Desitjos pel 2010

Aprofitant que arriba l’hora de plantejar-nos tot un seguit de desitjos i il•lusions pel 2010, jo també he fet la meva llista des de la vesant de la comunicació:

1) Donat que aquesta crisi endèmica sembla ser que continuarà per uns quants mesos, crec que els mitjans de comunicació han d’aprofitar l’oportunitat que tenen per recuperar conceptes com el periodisme crític, per fugir de l’estandarització i per dissenyar projectes empresarials realment viables, allunyats de la política perversa de la subvenció permanent i, alhora, per cercar fórmules de convivència rentables amb les noves tecnologies. Què el 2010 sigui l’any d’uns mitjans lliures, independents i de qualitat.

2) Què també es possible dur a terme projectes d’informació a la xarxa realment dignes i no tant encotillats políticament, el periodisme pot ser honest, objectiu i de qualitat independement de la plataforma on s’exerceix.

3) Què la comunicació corporativa ha d’apostar per la transparència, per la pedagogia i per la qualitat informativa com a contraposició a aquella comunicació que actua com a barrera, com eina de manipulació i com a instrument de menyspreu a la professió.

4) Què els professionals de la informació siguin capaços de dir prou a la manipulació permanent de la política i deixin de ser un instrument de la mateixa.

5) Què siguem capaços d’acceptar els nous instruments de comunicació com una gran oportunitat d’intercanvi de coneixement, de contrast d’informació, de transparència i de facilitat per a la difusió de continguts, i no com una amenaça. Jo també voto pel reconeixement global de la comunicació 2.0.

6) Què els òrgans de representació de la professió és deixin de batalles absurdes i exerceixen realment com a nucli de debat, de reflexió i de servei a un periodisme que requereix una profunda sacsejada.

7) Què perdem la por a veure desaparèixer aquells mitjans que no han funcionat mai i que mai funcionaran perquè la seva malaltia és la drogodependència pública.

8) Què les universitats deixin d’actuar com una fabrica de nous periodistes aturats i assumeixin el paper de lideratge en el camp de la transformació permanent de la professió que els hi correspon.

9) Què siguem capaços d’esborrar d’una vegada per totes aquelles practiques professionals que malmeten la pròpia professió i augmenten el seu desprestigi permanent.

10) Què el 2010 sigui l’any de la bona comunicació, de la bona informació i del final del túnel.

Un carreró sense sortida

La reivindicació de l’activista saharaui Aminetu Haidar s’està convertint en un carreró sense sortida, per ella i la seva vida, per a les autoritats espanyoles i per al govern marroquí, encara que aquests darreres passin olímpicament de la història i fins tot, pel Front Polisari. Però, independentment de la licita batalla d’Aminetu i del trist final que es comença a entreveure, al darrera crec que val la pena plantejar com han reaccionat els mitjans de comunicació davant l’actitud inalterable d’aquesta dona.

Des d’un bon començament la majoria de mitjans s’han fet ressò de la vaga de fam d’Aminatou Haidar, i sempre he pensat que els mitjans són un gran punt de suport per a totes aquelles reivindicacions polítiques o socials, que si no fos per la pròpia difusió dels mitjans de comunicació, passarien desapercebudes per a la majoria de la població. I al cap i a la fi, és aquesta difusió la que acaba activant governs, partits, polítics i a la pròpia societat.

Ara bé, quan allò que està en joc és la vida d’una persona, encara que sigui per pròpia voluntat, els mitjans de comunicació s’han de replantejar el seu paper, perquè seguir donant cobertura a aquesta història és, d’alguna manera, incentivar a Aminetu per tal que segueixi amb la seva reivindicació fins al final, fins a la mort, perquè una de les seves finalitats és mantenir viu l’altaveu de les seves demandes, encara que aquest altaveu es fixi més en el seu estat de salut que en la reivindicació que el genera.

Sovint, els mitjans haurien de reflexionar sobre el seu veritable paper i on es fixa el límit d’aquest paper, perquè si no hi ha el risc de la frivolització i, en aquest cas, del sang i fetge. Potser encara hi són a temps.

Podrien però,....., no ho varen fer

Sensacional és el mot més escaient per a la campanya que ha posat en marxa Greenpeace a l’aeroport de Copenhaguen, amb motiu de la propera cimera del canvi climàtic. Un missatge directe a la consciència dels principals líders polítics i, probablement, un avenç del veritable resultat de la trobada.