Dejavurrs, el cercle viciós de la informació

M’he permès la llicència d’encapçalar aquests post amb una paraula mig inventada per José Antonio Donaire, “dejavurrs” que ell defineix com un neologisme que significa “escoltar, llegir o veure una informació, un comentari, una novetat de la qual ja tenies coneixement per mitjà de les diferents xarxes socials o pel teu lector de RSS”, fent alhora una evolució del DÉJÀ VU, “expressió en francès que significa «ja vist» i descriu l'experiència de sentir que s'ha estat testimoni o s'ha experimentat prèviament una situació que es presenta com a nova”.


La ironia d’en Donaire ens obre la porta a una reflexió molt més profunda. No es tracta només de tenir la percepció què la notícia del diari, de la televisió o de la ràdio ja l’hem escoltat, llegit o vist abans a qualsevol dels canals de comunicació que ens ofereix la xarxa i les noves tecnologies, sinó que estem davant una realitat cada vegada més estesa i que en alguns països, com els Estats Units, ja representa percentatges del vuitanta per cent: és a dir, què un vuitanta per cent de les informacions publicades o difoses pels mitjans tradicionals tenien el seu origen a la xarxa. Estem, per tant, davant un cercle viciós de la informació.

Allò que a Internet es comenta, es diu o és difon, tard o d’hora acaba sent noticia oficial de diaris, ràdios o televisions, independentment de si era una notícia de debò, contrastada i elaborada seguint els canons de l’ètica periodística, per no citar els centenars d’espais i de seccions dels mitjans que es dediquen diàriament a comentar l’actualitat, l’opinió i els comentaris de la xarxa.

Internet s’ha convertit ja en la principal font d’informació però també en el destí d’aquesta informació una vegada ha fet tot el seu cicle, amb la qual cosa aquest tipus de continguts perduren en el temps i apareixen i reapareixen com a novetats, com a primícies i fins i tot com a confidencials, quan varen sorgir a la xarxa, varen ser reproduïts per tots els seus canals, varen ser difosos per la resta de mitjans i tornen a Internet amb el segell de qualitat i de veracitat que suposadament li atorguen aquests mateixos mitjans.

Aleshores, cal preguntar-se on està el valor afegit si ningú no el posa, i ens limitem a viure i reviure un dejavurr permanent com si fossim Bill Murray. Jo , m’afegeixo a la proposta d’en Donaire per fer oficial el neologisme, malgrat que aquest vagi en contra de la qualitat informativa.

Haití i el poder de la xarxa

Internet és des de fa temps un important contrapoder davant les informacions oficials. Ho hem vist fa relativament poc amb l’alarmisme de les autoritats sanitàries davant la pandèmia de la grip A i la proliferació de veus critiques contra els organismes internacionals responsables de vetllar per la nostra salut. Potser, l’exemple més clar ha estat el vídeo de Vimeo de la monja Teresa Forcades, visitat per milions de persones i traduït ja a moltes llengües.
Ara, amb el catastròfic terratrèmol d’Haití ho hem tornat a veure. Davant la ràpida resposta nord-americana per posar ordre en aquell país i traslladar adequadament l’ajut internacional, la xarxa bull de veus critiques a través de les quals es denuncia que el sisme podria haver estat provocat per un experiment científic de caire bèl•lic anomenat HAARP, promogut per l’armada dels Estats Units.
Davant aquest tipus d’informacions la resposta oficial sol esser sempre la mateixa: és tracta d’alarmisme gratuït i sense fonament. Però, la veritat és que moltes d’aquestes informacions acaben fent forat entre els milions d’internautes, independentment si les informacions són certes o no. Així, avui a la xarxa ja podem trobar grans volums d’informació, amb molta documentació científica, que avalen la tesi d’un terratrèmol provocat.
I com passa sempre, d’aquí uns dies veurem els mitjans de comunicació tradicionals fent-se ressò d’aquest allau de denuncies que circulen per Internet, creant aleshores una crisi internacional que pot arribar a posar en qüestió el govern nord-americà del premiat president Obama.
Resulta paradoxal que un polític que ha resultat ser un mestre en l’ús de les noves tecnologies per aconseguir guanyar la campanya electoral, ara s’hagi d’enfrontar a una batalla informativa que ha posat la xarxa en peu de guerra i que tot just acaba de començar. Aquest és el veritable poder d’internet, encara què de vegades es sembli més a un thriller de misteri.

Huguet i les rectificacions

Diuen que rectificar és de savis, però aquest no és el cas del Conseller Huguet que, amb una filigrana lingüística "La meva opinió particular extreta, recordo, d’una conversa privada sobre la viabilitat del projecte en concret, la seva oportunitat o les seves motivacions, no té transcendència en relació al posicionament del Departament que represento. La meva posició oficial al respecte ja l’he fet arribar personalment a l’alcaldia", intenta desfer-se de les seves declaracions anteriors al voltant de la possible candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern, la qual va qualificar de “fantasmada d’Hereu”.
Independentment del que pugui pensar de la “cortina de fum” de l’Alcalde Hereu, potser una mica exagerada pels temps i els estats d’ànim que corren, em sembla encara més fora de lloc l’actitud del Conseller, essent com és, també, responsable del Departament de Turisme de la Generalitat.
La veritat, és que mai a la història recent d’aquest país hi ha hagut bons gestors turístics al capdavant del Govern català i Huguet no n’és una excepció. Ningú a hores d’ara es pot creure que un responsable polític pugui actuar des de la seva responsabilitat com a tal i, en realitat, creure en quelcom molt diferent a allò que diu i fa, perquè aleshores està cometent un frau polític davant la ciutadania, al marge de comunicar pèssimament, donat que tampoc ningú es creu la declaració d’ahir del Conseller.
Potser hagués quedat més digne dir que “ha estat una expressió desafortunada i fruit de no disposar de tota la informació sobre el projecte” o, hagués estat més senyor una rectificació de l’estil “lamento haver donat una opinió desafortunada, fruit de la precipitació”.
Jo no ser si Barcelona tornarà a ser olímpica o no i no crec que aquest ara sigui el millor projecte de ciutat, però si se que Huguet ha demostrat ser una mal polític, un mal comunicador i, a sobre, ens diu que no fa el que pensa. Doncs aleshores, com diuen a les empreses privades quan han de fer fora algú, la porta és molt gran.

Reaccions que provoquen crisi

Pel que sembla, en els darrers temps vivim en una crisi permanent, i no em refereixo a la crisi econòmica, sinó a totes aquelles altres crisi amb les quals ens delectem cada dia a traves dels mitjans de comunicació, ja es digui incendi d’Horta de Sant Joan, Ajuntament de Vic, traspàs de la gestió dels aeroports o tripartit.

En la majoria de casos però, es tracta de crisis que no ho son i que es limiten a engrandir-se mercès a les pròpies declaracions dels seus protagonistes. No hagués estat més fàcil que en el seu moment els responsables d’Interior i de Medi Ambient de la Generalitat haguessin dit que encara era massa aviat per a saber les causes de l’incendi d’Horta de Sant Joan, però que aquestes s’investigarien a fons i ja s’anunciaria el resultat quan es coneguessin? No hagués estat més raonable que l’Ajuntament de Vic abans de llançar-se a la piscina hagués mesurat la legalitat o la il•legalitat de la seva proposta? No seria més lògic que els socis del tripartit assumissin les grans decisions de manera conjunta donat que formen part d’un mateix govern i no que discuteixin cada acord per mitjà de les pàgines de la premsa?

Sembla que alguns líders gaudeixen embolicant la troca i creant polseguera allà on aquesta no havia de ser-hi, o és que potser no tenim cap altra problema per resoldre en aquest país? Una vegada més la teoria es converteix en practica i triomfa allò de què “les crisis no les provoquen els fets sinó la forma de reaccionar”, i així encara no no hem sortit d’una que ja ens toca una altra.

Pessimisme mediàtic

Cada vegada que parlo amb algun responsable de mitjans de comunicació, ja sigui director o editor, escolto el mateix comentari: “això pinta molt negre per aquest any”, “ho veig molt difícil”, “no se si aguantarem”. Jo, que soc optimista de mena, els hi transmeto il•lusió per aquest 2010, esperança i ganes de superar la situació però, malauradament segueixen insistint en aquesta visió negativa en la qual s’han instal•lat la majoria de mitjans de comunicació i, especialment, aquells que no formen part de cap gran grup empresarial.


I si després de la conversa et dediques a mirar les xifres, no tens més remei que apuntar-te al bàndol dels pessimistes; la majoria viuen una sagnant baixada continuada de les vendes i una reducció, que en alguns casos ja supera el 40 per cent dels ingressos publicitaris, i no parlem de les continuades reduccions de plantilla que ja no permeten masses més invents. I si això afegim que la majoria d’administracions publiques i de grans empreses estan retallant els seus pressupostos d’ajuts directes als mitjans de comunicació, doncs sí, el panorama no ens gens engrescador.

Ara bé, es cert que tampoc veig per part dels mitjans cap iniciativa “innovadora” que permeti avançar cap a nous productes que puguin ser més rentables i més atractius, ni cap a formes de periodisme més directes i menys estandaritzades i no sempre més costoses. Els diaris, amb les seves línies editorials respectives, segueixen essent una calcomania d’un de l’altra i un noranta per cent de les informacions es repeteixen en un i altra mitja.

Potser, és que esperen la iniciativa publica d’incentivar les inversions publicitàries com si aquesta fos la llum al final del túnel, però és evident que aquesta no és ni serà la via. Cal transformar-se i adaptar-se als nous temps i cal fer-ho ara en temps de crisi per no tornar a caure en el parany d’un oxigen limitat a un pressupost públic. Per tant, segueixo sent optimista malgrat que avui, encara ningú ha donat el primer pas.

Vic és llença a la piscina

La ciutat de Vic viurà avui, probablement, un dels plens més mediàtics de la seva història recent, fruit de la proposta del govern municipal de denegar el padró a aquells immigrants que es trobin en situació il•legal. El debat generat entre ciutadans, immigrants, entitats i associacions socials i administracions públiques, ha focalitzat l’atenció de la totalitat dels mitjans de comunicació i seguirà portant cua en els propers dies i setmanes, tant per la sensibilitat del tema com per les connotacions que comporta el mateix, i perquè a Vic hi ha qui ha.

El problema és que ningú te en compte que la realitat de Vic es la mateixa que viuen molts altres municipis catalans, on la immigració supera les capacitats de la pròpia població per dotar de serveis i atenció als nous ciutadans, siguin il•legals o no. Assumint d’aquesta manera un problema que ha recaigut en els ens locals, quan a qui correspon resoldre’l és a l’administració estatal.

El Govern de Vic s’equivoca sortint per la tangent i assumint una decisió que tampoc hauria de ser local. I novament la crisi es genera i es centra en la part frívola d’un tema molt més profund, on qui te la responsabilitat es renta les mans i mira cap a una altra banda i deixa que seguin els petits que es llencin a la piscina provocant un gran mullader.

Estem davant una nova crisi que afectarà el mon local i la convivència ciutadana i que s’oblida de qui és realment qui la genera. I així anem perdent el temps i omplint espais d’informació però, sense resoldre el problema de fons i sense explicar quina es la realitat.