Glaçats

El meu particular resum de l'any: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/29/glacats/539153.html

L'adéu als mitjans locals

Miro amb preocupació el mapa de mitjans de comunicació que estan en perill o que ja han tancat i que ha impulsat la periodista Txell Costa. En la majoria de casos es tracta de mitjans d'informació local que van desapareixent o que experimenten àmplies retallades fruit de la manca de finançament per part d'aquells organismes públics que fins ara els donaven suport o els gestionaven directament. I em sembla, sense ser pessimista, que les taques de color vermell i groc, que indiquen els mitjans tancats i els que estan en situació crítica, aviat necessitaran més espai.

L'error de les administracions locals ha estat voler absorbir, per un estrany afany de control o fins i tot de servei, aquells mitjans que van néixer amb l'inici de la democràcia, o en alguns casos, en els darrers anys del franquisme, i que eren fruit d'iniciatives de la mateixa societat que requeria espais d'informació de proximitat, de trobada i de debat i que majoritàriament es fonamentaven en les aportacions desinteressades dels seus integrants. Aquell esperit de participació social fa temps que es va perdre i la tendència ha estat la d'anar cap a la professionalització o semiprofessionalització d'aquells mitjans, alguns dels quals amb un creixement d'estructures que ja s'intuïa impossible d'assumir, i amb models que es volien assemblar als mitjans privats i més generalistes, deixant enrere l'objectiu per al qual foren creats i que no era altre que el de canalitzar i fer-se ressò de l'activitat i del dinamisme local i social.

Em sap greu perquè moltes d'aquelles experiències que avui ja no hi són o que són a punt de deixar de ser-hi, van ser una magnífica escola per a molts periodistes i, sobretot, un extraordinari canal de cohesió social. Potser el temps tornarà a posar a lloc la comunicació local, recuperant aquells valors com a mitjà d'expressió de les diferents sensibilitats i iniciatives dels nostres municipis, sense voler aspirar a ser el que no és.http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/22/ladeu-als-mitjans-locals/537880.html

UdG, 20 anys

La celebració del vintè aniversari de la Universitat de Girona no és només una bona notícia per tot el que representa en l'àmbit de la transmissió de coneixement, sinó també perquè Girona estaria molt lluny de la seva realitat actual sense aquesta universitat. La gran transformació de la ciutat es deu també, en gran part, a la mateixa universitat i, sobretot, des d'un punt de vista de dinamisme i vitalitat. El ventall d'aportacions de la UdG a Girona i de Girona a la UdG abasta camps tan diversos com l'economia, el comerç, la cultura, l'urbanisme, les relacions internacionals i el creixement de la mateixa ciutat, i avui, la capital gironina ja no seria viable sense la universitat.

És cert que aquest aniversari no arriba en el millor moment de la Universitat, fruit d'una estructura feixuga i poc eficient i de pocs diners per mantenir-la, però la seva vessant de promoure talent i força a Girona segueix intacta. En els propers anys la UdG té el repte de millorar el seu model de gestió per seguir essent un referent i un pol d'atracció que dóna vida a la ciutat i Girona té el deure de seguir avançant de la mà del talent i del coneixement que aporta la universitat i, en aquest sentit, eines com el Parc Científic han de ser un dels instruments d'aquest desenvolupament.

Aquest aniversari permet avui adonar-nos de la decisió més encertada dels darrers anys a la ciutat, tenir una universitat o no tenir-ne és la distància que hi ha entre tenir futur o no tenir model per afrontar-lo i avui Girona, per sort, té en la seva universitat un motor d'esperança que ha de seguir greixant per no perdre el ritme. Els 20 anys de la UdG són només una primera etapa que ha representat molt per a Girona, però que pot representar molt més, i és aquí on rau la gran joia d'aquest aniversari. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/15/udg-20-anys/536275.html

Presentació del llibre "Crisis que matan, crisis que engordan"

Us convido a la presentació del meu segon llibre Crisis que matan, crisis que engordan, dedicat a com gestionar la comunicació d'una crisi. La presentació anirà a càrrec d'Arseni Gibert, president de l'Autoritat Catalana de la Competència i, parlarem, a més del llibre, sobre si ens han explicat bé aquesta crisi actual o no. L'acte l'organitza la Llibreria la Pilona i el farem el proper divendres, 16 de desembre, a les 8 del vespre a la sala petita del Centre Cultural de Malgrat. Us hi espero!

La dura realitat

Poques vegades els mitjans es fan ressò de la realitat econòmica del país més enllà de les macroxifres, i encara que sigui en un breu arraconat, aquesta comença a aflorar. http://www.lavanguardia.com/economia/20111208/54239955588/100-000-autonomos-catalanes-cerrado-falta-liquidez.html

http://www.lavanguardia.com/economia/20111208/54239955588/100-000-autonomos-catalanes-cerrado-falta-liquidez.html

Problemes de segona

Es nota que en el cap dels mandataris internacionals només hi té cabuda una única preocupació, perquè probablement les seves capacitats són limitades i els resulta massa feixuc haver de resoldre diferents problemes alhora. Una prova d'aquesta limitació l'hem vist aquests darrers dies a la cimera de Durban (Sud-àfrica) sobre el clima i el canvi climàtic, on no s'ha deixat veure cap dels principals líders mundials i on no hi ha manera que els països representats arribin a un acord, encara que sigui de mínims, i només per fer veure que això del clima i del compromís amb el medi ambient els importa una miqueta.

Està clar que a les agendes internacionals la crisi ha desplaçat totes les altres qüestions i al mateix temps aquesta es converteix en la gran excusa per fer de tots aquells temes que requereixen un mínim esforç compromisos de segona o problemes que poden esperar. És igual que les emissions de CO2 hagin crescut un 49 per cent en les dues darreres dècades, o que a la banya d'Àfrica s'hagi arribat a una situació límit pel que fa a la fam, o que a l'Orient Mitjà segueixen sense resoldre's la majoria dels conflictes oberts. Ara tot queda reduït a les trobades entre Merkel i Sarkozy, al problema de l'euro i al deute dels estats, és a dir, a una crisi que no han sabut resoldre ni afrontar cap dels que havien de fer-ho.

No cal aprofundir massa en el llistat de temes pendents per adonar-nos que a hores d'ara no hi ha ningú que estiri del carro i menys, si d'allò que es tracta, és d'estirar de molts carros alhora. I no cal anar massa lluny per trobar exemples; a l'Estat espanyol tenim un guanyador de les eleccions que s'amaga des del 20 de novembre, que manté el silenci com a resposta als grans problemes del país i que, com es diu habitualment, "no sabe, no contesta". Puja el CO2 i baixa el nivell polític, i a nosaltres ens toca anar engrandint la bossa de la paciència.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/08/compromis-segona/534724.html

Corralito encobert

Els efectes col·laterals d'aquesta crisi de mil cares semblen no tenir final. Ara ens assabentem que una nova normativa, treta a corre-cuita de la màniga, impedeix als estalviadors vendre participacions de bancs i empreses, com a mínim fins al gener del 2012 o, potser, fins més endavant, i que quan aquestes es puguin vendre, el seu valor, que fins ara era segur i estable, amb un interès fix, ja no serà així. És a dir, que aquells que havien preservat el seu estalvi en valors segurs i fiables, sense especular ni arriscar, ara no el tenen garantit. I com passa sovint des de l'esclat de la situació, aquesta és una informació que s'amaga o que es diu amb la boca petita, per no crear el pànic entre els petits inversors, però la realitat és que el neguit creix i que veient altres experiències anteriors, això ja s'assembla molt a aquell "corralito" argentí.


Sobta que en aquests prop de tres anys que portem de misèries econòmiques ningú digui les coses pel seu nom, i que la informació ens arribi amb comptagotes, fent més difícil que puguem entendre l'abast i les dimensions reals d'aquesta crisi, i la seqüència dels fets encara ho complica més. Primer, vàrem assenyalar com a culpables els promotors i constructors que amb un afany desmesurat de benefici varen fer esclatar la bombolla immobiliària; després, es va haver de salvar els bancs, com a pobres innocents damnificats per aquella festa de la totxana, i ara, són els estats els que paguen les conseqüències de tot plegat, però tothom s'oblida que qui realment les pateix són els ciutadans. I són aquests els qui de veritat acaben pagant la cobdícia dels primers, les salvatjades dels segons i la ceguesa dels tercers.

I per si no en teníem prou ara ens arriba la notícia que aquells que varen ser prudents i varen preservar els seus estalvis, ara tampoc no els poden utilitzar. Doncs ja em perdonaran, però això pinta malament.





http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/01/corralito-encobert/533137.html