Pronòstics

Després del trist balanç del 2010 toca fer un exercici d'esperança pel 2011. És que intento fer avui a la meva darrera columna de l'any al Diari de Girona

Deu noms pel 2010

Mirar enrere i visualitzar allò que ha estat el 2010 és pot fer de moltes maneres, el meu balanç és per força negatiu, només cal fer una ullada a deu noms del 2010.

Florvie Dieuveson és un nen de 10 anys que es passejava pels carrers de Puerto Principe amb una ampolla de plàstic i una goma i de la que treia notes musicals i una cançó sobre el terratrèmol que va matar 250.000 persones i va deixar sense llar 1,5 milions el 12 de febrer. Un any després la misèria, la desolació i el caos en l’ajuda humanitària segueixen fent d’Haití el major desastre mundial.

Volcà Eyjafjallajökul. El 14 d’abril va demostrar com la natura segueix manant sobre la societat per molt avançada que aquesta estigui. L’erupció del volcà Eyjafjalla va col•lapsar el transport aeri d’Europa.

Deepwater Horizón. La plataforma petroliera de BP que va explotar al Golf de Mèxic el 22 d’abril, deixant 11 morts i un rastre de contaminació equivalent al vessament de 5 milions de barrils de petroli i posant de manifest els enganys de la companyia i una trama de corrupció en l’adjudicació de llicències per l’extracció de cru. El major drama mediambiental dels Estats Units.

Eric Besson. Ministre d’Immigració de França i autor de la polèmica expulsió el mes de juny de 700 gitanos romanesos. Europa ha oblidat massa ràpidament la seva història recent.

Sakinech Ashtianí. La dona iraniana condemnada a morir lapidada per adulteri segons la llei islàmica. Malgrat les mostres de suport que durant l’estiu va rebre de mig món, el seu cas segueix pendent i simbolitza el fonamentalisme religiós en qualsevol lloc.

Alicia Gámez, Roque Pasqual i Albert Vilalta, els tres cooperants de Barcelona Acció Solidaria que varen ser segrestats per Al Qaeda a Mauritània i que varen protagonitzar el segrest més llarg de la història, però també les dificultats de dur ajuda humanitària als països africans. Alicia va ser alliberada al març i Roque i Albert al mes d’agost.

Agdaym Izik, el campament que acollia 20.000 refugiats saharauís i que va ser arrasat el mes de novembre, amb total impunitat per part de les autoritats internacionals, per la policia i l’exèrcit marroquí. Un campament que simbolitza la indefensió de les minories.

Diaz Ferran, el nom que sempre ens recordarà l’impunitat d’aquells que varen generar l’actual crisi. L’empresari que va enfonsar Air Comet i Marsans però que continuava al capdavant de la patronal espanyola fins el mes de desembre que va ser substituït per Joan Rossell

Julian Assange, l’australià que al capdavant de Wikileaks va posar al descobert 250.000 documents sobre les clavegueres de la diplomàcia nord-americana i alhora ha sacsejat el model de periodisme actual, malgrat que també presenta totes les reserves del món.

Aung Sun Suu Kyi, la líder Birmana i premi Nobel de la pau, alliberada el 12 de novembre. Un símbol de les dificultats de la lluita per la pau encara a molts països del món.

Un any per oblidar.

El doble sentit del “Govern dels millors”

Des d’ahir ja sabem oficialment els noms dels qui acompanyaran Artur Mas en el Govern de la Generalitat. Al marge de les sorpreses de darrera hora, em sobta sobretot la nota posada d’origen als nous consellers i conselleres, “El Govern dels millors”, una nota massa alta per algú que encara ha de demostrar les seves capacitats, malgrat que alguns d’ells ja varen tenir aquesta oportunitat en anteriors governs, començant pel propi President de la Generalitat i continuant per Felip Puig, Andreu Mas Collell, Ferran Mascarell, Irene Rigau o Josep Maria Pelegrí.

Les etiquetes sempre comporten un risc i, si bé aquesta és positiva perquè indica d’antuvi un triatge selectiu, que passarà després si no és compleixen les expectatives. La facilitat amb la que es posen les etiquetes és converteix en dificultat quan aquestes determinen el llistó de l’actuació. Quan un equip és “el millor” ha de demostrar-ho permanentment, constantment, a tot hora i tots sabem que les regnes d’un país comporten moments bons i moments dolents, bones jugades i jugades que passen factura ràpidament. A l’equip d’Artur Mas li han volgut donar la lliga i la copa abans de jugar-les, quan la competició és avui més difícil que mai.

Als reptes i les dificultats del país si afegeix ara el repte de l’equip i allò que pot ser entès com un esperó, és pot convertir en tensió. Espero i confio que hagin fet els deures per aprovar l’examen, perquè la nota de tall és la més alta que s’havia posat fins ara a un govern. És el que tenen les marques d’origen que després s’han de demostrar.

No passa res

Aquest és el missatge que ens transmeten els polítics sortints i els entrants davant la sentència del Tribunal Suprem sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Jo en canvi, si que crec que passa i molt, perquè allò amb el que ens podem trobar és un allau de demandes a centres escolars, per part de quatre eixelebrats, reclamant el castellà com a llengua principal i, aleshores, qui defensarà aquests centres? Deixarem a les escoles i als mestres la responsabilitat d’encarar-se a la justícia?, com ha passat recentment amb el professor de Cadis que intentava ensenyar climatologia als seus alumnes i fent una referència al pernil ha rebut una demanda per part d’un alumne de religió musulmana, que és va considerar maltractat psicològicament pel simple fet de citar que el clima d’aquell poble beneficiava la curació dels pernils.

El model educatiu català no pot quedar a mans d’uns jutges sense cap sensibilitat per la realitat i la cultura del país i tampoc poc quedar a mans de la resistència que puguin fer les escoles pel seu compte. El Govern del país no pot esperar que això passi basant-se en un càlcul de possibilitats, segons el qual, és probable que només siguin quatre, cinc, sis, les demandes per part dels pares d’alumnes defensant l’aplicació de la sentencia del Tribunal Suprem, a les escoles on portin els seus fills. Aquest és un camí perillós en el qual en cap cas s’ha d’entrar.

Aleshores, què és pot fer per no deixar els centres escolars en una trinxera on el bombardeig pot ser ferotge i arriscat? S’han de quedar plegats de mans fent veure que la sentència no té repercussions clares i directes? Com el risc persisteix, en aquests casos el govern ha de ser pro actiu, donar un cop de pedal i si cal fer una nova llei que substitueixi l’anterior, que la millori i que encara sigui més valenta en la defensa del català, i si la recorren i la porten al jutjat, com a mínim haurem salvat les escoles d’aplicar la sentència i quan arribi la nova decisió judicial, ja em parlarem, es torna a millorar la llei i que la tornin a recórrer. I a veure qui és cansa més aviat.

Nadal amb Wikileaks

La irrupció de Wikileaks en el panorama informatiu obre el debat sobre els circuits de la informació i sobre el model periodístic, però, també crea el risc de decantar-se per una única font d’informació. Aquesta és la reflexió que faig avui a la meva columna del Diari de Girona.

Olot i la projecció d’una ciutat colpida pels esdeveniments

Els darrers dies han sorgit diferents veus que mostren la preocupació per la imatge i la percepció que és pot desprendre de la ciutat d’Olot, pel fet que ha estat escenari de colpidors fets de sang i fetge, què s’afegeixen a d’altres de màxima repercussió en la seva història recent. En qualsevol cas, però, la magnitud d’aquestes tragèdies no està lligada a una percepció d’inseguretat ciutadana i aquest és l’element que fa que la reputació d’Olot, com a ciutat encantadora, acollidora i envoltada d’un paisatge excepcional no és vegi afectada per la dimensió d’uns esdeveniments esporàdics, malgrat que amb difusió generalitzada.

Olot ha de fer el seu camí sense aturar-se en furgar en les ferides i les pèrdues que han ocasionat personatges com el cuidador de la Caritat o el caçador Pere Puig, perquè en qualsevol cas és tracta inequívocament de fets episòdics sense connexió ni lligam, ni fruit de cap malestar ciutadà. Aquest és un cas clar on no valen les etiquetes més enllà de la morbositat ciutadana que s’incrementa per l’alt grau d’expectació mediàtica, una expectació que creix i decreix passades les etapes lògiques lligades als propis fets (assassinats-detencions-enterraments-judicis). Quan més aviat torni la normalitat a la ciutat, més aviat aquesta recuperarà els seus punts forts com a capital d’un entorn idíl•lic, com a població mesurada i atractiva per a la vida quotidiana.

De ben segur, no resulta fàcil per a la gent d’Olot conviure amb una història passada i recent, farcida de fets de la crònica negra, però en cap cas aquesta etiqueta pot passar al davant dels molts altres adjectius que fan d’Olot una ciutat singular, sovint encisadora i en qualsevol cas, normal. Seria un error imperdonable voler fer creure, des de dins o des de fora, que els fets ocorreguts marcaran les percepcions o fins i tot, encetar un debat sobre els motius de la confluència dels mateixos, perquè res tenen a veure amb el ritme natural de la ciutat.

Obama i el llenguatge de la política

Quan tot just acaba de començar la IX legislatura del Parlament de Catalunya podem comprovar com malgrat el canvi en la correlació de forces i l’aparició d’algunes cares noves –a nivell polític, no social- en el fons res ha canviat. Els representants polítics segueixen utilitzant el mateix llenguatge que feien servir uns mesos enrere, malgrat que el to s’ha rebaixat pel simple fet que la campanya ha finalitzat i ara tot just s’inicia la vida institucional. Un llenguatge que segueix tant allunyat del ciutadà que es fa difícil d’entendre, i que està més basat en un joc de picades d’ullet, advertiments i en dir les coses sense dir-les que en una realitat que ofega la major part de la societat. De res a servit l’exemple Obama, la seva notable disminució de popularitat va molt lligada al canvi de llenguatge, d’una campanya engrescadora, a un model institucional que no està arribant ni convencent als nord-americans. I si a això afegim les formes l’allunyament es pronuncia, cal fer tres dies de debat per investir un president que serà investit igualment, però a ulls polítics no quedaria bé el seu nomenament a primera volta, amb la qual cosa es preferible perdre el temps per mantenir les formes polítiques, que no anar per feina i poder començar a prendre decisions.

Hem viscut una campanya amb signes i estètica peculiar, per no dir penosa, una campanya que majoritàriament s’ha centrat en clau interna, sense tenir en compte els ciutadans, que amb la seva participació han donat un exemple de responsabilitat a la política. Els nous parlamentaris, però vells en l’art de la política, tenen a les seves mans una oportunitat històrica, no per a prendre decisions màgiques, que no ho faran, sinó per canviar d’estil, formes i llenguatge, essent capaços d’establir un nou nivell de comunicació amb la societat. Què ningú és pensi que pel simple fet de canviar de govern desapareix l’apatia, la preocupació i la desmotivació de la societat catalana.

Els primers símptomes indiquen però, que uns seguiran immersos en debats estèrils, en formes impregnades d’ineficàcia i en llenguatges retòrics que serveixen per no avançar, mentre altres tornaran a aquell ritme de pas lent, cap cot i infinita desil•lusió pensant que això de la política no té remei.

BONES FESTES!!!!

Competència deslleial

Això de la banca està prenent dimensions d’absoluta irracionalitat, ja no és conforma amb rebre els diners de tots els ciutadans via rescat de l’Estat i de la Unió Europea pels seus propis errors, ara a més vol ensorrar part del teixit empresarial. Posaré tres exemples que m’arriben per part de tres persones conegudes. El primer, és un agent immobiliari, d’aquells que porta cinquanta anys al capdavant del seu negoci i que no és fruit de la bombolla de la construcció. Fa pocs dies em deia els problemes que tenia per vendre habitatges, quan li arribava un comprador el bon home li facilitava els tràmits per aconseguir l’hipoteca, però des de fa uns mesos, en arribar al banc, aquest li posava tots els problemes del món per aprovar-li la hipoteca i en canvi li oferia el cent per cent de finançament si per comptes de quedar-se un habitatge del meu amic promotor immobiliari, és quedava un habitatge del banc, una pressió encoberta que no té altra nom que el de competència deslleial.

El segon cas, m’arriba des del sector de les assegurances, els bancs volen quedar-se amb aquest pastís, donant tota mena de facilitats per contractar les seves assegurances i anant en contra de les figures tradicionals dels agents i corredors d’assegurances, tant esteses i arrelades al nostre país. L’aullau d’ofertes, de trucades i de propostes és tal que és impossible competir amb la força dels bancs. Altra cas de competència deslleial.

I el tercer, i no menys significatiu, me l’explicaven però també el vaig viure personalment, entrant en una oficina bancària i veient com parets i taulells eren plens d’ofertes de vehicles de segona mà, fruit de rentings, leasings i prestecs no retornats, amb unes condicions excepcionals. Qui m’ho explicava és dedica a la venda d’automòbils i em comentava que a les dificultats fruit de la situació actual, ara s’afegia aquesta nova tendència de la banca, de treure’s de sobre, a qualsevol preu, el seu parc mòbil.

Veient això, hom es pregunta a on hem d’arribar, i recorda aquella llei que prohibia als bancs la venda de productes, però feta la llei, feta la trampa, i ja tornem a tenir la banca amb vocació de superfície comercial, quan allò més fàcil seria que aprenguessin a fer be la seva feina i no la dels altres.

Les percepcions que s’estan generant en contra del sector bancari porten camí de convertir-se en protestes, queixes, manifestacions i accions ciutadanes contra una banca que ha perdut el nord, a no ser que algú decideixi d’una vegada per totes modificar el sistema, posar les coses a lloc i aturar un sector que, de moment, només fa mal.

Quan les infraestructures s'implanten al territori

Avui, a la meva columna del Diari de Girona, publico una reflexió sobre l'etern debat de voler infraestructures però que aquestes no afectin al territori, amb motiu de l'arribada del TGV a Figueres

Una altra manera de fer política

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual

Les dues cares de la comunicació

Tinc a les mans un exemple del que pot ser la cara i la creu de la comunicació. En el primer cas, l’especial conjunt del Diari de Girona, el setmanari l’Empordà i el diari rossellonès l’Indépendant, publicat ahir sobre l’arribada del TGV francès a Figueres i sobre les expectatives de futur que això ha generat a la societat, un exemple de com un projecte d’envergadura, que no ha estat absent de polèmiques pels múltiples retards patits i pel traçat de la via, és presenta com un veritable esperó de futur, com una oportunitat per a un territori necessitat d’impulsos i fa partícip la societat d’aquestes expectatives, recollint l’opinió dels representants socials, polítics i econòmics de la regió i implicant, amb visió transfronterera, els mitjans de comunicació. I a l’altra banda, un anunci de BP publicat, també ahir, a la majoria de mitjans, on la petroliera intenta rentar la seva imatge després del vessament que es va produir a una plataforma petroliera del Golf de Mèxic.

En el primer cas, ressalta aquesta voluntat d’implicació social, avalada per moltes altres accions comunicatives, com els diferents simulacres de seguretat amb la participació de centenars de ciutadans, mentre que en el segon cas, és visualitza la frivolitat de la política de comunicació que dóna per fet que un simple anunci permetrà recuperar una reputació malmesa per una nefasta gestió de la crisi, en la qual la petroliera va actuar amb prepotència, va amagar informació, va negar els fets i va trigar a reaccionar. Avui, allò que compta, són les percepcions, allò que hom interioritza davant diferents situacions. BP ja pot dir que “el accidente de la plataforma Deppwater Horizon nunca debió suceder y lamentamos profundamente su impacto en las víctimas, el medio ambiente y las comunidades del litoral de Estados Unidos en el Golfo de México”, que la percepció global és la d’un dels pitjors atemptats al medi ambient de la història d’Estats Units, i això, no ho esborra un anunci de pàgina als diaris.

Dues formes d’entendre la comunicació i dos resultats més que evidents.

enquestes en calent

Passades les eleccions del Parlament de Catalunya i quan encara aquest no s’ha constituït, ens arriben, en forma d’allau, diferents enquestes sobre la tendència de vot a les properes eleccions municipals. Uns, Convergència i Unió, ja es veu repetint els resultats del 28-N a molts pobles i ciutats i, d’altres, PSC i ERC, veuen com el tsunami de CiU els pot esborrar del mapa municipal, però cap d’ells te en compte la realitat, els electors actuen en cada elecció seguint paràmetres diferents, i les candidatures locals res tenen a veure amb allò que ha decidit el govern de Catalunya.

Fer una o varies enquestes ara, en el màxim moment d’eufòria convergent, és tant com preguntar als aficionats culés, si el Barça ho guanyarà tot aquest any després d’acabar el partit contra el Madrid. El cop calent mai ha estat un bon conseller en política i que ningú és pensi que les municipals estan guanyades o perdudes pel simple fet d’haver obtingut uns resultats o d’altres a les passades eleccions al Parlament. En el món local els paràmetres que determinen una victòria o una derrota van en funció d’aspectes com qui i de quina manera ha governat els darrers anys (qui, pel fet que la personalització en l’alcalde o alcaldessa, pren una dimensió molt més elevada en unes municipals que en d’altres comicis, independentment de l’opció política que defensa), quins problemes té aquella ciutat o municipi, quin és l’estat d’ànim dels seus ciutadans i com s’ha relacionat amb aquests el govern local. I cada poble te la seva idiosincràsia que el fa actuar d’una manera o d’una altra. Això justifica el fet que en alguns municipis prevalen les majories absolutes i en d’altres, governs de múltiples coalicions, molt difícils de pair i de gestionar.

Una altra cosa diferent és entendre aquestes enquestes en clau d’esperó intern per a aquells candidats o candidates que volen assolir el somni de ser alcaldes o alcaldesses, i des d’aquest punt de vista la seva justificació és clara, la resta però, és fer volar coloms a sis mesos d’unes eleccions on cada poble o ciutat triarà en funció dels seus interessos locals, ni comarcals, ni provincials, ni de país.

En canvi, ningú és planteja una realitat evident. Qui voldrà anar a les llistes municipals, sabent que aquest serà el mandat més dur per molts ajuntaments des de la democràcia, sense diners, endeutats i amb decisions molt dures per prendre durant els propers quatre anys. L’eufòria de les enquestes és pot esvair davant una realitat molt menys prometedora.

Un PSC sense rumb

Les seqüeles de les eleccions del 28 de novembre a Catalunya encara perduren i de quina manera en alguns partits polítics. Mentre uns, Esquerra, s’han tancat de manera intel•ligent als pocs dies de patir la seva major patacada, evitant la proliferació de rumors i contradiccions des de les seves pròpies estructures, d’altres projecten una percepció d’immensa desorientació i de manca absoluta d’itinerari per superar l’ensurt. Aquest és el cas del PSC que es veu immers en una espiral de múltiples debats interns; d’una banda, ha encetat l’eterna discussió sobre el seu ADN, si ha de ser un partit que prioritzi la visió catalana o ha de ser un apèndix de la matriu espanyola del PSOE, d’altra, la lògica discussió sobre qui ha d’encapçalar la renovació del partit molt lligada a l’anterior plantejament, i, per últim, la profunda preocupació d’alcaldes i candidats a alcaldies del PSC, que veuen com aquesta espiral els pot afectar les seves perspectives de resultats.

Curiosament, cap dels debats toca l’espina dorsal d’allò que hauria de ser l’epicentre de la discussió, el projecte de futur, el discurs amb el qual els socialistes poden llançar-se a captivar el ciutadà a les futures convocatòries electorals i molt abans de les mateixes. El debat ha entrat en una fase de frivolització que sens dubte farà mal al PSC i a la política catalana en general, que veu com trontolla un dels seus icones històrics. Els socialistes catalans han de ser capaços de trobar nous punts de referència, nous fonaments per afrontar amb garanties qualsevol procés de renovació. Primer cal definir el projecte d’acord amb les preocupacions, les realitats i els anhels de la societat actual, i després ja hi haurà temps de decidir si aquest projecte es fa en clau catalana o espanyola i qui l’ha d’encapçalar.

No entrar en aquest procés significa instal•lar-se en una fase permanent de desconcert que genera una percepció negativa entre els ciutadans –malgrat que alguns lògicament és puguin alegrar- i que pot dur al PSC a l’esclat de petites desintegracions, entre aquells que veuen l’oportunitat d’alliberar-se de les cadenes del PSOE i aquells, que al contrari, pensen que ara cal enfortir aquests lligams.

El PSC, sense adonar-se, segueix instal•lat en el mateix dinamisme que el va dur a perdre les passades eleccions, pel qual, malgrat que governava, projectava la imatge de tot el contrari, de desgovern absolut, perquè l’opinió i el missatge dels socis del govern mai va ser coincident. Ara, aquesta fase es reprodueix quan allò que projecta no és altra cosa que un camí sense rumb, i el que és més greu, un camí sense missatge de futur.

Cultures fracassades

Avui una reflexió sobre la intel·ligència social a la meva columna setmanal del Diari de Girona

Els controladors, l'origen d'una nova crisi

Ara que més o menys s’ha superat, ara és quan toca parlar de controladors aeris o de com certs col•lectius professionals acumulen tant poder que els hi és possible incomunicar un país amb una acció tant simple com no anar a treballar. El conflicte dels controladors posa de manifest dues coses, d’una banda, la feblesa d’una societat que deixa en mans d’uns pocs el seu funcionament, i de l’altra, la manca de previsió absoluta o de decisió, per impedir aquestes situacions abans no passin.

És pot discutir, confrontar i fins i tot qüestionar la decisió del Govern central de decretar l’estat d’alarma, militaritzant un col•lectiu que fins ara havia estat intocable, i és pot debatre fins a quin punt eren licites o no les reivindicacions dels controladors, però el debat no rau en els perills que aquesta decisió comporta per a la jove democràcia espanyola, ni en si els retalls a les condicions professionals els perjudiquen o no, el debat ha d’estar en com i en qui acumula massa poder sense mecanismes suficients de control per evitar que passi el que ha passat. Probablement, aquesta ha estat una crisi previsible, des del punt de vista que aquest era un conflicte madur i, en certa mesura, massa degenerat, amb suficients tocs d’alerta per preveure que podia esclatar, i correspondrà a la societat reclamar a qui correspongui les responsabilitats d’uns, per no haver impedit allò que ja es preveia, i d’altres, per haver anat massa lluny en l’ús i abús de les seves capacitats.

Aquesta crisi ens fa veure que hi ha masses col•lectius amb capacitat i poder per fer grinyolar aspectes bàsics del funcionament del país (els trens, els aeroports, les comunicacions, el transport per carretera, l’energia....) i la solució no pot ser un cúmul de decrets retallant llibertats i anul•lant drets, la solució passa per una cultura diferent on la prevenció del conflicte sigui una prioritat i on els monopolis, de qualsevol mena, professionals o econòmics, perdin el seu poder. En certes cultures, la negociació està considerada una prioritat, per damunt de la imposició i el fracàs d’aquesta és també el fracàs de la pròpia societat.

El conflicte dels controladors posa de manifest que s’han de revisar moltes coses, molts protocols, molts sistemes de funcionament i no des d’una òptica regressiva, sinó des d’una visió de futur, des de com podem millorar allò que ja s’ha vist que era un nyap. Què ningú és pensi que aquesta és una crisi resolta, pel fet que els aeroports ja funcionen i s’ha reobert l’espai aeri, aquesta és una crisi que tot just comença i és fruit d’un model de societat massa relaxat en alguns aspectes i poc responsable en allò essencial.

Una visió practica de com gestionar una crisi

Una lectura ràpida per entendre com gestionar les crisis, l'entrevista d'avui a La Contra de LA VANGUARDIA a Kemal Dervis, ex-ministre turc i director Economía Global de la Brookings Institution"Si no sabes explicarlo, no sabes gestionar una crisis"

Eric Cantona

Avui, al Diari de Girona, publico una columna sobre allò que pot ser una nova onada de protestes a França i potser més enllà:

L’ex-futbolista Eric Cantona, s’ha convertit en un líder de la protesta a les xarxes socials per les retallades econòmiques a França, i ha llençat una campanya per tal que el proper dia 7 de desembre tothom retiri els diners que pugui tenir als bancs, fent bona aquella frase de Bertold Brecht que deia que el veritable crim no és atracar un banc, sinó posseir-lo. La crisi econòmica comença a aflorar aquesta conclusió per a milers de persones, “si el problema són els bancs i el sistema financer, perquè no acabar amb ells”.

França ha estat la capçalera de moltes revolucions i, ara des de les classes populars franceses es vol dur a terme una nova revolució basada en un enfrontament directe amb el sistema bancari, a qui ja tothom culpa de la situació actual, el problema és què ningú diu quin és el model que ens espera l’endemà, com substituïm aquest capitalisme agressiu que cada cop que s’equivoca ho fa pagar a la gent. Ho hem vist amb el cas d’Irlanda, on la perversió del sistema financer ratlla l’absurditat més esfereïdora, un cas que, per cert, es pot estendre com un virus a Portugal i a Espanya. Anton Costas, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, el qual conec i aprecio, deia dilluns en una entrevista en aquest mateix diari que “el que presta diners a algú ha d’assumir riscos” i fa poc, també comentava que el sistema bancari actual és esquizofrènic en el sentit que només sap deixar diners o demanar diners, però no sap fer les dues coses alhora.

Haurem de seguir d’aprop el foc que és comença a encendre a França, que encapçala Cantona i que ja compta amb milers de seguidors arreu, perquè potser sense adonar-nos algú ja ha encès la metxa del canvi, un canvi que consisteix en repartir responsabilitats i no fer pagar sempre als mateixos. I després ja veurem per on surt el sol.

Les esquerdes d'Esquerra

Parteixo de dos recordatoris que em fan dos bons amics, el primer sobre l’experiència d’Esquerra de volar permanentment en un espai de turbulències des dels remots temps de l’Hortalà, passant per Colom i Rahola i fins arribar a l’ensopegada, la segona, de Puigcercós. I el segon, sobre l’Esquerra que és trosseja fruit de l’aparició de múltiples opcions independentistes, unes mediàtiques (Laporta) i d’altres escindides (Carretero), i de com tot plegat pot dur a l’Esquerra Republicana a un procés de fragmentació de difícil superació. Probablement la imatge més gràfica d’això és visualitzi a les municipals amb candidatures de Solidaritat, de la CUP, de Reagrupament i d’Esquerra, masses pescadors per a un mar convuls.

Això, sense tenir en compte que en aquest panorama encara poden aparèixer d’altres actors, (Carod i els seus fidels) i que a l’Esquerra actual encara li poden passar més factures, la derrota electoral de Puigcercós, que ja venia de l’anterior ensopegada a les generals, les ferides no cicatritzades de l’anterior congrés i un possible nou cop d’estat intern, fruit d’aquesta mateixa situació. A l’altra banda, la possibilitat d’un agrupament de totes les escissions i de totes les opcions, somni daurat de l’independentisme, és avui encara massa remota perquè el dol encara és massa fresc i alguns ara es veuen en una onada d’expansió, i sobretot de protagonisme, que ja veurem en què es traduirà més endavant.

Els problemes d’Esquerra és multipliquen si tenim en compte que Convergència ha sabut quedar-se amb els independentistes més moderats, oferint una imatge de camí assenyat cap aquesta via, encara que després facin tot el contrari. I si a això afegim la sobtada retirada de Benach, actualment l’home amb més prestigi d’Esquerra, probablement ocasionada per una possible operació tornada més endavant, a l’Esquerra d’avui li queda poc més que travessar un llarg desert sense un camí establert.

El risc de tot plegat és que les esquerdes s’ampliïn i la percepció que es genera els redueixi a un partit minoritari enmig d’un mapa independentista esmicolat ,on tots demanen el mateix, però ningú lidera el procés. Un cas interessant que caldrà seguir d’aprop per veure com acaba.