Haití i el poder de la xarxa

Internet és des de fa temps un important contrapoder davant les informacions oficials. Ho hem vist fa relativament poc amb l’alarmisme de les autoritats sanitàries davant la pandèmia de la grip A i la proliferació de veus critiques contra els organismes internacionals responsables de vetllar per la nostra salut. Potser, l’exemple més clar ha estat el vídeo de Vimeo de la monja Teresa Forcades, visitat per milions de persones i traduït ja a moltes llengües.
Ara, amb el catastròfic terratrèmol d’Haití ho hem tornat a veure. Davant la ràpida resposta nord-americana per posar ordre en aquell país i traslladar adequadament l’ajut internacional, la xarxa bull de veus critiques a través de les quals es denuncia que el sisme podria haver estat provocat per un experiment científic de caire bèl•lic anomenat HAARP, promogut per l’armada dels Estats Units.
Davant aquest tipus d’informacions la resposta oficial sol esser sempre la mateixa: és tracta d’alarmisme gratuït i sense fonament. Però, la veritat és que moltes d’aquestes informacions acaben fent forat entre els milions d’internautes, independentment si les informacions són certes o no. Així, avui a la xarxa ja podem trobar grans volums d’informació, amb molta documentació científica, que avalen la tesi d’un terratrèmol provocat.
I com passa sempre, d’aquí uns dies veurem els mitjans de comunicació tradicionals fent-se ressò d’aquest allau de denuncies que circulen per Internet, creant aleshores una crisi internacional que pot arribar a posar en qüestió el govern nord-americà del premiat president Obama.
Resulta paradoxal que un polític que ha resultat ser un mestre en l’ús de les noves tecnologies per aconseguir guanyar la campanya electoral, ara s’hagi d’enfrontar a una batalla informativa que ha posat la xarxa en peu de guerra i que tot just acaba de començar. Aquest és el veritable poder d’internet, encara què de vegades es sembli més a un thriller de misteri.

Huguet i les rectificacions

Diuen que rectificar és de savis, però aquest no és el cas del Conseller Huguet que, amb una filigrana lingüística "La meva opinió particular extreta, recordo, d’una conversa privada sobre la viabilitat del projecte en concret, la seva oportunitat o les seves motivacions, no té transcendència en relació al posicionament del Departament que represento. La meva posició oficial al respecte ja l’he fet arribar personalment a l’alcaldia", intenta desfer-se de les seves declaracions anteriors al voltant de la possible candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern, la qual va qualificar de “fantasmada d’Hereu”.
Independentment del que pugui pensar de la “cortina de fum” de l’Alcalde Hereu, potser una mica exagerada pels temps i els estats d’ànim que corren, em sembla encara més fora de lloc l’actitud del Conseller, essent com és, també, responsable del Departament de Turisme de la Generalitat.
La veritat, és que mai a la història recent d’aquest país hi ha hagut bons gestors turístics al capdavant del Govern català i Huguet no n’és una excepció. Ningú a hores d’ara es pot creure que un responsable polític pugui actuar des de la seva responsabilitat com a tal i, en realitat, creure en quelcom molt diferent a allò que diu i fa, perquè aleshores està cometent un frau polític davant la ciutadania, al marge de comunicar pèssimament, donat que tampoc ningú es creu la declaració d’ahir del Conseller.
Potser hagués quedat més digne dir que “ha estat una expressió desafortunada i fruit de no disposar de tota la informació sobre el projecte” o, hagués estat més senyor una rectificació de l’estil “lamento haver donat una opinió desafortunada, fruit de la precipitació”.
Jo no ser si Barcelona tornarà a ser olímpica o no i no crec que aquest ara sigui el millor projecte de ciutat, però si se que Huguet ha demostrat ser una mal polític, un mal comunicador i, a sobre, ens diu que no fa el que pensa. Doncs aleshores, com diuen a les empreses privades quan han de fer fora algú, la porta és molt gran.

Reaccions que provoquen crisi

Pel que sembla, en els darrers temps vivim en una crisi permanent, i no em refereixo a la crisi econòmica, sinó a totes aquelles altres crisi amb les quals ens delectem cada dia a traves dels mitjans de comunicació, ja es digui incendi d’Horta de Sant Joan, Ajuntament de Vic, traspàs de la gestió dels aeroports o tripartit.

En la majoria de casos però, es tracta de crisis que no ho son i que es limiten a engrandir-se mercès a les pròpies declaracions dels seus protagonistes. No hagués estat més fàcil que en el seu moment els responsables d’Interior i de Medi Ambient de la Generalitat haguessin dit que encara era massa aviat per a saber les causes de l’incendi d’Horta de Sant Joan, però que aquestes s’investigarien a fons i ja s’anunciaria el resultat quan es coneguessin? No hagués estat més raonable que l’Ajuntament de Vic abans de llançar-se a la piscina hagués mesurat la legalitat o la il•legalitat de la seva proposta? No seria més lògic que els socis del tripartit assumissin les grans decisions de manera conjunta donat que formen part d’un mateix govern i no que discuteixin cada acord per mitjà de les pàgines de la premsa?

Sembla que alguns líders gaudeixen embolicant la troca i creant polseguera allà on aquesta no havia de ser-hi, o és que potser no tenim cap altra problema per resoldre en aquest país? Una vegada més la teoria es converteix en practica i triomfa allò de què “les crisis no les provoquen els fets sinó la forma de reaccionar”, i així encara no no hem sortit d’una que ja ens toca una altra.

Pessimisme mediàtic

Cada vegada que parlo amb algun responsable de mitjans de comunicació, ja sigui director o editor, escolto el mateix comentari: “això pinta molt negre per aquest any”, “ho veig molt difícil”, “no se si aguantarem”. Jo, que soc optimista de mena, els hi transmeto il•lusió per aquest 2010, esperança i ganes de superar la situació però, malauradament segueixen insistint en aquesta visió negativa en la qual s’han instal•lat la majoria de mitjans de comunicació i, especialment, aquells que no formen part de cap gran grup empresarial.


I si després de la conversa et dediques a mirar les xifres, no tens més remei que apuntar-te al bàndol dels pessimistes; la majoria viuen una sagnant baixada continuada de les vendes i una reducció, que en alguns casos ja supera el 40 per cent dels ingressos publicitaris, i no parlem de les continuades reduccions de plantilla que ja no permeten masses més invents. I si això afegim que la majoria d’administracions publiques i de grans empreses estan retallant els seus pressupostos d’ajuts directes als mitjans de comunicació, doncs sí, el panorama no ens gens engrescador.

Ara bé, es cert que tampoc veig per part dels mitjans cap iniciativa “innovadora” que permeti avançar cap a nous productes que puguin ser més rentables i més atractius, ni cap a formes de periodisme més directes i menys estandaritzades i no sempre més costoses. Els diaris, amb les seves línies editorials respectives, segueixen essent una calcomania d’un de l’altra i un noranta per cent de les informacions es repeteixen en un i altra mitja.

Potser, és que esperen la iniciativa publica d’incentivar les inversions publicitàries com si aquesta fos la llum al final del túnel, però és evident que aquesta no és ni serà la via. Cal transformar-se i adaptar-se als nous temps i cal fer-ho ara en temps de crisi per no tornar a caure en el parany d’un oxigen limitat a un pressupost públic. Per tant, segueixo sent optimista malgrat que avui, encara ningú ha donat el primer pas.

Vic és llença a la piscina

La ciutat de Vic viurà avui, probablement, un dels plens més mediàtics de la seva història recent, fruit de la proposta del govern municipal de denegar el padró a aquells immigrants que es trobin en situació il•legal. El debat generat entre ciutadans, immigrants, entitats i associacions socials i administracions públiques, ha focalitzat l’atenció de la totalitat dels mitjans de comunicació i seguirà portant cua en els propers dies i setmanes, tant per la sensibilitat del tema com per les connotacions que comporta el mateix, i perquè a Vic hi ha qui ha.

El problema és que ningú te en compte que la realitat de Vic es la mateixa que viuen molts altres municipis catalans, on la immigració supera les capacitats de la pròpia població per dotar de serveis i atenció als nous ciutadans, siguin il•legals o no. Assumint d’aquesta manera un problema que ha recaigut en els ens locals, quan a qui correspon resoldre’l és a l’administració estatal.

El Govern de Vic s’equivoca sortint per la tangent i assumint una decisió que tampoc hauria de ser local. I novament la crisi es genera i es centra en la part frívola d’un tema molt més profund, on qui te la responsabilitat es renta les mans i mira cap a una altra banda i deixa que seguin els petits que es llencin a la piscina provocant un gran mullader.

Estem davant una nova crisi que afectarà el mon local i la convivència ciutadana i que s’oblida de qui és realment qui la genera. I així anem perdent el temps i omplint espais d’informació però, sense resoldre el problema de fons i sense explicar quina es la realitat.

Desitjos pel 2010

Aprofitant que arriba l’hora de plantejar-nos tot un seguit de desitjos i il•lusions pel 2010, jo també he fet la meva llista des de la vesant de la comunicació:

1) Donat que aquesta crisi endèmica sembla ser que continuarà per uns quants mesos, crec que els mitjans de comunicació han d’aprofitar l’oportunitat que tenen per recuperar conceptes com el periodisme crític, per fugir de l’estandarització i per dissenyar projectes empresarials realment viables, allunyats de la política perversa de la subvenció permanent i, alhora, per cercar fórmules de convivència rentables amb les noves tecnologies. Què el 2010 sigui l’any d’uns mitjans lliures, independents i de qualitat.

2) Què també es possible dur a terme projectes d’informació a la xarxa realment dignes i no tant encotillats políticament, el periodisme pot ser honest, objectiu i de qualitat independement de la plataforma on s’exerceix.

3) Què la comunicació corporativa ha d’apostar per la transparència, per la pedagogia i per la qualitat informativa com a contraposició a aquella comunicació que actua com a barrera, com eina de manipulació i com a instrument de menyspreu a la professió.

4) Què els professionals de la informació siguin capaços de dir prou a la manipulació permanent de la política i deixin de ser un instrument de la mateixa.

5) Què siguem capaços d’acceptar els nous instruments de comunicació com una gran oportunitat d’intercanvi de coneixement, de contrast d’informació, de transparència i de facilitat per a la difusió de continguts, i no com una amenaça. Jo també voto pel reconeixement global de la comunicació 2.0.

6) Què els òrgans de representació de la professió és deixin de batalles absurdes i exerceixen realment com a nucli de debat, de reflexió i de servei a un periodisme que requereix una profunda sacsejada.

7) Què perdem la por a veure desaparèixer aquells mitjans que no han funcionat mai i que mai funcionaran perquè la seva malaltia és la drogodependència pública.

8) Què les universitats deixin d’actuar com una fabrica de nous periodistes aturats i assumeixin el paper de lideratge en el camp de la transformació permanent de la professió que els hi correspon.

9) Què siguem capaços d’esborrar d’una vegada per totes aquelles practiques professionals que malmeten la pròpia professió i augmenten el seu desprestigi permanent.

10) Què el 2010 sigui l’any de la bona comunicació, de la bona informació i del final del túnel.

Un carreró sense sortida

La reivindicació de l’activista saharaui Aminetu Haidar s’està convertint en un carreró sense sortida, per ella i la seva vida, per a les autoritats espanyoles i per al govern marroquí, encara que aquests darreres passin olímpicament de la història i fins tot, pel Front Polisari. Però, independentment de la licita batalla d’Aminetu i del trist final que es comença a entreveure, al darrera crec que val la pena plantejar com han reaccionat els mitjans de comunicació davant l’actitud inalterable d’aquesta dona.

Des d’un bon començament la majoria de mitjans s’han fet ressò de la vaga de fam d’Aminatou Haidar, i sempre he pensat que els mitjans són un gran punt de suport per a totes aquelles reivindicacions polítiques o socials, que si no fos per la pròpia difusió dels mitjans de comunicació, passarien desapercebudes per a la majoria de la població. I al cap i a la fi, és aquesta difusió la que acaba activant governs, partits, polítics i a la pròpia societat.

Ara bé, quan allò que està en joc és la vida d’una persona, encara que sigui per pròpia voluntat, els mitjans de comunicació s’han de replantejar el seu paper, perquè seguir donant cobertura a aquesta història és, d’alguna manera, incentivar a Aminetu per tal que segueixi amb la seva reivindicació fins al final, fins a la mort, perquè una de les seves finalitats és mantenir viu l’altaveu de les seves demandes, encara que aquest altaveu es fixi més en el seu estat de salut que en la reivindicació que el genera.

Sovint, els mitjans haurien de reflexionar sobre el seu veritable paper i on es fixa el límit d’aquest paper, perquè si no hi ha el risc de la frivolització i, en aquest cas, del sang i fetge. Potser encara hi són a temps.