Comunicar, també vol dir actuar

En primer lloc, disculpes pels dies d'absència, però com és habitual en això dels blocs, els compromisos professionals m'han impedit dur a terme les actualitzacions desitjades però, anem per feina:

He seguit amb una certa atenció tot el desgavell d'aquests mesos de no encertar ni una en el tema de l'arribada de l'AVE a Barcelona i del macro-nyap de les rodalies de RENFE. I sovint, quan es produeixen trencadisses com aquesta, es demana als que ens dediquem a la comunicació que intentem minimitzar els efectes de la destrossa, revestint el desconcert d'un cert projecte sòlid de futur o bé, reduint a la mínima expressió el grau d'afectació, introduint eufemismes i posant oli allà on la realitat xerrica.

I quan la situació arriba a aquest grau de despropòsits jo em permeto recomanar tres píndoles màgiques: sinceritat, transparència i capacitat de resposta. En aquest cas, la traducció literal de capacitat de resposta no és altra cosa que actuació ràpida i contundent, és a dir: dimissions ja. Per què, per si no ho sabien els responsables de RENFE (llegir administració pública), un dels principis bàsics de la comunicació és escoltar,...., i què diu la gent?

Balanç de perdues i guanys

Un informe de FUNDACC afirma que dos milions de persones als Països Catalans no llegeixen mai un diari i tres milions no fullegen cap revista. Si això ho sumem al baix nombre de gent què si que llegeix algun diari, el resultat del balanç és eminentment negatiu. Amb aquesta realitat només ens queda la xifra de més d'un milió de persones que diàriament és connecten a portals informatius d'internet i en català, una petita partida positiva que no ens ha de fer perdre l'esperança.

Una taula periòdica per a la comunicació

Serà pel meu passat com a químic, però la veritat és que m'ha fet molta gràcia trobar que algú ha convertit moltes de les tecles de la comunicació en una taula periòdica per tal de facilitar la seva comprensió. Felicitats per la iniciativa.

El nostre mal no vol soroll

L'altre dia, el mestre Pernau recordava en la seva columna habitual una dita popular catalana que diu "el nostre mal no vol soroll". Sàvia evidència per a totes aquelles situacions de crisi on és més habitual engrandir la malaltia que curar-la mitjançant declaracions i contradeclaracions continuades. Estem tan acostumats a emmirallar-nos que si no posem el termòmetre constantment a la boca del malalt no en tenim prou. I si no, només cal fixar-se en el cas de Madeleine on el soroll ja supera el mal.

RSC o l'obligació del balanç

Estem a punt -encara què no ho sembli- de finalitzar un nou any i d'obrir una època de presentació de balanços -informatius, econòmics, d'objectius-. En els darrers anys a aquesta practica de passar revista a allò que s'ha fet, i a allò que no s'ha fet, s'ha afegit la Responsabilitat Social Corporativa, també en forma de "balanç social".

Pel que he vist fins ara, aquests balanços acaben convertint-se en un reguitzell de bones actuacions amb les quals queda neta la consciencia social d'empreses i d'organitzacions, però com encara som a temps, potser caldria reflexionar un xic més i veure si som capaços de fer realment un balanç social i no un llistat de quatre ajuds i subvencions a causes justes.

Sempre he defensat que el balanç social d'una organització no ha de ser només allò què hem fet per millorar l'entorn social d'aquella organització, sinó que també ha de recollir allò que no hem fet des d'una vesant critica, allò que podríem fer per a garantir una correcta implicació de la nostra activitat amb la nostra societat, i que no sempre passa per donar diners. La qüestió és superar l'actual impàs on s'han vist abocades les polítiques de responsabilitat social corporativa i iniciar un debat que ens permeti aprofundir sobre el model real que hauria de tenir el balanç social, més enllà del simple llistat.

Partits 2.0

El meu bon amic José Antonio Donaire publica en el seu bloc un comentari sobre el proper congrés del PSC. Fins aqui cap novetat. La singularitat del fet rau en què per primera vegada un partit obre les seves portes mitjançant la xarxa a tothom que ho vulgui i, creant un espai un s'aniran publicant tots els documents previs a la celebració del congrés. Em sembla un veritable exercici de transparència de la informació i un pas més dins d'això que s'anomena web 2.0.

Reprodueixo part del post d'en Donaire:

Imaginin que són els responsables d'un partit i que estan a les portes d'un Congrés. Imaginin també que han llegit quatre posts sobre política 2.0 i volen posar en pràctica aquestes teories. Per on començarien?. D'entrada, publicarien el document marc en pdf. Sense contrasenyes ni secretisme: un document a l'abast de les mirades indiscretes, fins i tot la de Sirera. Poden pensar també que seria una bona idea crear un canal propi de videos amb les aportacions més rellevants. Poden estructurar la web del Congrés com un blog (fins i tot de blogger) i obrir la porta als comentaris de la gent (militants, simpatitzants o passava-per-aquís). És probable que pensessin en facilitar la tramesa de comentaris i d'enquestes on line. Més o menys, el que es trobaran en l'espai que ha creat el PSC per a l'Onzè Congrés.

La nova Vanguardia

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir en directe a la sortida de la nova Vanguardia, o si més no, de la Vanguardia redissenyada. La concentració de poder que hi havia a l'acte em va fer pensar com deu ser de díficil -i ho se perquè ho he viscut- mantenir l'equilibri del diari amb la pressió d'aquest poder. Potser per aquest joc d'equilibris la Vanguardia ha trigat tant a reaccionar davant l'enrenou generat pel creixent debat sobre la corona i caldrà veure amb tota la reestructuració que ha dut a terme el diari com es gestiona tot aquest poder "amic".