Educació, Educació, Educació

He seguit amb preocupació les alarmants dades sobre l'estat de l'ensenyament a casa nostra, o més ben dit, sobre el fracàs i el baix nivell del sistema educatiu català, i la veritat és que volia fer tota una dissertació sobre les necessitats d'implicació que tots, absolutament tots, tenim amb l'educació com a única garantia d'un futur millor. Al final però, he optat per una altra via, donat que com sempre ja esta tot dit. Si voleu veure un veritable exercici de comunicació, destineu vint minuts de la vostra vida a escoltar aquest vídeo:

http://mediateca.educa.madrid.org/reproducir.php?id_video=jibnzc4s1quh4cv2

Espectadors passius

Reprodueixo literalment part del comentari de l'Antoni Puigverd avui a La Vanguardia, perquè em sembla un magnífic resum de com es fuig de la solució de problemes i de la translació d'un missatge que recuperi d'una vegada per totes la imatge de fracàs que s'està instal·lant al pais: "El populismo no solo seduce al cantinflesco Chávez. También tienta a los profesionales de la política, cuya retórica, tiende últimamente a la adulación del pueblo suficiente para disimular la incapacidad de resolver los problemas que causan el sufrimiento de la ciudadanía. ¿Qué hacer cuando queda en evidencia que el desbarajuste de las vías catalanas es resultado de una política nefasta que implica a la mayoría de partidos catalanes y españoles? ¿Una sincera autocrítica? ¡Nunca! ¡Antes muerto que pillado en un renuncio!

Es la millor imatge del que va passar ahir amb l'esperat debat de les infraestructures.

Enquestes i lectura d'enquestes

Llegeixo als diaris el darrer baròmetre municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Entre els temes destacats hi han els titulars que diuen que la principal preocupació dels barcelonins són les infraestructures, que un 50 per cent creu que la culpa de l'apagada de Barcelona va ser d'Endesa i que els ciutadans valoren la gestió de l'Ajuntament en tot el problema de les infraestructures. I després em dedico a mirar a fons l'enquesta feta sobre una base de 800 persones, una xifra ampliament representativa de la ciutat. En el document trobo que només un 16,6 per cent consideren que el problema més greu són les infraestructures, un percentatge altament significatiu.

També trobo que un 50 per cent NO considera Endesa responsable de l'apagada, que un 57,2 per cent no veu tant bona la gestió de l'Ajuntament. És a dir, estem tant poc acostumats a llegir números que una mateixa enquesta la podem capgirar -com ja és habitual- de totes les maneres possibles. Per cert, ningú diu que a la majoria de ciutadans de Barcelona, segons el baròmetre, els preocupa molt més l'accés a l'habitatge, la inseguretat, la inmigració, la circulació, la neteja.... És ben be que cadascú veu la realitat segons el color amb la qual la mira.

Quan el periodisme va més enllà de la seva funció

Suposo que com tothom no he pogut evitar seguir el cas de la noia agredida, insultada i humiliada per un tros d'animal en un metro de Barcelona. I hem d'agrair la difusió de les imatges que han permès identificar l'agressor, detenir-lo i iniciar el conseqüent procés judicial. Fins aquí el seguiment mediàtic ha estat correcte i, probablement, fins i tot, ha ajudat a conscienciar sobre les moltes agressions d'aquesta mena que malauradament es produeixen diàriament al nostre país.

Allò que informativament em sembla una salvatjada és el protagonisme que se li està donant a l'agressor, permeten que justifiqui la seva injustificable acció i que fins i tot acabi apareixent com una víctima de la pròpia societat. Sincerament, els mitjans, tots els mitjans escrits i audiovisuals del país, haurien de revisar el seu codi ètic i adonar-se que estan convertint la bestia en víctima, i ja correm el risc de què algú comenci a pensar que no era tant mal noi. És aquesta la funció del periodisme?

Comunicar, també vol dir actuar

En primer lloc, disculpes pels dies d'absència, però com és habitual en això dels blocs, els compromisos professionals m'han impedit dur a terme les actualitzacions desitjades però, anem per feina:

He seguit amb una certa atenció tot el desgavell d'aquests mesos de no encertar ni una en el tema de l'arribada de l'AVE a Barcelona i del macro-nyap de les rodalies de RENFE. I sovint, quan es produeixen trencadisses com aquesta, es demana als que ens dediquem a la comunicació que intentem minimitzar els efectes de la destrossa, revestint el desconcert d'un cert projecte sòlid de futur o bé, reduint a la mínima expressió el grau d'afectació, introduint eufemismes i posant oli allà on la realitat xerrica.

I quan la situació arriba a aquest grau de despropòsits jo em permeto recomanar tres píndoles màgiques: sinceritat, transparència i capacitat de resposta. En aquest cas, la traducció literal de capacitat de resposta no és altra cosa que actuació ràpida i contundent, és a dir: dimissions ja. Per què, per si no ho sabien els responsables de RENFE (llegir administració pública), un dels principis bàsics de la comunicació és escoltar,...., i què diu la gent?

Balanç de perdues i guanys

Un informe de FUNDACC afirma que dos milions de persones als Països Catalans no llegeixen mai un diari i tres milions no fullegen cap revista. Si això ho sumem al baix nombre de gent què si que llegeix algun diari, el resultat del balanç és eminentment negatiu. Amb aquesta realitat només ens queda la xifra de més d'un milió de persones que diàriament és connecten a portals informatius d'internet i en català, una petita partida positiva que no ens ha de fer perdre l'esperança.

Una taula periòdica per a la comunicació

Serà pel meu passat com a químic, però la veritat és que m'ha fet molta gràcia trobar que algú ha convertit moltes de les tecles de la comunicació en una taula periòdica per tal de facilitar la seva comprensió. Felicitats per la iniciativa.

El nostre mal no vol soroll

L'altre dia, el mestre Pernau recordava en la seva columna habitual una dita popular catalana que diu "el nostre mal no vol soroll". Sàvia evidència per a totes aquelles situacions de crisi on és més habitual engrandir la malaltia que curar-la mitjançant declaracions i contradeclaracions continuades. Estem tan acostumats a emmirallar-nos que si no posem el termòmetre constantment a la boca del malalt no en tenim prou. I si no, només cal fixar-se en el cas de Madeleine on el soroll ja supera el mal.

RSC o l'obligació del balanç

Estem a punt -encara què no ho sembli- de finalitzar un nou any i d'obrir una època de presentació de balanços -informatius, econòmics, d'objectius-. En els darrers anys a aquesta practica de passar revista a allò que s'ha fet, i a allò que no s'ha fet, s'ha afegit la Responsabilitat Social Corporativa, també en forma de "balanç social".

Pel que he vist fins ara, aquests balanços acaben convertint-se en un reguitzell de bones actuacions amb les quals queda neta la consciencia social d'empreses i d'organitzacions, però com encara som a temps, potser caldria reflexionar un xic més i veure si som capaços de fer realment un balanç social i no un llistat de quatre ajuds i subvencions a causes justes.

Sempre he defensat que el balanç social d'una organització no ha de ser només allò què hem fet per millorar l'entorn social d'aquella organització, sinó que també ha de recollir allò que no hem fet des d'una vesant critica, allò que podríem fer per a garantir una correcta implicació de la nostra activitat amb la nostra societat, i que no sempre passa per donar diners. La qüestió és superar l'actual impàs on s'han vist abocades les polítiques de responsabilitat social corporativa i iniciar un debat que ens permeti aprofundir sobre el model real que hauria de tenir el balanç social, més enllà del simple llistat.

Partits 2.0

El meu bon amic José Antonio Donaire publica en el seu bloc un comentari sobre el proper congrés del PSC. Fins aqui cap novetat. La singularitat del fet rau en què per primera vegada un partit obre les seves portes mitjançant la xarxa a tothom que ho vulgui i, creant un espai un s'aniran publicant tots els documents previs a la celebració del congrés. Em sembla un veritable exercici de transparència de la informació i un pas més dins d'això que s'anomena web 2.0.

Reprodueixo part del post d'en Donaire:

Imaginin que són els responsables d'un partit i que estan a les portes d'un Congrés. Imaginin també que han llegit quatre posts sobre política 2.0 i volen posar en pràctica aquestes teories. Per on començarien?. D'entrada, publicarien el document marc en pdf. Sense contrasenyes ni secretisme: un document a l'abast de les mirades indiscretes, fins i tot la de Sirera. Poden pensar també que seria una bona idea crear un canal propi de videos amb les aportacions més rellevants. Poden estructurar la web del Congrés com un blog (fins i tot de blogger) i obrir la porta als comentaris de la gent (militants, simpatitzants o passava-per-aquís). És probable que pensessin en facilitar la tramesa de comentaris i d'enquestes on line. Més o menys, el que es trobaran en l'espai que ha creat el PSC per a l'Onzè Congrés.

La nova Vanguardia

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir en directe a la sortida de la nova Vanguardia, o si més no, de la Vanguardia redissenyada. La concentració de poder que hi havia a l'acte em va fer pensar com deu ser de díficil -i ho se perquè ho he viscut- mantenir l'equilibri del diari amb la pressió d'aquest poder. Potser per aquest joc d'equilibris la Vanguardia ha trigat tant a reaccionar davant l'enrenou generat pel creixent debat sobre la corona i caldrà veure amb tota la reestructuració que ha dut a terme el diari com es gestiona tot aquest poder "amic".

20 paraules

L'excés d'informació està portant cada vegada més a la síntesi. No tenim temps de rebre tota la informació que es genera i ja no diguem de pair-la. Per això resulta interessant descobrir experiències com l'argentina 20 palábras. un diari que resumeix l'actualitat en això, en 20 paraules.

neix Público

M'he esperat a tenir a les mans el nou diari Público per comentar la seva sortida al carrer. El seu director, Nacho Escolar, un conegut blocaire, afirma en la presentació de Público que: "¿te has dado cuenta de que todos los días suceden en el mundo el número de notícias exactas para llenar un periódico? ni una más, ni una menos. El chiste es del humorista Seinfeld, y tiene razón. El trabajo de los periodistas se puede resumir así: consiste en elegir cuáles son las noticias más importantes para los lectores. Pero hoy los lectores son también internautas, radioyentes, telespectadores....Creemos que esta nueva abundancia de información nos obliga a hacer nuestro trabajo de forma diferente. Ahora es aún más necesario y complicado separar lo fundamental de lo accesorio". Hi estic d'acord i dono la meva benvinguda a aquest nou mitjà que ajudarà, sens dubte, a ampliar el ventall de possibilitats per poder triar. Ara bé, jo hi afegirià aquella altra frase de Balzac que deia: "el diari és una botiga on es venen al públic les paraules del mateix color". Què cadascú trii el seu.

L'observatori de la imatge

Perdonin la gosadia, però per una vegada m'he permès la llicència de parlar de la meva pròpia empresa, Síntesi, per donar la benvinguda a la seva darrera creació, el nou servei OBSERVATORI DE LA IMATGE. Per fi un lloc per poder seguir d'aprop que és diu a la xarxa de les empreses o de les organitzacions. Un servei que funciona per subscripció i que aporta aires nous a la cada vegada més important comunicació a la xarxa

5.000 nous blocs cada hora

La xarxa incorpora 5.000 nous blocs cada hora, o allò que és el mateix 120.000 blocs al dia. És com si el diari que comprem al quiosc augmentes desmesuradament de pàgines cada dia, però la diferencia rau en el fet que hem de suposar que la informació del diari és contrastada, mentre que la informació dels blocs pot ser fruit d'un rumor, i aquest rumor es converteix en veritat només pel fet que circula per la xarxa, reproduïda en milers i milers d'espais.
Jo diria que existeixen tres grans tipologies de blocs a Internet. La primera, són aquells espais que ens aporten coneixement sobre infinitat de matèries, aficions o temàtiques, i en especial les tecnològiques. La segona, serien aquell regitzell de blocs dedicats exclusivament a difondre opinió personal, com el que estic fent jo mateix en aquest moment, i la tercera, són una barreja dels primers i dels segons.
Exceptuant aquells blocs únicament d'opinió personal, el perill rau en els primers i en els tercers, perquè són aquests els que difonen continguts suposadament verídics. I en aquest cas, per ara, no ens queda més remei que anar separant el gra de la palla, intentant contrastar allò que ens diuen que diuen amb els recursos que tinguem al nostre abast.

Un incendi que fa més gran el foc

Ens llevem amb la informació de l'incendi que ha afectat una instal·lació elèctrica propietat de l'Hospital de la Vall d'Hebron i automàticament la maquinària mediàtica fa d'aquest incident una prova més del caos de les infraestructures, en aquest cas elèctriques, a la ciutat de Barcelona.
A mesura que passen les hores ens adonem que es tracta d'un simple accident on no hi ha la "mà negra" de la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, però la frivolitat de molts opinadors ja ha estat suficient per fer molt més gran el foc del que era en realitat i, la majoria de tertúlies ja han tingut el temps suficient per omplir-se de continguts i opinions fent d'aquest incendi un nou drama de país.
Vivim en una espiral de dramatisme on malauradament sembla que haguem trobat el comodí per engrandir permanentment el sac del caos al país. On son els veritables líders d'opinió per posar a lloc una realitat que ni es tan dramàtica ni tan caòtica.

La importància de l'hemeroteca

Ja es curiós que l'enrenou que ha generat el nou pla d'ajuts del Govern central pels joves que accedeixen a un habitatge de lloguer sigui conseqüència de no mirar l'hemeroteca, i encara és més curiós què qui si que ho ha mirat siguin els mitjans de comunicació, quan aquests ens tenien acostumats a fer un ús més aviat minso d'aquest servei.
L'hemeroteca ha demostrat que allò que ens volien vendre ja ens ho havien venut l'any 2004 i posa de manifest que la política, com el periodisme, tira molt sovint d'aquells temes que per a la majoria de la ciutadania ja han quedat oblidats amb una demostració palpable de manca d'imaginació i d'incapacitat de superació.
Per sort, ara hem descobert la importància de l'hemeroteca.

L'atracció de la xarxa

Diferents blocaires han destacat aquests darrers dies l'allau de nous blocs polítics que s'han incorporat a la xarxa, en una mena de cursa per aconseguir copsar els primers llocs del rànquing de quantitat, que fins ara ostentaven el PSC i ERC (veure poliblocs.cat). Personalment aplaudeixo la incorporació de polítics a la xarxa com un exercici de transparència informativa i com una eina de proximitat i de debat sa entre ciutadania i representants institucionals. Ara bé, també és cert que molts d'aquests nous blocs estan orfes de continguts i només pretenen ampliar la xifra de representació política a la xarxa.
Des d'una òptica de la comunicació cal tenir en compte que es tracta només de canals i que aquests canals han d'anar acompanyats de continguts, perquè sense continguts el canal perd tot el seu sentit i malauradament la política te una tendència innata a frivolitzar el mitjà perquè allò que interessa no sempre és el que es diu o es vol dir, sinó el fet de sortir a la foto.
Una vegada més allò que hauria de ser una eina de proximitat es converteix en una eina de maquillatge per poder justificar que no es viu d'esquenes a una realitat que ja comparteixen 170 milions de persones arreu del món. Els americans que ja han captat aquesta tendència no han trigat a crear eines d'avaluació dels blocs polítics i ja existeixen web sites on hom pot veure quina és la imatge i la percepció que es té de la presència a la xarxa dels diferents representants polítics nord americans; però feta la llei, feta la trampa, i allà on els resultats no són favorables, una legió de membres dels partits els fan modificar aportant opinions positives versus els seus respectius líders. I així anem fent, omplint espais per no res. Una llàstima.

El poder de la informació

El poder de la informació sovint va més enllà de les seves repercussions, i de vegades, aquest és utilitzat en benefici propi per part d'aquells que tenen a l'abast una plataforma informativa i, això, ja em perdonaran, no és de rebut. Posaré un exemple: dijous a El Periódico de Catalunya, el columnista Arturo San Agustín feia tota una reflexió sobre l'apagada de Barcelona per acabar reclamant que ell, com a afectat, encara no havia cobrat la indemnització que havia reclamat quan, es queixava, que d'altres membres destacats de la professió periodística afectats com ell si que ho havien fet.

Ja fa molts anys que les redaccions i els periodistes han deixat de ser una bombolla aïllada dels interessos polítics, socials o econòmics i es comprensible que el periodista s'hagi adonat de qui el paga i quins són els objectius i els interessos de qui el paga, però d'aquí a fer valer el mitjà com a plataforma reivindicativa dels interessos personals, hi ha un tros. I ja sabem que la línia de la independència i de l'objectivitat és avui més prima que mai, però cal seguir reclamant un cert compliment d'aquesta frontera per evitar que als interessos mediatics hàgim d'afegir ara els interessos personals.

Que no hàgim d'afegir a la crisi de credibilitat i de qualitat del periodisme actual el mercadeig d'allò que és estrictament personal, perquè aleshores ho tenim perdut.

De l'identitat a allò que som

Diuen que la identitat d'una organització és allò que és més allò que els altres diuen que és. Amb un país passa el mateix, som allò que som, més el que diuen i diem que som. Ho dic, perquè en els darrers temps, tot el que diem i diuen que som es basa exclusivament en una imatge catastròfica de nosaltres mateixos. Al·leguem que no funciona res i ens recreem en el caos com si haguéssim trobat plaer en sentir-nos deixats de la mà de l'Estat i no fem res més que seguir furgant en la ferida immersos en un victimisme que s'està instal·lant de manera preocupant en la nostra realitat i quotidianitats. I així hem passat l'estiu i tot apunta que passarem la tardor i l'hivern.

Però, és això el que volem?On és la nostra imatge de dinamisme, d'eficàcia, de treball, de capdavanters, que sempre ens ha caracteritzat com a catalans? No seria ni és bo perdre de cop i volta aquesta identitat aconseguida al llarg de la nostra història recent; què guanyarem posant-nos ara a la cua de l'Estat com si volguéssim reclamar una etiqueta de país catastròfic.

Com deia l'altra dia el meu bon amic Antoni Puigverd a La Vanguardia, posem-nos a treballar i, tornem a situar la nostra identitat allà on la teníem, allà on nosaltres dèiem que érem motor i la resta s'emmirallava en nosaltres per tirar endavant.

Blogsday, comunicació a la xarxa

Avui se celebra el Blogsday 2007, el dia dels blogs, en el qual es recomanen milers de blogs a tota la xarxa, incrementant així la seva difusió i coneixement. És tracta d'una iniciativa que posa de manifest la importància dels blogs com a nou mitja de comunicació, sovint obviat encara per molts dels interlocutors socials, econòmics i polítics del país.

La comunicació a la xarxa és un fet i cal reivindicar-la des de qualsevol òptica de la mateixa comunicació, ja sigui corporativa, informativa, social, de crisis, de marca, perquè garanteix quelcom bàsic en la pròpia comunicació, el principi de transparència. Ara bé, cal anar en compte i no caure en el parany de convertir en oficial tot allò que és publica perquè com passa a la resta de canals clàssics de comunicació, no sempre tot allò que apareix a la xarxa obeeix a principis ètics i a la veritat. Aquesta és la grandesa i la misèria d'aquest gran mitjà.

La remor dels grups electrògens

La premsa del dia anuncia que Fecsa Endesa limitarà a 4 hores el temps màxim d'una apagada. Quan hom llegeix correctament les diferents informacions, s'adona que allò que es diu és ben diferent d'allò que s'anuncia en el titular. La informació real era que Fecsa Endesa informa a l'Ajuntament de Barcelona, que en 4 hores pot tenir instal·lats grups electrògens en cas d'incidencia.

Estem davant, independentment de l'incident, de les seves conseqüències i de les seves afectacions, d'un cas clar de “remor” informativa, ja sigui perquè els representants polítics de l'Ajuntament de Barcelona demostren ànsia per tranquil·litzar la població o perquè els mitjans aposten per les grans notícies, que uns i altres, converteixen una informació del tot lògica amb una notícia bastant il·lògica. Com podria una companyia elèctrica limitar el temps d'una pagada, quan aquesta pot obeir a múltiples causes i a múltiples incidències i la seva solució pot ser, en alguns casos, prou complexa.

Aleshores, què ha passat? La resposta es ben senzilla, aquell que informa ha de ser capaç d'emetre missatges clars, concisos i entenedors pels interlocutors que té davant i, aquell que recull la informació ha de tenir la suficient capacitat critica per saber determinar si allò que ha entès té sentit o no, pot ser veritat o no, si no estem davant un allau de barbaritats que requereixen una constant rectificació. I ja hi tornem a ser, el problema es dimensiona i es converteix en catàstrofe.

Famosos i món local

Llegueixo a la premsa del dia la notícia de la contractació del nedador David Meca per part de l'Ajuntament de Blanes, per un import de 5.800 euros més dietes, per la seva participació a la travessía del port, com un acte de promoció de la ciutat. Independentment de la figura de David Meca com a esportista d'èlit, és evident que tradicionalment sempre hi ha hagut una certa tendencia de les administracions locals a cercar el glamour que no existeix in situ, mitjançant la decoració de personalitats ja siguin del món artístic, social o esportiu, i prova d'això són els multiples pregons de festa major que determinades estrelles mediatiques duen a terme a infinitat de poblacions, malgrat que no tinguin cap mena de relació amb aquestes.
Senzillament em sembla un acte de frivolitat absoluta des de l'òptica de la comunicació i la promoció local, perquè aquest tipus d'accions no aporten res més enllà d'elements decoratius totalment efímers, sense cap vinculació ni continuitat, ni criteri de continguts.
La promoció local s'ha de fer en base a criteris ferms, en funció dels atributs de cada municipi, en base a un discurs ben articulat i amb la solidesa necessaria per donar continuitat. La resta és llençar diners i voler fer veure allò que hom no és.

Tallar arbres i no escoltar

Aquest migdia m'ha arribat la notícia que un nombros grup de malgratencs s'han aplegat a l'entorn d'una de les poques zones ombrívoles del nucli urbà, al costat de la riera, per impedir que l'Ajuntament tallès els arbres d'aquell racó, probablement un dels més encantadors del poble, amb l'objectiu d'urbanitzar de nou la zona seguint aquesta tendencia equivocada de substituir naturalitat per artificialitat. La concentració tindrà continuïtat amb manifestacions i altres accions de protesta, per intentar aturar una nova barbaritat urbanística, massa típica d'alguns pobles de costa.
Al marge de compartir plenament la preocupació dels meus conciutadans, aqui em limitaré a destacar un dels elements més significatius de la comunicació, amb el qual es poden evitar molts conflictes d'aquest tipus. I és que la primera norma de la comunicació passa per escoltar aquells interlocutors que tenim davant, independentment de si pensem que tenen raó o no.
Evidentment, en aquest cas com en molts altres, aquest principi bàsic no ha estat considerat pels polítics que configuren el govern actual de Malgrat i, novament, s'haurà obert una crisi que es podien haver estalviat.
La resposta municipal no ha estat altra que la d'enviar les forces de l'ordre per intentar dissoldre els manifestants, deixant la comunicació al lloc més allunyat possible.
No defenso que totes les decisions municipals hagin de passar pel consens popular, ni molt menys, però de vegades el seny ens diu, que si que cal tenir-les en compte alhora de planificar perquè ningú no està en posessió de la veritat absoluta.
A Malgrat s'han viscut ja uns quants antecedents d'aquesta forma d'actuar i aquest serà un més. I tot per no escoltar.

comunicació d'agenda o agenda de la comunicació

Ho hem vist aquests darrers mesos en l'anomenat caos de les infraestructures a Barcelona i a Catalunya; sovint la reacció ciutadana i conseqüentment la reacció mediàtica ha estat més dimensionada per una inicial i clara manca d'informació. El ciutadà s'emprenya pel retard del tren, per la maleta perduda o per la cua interminable de la carretera, però sobretot s'emprenya per la manca d'informació; per les hores d'espera sense saber que passa.
Un bon amic em comentava l'altra dia que hi ha dos tipus de comunicació; la comunicació d'agenda, que és aquella que va sempre a remolc dels esdeveniments, i l'agenda de la comunicació, on s'estableix en cada moment allò que cal dir, marcant el tempo i les accions de la comunicació. En la problemàtica de les infraestructures sovint passa que els màxims responsables es limiten a actuar en funció dels esdeveniments; el missatge arriba tard i no convenç, ampliant-se encara més el grau d'insatisfacció ciutadana i magnificant-se l'incident fins a generar-se una percepció totalment negativa i una imatge de caos que en res beneficia el país ni la societat.
Evidentment, les coses són molt més complexes i intervenen altres paràmetres -com per exemple una clara manca de pedagogia en materia d'infraestructures-, però esencialment estem davant un buit en el costum i els hàbits de comunicació i d'informació d'interés. Ens limitem a donar informació superficial, quan allò que busquem és informació útil, que en aquest cas ens aclareixi les causes i els continguts dels incidents i, a més, aquesta sempre arriba tard.
Potser una lliçó d'aquesta situació és la de començar a explicar les coses tal i com son, en el moment oportú i no perquè l'incendi ja crema i, en definitiva a fer agenda de la comunicació i no comunicació d'agenda.

Un estrany panorama polític

Les eleccions municipals del passat 27 de maig han deixat un panorama polític ben estrany a Catalunya on la manca de racionalitat governa molts pobles i ciutats, amb aliances més fruit dels interessos personals o econòmics que dels interessos generals de la població.
Aquesta realitat es probablement conseqüència de tres factors diferents. D'una banda, de candidatures que han vist la possibilitat d'intervenir directament en els governs locals defensant interessos poc clars, quan fins ara, aquests interessos es defensaven des de fórmules de pressió externes. D'altra banda, d'unes campanyes electorals on ha primat la cultura del rumor davant el debat sobre la feina feta o no feta, utilitzant sovint mitjans de comunicació creats expressament per fer circular aquests rumors. I per últim, d'un clar cansament ciutadà davant la política, a força d'anar acumulant despropòsits al llarg dels darrers anys i un clar allunyament de la realitat.
Tot plegat ens deixa un panorama dessolador que obre la porta a dos escenaris diferents. El primer i molt probable, un augment encara més significatiu de l'abstenció, i el segon, i més esperançador, un retorn de la ciutadania a la participació per resituar la representació política en el marc de la racionalitat, apostant unicament per aquells interessos reals de defensa del ciutadà.
Mentretant, però, potse no cal esperar a veure quin escenari acaba imposant-se i el que cal fer és analitzar profundament allò que esta pasant; perquè el rumor s'imposa a un debat polític racional? perquè resulta tant fàcil als representants d'interessos estranys obtenir representació política? perquè no hi ha una reacció dels partits polítics que ràpidament s'acomoden a la nova realitat?
Ha arribat el moment de fer un seguiment més explicit i permanent d'aquests nous governs i de començar a reclamar informació de qualitat, transparent i seriosa, lluny de la cultura del rumor que estem heretant de la cultura televisiva dels darrers temps.