aposten per les grans notícies, que uns i altres, converteixen una informació del tot lògica amb una notícia bastant il·lògica. Com podria una companyia elèctrica limitar el temps d'una pagada, quan aquesta pot obeir a múltiples causes i a múltiples incidències i la seva solució pot ser, en alguns casos, prou complexa.

Aleshores, què ha passat? La resposta es ben senzilla, aquell que informa ha de ser capaç d'emetre missatges clars, concisos i entenedors pels interlocutors que té davant i, aquell que recull la informació ha de tenir la suficient capacitat critica per saber determinar si allò que ha entès té sentit o no, pot ser veritat o no, si no estem davant un allau de barbaritats que requereixen una constant rectificació. I ja hi tornem a ser, el problema es dimensiona i es converteix en catàstrofe.