Un exemple de periodisme participatiu

Acostar el periodisme a la participació i a la implicació ciutadana pot ser una ruta més per sortir d’aquesta crisi en la que viuen immersos la majoria de mitjans de comunicació, com ho és, i jo ho crec, recuperar el periodisme d’investigació o el periodisme de carrer. Tot allò que aporti valor afegit a una professió massa acomodada i massa estandaritzada, és de ben segur una porta que cal obrir.


Aquesta setmana hem vist dos exemples que il•lustren els esforços d’alguns mitjans per intentar sortir d’aquesta paràlisi mediàtica. Un, el llegeixo al web d’ESCACC i és sobre l’experiment del rotatiu britànic The Guardian, de demanar el suport dels ciutadans per treure l’entrellat dels 458.832 folis del sumari per les despeses excessives dels diputats britànics. La iniciativa va aplegar 26.230 periodistes “amateurs” i “voluntaris”. I el segon cas l’he vist al website de Comunicació 21, on s’explica que Associated Press aposta pel periodisme d’investigació creant quatre equips de professionals dedicats a aquestes tasques.

Segur que trobem molts exemples de bones practiques periodístiques i, de ben segur, no hi ha cap que per si sola actuí de revulsiu per retornar al periodisme i als mitjans el paper de referència que els hi correspon, però està bé que vagin sortint exemples de gent que arrisca amb iniciatives innovadores o amb antigues practiques avui gairebé oblidades.

Els mitjans catalans, ja siguin d’àmbit general, local o comarcal, haurien d’estar amatents a aquestes iniciatives o a d’altres que puguin sorgir; tot menys quedar-se de braços plegats a veure-les venir i a esperar que l’administració els hi segueixi cobrint els dèficits econòmics d’un model que ja no és vàlid.

paternalismes

Llegeixo en un anunci institucional “la Diputació presta serveis directes als municipis perquè el teu ajuntament pugui oferir-te el que necessites”. Aquest pot ser l’origen de tots els mals de la societat actual, una administració pública excessivament paternalista que crea dependència de tots els sectors que, sense adonar-se, dorm la iniciativa privada i aïlla els emprenedors.


Ho hem vist i ho veiem diàriament, el sector automobilístic necessita recuperar-se, l’administració ho resolt amb un pla d’ajuts directe a la compra de vehicles; els bancs fan figa fruit d’una mala gestió, cap problema, l’Estat ho resolt; el sector de la construcció és desinfla, l’administració proposa plans d’ajut a la compra d’habitatges, al lloguer i a la rehabilitació, i així fins abastar tota la societat. D’aquell antic eslògan, no problem, be happy!, ara en fem cultura i religió.

Hem passat de tenir una administració publica destinada a cobrir les mancances bàsiques en infraestructures i serveis comunitaris, a una administració que escampa el seu mantell protector a tots els racons de la societat, a totes les necessitats. Ja no és suficient amb gestionar els serveis generats, mantenir les infraestructures creades, ara cal, a més, subvencionar, protegir, vetllar i adormir una societat que es sent més còmoda amb la dependència que amb el risc de la llibertat.

Ens volen i potser volem que contínuament ens treguin les castanyes del foc, volem sentir-nos funcionaris d’una administració que no ens deixarà caure, que no vol que el nen es faci mal, sense adonar-nos que aquest camí té un final, que l’equilibri es pot trencar i que més dur serà descobrir la realitat, despertar del somni i tornar a començar, si és que som a temps de començar.