Serem dependents

Nova columna ahir al Diari de Girona:

Aquest mateix diari publicava dilluns passat que a les comarques gironines hi ha 46 persones dependents per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta xifra se situarà en un 54 per cent el 2020. Si a aquestes dades hi afegim el 20 per cent d'aturats, que també passen a ser dependents en el moment que cobren el subsidi i els milers de funcionaris que cobren el seu sou del mateix calaix públic, qui queda per pagar la factura? Els mileuristes? Els treballadors temporals? Els estudiants?...


No es tracta de xifres fredes, sinó de realitats que defineixen una societat amb problemes estructurals i profunds, amb un model caduc i viciat que no aporta solucions a un escenari desolador i mancat de perspectiva. Vivim de renda, d'una renda basada en el diner fàcil, en el consumisme i en la creença que encara tot és possible, mentre el rellotge de la decadència marca les hores a pas accelerat. Ens hem convertit en simples espectadors d'un fracàs anunciat.

Ni la crisi econòmica ni la crisi de model social sembla que vagin amb nosaltres; són com aquelles notícies tacades de sang que cada dia ens apropen els informatius, però que ens semblen llunyanes, tan llunyanes com l'exotisme dels indrets impronunciables on es produeixen. El nostre tren creua acceleradament paisatges que ja no ens commouen, que no ens diuen res, mentre el trajecte ens dur a una via morta, a terra de ningú.

Veient aquest panorama trobo a faltar encara més el pessimisme lúcid de Saramago, aquella veu critica que fins i tot era capaç de riure's de la catàstrofe més gran a la qual estem abocats, la pròpia mort. Potser Saramago diria que quan tots siguem dependents s'haurà acabat el problema o com veritablement va dir "crec que tots hem de repensar allò que estem fent".

La política catalana i el venedor de l'ONCE

Amb tots els respectes i sense què ningú s’ofengui i sense que tampoc sembli humor negre, ahir, passejant per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona em vaig adonar que davant per davant de la façana de l’Ajuntament i al costat de la porta del Palau de la Generalitat, hi havia un solitari i premonitori venedor de l’ONCE. Vaig pensar que els seus clients potencials no deuen ser els milers de turistes que diàriament creuen la plaça, sinó que el seu públic s’està a Palau o a l’Ajuntament.


És allò de les percepcions que t’arriben veient aquell venedor solitari. Malament anem si els principals centres del poder polític català s’han de refiar de l’atzar, per molta voluntat que hi posi aquell home en repartir sort. La política catalana es troba absolutament embarrancada en una inèrcia de desprestigi i desafecció i quan sembla que se n’ha de sortir del fang torna a caure en un nou i major precipici, mentre la ciutadania és submergeix cada dia més en el pessimisme més desolador.

En comunicació política i en comunicació en general sempre ens remetem a aquell principi que diu que “som allò que diem que som, més allò que els altres pensen que som” i, que per tant, senten que som. Les percepcions s’instal•len a la pell i no canvien d’un dia per l’altra, s’enquisten en el nostre més profund convenciment i ja no és suficient que ens vulguin fer veure brots verds allà on nosaltres només veiem tempesta i turbulències.

El venedor de l’ONCE, allà sòl i palplantat, és convertia en la icona d’una realitat que ens fa pensar que només amb la sort del premi gros serem capaços d’aixecar cap. !Quina responsabilitat per a un pobre venedor!