Judicialitzar la política

Començo l’any llegint la noticia sobre la investigació de presumptes irregularitats en pagaments de l’Ajuntament de Roses per part de la Fiscalia. En realitat no és una notícia nova, Roses fa massa temps que ha judicialitzat la política municipal, i el mateix passa a molts altres municipis del país que, sense adonar-se, han obert una profunda escletxa generant el dubte constant sobre l’honestedat dels gestors municipals, siguin del partit que siguin. De la crítica a les capacitats de gestió, de les diferencies lògiques de criteri, s’ha passat a la denúncia com a eina política, com a instrument per al desgast de governs, alcaldes o regidors. Un recurs fàcil que no fa res més que allunyar la confiança ciutadana i, allà on s’instal•la és converteix en un hàbit per atiar l’enfrontament constant entre govern i oposició, entre oposició i govern.

Ja sabem que son temps difícils per a la gestió local, per aportar solucions i idees a problemàtiques complexes que sovint s’escapen de les capacitats i de les possibilitats dels propis ajuntaments, però aquesta situació no es resoldrà amb una desfilada constant de càrrecs locals a les portes dels jutjats, de vegades per absolutes vaguetats que deixen en mans de la justícia interpretacions més primes que un fil de pescar,però que generen en el ciutadà la percepció d’un dubte permanent sobre el bon fer o la màniga ampla dels seus càrrecs electes, instal•lant el concepte corrupció allà on hi hagi una cadira pública per ocupar.

Conec masses alcaldes, alcaldesses, regidors o regidores, de governs i oposició, que passen més temps a les portes dels jutjats que als seus despatxos, que passen més estona consultant advocats que prenen decisions en benefici dels pobles als quals representen. La judicialització de la política no acabarà amb la veritable corrupció, però si pot acabar amb la confiança del ciutadà i, sobretot, pot esdevenir una càrrega massa feixuga per aquells o aquelles que volen optar a defensar un projecte polític local, i a sobre, està demostrat que no fa guanyar o perdre eleccions.

Pronòstics

Després del trist balanç del 2010 toca fer un exercici d'esperança pel 2011. És que intento fer avui a la meva darrera columna de l'any al Diari de Girona

Deu noms pel 2010

Mirar enrere i visualitzar allò que ha estat el 2010 és pot fer de moltes maneres, el meu balanç és per força negatiu, només cal fer una ullada a deu noms del 2010.

Florvie Dieuveson és un nen de 10 anys que es passejava pels carrers de Puerto Principe amb una ampolla de plàstic i una goma i de la que treia notes musicals i una cançó sobre el terratrèmol que va matar 250.000 persones i va deixar sense llar 1,5 milions el 12 de febrer. Un any després la misèria, la desolació i el caos en l’ajuda humanitària segueixen fent d’Haití el major desastre mundial.

Volcà Eyjafjallajökul. El 14 d’abril va demostrar com la natura segueix manant sobre la societat per molt avançada que aquesta estigui. L’erupció del volcà Eyjafjalla va col•lapsar el transport aeri d’Europa.

Deepwater Horizón. La plataforma petroliera de BP que va explotar al Golf de Mèxic el 22 d’abril, deixant 11 morts i un rastre de contaminació equivalent al vessament de 5 milions de barrils de petroli i posant de manifest els enganys de la companyia i una trama de corrupció en l’adjudicació de llicències per l’extracció de cru. El major drama mediambiental dels Estats Units.

Eric Besson. Ministre d’Immigració de França i autor de la polèmica expulsió el mes de juny de 700 gitanos romanesos. Europa ha oblidat massa ràpidament la seva història recent.

Sakinech Ashtianí. La dona iraniana condemnada a morir lapidada per adulteri segons la llei islàmica. Malgrat les mostres de suport que durant l’estiu va rebre de mig món, el seu cas segueix pendent i simbolitza el fonamentalisme religiós en qualsevol lloc.

Alicia Gámez, Roque Pasqual i Albert Vilalta, els tres cooperants de Barcelona Acció Solidaria que varen ser segrestats per Al Qaeda a Mauritània i que varen protagonitzar el segrest més llarg de la història, però també les dificultats de dur ajuda humanitària als països africans. Alicia va ser alliberada al març i Roque i Albert al mes d’agost.

Agdaym Izik, el campament que acollia 20.000 refugiats saharauís i que va ser arrasat el mes de novembre, amb total impunitat per part de les autoritats internacionals, per la policia i l’exèrcit marroquí. Un campament que simbolitza la indefensió de les minories.

Diaz Ferran, el nom que sempre ens recordarà l’impunitat d’aquells que varen generar l’actual crisi. L’empresari que va enfonsar Air Comet i Marsans però que continuava al capdavant de la patronal espanyola fins el mes de desembre que va ser substituït per Joan Rossell

Julian Assange, l’australià que al capdavant de Wikileaks va posar al descobert 250.000 documents sobre les clavegueres de la diplomàcia nord-americana i alhora ha sacsejat el model de periodisme actual, malgrat que també presenta totes les reserves del món.

Aung Sun Suu Kyi, la líder Birmana i premi Nobel de la pau, alliberada el 12 de novembre. Un símbol de les dificultats de la lluita per la pau encara a molts països del món.

Un any per oblidar.

El doble sentit del “Govern dels millors”

Des d’ahir ja sabem oficialment els noms dels qui acompanyaran Artur Mas en el Govern de la Generalitat. Al marge de les sorpreses de darrera hora, em sobta sobretot la nota posada d’origen als nous consellers i conselleres, “El Govern dels millors”, una nota massa alta per algú que encara ha de demostrar les seves capacitats, malgrat que alguns d’ells ja varen tenir aquesta oportunitat en anteriors governs, començant pel propi President de la Generalitat i continuant per Felip Puig, Andreu Mas Collell, Ferran Mascarell, Irene Rigau o Josep Maria Pelegrí.

Les etiquetes sempre comporten un risc i, si bé aquesta és positiva perquè indica d’antuvi un triatge selectiu, que passarà després si no és compleixen les expectatives. La facilitat amb la que es posen les etiquetes és converteix en dificultat quan aquestes determinen el llistó de l’actuació. Quan un equip és “el millor” ha de demostrar-ho permanentment, constantment, a tot hora i tots sabem que les regnes d’un país comporten moments bons i moments dolents, bones jugades i jugades que passen factura ràpidament. A l’equip d’Artur Mas li han volgut donar la lliga i la copa abans de jugar-les, quan la competició és avui més difícil que mai.

Als reptes i les dificultats del país si afegeix ara el repte de l’equip i allò que pot ser entès com un esperó, és pot convertir en tensió. Espero i confio que hagin fet els deures per aprovar l’examen, perquè la nota de tall és la més alta que s’havia posat fins ara a un govern. És el que tenen les marques d’origen que després s’han de demostrar.

No passa res

Aquest és el missatge que ens transmeten els polítics sortints i els entrants davant la sentència del Tribunal Suprem sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Jo en canvi, si que crec que passa i molt, perquè allò amb el que ens podem trobar és un allau de demandes a centres escolars, per part de quatre eixelebrats, reclamant el castellà com a llengua principal i, aleshores, qui defensarà aquests centres? Deixarem a les escoles i als mestres la responsabilitat d’encarar-se a la justícia?, com ha passat recentment amb el professor de Cadis que intentava ensenyar climatologia als seus alumnes i fent una referència al pernil ha rebut una demanda per part d’un alumne de religió musulmana, que és va considerar maltractat psicològicament pel simple fet de citar que el clima d’aquell poble beneficiava la curació dels pernils.

El model educatiu català no pot quedar a mans d’uns jutges sense cap sensibilitat per la realitat i la cultura del país i tampoc poc quedar a mans de la resistència que puguin fer les escoles pel seu compte. El Govern del país no pot esperar que això passi basant-se en un càlcul de possibilitats, segons el qual, és probable que només siguin quatre, cinc, sis, les demandes per part dels pares d’alumnes defensant l’aplicació de la sentencia del Tribunal Suprem, a les escoles on portin els seus fills. Aquest és un camí perillós en el qual en cap cas s’ha d’entrar.

Aleshores, què és pot fer per no deixar els centres escolars en una trinxera on el bombardeig pot ser ferotge i arriscat? S’han de quedar plegats de mans fent veure que la sentència no té repercussions clares i directes? Com el risc persisteix, en aquests casos el govern ha de ser pro actiu, donar un cop de pedal i si cal fer una nova llei que substitueixi l’anterior, que la millori i que encara sigui més valenta en la defensa del català, i si la recorren i la porten al jutjat, com a mínim haurem salvat les escoles d’aplicar la sentència i quan arribi la nova decisió judicial, ja em parlarem, es torna a millorar la llei i que la tornin a recórrer. I a veure qui és cansa més aviat.

Nadal amb Wikileaks

La irrupció de Wikileaks en el panorama informatiu obre el debat sobre els circuits de la informació i sobre el model periodístic, però, també crea el risc de decantar-se per una única font d’informació. Aquesta és la reflexió que faig avui a la meva columna del Diari de Girona.

Olot i la projecció d’una ciutat colpida pels esdeveniments

Els darrers dies han sorgit diferents veus que mostren la preocupació per la imatge i la percepció que és pot desprendre de la ciutat d’Olot, pel fet que ha estat escenari de colpidors fets de sang i fetge, què s’afegeixen a d’altres de màxima repercussió en la seva història recent. En qualsevol cas, però, la magnitud d’aquestes tragèdies no està lligada a una percepció d’inseguretat ciutadana i aquest és l’element que fa que la reputació d’Olot, com a ciutat encantadora, acollidora i envoltada d’un paisatge excepcional no és vegi afectada per la dimensió d’uns esdeveniments esporàdics, malgrat que amb difusió generalitzada.

Olot ha de fer el seu camí sense aturar-se en furgar en les ferides i les pèrdues que han ocasionat personatges com el cuidador de la Caritat o el caçador Pere Puig, perquè en qualsevol cas és tracta inequívocament de fets episòdics sense connexió ni lligam, ni fruit de cap malestar ciutadà. Aquest és un cas clar on no valen les etiquetes més enllà de la morbositat ciutadana que s’incrementa per l’alt grau d’expectació mediàtica, una expectació que creix i decreix passades les etapes lògiques lligades als propis fets (assassinats-detencions-enterraments-judicis). Quan més aviat torni la normalitat a la ciutat, més aviat aquesta recuperarà els seus punts forts com a capital d’un entorn idíl•lic, com a població mesurada i atractiva per a la vida quotidiana.

De ben segur, no resulta fàcil per a la gent d’Olot conviure amb una història passada i recent, farcida de fets de la crònica negra, però en cap cas aquesta etiqueta pot passar al davant dels molts altres adjectius que fan d’Olot una ciutat singular, sovint encisadora i en qualsevol cas, normal. Seria un error imperdonable voler fer creure, des de dins o des de fora, que els fets ocorreguts marcaran les percepcions o fins i tot, encetar un debat sobre els motius de la confluència dels mateixos, perquè res tenen a veure amb el ritme natural de la ciutat.