Consultes

Nou article setmanal al Diari de Girona, dedicat a les consultes sobre la independència:

Al marge de xifres de participació i de percentatges de vot, que a hores d’ara ja han estat sotmesos a tota mena d’interpretacions i anàlisis polítics, allò realment important de la tercera onada de consultes per la independència que va tenir lloc diumenge passat, és, novament, la lliçó que la ciutadania ha donat a la classe política i a les institucions publiques, som capaços d’organitzar-nos, de promoure el debat i decidir sobre el nostre futur sense que ens hagin de dur de la maneta. Aquesta és la grandesa de la veritable democràcia, poder opinar lliurement, independentment, tranquil•lament i cívicament sense que ningú estrenyi la nostra maduresa com a ciutadans i la nostra capacitat d’escollir allò que volem.


Hem passat masses anys renunciant a aquest dret bàsic, deixant que fossin altres que ens diguessin com i cap a on havíem d’anar. I mireu per on, poble a poble, ciutat a ciutat, és demostra que som prou grans per marcar les fites que volem com a país. Aquesta és l’essència del procés que s’ha endegat, el dret a decidir.

No se si algú dels que han participat en aquestes consultes arribarà mai a veure una Catalunya independent com a nació, però si se que s’ha obert un camí, una via no malmesa per la disciplina de partit, per allò que en diuen políticament correcte i per unes institucions que clamen al cel una regeneració. Potser, aquells que han promogut les consultes, sense adonar-se, han iniciat un procés per portar aire fresc a un sistema polític massa encotillat per les seves pròpies formes i per una cultura que passa per allunyar-se cada dia més de les sensibilitats reals de la població.

La clau ja no és si es vol o no és vol la independència, és que volem decidir i no esperar a que aquesta decisió quedi esmorteïda per un reguitzell de despropòsits dignes de formar part de l’argument d’aquella novel•la de Saramago, “Assaig sobre la lucidesa”.

Endeutats

Avui, nou article setmanal a Diari de Girona:

Els Ajuntaments gironins, i els de la resta del país, estan endeutats fins a les celles. En èpoques de vaques grasses varen inflar les seves estructures per donar tota mena de serveis, fins i tot, aquells que no els pertocaven o no els haurien de pertocar, i ara aquells costos persisteixen sense que a l’altra banda hi hagi els ingressos per mantenir-los. Un panorama desolador que està fent patir molts alcaldes i moltes empreses proveïdores que han vist allargar fins a l’infinit els períodes per cobrar les factures que emeten, i que serveixen per cobrir aquell finançament que els bancs no donen.


Per molts, la solució passa per un model de finançament diferent, que tingui en compte la realitat actual dels municipis, siguin turístics o no, i les seves necessitats, però en realitat aquesta reivindicació històrica l’única cosa que resoldrà és mantenir una maquinaria que ha fet dels Ajuntaments la primera central d’ocupació dels nostres pobles i ciutats. Més diners avui ja no vol dir la solució dels problemes de fons.

Potser algú s’haurà de plantejar revisar el model de gestió, començant per dir que no a molta de l’oferta de serveis que avui assumeixin els consistoris, mancomunant equipaments, reduint plantilles i costos superflus, fent de la casa gran una casa més petita i explicant als ciutadans que ja no és possible arribar fins on ara s’arriba.

Sempre m’he preguntat quin sentit tenia que dos pobles, a curta distància un de l’altra, tinguessin pavelló, piscina municipal, teatre, biblioteca i una llarga llista d’equipaments únics, quan els podien tenir compartits. Avui ja se la resposta; els ingressos i l’alegria del sector immobiliari ho permetien, però ara ens adonem que allò va ser fruit d’una mala gestió, d’un miratge polític enlluernat per una cursa que consistia en oferir més que el poble del costat.

Els clients i Ryanair

Avui dedico a Ryanair la meva columna d'opinió setmanal al Diari de Girona per la tendència d'aquesta companyia a fer cada vegada més dificils les relacions amb els clients.

Un exemple de periodisme participatiu

Acostar el periodisme a la participació i a la implicació ciutadana pot ser una ruta més per sortir d’aquesta crisi en la que viuen immersos la majoria de mitjans de comunicació, com ho és, i jo ho crec, recuperar el periodisme d’investigació o el periodisme de carrer. Tot allò que aporti valor afegit a una professió massa acomodada i massa estandaritzada, és de ben segur una porta que cal obrir.


Aquesta setmana hem vist dos exemples que il•lustren els esforços d’alguns mitjans per intentar sortir d’aquesta paràlisi mediàtica. Un, el llegeixo al web d’ESCACC i és sobre l’experiment del rotatiu britànic The Guardian, de demanar el suport dels ciutadans per treure l’entrellat dels 458.832 folis del sumari per les despeses excessives dels diputats britànics. La iniciativa va aplegar 26.230 periodistes “amateurs” i “voluntaris”. I el segon cas l’he vist al website de Comunicació 21, on s’explica que Associated Press aposta pel periodisme d’investigació creant quatre equips de professionals dedicats a aquestes tasques.

Segur que trobem molts exemples de bones practiques periodístiques i, de ben segur, no hi ha cap que per si sola actuí de revulsiu per retornar al periodisme i als mitjans el paper de referència que els hi correspon, però està bé que vagin sortint exemples de gent que arrisca amb iniciatives innovadores o amb antigues practiques avui gairebé oblidades.

Els mitjans catalans, ja siguin d’àmbit general, local o comarcal, haurien d’estar amatents a aquestes iniciatives o a d’altres que puguin sorgir; tot menys quedar-se de braços plegats a veure-les venir i a esperar que l’administració els hi segueixi cobrint els dèficits econòmics d’un model que ja no és vàlid.

paternalismes

Llegeixo en un anunci institucional “la Diputació presta serveis directes als municipis perquè el teu ajuntament pugui oferir-te el que necessites”. Aquest pot ser l’origen de tots els mals de la societat actual, una administració pública excessivament paternalista que crea dependència de tots els sectors que, sense adonar-se, dorm la iniciativa privada i aïlla els emprenedors.


Ho hem vist i ho veiem diàriament, el sector automobilístic necessita recuperar-se, l’administració ho resolt amb un pla d’ajuts directe a la compra de vehicles; els bancs fan figa fruit d’una mala gestió, cap problema, l’Estat ho resolt; el sector de la construcció és desinfla, l’administració proposa plans d’ajut a la compra d’habitatges, al lloguer i a la rehabilitació, i així fins abastar tota la societat. D’aquell antic eslògan, no problem, be happy!, ara en fem cultura i religió.

Hem passat de tenir una administració publica destinada a cobrir les mancances bàsiques en infraestructures i serveis comunitaris, a una administració que escampa el seu mantell protector a tots els racons de la societat, a totes les necessitats. Ja no és suficient amb gestionar els serveis generats, mantenir les infraestructures creades, ara cal, a més, subvencionar, protegir, vetllar i adormir una societat que es sent més còmoda amb la dependència que amb el risc de la llibertat.

Ens volen i potser volem que contínuament ens treguin les castanyes del foc, volem sentir-nos funcionaris d’una administració que no ens deixarà caure, que no vol que el nen es faci mal, sense adonar-nos que aquest camí té un final, que l’equilibri es pot trencar i que més dur serà descobrir la realitat, despertar del somni i tornar a començar, si és que som a temps de començar.

Turisme 2.0.

Nou article d'opinió al Diari de Girona sobre com és gestiona l'oferta turística i sobre com aquesta comença a treure el cap a les noves tecnologies.