Revolucions virtuals

Que el mon s’escalfa és una evidencia. La ciutadania comença a estar farta d’abusos, prohibicions, repressions, corrupteles, decisions impopulars,..., i ho demostra manifestant-se al carrer, cridant, reclamant, reivindicant, denunciant i actuant contra aquells que fins ara és mantenien impunes amb el seu poder. Però si ens hi fixem, aquesta nova forma de revolució social que hem vist a Tunísia, a Algèria, a Egipte, a França, al Marroc,...té un denominador comú. Davant els intents de controlar la informació, de retallar-la, de prohibir-la, els ciutadans utilitzen internet, les xarxes socials, els mòbils, per lluitar contra allò que consideren injust, per comunicar-se entre ells, per convocar-se, per passar-se informació i ni tant sols els mitjans de comunicació formen ja part d’aquest circuit. Estem davant una nova forma de revolució, la revolució 2.0.

Els governs responen amb noves prohibicions, silenciant els mitjans de comunicació tradicionals, però no poden impedir aquests nous circuits informatius que es converteixen en una arma més potent que totes aquelles armes vinculades a la violència. Incomunicar un país ja no és possible, poden retallar els seus drets, però no impedir la comunicació entre la gent. I aquesta si que és una gran victòria social, que probablement generarà escenaris fins ara inimaginables per la societat actual. El poder te els seus límits i és mostra insegur i inoperant davant els nous canals de comunicació. La realitat que ens volen amagar pren sentit en la virtualitat, sense que sigui possible aturar-la.

La metxa encesa a Tunísia, Algèria o Egipte, difícilment té aturador, perquè els pobles estan descobrint el seu poder, el poder de la informació alternativa, una informació que adquireix molta més credibilitat que aquella a la que estaven acostumats, que els canals oficials que presentaven realitats molt allunyades de la pròpia realitat. Possiblement estem només al principi, d’una revolució major, la social i la de la comunicació.

Una llei que no entra

La Llei del Tabac desperta més debat després de la seva aplicació que abans de la seva aprovació. Alguna cosa deu haver estat mal feta perquè això sigui així. Aquest és el tema de la meva columna d’avui al Diari de Girona.

Audiència Pública

Girona va celebrar ahir una Audiència Pública, llargament reclamada, per donar explicacions a entitats i ciutadans sobre les obres del Tren d’Alta Velocitat a la ciutat, una eina de participació que comença a aflorar en algunes poblacions com a mecanisme de comunicació entre institucions i els seus administrats, però sens dubte una eina poc àgil i massa dispersa en el temps que no resolt una realitat de la societat actual, la necessitat evident de participar, amb implicació directa, dels camins i destins de les diferents administracions.

L’època actual, farcida de dificultats, requerirà mecanismes de participació i de consens útils, pràctics i àgils per tal de posar en comú reptes i temàtiques que l’administració per si sola ja no podrà resoldre sense una implicació directa de la ciutadania. Ja no és suficient amb esgotar els mecanismes administratius d’informació, i l’audiència pública n’és un, per implicar el ciutadà en processos de molta més complexitat. En aquest sentit, l’administració pública ha d’evolucionar cap a fórmules on es tingui present l’opinió pública i el coneixement de manera constant, on s’estableixin circuits permanents de comunicació en un doble sentit. Les persones han de tenir el coneixement d’allò que fa o vol fer l’administració i l’administració ha de saber que pensen i que volen els ciutadans, sense caure en el parany de l’assemblearisme fàcil, per tal d’assolir consensos amplis que permetin avançar, amb la participació de tots els agents implicats.

Ho veiem diàriament, s’aproven lleis, s’anuncien projectes o es prenen decisions que no compten amb la complicitat mínima dels pobles i ciutats, portant al fracàs un munt d’iniciatives que per poc conegudes i per poc consensuades perden tot el seu sentit. Cal doncs, una nova cultura de la participació i de la comunicació entre institucions i administrats, una cultura fluïda, transparent i constant que apropi polítics i ciutadans i, sobretot que permeti prendre decisions i avançar d’una vegada per totes.

A pocs mesos de les eleccions municipals, aquesta és una fórmula que cal introduir, cadascú dins les seves possibilitats, cada poble amb la seva idiosincràsia, però sens dubte l’impuls a consells municipals, taules de treball, consells assessors, reunions informatives, audiències publiques periòdiques, enquestes i altres, ajudaria i molt a l’entesa entre poders públics i societat, sense oblidar tots els mecanismes que brinden les xarxes socials com a eina de comunicació àgil i directa.

Maneres del segle XX

Escoltant les declaracions del secretari general de la UGT, Cándido Méndez i del seu homòleg a Comissions Obreres, Fernández Toxo, “no vamos a cambiar pensiones por neutrones”, referint-se a la negociació per l’allargament de la vida laboral fins els 67 anys i a la proposta de perllongar la vida útil de les centrals nuclears, he de confessar que se m’escapa el riure per sota el nas, i no per aquestes declaracions, sinó per les formes i l’estil al qual encara s’aferren uns sindicats que viuen en la cultura de la revolució industrial, i que no s’han adonat que el món ha canviat.

Al llarg de tota la crisi no hem sentit en cap moment aquests sindicats plantejar propostes , iniciatives o projectes que permetin millorar l’ocupació, incentivar el desenvolupament i afrontar un nou dinamisme econòmic, que res te a veure amb les fàbriques del segle XX. Els mateixos sindicats fa molt temps que varen deixar de dependre de les quotes dels seus afiliats per sobreviure gràcies als ajuts estatals, convertint-se en una mena de funcionaris públics de segona línia i aferrant-se a un paper de representació i de mitjancers d’una classe obrera que ja no existeix, com tampoc existeix ja una classe empresarial nítida; en tot cas hauríem de parlar de rics i pobres, d’empleats i d’inversors, o d’emprenedors i d’autònoms.

En qualsevol cas els sindicats espanyols no s’han adaptat, ni en formes, ni en maneres, ni en llenguatge, a una societat que viu en el més ample desconcert davant un futur econòmic incert i, segueixen entestats en erigir-se en defensors d’una classe que ha estat esborrada pel capitalisme més agressiu, a base d’anar a remolc d’allò que proposa el govern. Sense cap iniciativa ja poden presentar batalla davant les múltiples retallades que tard o d’hora s’aplicaran. El debat no rau en aquestes retallades sinó en com la societat s’adapta a uns temps on les relacions laborals i les empreses ja no tornaran a ser mai més les mateixes i on allò que destaca són els moviments socials per davant dels sindicals.

Un exercici de sensibilitat

Massa sovint, temes que afecten el patiment de les persones son tractats com un reclam per l’audiència per determinats mitjans de comunicació, a força d’incrementar el seu dramatisme fins a límits molt qüestionables però, de tant en tant, surten experiències què, gràcies a una sensibilitat exquisida aporten valor afegit i un nivell extraordinari d’optimisme. Aquest és el cas del documental de Vicens Tomàs, Viure el Càncer, al qual dedico la meva columna d’opinió d’avui al Diari de Girona

El volcà de Salt

Excel•lent l’article d’avui a La Vanguardia d’Antoni Puigverd sobre el conflicte que es viu a Salt. Te raó l’Antoni quan diu que el problema de Salt no és de Salt, sinó de país i d’Estat, perquè en temes d’immigració tothom s’ha rentat les mans i ha deixat als Ajuntaments sols davant una problemàtica que ells mai podran resoldre, ni per competències, ni per recursos, ni per abast. Però també te raó l’Antoni Puigverd quan afirma que a Salt s’està coent una bomba de rellotgeria que pot esdevenir un veritable castell de cartes per a molts altres pobles i ciutats de Catalunya i de l’Estat. Salt és avui un volcà que dona símptomes d’una erupció que pot anar molt més enllà del seu terme municipal.

Com altres poblacions catalanes, Salt ha assumit uns índexs d’immigració que van més enllà de qualsevol mida gestionable i, com altres poblacions catalanes, ha hagut de conviure amb aquest fenomen sense poder actuar per minimitzar-lo i integrar-lo, perquè no corresponia a l’Ajuntament donar una solució global al problema. Faria bé l’Alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, en deixar la bona voluntat de banda i donar un cop de puny sobre la taula per reclamar, d’una vegada per totes, que aquells a qui veritablement correspon la solució, assumeixin les seves responsabilitats. A Salt el que cal és una taula permanent amb presència de l’Estat, de la Generalitat i dels propis immigrants, amb capacitat per a decidir, per aplicar recursos i mesures que serveixen com a camí per a la resta de pobles i ciutats, modificant aquelles lleis que s’hagin de modificar, creant aquella reglamentació que sigui necessària i posant les inversions, les mesures i les accions que de veritat ajudin a trobar una solució, i no és tracta de donar beneficència, ni subvencions, perquè això no fa res més que dormir el problema però, mantenir-lo.

El problema de Salt és que a excepció de l’Ajuntament, que l’ha partit i l’ha viscut, la resta d’actors l’han deixat podrir, mirant-se’l des de la barrera i confiant que les voluntats i la bona fe farien la feina de manera miraculosa. El problema de Salt no és només d’urbanisme, de seguretat, de concentració, de marginalitat, de civisme, el problema de Salt és diu immigració descontrolada i la solució passa per un pla integral que retorni la normalitat, un pla fet per aquells que de veritat el poden fer.

El llenguatge dels signes

Primer va ser el PP des de les profunditats de la seva caverna, a través de José Maria Aznar, anunciant que el seu partit, en cas de governar, escapçarà l’actual sistema autonòmic , “Esta configuración del Estado, con tal grado de debilidad, tiene que ser reformada en gasto y en ordenación, porque España no da para tener 17 organismos, 17 administraciones que hacen las mismas cosas. No podemos sostener este Estado tal y como está configurado. España es un Estado políticamente no viable y financieramente, inviable. Alguien tiene que ponerle el cascabel al gato del sistema y va a ser el PP”. Després s’hi va afegir el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, mitjançant una entrevista al Financial Times, on deia què “Les autonomies han de complir les seves obligacions, perquè, si no, el govern actuarà”. I entremig el president de la Generalitat, Artur Mas i Duran Lleida treien pit i afirmant que a Catalunya ni tocar-la

Estem acostumats a viure en un marc polític on els signes prenen més relleu que la veritat i massa sovint, partits i polítics ens inunden amb declaracions que no tenen altra objectiu què despertat reaccions per tenir entretinguts el personal, encara que després es faci marxa enrere o no recordin allò que han dit. Vivim instal·lats en el llenguatge dels signes on tothom té la seva quota de protagonisme, on tothom sap nedar i guardar la roba provocant, això sí, una immensa incredibilitat en les masses socials. I tant s’abusa d’aquest estil que al final ningú sap que creure o creiem que tot era fals, perquè la tendència generalitzada és la d’estirar permanentment la corda per mantenir-nos en tensió, buscant conflictes a tort i a dret i fent-nos creure que l’ambient torna a estar escalfat.

Aquest abús de determinades tècniques i llenguatges ens recorda una vegada més que estem a les portes d’uns nous comicis electorals, les municipals, i que passades aquestes ens tornaran a cridar l’atenció davant la proximitat de noves eleccions amb més manifestacions, comentaris, declaracions i contradeclaracions, i així ens distraiem de la situació real.

Una nova forma de colonització

De mica en mica, a poc a poc, però la nostra economia cada vegada més depèn dels països asiàtics. Nova columna al Diari de Girona   

Pobre Hereu

L’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, té al davant una impressionant cursa d’obstacles fins a les eleccions municipals del maig del 2011. D’una banda, les enquestes no li són gens favorables i, d’altra, el seu propi partit alimenta permanentment el dubte sobre la continuïtat d’Hereu com a candidat, insinuant contínuament possibles noms com alternativa (primer Mascarell i ara Montserrat Tura) i vinculant aquests noms a presumptes enquestes que situen aquests altres candidats en millor posició que el propi alcalde.

Un candidat és pot enfrontar a determinades percepcions ciutadanes i fins i tot superar-les, però en cap cas pot lluitar contra l’oposició encoberta del seu mateix partit, perquè això seria tant com voler fer de davanter en un equip que no et passa la pilota. Tot just acabada la nit electoral de les passades eleccions al Parlament de Catalunya totes les mirades es van dirigir cap Hereu com la següent víctima de la davallada socialista perquè ja hi ha massa gent que ha assumit i paït una derrota anticipada de l’actual Alcalde.

El PSC no s’ha tret de sobre la inèrcia que el va dur a estavellar-se en les passades eleccions i segueix projectant una imatge de derrota davant les municipals a Barcelona com la que projectava des del Palau de la Generalitat, i així, només deixa a Hereu l’herència dels mals auguris pel proper mes de maig. I en situacions com aquestes més val tirar la tovallola abans de trobar-te sol davant un adversari que té engrassada la maquinaria i desprèn optimisme per tots els costats.

Jordi Hereu no ho te gens fàcil per superar aquesta situació, perquè ja no és tracta de convèncer els ciutadans de Barcelona sinó de convèncer els mateixos companys de partit, que des de fa massa temps ja miren cap a altres bandes. Pobre Hereu, potser no és conscient d’aquesta realitat.

Llenguatge escombraria

Agafo el fil d’un interesantíssim article publicat ahir diumenge a El País i titulat “el lenguaje de la basura”, una reflexió sobre la creixent degradació del llenguatge en els mitjans de comunicació, en la política, en les relacions socials i sobre la creixent aparició d’insults com a vehicle normalitzat de la difusió de continguts, fet que coincideix en el temps amb l’atemptat contra la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, tirotejada mentre feia un míting dissabte passat a Tucson (Arizona). Giffords havia estat objecte de les crítiques i dels atacs del moviment ultraconservador del Tea Party

El llenguatge és i ha estat un símptoma de la qualitat de la informació, de la comunicació en general, però quan aquest llenguatge és degrada és degraden també les relacions socials, fent de l’insult una eina normalitzada i fins i tot quotidiana. Ho veiem diàriament en determinats programes de televisió, en declaracions de determinats polítics i en manifestacions ciutadanes sense adonar-nos de les conseqüències que això comporta per a l’educació de les noves generacions, però també, per a les relacions entre persones.

El llenguatge agressiu, pujat de to i farcit d’insults s’ha apropiat de l’estil de comunicació d’alguns mitjans i d’alguns personatges com a canal per atreure públic, per aconseguir atenció i en alguns casos sembla que sense la degradació del llenguatge ja no sigui possible captar l’audiència, aconseguir vots o destacar per damunt els altres, sense mesurar en cap cas les repercussions que això implica per a la població fàcilment influenciable per aquest estil de relació.

Intoxicar, acusar, insultar és avui més fàcil que mai gràcies a aquest estadi de normalitat que estant prenent determinades formes d’expressió i gràcies també als mitjans de comunicació que s’apunten a la moda de rebaixar el llenguatge sense tenir en compte les conseqüències. Però compte, que tant mal fa el que utilitza aquest estil com aquell que el repeteix com un autòmat pensant-se que reprodueix una gracieta o que així també treu profit de l’atenció generada. I el problema és va estenent sense que de moment tingui aturador.

Potser

Les notes d'una canço i una altra filosofia, suficients per començar l'any d'una altra manera. La meva nova columna al Diari de Girona

Una sola veu

Aplaudeixo la decisió ferma del govern d’Artur Mas de gestionar la comunicació de la Generalitat de Catalunya amb una sola veu, la de Francesc Homs com a portaveu i la de Jordi Cuminal com a director general de Comunicació. Artur Mas fa temps que és va adonar que el gran error del tripartit no va ser la tasca de govern, sinó la seva difusió mitjançant departaments estancs i en tantes veus i tants missatges com conselleries hi havia i com partits estaven representats. El resultat, un nyap comunicatiu difícil de gestionar, que constantment generava missatges i percepcions contradictòries i molt poca efectivitat i que deixava molt poc marge a l'anterior responsable de comunicació, Aurora Masip, malgrat els seus intents de posar disciplina allà on hi havia caos.

Explicar les decisions i la tasca del Govern amb un únic criteri i amb una sola veu és fonamental per fer arribar als ciutadans aquesta tasca i el perquè de la mateixa, perquè al cap i a la fi un Govern ha d’actuar sota paràmetres i criteris d’unitat, sinó deixa de ser un Govern per convertir-se en una olla de grills, de la qual ja hem vist els resultats. Ara només cal esperar que aquesta gestió de la comunicació sigui transparent, entenedora i efectiva i permeti als catalans avaluar, en funció de missatges i continguts reals, el resultat de la seva tasca.

Judicialitzar la política

Començo l’any llegint la noticia sobre la investigació de presumptes irregularitats en pagaments de l’Ajuntament de Roses per part de la Fiscalia. En realitat no és una notícia nova, Roses fa massa temps que ha judicialitzat la política municipal, i el mateix passa a molts altres municipis del país que, sense adonar-se, han obert una profunda escletxa generant el dubte constant sobre l’honestedat dels gestors municipals, siguin del partit que siguin. De la crítica a les capacitats de gestió, de les diferencies lògiques de criteri, s’ha passat a la denúncia com a eina política, com a instrument per al desgast de governs, alcaldes o regidors. Un recurs fàcil que no fa res més que allunyar la confiança ciutadana i, allà on s’instal•la és converteix en un hàbit per atiar l’enfrontament constant entre govern i oposició, entre oposició i govern.

Ja sabem que son temps difícils per a la gestió local, per aportar solucions i idees a problemàtiques complexes que sovint s’escapen de les capacitats i de les possibilitats dels propis ajuntaments, però aquesta situació no es resoldrà amb una desfilada constant de càrrecs locals a les portes dels jutjats, de vegades per absolutes vaguetats que deixen en mans de la justícia interpretacions més primes que un fil de pescar,però que generen en el ciutadà la percepció d’un dubte permanent sobre el bon fer o la màniga ampla dels seus càrrecs electes, instal•lant el concepte corrupció allà on hi hagi una cadira pública per ocupar.

Conec masses alcaldes, alcaldesses, regidors o regidores, de governs i oposició, que passen més temps a les portes dels jutjats que als seus despatxos, que passen més estona consultant advocats que prenen decisions en benefici dels pobles als quals representen. La judicialització de la política no acabarà amb la veritable corrupció, però si pot acabar amb la confiança del ciutadà i, sobretot, pot esdevenir una càrrega massa feixuga per aquells o aquelles que volen optar a defensar un projecte polític local, i a sobre, està demostrat que no fa guanyar o perdre eleccions.