Un problema de model

He començat ha escoltar diversos polítics catalans preocupats pel problema d’imatge de la política en general que es deriva de l’operació anti corrupció a diversos ajuntaments catalans i contra importants dirigents socialistes i convergents. Què no s’equivoquin, aquest no es un problema d’imatge, ni de comunicació; aquest és un problema de model de l’administració pública, que amb els anys ha anat implantant un sistema més basat en la drogodependència entre empreses i administració i, entre administració i empreses, que no pas en el lògic finançament mitjançant els impostos.

I és aquest model pervers el que possibilita que sempre hi hagi aprofitats que veient les escletxes del sistema en treuen un rendiment, personal o col•lectiu. El mateix passa amb els partits polítics que aprofiten la poca claredat dels sistemes de finançament per aconseguir diners allà on poden i allà on els deixen i, massa sovint, un sistema i altra es troben, però després tot acaba essent un problema d’imatge, de comunicació i de percepció dels ciutadans. Potser seria hora que ho arreglessin

Exemples de coses que poden fer diferents

Probablement, els diaris del nostre país estan avui més pendents dels resultats econòmics, de veure si poden remuntar xifres (de lectors, de subscriptors, d’anunciants i de subvencions) i de quanta gent han d’encabir al proper ERE, que d’esbrinar quin és el camí que haurien de prendre, no només per sortir de la crisi actual sinó per superar una situació d’estancament en el model d’informació que els pot dur a la desaparició.
En casos així, i sense que ningú pugui adoctrinar sobre quina és la solució de futur, és bo veure que està passant a fora i quins models estan funcionant. Per això avui us proposo una ullada a http://www.ilfoglio.it/, un mitjà milanès que sorprèn per la seva concepció de la informació, pel seu disseny i pel seu èxit. I encara sorprèn més veure que és tracta d’un projecte liderat per l’excomunista Giuliano Ferrara , que dirigeix Il Foglio des de la seva fundació el 1996, i que te com a propietària l’exdona de Silvio Berlusconi. Malgrat això, és tracta d’un projecte prou interessant que ens pot fer obrir els ulls a noves possibilitats.

Uns tant i altres tant poc

Dues maneres molt diferents de gestionar una crisi. Zapatero la crea ell mateix volent amagar les imatges de les seves filles en la foto amb els Obama, i Obama se l’estalvia, acaba de publicar la primera fotografia oficial de la seva família a la Casa Blanca. És evident, que a Zapatero li queda molt per aprendre alhora de saber aplicar polítiques de comunicació. Podria haver aprofitat la seva trobada amb el president nord-americà per seguir el seu exemple.

Brots verds

El periodisme està passant una de les etapes més fosques de la seva llarga història. Avui, els periodistes no sabem on està el nord de la nostra professió perquè no sabem com encaixar en un mon canviant i en constant evolució i, on molts altres, assumeixen el paper fins ara reservat a la figura del periodista.
Aquesta situació es visualitza dia a dia, d’una banda, amb l’estandardització massiva de la informació, d’altra, amb el paper cada vegada més protagonista i, sovint barroer, dels gabinets de comunicació, especialment els institucionals i els polítics, que s’aprofiten de les febleses actuals de la professió, però també amb un estancament del model, amb editors que ja no son editors, amb mitjans que s’han convertit en drogodependents de les subvencions públiques o privades i, amb professionals acomodats que han perdut qualsevol indici d’instint periodístic.
Però, malgrat tot, aquests darrers dies i dins la grisor generalitzada, es comencen a visualitzar brots verds. Un exemple es la dura critica de Milagros Pérez Oliva a El País de diumenge passat, (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Politicos/aman/periodistas/elpepiopi/20091018elpepiopi_5/Tes?print=1) posant de manifest l’abús que alguns polítics fan dels periodistes que els segueixen i l’abús que aquests permeten sense obrir boca. Pérez Oliva recorda els principis bàsics del periodisme, per si de cas algú se n’havia oblidat.
Un altra exemple que fa mantenir l’esperança és el tracte informatiu que va donar El Periódico al pacte d’infraestructures de Catalunya, sortint-ne dels canons estandarditzats, va publicar una informació absolutament practica basada en com quatre ciutadans millorarien les seves condicions de vida si es duia a terme l’esmenta’t pacte (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=653775&idseccio_PK=1021.
I per últim, aquesta setmana llegeixo que The Guardian ha publicat un anunci en el qual buscava corresponsals que fossin bloggers per algunes poblacions britàniques.
Són només detalls que fan pensar que quelcom està canviant, que hi ha possibilitats de sortir del forat, que és bo que una periodista denuncií el trist paper dels periodistes i de les fonts d’informació, que un mitjà hi posi imaginació per tractar de manera diferent una informació i que un altre mitjà entengui que pot haver convivència entre les noves tecnologies i el periodisme de carrer. I és igual que no tothom prengui el mateix camí. Allò que es important es sortir del forat i, si m’ho permeten, jo crec que l’únic camí es aquell que retorni al periodista el seu paper d’observador, de transmissor i de crític, sense intermediaris que li facin la feina.

La crisi que comença

Si algú no s’ha adonat, sembla que ens comencem a sentir còmodes en aquest estat permanent de crisi en el qual ens hem instal·lat. Una crisi que gira exclusivament a l’entorn de la política, de l’economia i de les institucions. De la política no se si val la pena parlar-ne tenint en compte el grau de barroerrisme que aquesta esta assolint, amb els personatges de la cort valenciana en primer terme i els de la cort catalana en segon terme (de Camps a Millet i tot el que hi ha al darrera) . Incloc Millet a la carpeta de la política tenint en compte les seves relacions amb els partits catalans i la relaxació que els nostres representants públics han tingut en aquest tema.
De les institucions, immerses també en picabaralles constants, hom no pot entendre aquesta paràlisi que les afecta de manera continuada, probablement contaminades pel virus del baix nivell dels polítics d’aquest país.
I de l’economia, aquesta ja es de vergonya quan es mantenen els llarguíssims beneficis de la banca mentre ens segueixen explicant que la seva salvació només es possible si seguim injectant diner públic a cabassos.
Amb aquesta imatge global com a marc de fons, hom no pot creure altra cosa que aquesta crisi tot just acaba de començar. I aquí no val aquell principi que diu “només hi ha dos tipus de crisi, les que maten i les que engreixen”. En aquest cas, però, el problema es que ja s’entreveu que uns seguiran engreixant-se i els altres seguiran morint i així la crisi només es per uns i no per aquells que l’alimenten continuadament. Una pena.

He tornat

Després de gairebé tres anys de "segrest professional" -treballant per recuperar la normalitat en les percepcions publiques d'una multinacional- he tornat. Ho dic en el sentit que torno a estar actiu, amb més ganes que mai de tractar tots aquells temes d'actualitat que poden tenir un interés des de l'àmbit de la comunicació. No vull, ni pretenc, donar lliçons a ningú, sencillament crear una plataforma, on a través de l'observació de la realitat, puguem millorar quelcom essencial en la societat actual: la comunicació entre tots plegats.
I com a exemple d'una gran lliço comunicativa aqui teniu un enllaç on es pot comprovar com encara existeixen persones amb una capacitat desmesurada per generar atenció, per difondre un missatge i, de pas, per posar els pels de punta a milers de persones, tractant d'una manera planera, clara i entenedora un tema d'absoluta actualitat, la grip A. (A la imatge Teresa Forcades, probablement la millor comunicadora del moment). No us el perdeu: http://vimeo.com/6790193