Blogsday, comunicació a la xarxa

Avui se celebra el Blogsday 2007, el dia dels blogs, en el qual es recomanen milers de blogs a tota la xarxa, incrementant així la seva difusió i coneixement. És tracta d'una iniciativa que posa de manifest la importància dels blogs com a nou mitja de comunicació, sovint obviat encara per molts dels interlocutors socials, econòmics i polítics del país.

La comunicació a la xarxa és un fet i cal reivindicar-la des de qualsevol òptica de la mateixa comunicació, ja sigui corporativa, informativa, social, de crisis, de marca, perquè garanteix quelcom bàsic en la pròpia comunicació, el principi de transparència. Ara bé, cal anar en compte i no caure en el parany de convertir en oficial tot allò que és publica perquè com passa a la resta de canals clàssics de comunicació, no sempre tot allò que apareix a la xarxa obeeix a principis ètics i a la veritat. Aquesta és la grandesa i la misèria d'aquest gran mitjà.

La remor dels grups electrògens

La premsa del dia anuncia que Fecsa Endesa limitarà a 4 hores el temps màxim d'una apagada. Quan hom llegeix correctament les diferents informacions, s'adona que allò que es diu és ben diferent d'allò que s'anuncia en el titular. La informació real era que Fecsa Endesa informa a l'Ajuntament de Barcelona, que en 4 hores pot tenir instal·lats grups electrògens en cas d'incidencia.

Estem davant, independentment de l'incident, de les seves conseqüències i de les seves afectacions, d'un cas clar de “remor” informativa, ja sigui perquè els representants polítics de l'Ajuntament de Barcelona demostren ànsia per tranquil·litzar la població o perquè els mitjans aposten per les grans notícies, que uns i altres, converteixen una informació del tot lògica amb una notícia bastant il·lògica. Com podria una companyia elèctrica limitar el temps d'una pagada, quan aquesta pot obeir a múltiples causes i a múltiples incidències i la seva solució pot ser, en alguns casos, prou complexa.

Aleshores, què ha passat? La resposta es ben senzilla, aquell que informa ha de ser capaç d'emetre missatges clars, concisos i entenedors pels interlocutors que té davant i, aquell que recull la informació ha de tenir la suficient capacitat critica per saber determinar si allò que ha entès té sentit o no, pot ser veritat o no, si no estem davant un allau de barbaritats que requereixen una constant rectificació. I ja hi tornem a ser, el problema es dimensiona i es converteix en catàstrofe.

Famosos i món local

Llegueixo a la premsa del dia la notícia de la contractació del nedador David Meca per part de l'Ajuntament de Blanes, per un import de 5.800 euros més dietes, per la seva participació a la travessía del port, com un acte de promoció de la ciutat. Independentment de la figura de David Meca com a esportista d'èlit, és evident que tradicionalment sempre hi ha hagut una certa tendencia de les administracions locals a cercar el glamour que no existeix in situ, mitjançant la decoració de personalitats ja siguin del món artístic, social o esportiu, i prova d'això són els multiples pregons de festa major que determinades estrelles mediatiques duen a terme a infinitat de poblacions, malgrat que no tinguin cap mena de relació amb aquestes.
Senzillament em sembla un acte de frivolitat absoluta des de l'òptica de la comunicació i la promoció local, perquè aquest tipus d'accions no aporten res més enllà d'elements decoratius totalment efímers, sense cap vinculació ni continuitat, ni criteri de continguts.
La promoció local s'ha de fer en base a criteris ferms, en funció dels atributs de cada municipi, en base a un discurs ben articulat i amb la solidesa necessaria per donar continuitat. La resta és llençar diners i voler fer veure allò que hom no és.

Tallar arbres i no escoltar

Aquest migdia m'ha arribat la notícia que un nombros grup de malgratencs s'han aplegat a l'entorn d'una de les poques zones ombrívoles del nucli urbà, al costat de la riera, per impedir que l'Ajuntament tallès els arbres d'aquell racó, probablement un dels més encantadors del poble, amb l'objectiu d'urbanitzar de nou la zona seguint aquesta tendencia equivocada de substituir naturalitat per artificialitat. La concentració tindrà continuïtat amb manifestacions i altres accions de protesta, per intentar aturar una nova barbaritat urbanística, massa típica d'alguns pobles de costa.
Al marge de compartir plenament la preocupació dels meus conciutadans, aqui em limitaré a destacar un dels elements més significatius de la comunicació, amb el qual es poden evitar molts conflictes d'aquest tipus. I és que la primera norma de la comunicació passa per escoltar aquells interlocutors que tenim davant, independentment de si pensem que tenen raó o no.
Evidentment, en aquest cas com en molts altres, aquest principi bàsic no ha estat considerat pels polítics que configuren el govern actual de Malgrat i, novament, s'haurà obert una crisi que es podien haver estalviat.
La resposta municipal no ha estat altra que la d'enviar les forces de l'ordre per intentar dissoldre els manifestants, deixant la comunicació al lloc més allunyat possible.
No defenso que totes les decisions municipals hagin de passar pel consens popular, ni molt menys, però de vegades el seny ens diu, que si que cal tenir-les en compte alhora de planificar perquè ningú no està en posessió de la veritat absoluta.
A Malgrat s'han viscut ja uns quants antecedents d'aquesta forma d'actuar i aquest serà un més. I tot per no escoltar.

comunicació d'agenda o agenda de la comunicació

Ho hem vist aquests darrers mesos en l'anomenat caos de les infraestructures a Barcelona i a Catalunya; sovint la reacció ciutadana i conseqüentment la reacció mediàtica ha estat més dimensionada per una inicial i clara manca d'informació. El ciutadà s'emprenya pel retard del tren, per la maleta perduda o per la cua interminable de la carretera, però sobretot s'emprenya per la manca d'informació; per les hores d'espera sense saber que passa.
Un bon amic em comentava l'altra dia que hi ha dos tipus de comunicació; la comunicació d'agenda, que és aquella que va sempre a remolc dels esdeveniments, i l'agenda de la comunicació, on s'estableix en cada moment allò que cal dir, marcant el tempo i les accions de la comunicació. En la problemàtica de les infraestructures sovint passa que els màxims responsables es limiten a actuar en funció dels esdeveniments; el missatge arriba tard i no convenç, ampliant-se encara més el grau d'insatisfacció ciutadana i magnificant-se l'incident fins a generar-se una percepció totalment negativa i una imatge de caos que en res beneficia el país ni la societat.
Evidentment, les coses són molt més complexes i intervenen altres paràmetres -com per exemple una clara manca de pedagogia en materia d'infraestructures-, però esencialment estem davant un buit en el costum i els hàbits de comunicació i d'informació d'interés. Ens limitem a donar informació superficial, quan allò que busquem és informació útil, que en aquest cas ens aclareixi les causes i els continguts dels incidents i, a més, aquesta sempre arriba tard.
Potser una lliçó d'aquesta situació és la de començar a explicar les coses tal i com son, en el moment oportú i no perquè l'incendi ja crema i, en definitiva a fer agenda de la comunicació i no comunicació d'agenda.

Un estrany panorama polític

Les eleccions municipals del passat 27 de maig han deixat un panorama polític ben estrany a Catalunya on la manca de racionalitat governa molts pobles i ciutats, amb aliances més fruit dels interessos personals o econòmics que dels interessos generals de la població.
Aquesta realitat es probablement conseqüència de tres factors diferents. D'una banda, de candidatures que han vist la possibilitat d'intervenir directament en els governs locals defensant interessos poc clars, quan fins ara, aquests interessos es defensaven des de fórmules de pressió externes. D'altra banda, d'unes campanyes electorals on ha primat la cultura del rumor davant el debat sobre la feina feta o no feta, utilitzant sovint mitjans de comunicació creats expressament per fer circular aquests rumors. I per últim, d'un clar cansament ciutadà davant la política, a força d'anar acumulant despropòsits al llarg dels darrers anys i un clar allunyament de la realitat.
Tot plegat ens deixa un panorama dessolador que obre la porta a dos escenaris diferents. El primer i molt probable, un augment encara més significatiu de l'abstenció, i el segon, i més esperançador, un retorn de la ciutadania a la participació per resituar la representació política en el marc de la racionalitat, apostant unicament per aquells interessos reals de defensa del ciutadà.
Mentretant, però, potse no cal esperar a veure quin escenari acaba imposant-se i el que cal fer és analitzar profundament allò que esta pasant; perquè el rumor s'imposa a un debat polític racional? perquè resulta tant fàcil als representants d'interessos estranys obtenir representació política? perquè no hi ha una reacció dels partits polítics que ràpidament s'acomoden a la nova realitat?
Ha arribat el moment de fer un seguiment més explicit i permanent d'aquests nous governs i de començar a reclamar informació de qualitat, transparent i seriosa, lluny de la cultura del rumor que estem heretant de la cultura televisiva dels darrers temps.