Glaçats

El meu particular resum de l'any: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/29/glacats/539153.html

L'adéu als mitjans locals

Miro amb preocupació el mapa de mitjans de comunicació que estan en perill o que ja han tancat i que ha impulsat la periodista Txell Costa. En la majoria de casos es tracta de mitjans d'informació local que van desapareixent o que experimenten àmplies retallades fruit de la manca de finançament per part d'aquells organismes públics que fins ara els donaven suport o els gestionaven directament. I em sembla, sense ser pessimista, que les taques de color vermell i groc, que indiquen els mitjans tancats i els que estan en situació crítica, aviat necessitaran més espai.

L'error de les administracions locals ha estat voler absorbir, per un estrany afany de control o fins i tot de servei, aquells mitjans que van néixer amb l'inici de la democràcia, o en alguns casos, en els darrers anys del franquisme, i que eren fruit d'iniciatives de la mateixa societat que requeria espais d'informació de proximitat, de trobada i de debat i que majoritàriament es fonamentaven en les aportacions desinteressades dels seus integrants. Aquell esperit de participació social fa temps que es va perdre i la tendència ha estat la d'anar cap a la professionalització o semiprofessionalització d'aquells mitjans, alguns dels quals amb un creixement d'estructures que ja s'intuïa impossible d'assumir, i amb models que es volien assemblar als mitjans privats i més generalistes, deixant enrere l'objectiu per al qual foren creats i que no era altre que el de canalitzar i fer-se ressò de l'activitat i del dinamisme local i social.

Em sap greu perquè moltes d'aquelles experiències que avui ja no hi són o que són a punt de deixar de ser-hi, van ser una magnífica escola per a molts periodistes i, sobretot, un extraordinari canal de cohesió social. Potser el temps tornarà a posar a lloc la comunicació local, recuperant aquells valors com a mitjà d'expressió de les diferents sensibilitats i iniciatives dels nostres municipis, sense voler aspirar a ser el que no és.http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/22/ladeu-als-mitjans-locals/537880.html

UdG, 20 anys

La celebració del vintè aniversari de la Universitat de Girona no és només una bona notícia per tot el que representa en l'àmbit de la transmissió de coneixement, sinó també perquè Girona estaria molt lluny de la seva realitat actual sense aquesta universitat. La gran transformació de la ciutat es deu també, en gran part, a la mateixa universitat i, sobretot, des d'un punt de vista de dinamisme i vitalitat. El ventall d'aportacions de la UdG a Girona i de Girona a la UdG abasta camps tan diversos com l'economia, el comerç, la cultura, l'urbanisme, les relacions internacionals i el creixement de la mateixa ciutat, i avui, la capital gironina ja no seria viable sense la universitat.

És cert que aquest aniversari no arriba en el millor moment de la Universitat, fruit d'una estructura feixuga i poc eficient i de pocs diners per mantenir-la, però la seva vessant de promoure talent i força a Girona segueix intacta. En els propers anys la UdG té el repte de millorar el seu model de gestió per seguir essent un referent i un pol d'atracció que dóna vida a la ciutat i Girona té el deure de seguir avançant de la mà del talent i del coneixement que aporta la universitat i, en aquest sentit, eines com el Parc Científic han de ser un dels instruments d'aquest desenvolupament.

Aquest aniversari permet avui adonar-nos de la decisió més encertada dels darrers anys a la ciutat, tenir una universitat o no tenir-ne és la distància que hi ha entre tenir futur o no tenir model per afrontar-lo i avui Girona, per sort, té en la seva universitat un motor d'esperança que ha de seguir greixant per no perdre el ritme. Els 20 anys de la UdG són només una primera etapa que ha representat molt per a Girona, però que pot representar molt més, i és aquí on rau la gran joia d'aquest aniversari. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/15/udg-20-anys/536275.html

Presentació del llibre "Crisis que matan, crisis que engordan"

Us convido a la presentació del meu segon llibre Crisis que matan, crisis que engordan, dedicat a com gestionar la comunicació d'una crisi. La presentació anirà a càrrec d'Arseni Gibert, president de l'Autoritat Catalana de la Competència i, parlarem, a més del llibre, sobre si ens han explicat bé aquesta crisi actual o no. L'acte l'organitza la Llibreria la Pilona i el farem el proper divendres, 16 de desembre, a les 8 del vespre a la sala petita del Centre Cultural de Malgrat. Us hi espero!

La dura realitat

Poques vegades els mitjans es fan ressò de la realitat econòmica del país més enllà de les macroxifres, i encara que sigui en un breu arraconat, aquesta comença a aflorar. http://www.lavanguardia.com/economia/20111208/54239955588/100-000-autonomos-catalanes-cerrado-falta-liquidez.html

http://www.lavanguardia.com/economia/20111208/54239955588/100-000-autonomos-catalanes-cerrado-falta-liquidez.html

Problemes de segona

Es nota que en el cap dels mandataris internacionals només hi té cabuda una única preocupació, perquè probablement les seves capacitats són limitades i els resulta massa feixuc haver de resoldre diferents problemes alhora. Una prova d'aquesta limitació l'hem vist aquests darrers dies a la cimera de Durban (Sud-àfrica) sobre el clima i el canvi climàtic, on no s'ha deixat veure cap dels principals líders mundials i on no hi ha manera que els països representats arribin a un acord, encara que sigui de mínims, i només per fer veure que això del clima i del compromís amb el medi ambient els importa una miqueta.

Està clar que a les agendes internacionals la crisi ha desplaçat totes les altres qüestions i al mateix temps aquesta es converteix en la gran excusa per fer de tots aquells temes que requereixen un mínim esforç compromisos de segona o problemes que poden esperar. És igual que les emissions de CO2 hagin crescut un 49 per cent en les dues darreres dècades, o que a la banya d'Àfrica s'hagi arribat a una situació límit pel que fa a la fam, o que a l'Orient Mitjà segueixen sense resoldre's la majoria dels conflictes oberts. Ara tot queda reduït a les trobades entre Merkel i Sarkozy, al problema de l'euro i al deute dels estats, és a dir, a una crisi que no han sabut resoldre ni afrontar cap dels que havien de fer-ho.

No cal aprofundir massa en el llistat de temes pendents per adonar-nos que a hores d'ara no hi ha ningú que estiri del carro i menys, si d'allò que es tracta, és d'estirar de molts carros alhora. I no cal anar massa lluny per trobar exemples; a l'Estat espanyol tenim un guanyador de les eleccions que s'amaga des del 20 de novembre, que manté el silenci com a resposta als grans problemes del país i que, com es diu habitualment, "no sabe, no contesta". Puja el CO2 i baixa el nivell polític, i a nosaltres ens toca anar engrandint la bossa de la paciència.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/08/compromis-segona/534724.html

Corralito encobert

Els efectes col·laterals d'aquesta crisi de mil cares semblen no tenir final. Ara ens assabentem que una nova normativa, treta a corre-cuita de la màniga, impedeix als estalviadors vendre participacions de bancs i empreses, com a mínim fins al gener del 2012 o, potser, fins més endavant, i que quan aquestes es puguin vendre, el seu valor, que fins ara era segur i estable, amb un interès fix, ja no serà així. És a dir, que aquells que havien preservat el seu estalvi en valors segurs i fiables, sense especular ni arriscar, ara no el tenen garantit. I com passa sovint des de l'esclat de la situació, aquesta és una informació que s'amaga o que es diu amb la boca petita, per no crear el pànic entre els petits inversors, però la realitat és que el neguit creix i que veient altres experiències anteriors, això ja s'assembla molt a aquell "corralito" argentí.


Sobta que en aquests prop de tres anys que portem de misèries econòmiques ningú digui les coses pel seu nom, i que la informació ens arribi amb comptagotes, fent més difícil que puguem entendre l'abast i les dimensions reals d'aquesta crisi, i la seqüència dels fets encara ho complica més. Primer, vàrem assenyalar com a culpables els promotors i constructors que amb un afany desmesurat de benefici varen fer esclatar la bombolla immobiliària; després, es va haver de salvar els bancs, com a pobres innocents damnificats per aquella festa de la totxana, i ara, són els estats els que paguen les conseqüències de tot plegat, però tothom s'oblida que qui realment les pateix són els ciutadans. I són aquests els qui de veritat acaben pagant la cobdícia dels primers, les salvatjades dels segons i la ceguesa dels tercers.

I per si no en teníem prou ara ens arriba la notícia que aquells que varen ser prudents i varen preservar els seus estalvis, ara tampoc no els poden utilitzar. Doncs ja em perdonaran, però això pinta malament.





http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/01/corralito-encobert/533137.html

Presentació de Crisis que matan, crisis que engordan

El proper 17 de desembre presentarem el meu nou llibre "Crisis que matan, crisis que engordan", un manual per aprendre a gestionar la comunicació d'una crisi. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca de Malgrat, a les sis de la tarda. Ja us aniré informant dels detalls

Monedes

Des de fa mesos, i donada la situació actual, des de diferents sectors es va repetint l'amenaça d'una probable sortida de l'euro, especialment per a aquells països que tenen el deute a uns nivells molt per damunt de les seves capacitats reals de poder tornar-lo, i això fa créixer els defensors d'una Europa de dues velocitats, que traduït vol dir, una Europa amb un euro fort i una Europa amb un euro feble, combinat amb la recuperació d'algunes antigues monedes nacionals.

I és curiós veure que mentre aquest debat va en augment, com un mecanisme de pressió per als dirigents dels països afectats, en algunes ciutats neixen, sense cap daltabaix, experiències que aposten per la implantació de monedes locals com a mecanisme per estimular el consum i permetre que la riquesa generada no surti d'aquests espais. Així, dins d'aquesta Europa que veu com l'euro trontolla, han quallat experiències com la de la lliura de Brixton, a Anglaterra, o el Sol de Touluuse, a França. I si a això hi afegim les múltiples iniciatives que s'estan desenvolupant arreu del món per generar monedes digitals i sistemes de pagament via mòbil, potser ens adonarem que el debat sobre l'euro ha d'ampliar horitzons i que gràcies a les noves tecnologies és viable implantar moltes petites economies més enllà de si el país forma part d'una moneda superior o no, impulsant alhora el comerç i l'intercanvi econòmic local.

Fins i tot, i tal com es va poder sentir al darrer Update de Barcelona, que promou Infonomia, algunes cadenes comercials com la xarxa de cafeteries Starbucks, ja han desenvolupat aplicacions pròpies de pagament. Vist així, jo no descartaria un escenari en el qual sota el paraigües de l'euro per a les grans transaccions, la vida local estigui farcida de mil monedes com en aquells temps en els quals cada ciutat rellevant emetia la seva pròpia moneda. Com a mínim així, la riquesa propera es quedaria a casa.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/24/monedes/531503.html

Informació selectiva

Surto moix del darrer Update que se celebra a Barcelona i que promou Infonomia, i no perquè, com sempre, la informació no hagi estat interessant i innovadora, que ho ha estat, sinó perquè, pel que sembla, creix la tendència a filtrar la informació a la xarxa per part dels grans gestors de la mateixa.  Així, sorprenen iniciatives com les de Google, de personalitzar, a criteri propi, la informació que sol·licita l’usuari, en funció de paràmetres com la ubicació, el tipus de demandes que fa habitualment, el navegador que s’utilitza i els gustos que algú entén que més et poden interessar. I això mateix ho aplica ja Facebook, Microsoft, Amazón o Apple, segons explica Eli Pariser en el seu llibre The Fulter Bubble, fins el punt que tu ja no obtens allò que volies navegant per les xarxes, sinó que algú altra et dona allò que pensa que et pot ser més interessant, rebaixant així la filosofía d’una xarxa que es plantejava com un món lliure, on cadascú tenia accés a allò que realment buscava, sense filtres ni intervencions alienes. Al final, es compliran aquelles prediccions més temudes de la ciència ficció, d’una banda, amb una informació precuinada per algú i d’altra, amb un control cada vegada major dels nostres moviments. Pobre Orwell si ho veies

M'imagino

De fet, no m’imagino els milers d’indignats del 15-M i, encara més, els centenars de milers de simpatitzants d’aquest moviment, ni tampoc m’imagino el meu entorn, votant diumenge el PP, però si m’imagino la victòria dels populars. Alhora de protestar, l’esquerra sempre se sent més còmode amb un govern de dretes que no amb algú afí a la seva ideologia, perquè això li permet sortir al carrer sense lligams i sense el càrrec de consciència de saber que també ha de lluitar contra algú que comparteix ideals. I probablement, això és el que passarà a partir de diumenge i abans dels primers cent dies de govern de Mariano Rajoy, la gent tornarà a sortir al carrer davant una situació cada vegada més angoixant, que ja es veu a venir, que empitjorarà notablement després de la treva electoral.


Al Govern de Rajoy li espera un veritable terratrèmol financer i la pressió d’uns mercats que ja no tenen prou amb asfixiar el deute, sinó que ara volen carn de polític i de govern. No seria d’estranyar que a Portugal i a Espanya també veiéssim caure, abans del que ens imaginem, els nous governs per aquesta tendència antidemocràtica de substituir-los per tecnòcrates, que segueixin al peu de la lletra les exigències dels mercats.

La crisi ja no només és econòmica, sinó també política i en aquest àmbit la llista de víctimes pot ser molt ample. I més tenint en compte la manca de valentia que tant s’ha trobat a faltar en aquesta campanya, abans i després, per dir les coses realment com són i per anunciar decisions que han d’anar més enllà d’unes retallades socials i, que sobretot, haurien d’afectar al món financer, inclosos els bancs. El marge per seguint-nos fent por amb la possibilitat de sortir de l’Euro i d’un ensorrament dels bancs, aviat deixarà de fer efecte en aquells que ja ho han perdut tot o estant a punt de perdre-ho i, aleshores, potser, veurem altres camins i posarem sobre la taula paraules que ara sembla que costin de dir: nacionalitzacions, supressió d’administracions, prohibicions de certes pràctiques financeres, persecució del frau fiscal....De coses per fer hi ha moltes, però es més fàcil fer feliços els mercats amb retallades absurdes.

La única avantatja d’aquestes eleccions és que quan més aviat el PP entri al govern, potser, més aviat sortirà.

Deslleialtat

Posar preu a la deslleialtat institucional permet veure la seva dimensió. Nova columna al Diari de Girona

Oportunitats

Amb la marxa enrere de Ryanair també s'obre noves oportunitats. Nova columna al Diari de Girona

Allò que no veuen les enquestes

De nou ens bombardejaran amb un allau d’enquestes a l’entorn dels possibles resultats de les eleccions municipals i, especialment, a les grans ciutats. Però, cap d’aquestes enquestes te en compte la realitat de la política local al nostre país, i és el fet que a l’endemà de les eleccions caldran pactes per governar i, aquests pactes no sempre donen la raó a les enquestes. Avui, el resultat electoral te poc a veure amb el govern que s’acaba formant, perquè ni tant sols la victòria és garantia de govern. Només cal fer una ullada a la majoria de pobles i ciutats, on els pactes han establert lògiques que estan molt lluny de la lògica electoral, possibilitant acords bipartits, tripartits, quadripartits i de tants partits com l’aritmètica ha permès, deixant sovint a la cuneta a aquell que havia obtingut més vots que els altres.

Les diferents formacions polítiques encara s’aferren a les enquestes com a eina per visualitzar el seu futur i no tenen en compte les possibilitats de sumar que s’obren per a la resta de formacions, encara que ni tant sols siguin la segona força política. L’actual llei electoral permet burlar la decisió dels ciutadans i fins i tot donar l’alcaldia a la candidatura menys votada. Una realitat cada vegada més estesa, fruit de la progressiva desaparició de majories absolutes, com a resultat de la segmentació del vot.

Aleshores, de poc serveixen les enquestes quan el que compte és l’endemà.

No s'hi val

Aquesta setmana dedico la columna del Diari de Girona a una reflexió sobre com, de vegades, les retallades pressupostaries, segueixen criteris que no tenen en compte les necessitats i a la realitat dels ciutadans

Excessos

La capacitat de convocatòria d’alguns mitjans i els excessos de poder sobre els pobles, han despertat la ciutadania, i això que la capacitat de resistència d'un poble és proporcional a l'abús que es pot fer del mateix.. Nova columna d’opinió al Diari de Girona

El globus Assange

Estic convençut que la figura de Julian Assange, el fundador de Wikileaks és un globus que és desinfla. I ho dic per dues raons fonamentals. La primera, és que superat el cop d’efecte inicial d’ensenyar les vergonyes de gran part del poder mundial, aquest té una capacitat sorprenent per ni tant sols posar-se vermell, amb la qual cosa resulta extremadament difícil mantenir el nivell. I ho veiem, en que ara l’estratègia d’Assange, ja no rau en difondre nous i escandalosos continguts sobre les males practiques governamentals, ara simplement, és limita a amenaçar amb l’aparició de noves informacions, i dia que passa, fa un nou anunci sobre les mateixes, sense que de moment, es facin públiques. Una manera de vendre el producte abans d’ensenyar-lo i de mantenir l’expectació, però que pot durar el que pot durar.

La segona, és l’afany de protagonisme, que ja s’ha traduït en unes memòries, i que molt aviat veurem en pel•lícula. I no seria d’estranyar que el següent pas fossin una corrua d’aparicions per canals de televisió d’aquells que viuen del personatge i no dels continguts. I és precisament aquesta, el fet d’haver passat de la informació a la persona, allò que em fa pensar que estem a l’avant-sala de la seva pròpia decadència.

Assange ha remogut la consciència del periodisme mundial però ha anat massa ràpid en la seva projecció personal, i una cosa és menja l’altra. Vivim en un món on l’actualitat dura segons; l’exemple més recent el tenim en com hem passat la pàgina de Tunísia per centrar-nos en Egipte i, probablement, també passarem la pàgina d’Assange per sentir-nos atrets per noves i sorprenents informacions. I malgrat que ell intenti convertir-se en una icona, el més probable és que només sigui una moda, passatgera, com tants altres. Una llàstima.

L'anunci

S'acosten les eleccions municipals i l'apatia generalitzada és tradueix en una manca de vocacions per implicar-se en els nous ajuntaments. Algú però, va més enllà i converteix el fet en una selecció de personal. Ho analitzo a la meva columna d'avui al Diari de Girona

Revolucions virtuals

Que el mon s’escalfa és una evidencia. La ciutadania comença a estar farta d’abusos, prohibicions, repressions, corrupteles, decisions impopulars,..., i ho demostra manifestant-se al carrer, cridant, reclamant, reivindicant, denunciant i actuant contra aquells que fins ara és mantenien impunes amb el seu poder. Però si ens hi fixem, aquesta nova forma de revolució social que hem vist a Tunísia, a Algèria, a Egipte, a França, al Marroc,...té un denominador comú. Davant els intents de controlar la informació, de retallar-la, de prohibir-la, els ciutadans utilitzen internet, les xarxes socials, els mòbils, per lluitar contra allò que consideren injust, per comunicar-se entre ells, per convocar-se, per passar-se informació i ni tant sols els mitjans de comunicació formen ja part d’aquest circuit. Estem davant una nova forma de revolució, la revolució 2.0.

Els governs responen amb noves prohibicions, silenciant els mitjans de comunicació tradicionals, però no poden impedir aquests nous circuits informatius que es converteixen en una arma més potent que totes aquelles armes vinculades a la violència. Incomunicar un país ja no és possible, poden retallar els seus drets, però no impedir la comunicació entre la gent. I aquesta si que és una gran victòria social, que probablement generarà escenaris fins ara inimaginables per la societat actual. El poder te els seus límits i és mostra insegur i inoperant davant els nous canals de comunicació. La realitat que ens volen amagar pren sentit en la virtualitat, sense que sigui possible aturar-la.

La metxa encesa a Tunísia, Algèria o Egipte, difícilment té aturador, perquè els pobles estan descobrint el seu poder, el poder de la informació alternativa, una informació que adquireix molta més credibilitat que aquella a la que estaven acostumats, que els canals oficials que presentaven realitats molt allunyades de la pròpia realitat. Possiblement estem només al principi, d’una revolució major, la social i la de la comunicació.

Una llei que no entra

La Llei del Tabac desperta més debat després de la seva aplicació que abans de la seva aprovació. Alguna cosa deu haver estat mal feta perquè això sigui així. Aquest és el tema de la meva columna d’avui al Diari de Girona.

Audiència Pública

Girona va celebrar ahir una Audiència Pública, llargament reclamada, per donar explicacions a entitats i ciutadans sobre les obres del Tren d’Alta Velocitat a la ciutat, una eina de participació que comença a aflorar en algunes poblacions com a mecanisme de comunicació entre institucions i els seus administrats, però sens dubte una eina poc àgil i massa dispersa en el temps que no resolt una realitat de la societat actual, la necessitat evident de participar, amb implicació directa, dels camins i destins de les diferents administracions.

L’època actual, farcida de dificultats, requerirà mecanismes de participació i de consens útils, pràctics i àgils per tal de posar en comú reptes i temàtiques que l’administració per si sola ja no podrà resoldre sense una implicació directa de la ciutadania. Ja no és suficient amb esgotar els mecanismes administratius d’informació, i l’audiència pública n’és un, per implicar el ciutadà en processos de molta més complexitat. En aquest sentit, l’administració pública ha d’evolucionar cap a fórmules on es tingui present l’opinió pública i el coneixement de manera constant, on s’estableixin circuits permanents de comunicació en un doble sentit. Les persones han de tenir el coneixement d’allò que fa o vol fer l’administració i l’administració ha de saber que pensen i que volen els ciutadans, sense caure en el parany de l’assemblearisme fàcil, per tal d’assolir consensos amplis que permetin avançar, amb la participació de tots els agents implicats.

Ho veiem diàriament, s’aproven lleis, s’anuncien projectes o es prenen decisions que no compten amb la complicitat mínima dels pobles i ciutats, portant al fracàs un munt d’iniciatives que per poc conegudes i per poc consensuades perden tot el seu sentit. Cal doncs, una nova cultura de la participació i de la comunicació entre institucions i administrats, una cultura fluïda, transparent i constant que apropi polítics i ciutadans i, sobretot que permeti prendre decisions i avançar d’una vegada per totes.

A pocs mesos de les eleccions municipals, aquesta és una fórmula que cal introduir, cadascú dins les seves possibilitats, cada poble amb la seva idiosincràsia, però sens dubte l’impuls a consells municipals, taules de treball, consells assessors, reunions informatives, audiències publiques periòdiques, enquestes i altres, ajudaria i molt a l’entesa entre poders públics i societat, sense oblidar tots els mecanismes que brinden les xarxes socials com a eina de comunicació àgil i directa.

Maneres del segle XX

Escoltant les declaracions del secretari general de la UGT, Cándido Méndez i del seu homòleg a Comissions Obreres, Fernández Toxo, “no vamos a cambiar pensiones por neutrones”, referint-se a la negociació per l’allargament de la vida laboral fins els 67 anys i a la proposta de perllongar la vida útil de les centrals nuclears, he de confessar que se m’escapa el riure per sota el nas, i no per aquestes declaracions, sinó per les formes i l’estil al qual encara s’aferren uns sindicats que viuen en la cultura de la revolució industrial, i que no s’han adonat que el món ha canviat.

Al llarg de tota la crisi no hem sentit en cap moment aquests sindicats plantejar propostes , iniciatives o projectes que permetin millorar l’ocupació, incentivar el desenvolupament i afrontar un nou dinamisme econòmic, que res te a veure amb les fàbriques del segle XX. Els mateixos sindicats fa molt temps que varen deixar de dependre de les quotes dels seus afiliats per sobreviure gràcies als ajuts estatals, convertint-se en una mena de funcionaris públics de segona línia i aferrant-se a un paper de representació i de mitjancers d’una classe obrera que ja no existeix, com tampoc existeix ja una classe empresarial nítida; en tot cas hauríem de parlar de rics i pobres, d’empleats i d’inversors, o d’emprenedors i d’autònoms.

En qualsevol cas els sindicats espanyols no s’han adaptat, ni en formes, ni en maneres, ni en llenguatge, a una societat que viu en el més ample desconcert davant un futur econòmic incert i, segueixen entestats en erigir-se en defensors d’una classe que ha estat esborrada pel capitalisme més agressiu, a base d’anar a remolc d’allò que proposa el govern. Sense cap iniciativa ja poden presentar batalla davant les múltiples retallades que tard o d’hora s’aplicaran. El debat no rau en aquestes retallades sinó en com la societat s’adapta a uns temps on les relacions laborals i les empreses ja no tornaran a ser mai més les mateixes i on allò que destaca són els moviments socials per davant dels sindicals.

Un exercici de sensibilitat

Massa sovint, temes que afecten el patiment de les persones son tractats com un reclam per l’audiència per determinats mitjans de comunicació, a força d’incrementar el seu dramatisme fins a límits molt qüestionables però, de tant en tant, surten experiències què, gràcies a una sensibilitat exquisida aporten valor afegit i un nivell extraordinari d’optimisme. Aquest és el cas del documental de Vicens Tomàs, Viure el Càncer, al qual dedico la meva columna d’opinió d’avui al Diari de Girona

El volcà de Salt

Excel•lent l’article d’avui a La Vanguardia d’Antoni Puigverd sobre el conflicte que es viu a Salt. Te raó l’Antoni quan diu que el problema de Salt no és de Salt, sinó de país i d’Estat, perquè en temes d’immigració tothom s’ha rentat les mans i ha deixat als Ajuntaments sols davant una problemàtica que ells mai podran resoldre, ni per competències, ni per recursos, ni per abast. Però també te raó l’Antoni Puigverd quan afirma que a Salt s’està coent una bomba de rellotgeria que pot esdevenir un veritable castell de cartes per a molts altres pobles i ciutats de Catalunya i de l’Estat. Salt és avui un volcà que dona símptomes d’una erupció que pot anar molt més enllà del seu terme municipal.

Com altres poblacions catalanes, Salt ha assumit uns índexs d’immigració que van més enllà de qualsevol mida gestionable i, com altres poblacions catalanes, ha hagut de conviure amb aquest fenomen sense poder actuar per minimitzar-lo i integrar-lo, perquè no corresponia a l’Ajuntament donar una solució global al problema. Faria bé l’Alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, en deixar la bona voluntat de banda i donar un cop de puny sobre la taula per reclamar, d’una vegada per totes, que aquells a qui veritablement correspon la solució, assumeixin les seves responsabilitats. A Salt el que cal és una taula permanent amb presència de l’Estat, de la Generalitat i dels propis immigrants, amb capacitat per a decidir, per aplicar recursos i mesures que serveixen com a camí per a la resta de pobles i ciutats, modificant aquelles lleis que s’hagin de modificar, creant aquella reglamentació que sigui necessària i posant les inversions, les mesures i les accions que de veritat ajudin a trobar una solució, i no és tracta de donar beneficència, ni subvencions, perquè això no fa res més que dormir el problema però, mantenir-lo.

El problema de Salt és que a excepció de l’Ajuntament, que l’ha partit i l’ha viscut, la resta d’actors l’han deixat podrir, mirant-se’l des de la barrera i confiant que les voluntats i la bona fe farien la feina de manera miraculosa. El problema de Salt no és només d’urbanisme, de seguretat, de concentració, de marginalitat, de civisme, el problema de Salt és diu immigració descontrolada i la solució passa per un pla integral que retorni la normalitat, un pla fet per aquells que de veritat el poden fer.

El llenguatge dels signes

Primer va ser el PP des de les profunditats de la seva caverna, a través de José Maria Aznar, anunciant que el seu partit, en cas de governar, escapçarà l’actual sistema autonòmic , “Esta configuración del Estado, con tal grado de debilidad, tiene que ser reformada en gasto y en ordenación, porque España no da para tener 17 organismos, 17 administraciones que hacen las mismas cosas. No podemos sostener este Estado tal y como está configurado. España es un Estado políticamente no viable y financieramente, inviable. Alguien tiene que ponerle el cascabel al gato del sistema y va a ser el PP”. Després s’hi va afegir el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, mitjançant una entrevista al Financial Times, on deia què “Les autonomies han de complir les seves obligacions, perquè, si no, el govern actuarà”. I entremig el president de la Generalitat, Artur Mas i Duran Lleida treien pit i afirmant que a Catalunya ni tocar-la

Estem acostumats a viure en un marc polític on els signes prenen més relleu que la veritat i massa sovint, partits i polítics ens inunden amb declaracions que no tenen altra objectiu què despertat reaccions per tenir entretinguts el personal, encara que després es faci marxa enrere o no recordin allò que han dit. Vivim instal·lats en el llenguatge dels signes on tothom té la seva quota de protagonisme, on tothom sap nedar i guardar la roba provocant, això sí, una immensa incredibilitat en les masses socials. I tant s’abusa d’aquest estil que al final ningú sap que creure o creiem que tot era fals, perquè la tendència generalitzada és la d’estirar permanentment la corda per mantenir-nos en tensió, buscant conflictes a tort i a dret i fent-nos creure que l’ambient torna a estar escalfat.

Aquest abús de determinades tècniques i llenguatges ens recorda una vegada més que estem a les portes d’uns nous comicis electorals, les municipals, i que passades aquestes ens tornaran a cridar l’atenció davant la proximitat de noves eleccions amb més manifestacions, comentaris, declaracions i contradeclaracions, i així ens distraiem de la situació real.

Una nova forma de colonització

De mica en mica, a poc a poc, però la nostra economia cada vegada més depèn dels països asiàtics. Nova columna al Diari de Girona   

Pobre Hereu

L’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, té al davant una impressionant cursa d’obstacles fins a les eleccions municipals del maig del 2011. D’una banda, les enquestes no li són gens favorables i, d’altra, el seu propi partit alimenta permanentment el dubte sobre la continuïtat d’Hereu com a candidat, insinuant contínuament possibles noms com alternativa (primer Mascarell i ara Montserrat Tura) i vinculant aquests noms a presumptes enquestes que situen aquests altres candidats en millor posició que el propi alcalde.

Un candidat és pot enfrontar a determinades percepcions ciutadanes i fins i tot superar-les, però en cap cas pot lluitar contra l’oposició encoberta del seu mateix partit, perquè això seria tant com voler fer de davanter en un equip que no et passa la pilota. Tot just acabada la nit electoral de les passades eleccions al Parlament de Catalunya totes les mirades es van dirigir cap Hereu com la següent víctima de la davallada socialista perquè ja hi ha massa gent que ha assumit i paït una derrota anticipada de l’actual Alcalde.

El PSC no s’ha tret de sobre la inèrcia que el va dur a estavellar-se en les passades eleccions i segueix projectant una imatge de derrota davant les municipals a Barcelona com la que projectava des del Palau de la Generalitat, i així, només deixa a Hereu l’herència dels mals auguris pel proper mes de maig. I en situacions com aquestes més val tirar la tovallola abans de trobar-te sol davant un adversari que té engrassada la maquinaria i desprèn optimisme per tots els costats.

Jordi Hereu no ho te gens fàcil per superar aquesta situació, perquè ja no és tracta de convèncer els ciutadans de Barcelona sinó de convèncer els mateixos companys de partit, que des de fa massa temps ja miren cap a altres bandes. Pobre Hereu, potser no és conscient d’aquesta realitat.

Llenguatge escombraria

Agafo el fil d’un interesantíssim article publicat ahir diumenge a El País i titulat “el lenguaje de la basura”, una reflexió sobre la creixent degradació del llenguatge en els mitjans de comunicació, en la política, en les relacions socials i sobre la creixent aparició d’insults com a vehicle normalitzat de la difusió de continguts, fet que coincideix en el temps amb l’atemptat contra la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, tirotejada mentre feia un míting dissabte passat a Tucson (Arizona). Giffords havia estat objecte de les crítiques i dels atacs del moviment ultraconservador del Tea Party

El llenguatge és i ha estat un símptoma de la qualitat de la informació, de la comunicació en general, però quan aquest llenguatge és degrada és degraden també les relacions socials, fent de l’insult una eina normalitzada i fins i tot quotidiana. Ho veiem diàriament en determinats programes de televisió, en declaracions de determinats polítics i en manifestacions ciutadanes sense adonar-nos de les conseqüències que això comporta per a l’educació de les noves generacions, però també, per a les relacions entre persones.

El llenguatge agressiu, pujat de to i farcit d’insults s’ha apropiat de l’estil de comunicació d’alguns mitjans i d’alguns personatges com a canal per atreure públic, per aconseguir atenció i en alguns casos sembla que sense la degradació del llenguatge ja no sigui possible captar l’audiència, aconseguir vots o destacar per damunt els altres, sense mesurar en cap cas les repercussions que això implica per a la població fàcilment influenciable per aquest estil de relació.

Intoxicar, acusar, insultar és avui més fàcil que mai gràcies a aquest estadi de normalitat que estant prenent determinades formes d’expressió i gràcies també als mitjans de comunicació que s’apunten a la moda de rebaixar el llenguatge sense tenir en compte les conseqüències. Però compte, que tant mal fa el que utilitza aquest estil com aquell que el repeteix com un autòmat pensant-se que reprodueix una gracieta o que així també treu profit de l’atenció generada. I el problema és va estenent sense que de moment tingui aturador.

Potser

Les notes d'una canço i una altra filosofia, suficients per començar l'any d'una altra manera. La meva nova columna al Diari de Girona

Una sola veu

Aplaudeixo la decisió ferma del govern d’Artur Mas de gestionar la comunicació de la Generalitat de Catalunya amb una sola veu, la de Francesc Homs com a portaveu i la de Jordi Cuminal com a director general de Comunicació. Artur Mas fa temps que és va adonar que el gran error del tripartit no va ser la tasca de govern, sinó la seva difusió mitjançant departaments estancs i en tantes veus i tants missatges com conselleries hi havia i com partits estaven representats. El resultat, un nyap comunicatiu difícil de gestionar, que constantment generava missatges i percepcions contradictòries i molt poca efectivitat i que deixava molt poc marge a l'anterior responsable de comunicació, Aurora Masip, malgrat els seus intents de posar disciplina allà on hi havia caos.

Explicar les decisions i la tasca del Govern amb un únic criteri i amb una sola veu és fonamental per fer arribar als ciutadans aquesta tasca i el perquè de la mateixa, perquè al cap i a la fi un Govern ha d’actuar sota paràmetres i criteris d’unitat, sinó deixa de ser un Govern per convertir-se en una olla de grills, de la qual ja hem vist els resultats. Ara només cal esperar que aquesta gestió de la comunicació sigui transparent, entenedora i efectiva i permeti als catalans avaluar, en funció de missatges i continguts reals, el resultat de la seva tasca.

Judicialitzar la política

Començo l’any llegint la noticia sobre la investigació de presumptes irregularitats en pagaments de l’Ajuntament de Roses per part de la Fiscalia. En realitat no és una notícia nova, Roses fa massa temps que ha judicialitzat la política municipal, i el mateix passa a molts altres municipis del país que, sense adonar-se, han obert una profunda escletxa generant el dubte constant sobre l’honestedat dels gestors municipals, siguin del partit que siguin. De la crítica a les capacitats de gestió, de les diferencies lògiques de criteri, s’ha passat a la denúncia com a eina política, com a instrument per al desgast de governs, alcaldes o regidors. Un recurs fàcil que no fa res més que allunyar la confiança ciutadana i, allà on s’instal•la és converteix en un hàbit per atiar l’enfrontament constant entre govern i oposició, entre oposició i govern.

Ja sabem que son temps difícils per a la gestió local, per aportar solucions i idees a problemàtiques complexes que sovint s’escapen de les capacitats i de les possibilitats dels propis ajuntaments, però aquesta situació no es resoldrà amb una desfilada constant de càrrecs locals a les portes dels jutjats, de vegades per absolutes vaguetats que deixen en mans de la justícia interpretacions més primes que un fil de pescar,però que generen en el ciutadà la percepció d’un dubte permanent sobre el bon fer o la màniga ampla dels seus càrrecs electes, instal•lant el concepte corrupció allà on hi hagi una cadira pública per ocupar.

Conec masses alcaldes, alcaldesses, regidors o regidores, de governs i oposició, que passen més temps a les portes dels jutjats que als seus despatxos, que passen més estona consultant advocats que prenen decisions en benefici dels pobles als quals representen. La judicialització de la política no acabarà amb la veritable corrupció, però si pot acabar amb la confiança del ciutadà i, sobretot, pot esdevenir una càrrega massa feixuga per aquells o aquelles que volen optar a defensar un projecte polític local, i a sobre, està demostrat que no fa guanyar o perdre eleccions.