Memòries de Berlín

Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín, i també fa vint anys d’un emotiu viatge amb la Mercè a la capital alemanya on varem descobrir que el mur no el tirava la política, sinó els mateixos ciutadans. Recordo centenars de milers de persones picant aquella llarga i trista paret però, el que més recordo és el silenci que inundava aquella revolució col•lectiva. La ràbia i la frustració contingudes durant 29 anys es traduïen aleshores en un silenci mut, tothom picava amb el que tenia i, tothom, amb el seu esforç individual, volia enderrocar aquell símbol de la separació d’un país i d’una gent, mentre a dos visitants com nosaltres se’ns posava la pell de gallina en veure com la voluntat de la ciutadania no te fronteres ni barreres.

Eren dies de confusió. Els líders polítics es veien superats per la força de les masses que cada minut i cada hora obria un nou forat al mur. Ja no hi havia prou soldats a la RDA per cobrir totes aquelles escletxes que s’anaven fent més grans, malgrat que el recorregut entre les dues parets –sempre hi va haver dos murs- encara es feia massa angoixant, perquè allà s’hi concentrava una de les històries més fosques i tristes de l’Europa actual.

Recordo les cues dels ciutadans de l’Est per creuar en cotxe el checkpoint charlie, amb aquells Travis i Ladas, tant característic dels països de l’Est i, també recordo, les cares d’astorament i d’incomprensió dels mateixos ciutadans quan accedien al KaDeWe, aquell supermercat de l’ostentació occidental que no era altra cosa que un gran aparador del capitalisme per enlluernar els pobres veïns del Berlín Est, mentre a l’altra banda de la Unter der linden les poques botigues lluïen uns aparadors buits de qualsevol contingut.

Eren dos mons que s’unien per la força de la gent, dos mons absolutament contraposats que per fi tenien l’oportunitat de construir quelcom nou, una nova ciutat i nou país.

Ara vint anys després ens adonem que aquell va ser només un mur i que malauradament encara queden molts altres murs per enderrocar, i es bo saber, que com a ciutadans, els podem fer caure