Estic convençut que la figura de Julian Assange, el fundador de Wikileaks és un globus que és desinfla. I ho dic per dues raons fonamentals. La primera, és que superat el cop d’efecte inicial d’ensenyar les vergonyes de gran part del poder mundial, aquest té una capacitat sorprenent per ni tant sols posar-se vermell, amb la qual cosa resulta extremadament difícil mantenir el nivell. I ho veiem, en que ara l’estratègia d’Assange, ja no rau en difondre nous i escandalosos continguts sobre les males practiques governamentals, ara simplement, és limita a amenaçar amb l’aparició de noves informacions, i dia que passa, fa un nou anunci sobre les mateixes, sense que de moment, es facin públiques. Una manera de vendre el producte abans d’ensenyar-lo i de mantenir l’expectació, però que pot durar el que pot durar.
La segona, és l’afany de protagonisme, que ja s’ha traduït en unes memòries, i que molt aviat veurem en pel•lícula. I no seria d’estranyar que el següent pas fossin una corrua d’aparicions per canals de televisió d’aquells que viuen del personatge i no dels continguts. I és precisament aquesta, el fet d’haver passat de la informació a la persona, allò que em fa pensar que estem a l’avant-sala de la seva pròpia decadència.
Assange ha remogut la consciència del periodisme mundial però ha anat massa ràpid en la seva projecció personal, i una cosa és menja l’altra. Vivim en un món on l’actualitat dura segons; l’exemple més recent el tenim en com hem passat la pàgina de Tunísia per centrar-nos en Egipte i, probablement, també passarem la pàgina d’Assange per sentir-nos atrets per noves i sorprenents informacions. I malgrat que ell intenti convertir-se en una icona, el més probable és que només sigui una moda, passatgera, com tants altres. Una llàstima.
Entrades
