Llenguatge escombraria

Agafo el fil d’un interesantíssim article publicat ahir diumenge a El País i titulat “el lenguaje de la basura”, una reflexió sobre la creixent degradació del llenguatge en els mitjans de comunicació, en la política, en les relacions socials i sobre la creixent aparició d’insults com a vehicle normalitzat de la difusió de continguts, fet que coincideix en el temps amb l’atemptat contra la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, tirotejada mentre feia un míting dissabte passat a Tucson (Arizona). Giffords havia estat objecte de les crítiques i dels atacs del moviment ultraconservador del Tea Party

El llenguatge és i ha estat un símptoma de la qualitat de la informació, de la comunicació en general, però quan aquest llenguatge és degrada és degraden també les relacions socials, fent de l’insult una eina normalitzada i fins i tot quotidiana. Ho veiem diàriament en determinats programes de televisió, en declaracions de determinats polítics i en manifestacions ciutadanes sense adonar-nos de les conseqüències que això comporta per a l’educació de les noves generacions, però també, per a les relacions entre persones.

El llenguatge agressiu, pujat de to i farcit d’insults s’ha apropiat de l’estil de comunicació d’alguns mitjans i d’alguns personatges com a canal per atreure públic, per aconseguir atenció i en alguns casos sembla que sense la degradació del llenguatge ja no sigui possible captar l’audiència, aconseguir vots o destacar per damunt els altres, sense mesurar en cap cas les repercussions que això implica per a la població fàcilment influenciable per aquest estil de relació.

Intoxicar, acusar, insultar és avui més fàcil que mai gràcies a aquest estadi de normalitat que estant prenent determinades formes d’expressió i gràcies també als mitjans de comunicació que s’apunten a la moda de rebaixar el llenguatge sense tenir en compte les conseqüències. Però compte, que tant mal fa el que utilitza aquest estil com aquell que el repeteix com un autòmat pensant-se que reprodueix una gracieta o que així també treu profit de l’atenció generada. I el problema és va estenent sense que de moment tingui aturador.

Pessimisme mediàtic

Cada vegada que parlo amb algun responsable de mitjans de comunicació, ja sigui director o editor, escolto el mateix comentari: “això pinta molt negre per aquest any”, “ho veig molt difícil”, “no se si aguantarem”. Jo, que soc optimista de mena, els hi transmeto il•lusió per aquest 2010, esperança i ganes de superar la situació però, malauradament segueixen insistint en aquesta visió negativa en la qual s’han instal•lat la majoria de mitjans de comunicació i, especialment, aquells que no formen part de cap gran grup empresarial.


I si després de la conversa et dediques a mirar les xifres, no tens més remei que apuntar-te al bàndol dels pessimistes; la majoria viuen una sagnant baixada continuada de les vendes i una reducció, que en alguns casos ja supera el 40 per cent dels ingressos publicitaris, i no parlem de les continuades reduccions de plantilla que ja no permeten masses més invents. I si això afegim que la majoria d’administracions publiques i de grans empreses estan retallant els seus pressupostos d’ajuts directes als mitjans de comunicació, doncs sí, el panorama no ens gens engrescador.

Ara bé, es cert que tampoc veig per part dels mitjans cap iniciativa “innovadora” que permeti avançar cap a nous productes que puguin ser més rentables i més atractius, ni cap a formes de periodisme més directes i menys estandaritzades i no sempre més costoses. Els diaris, amb les seves línies editorials respectives, segueixen essent una calcomania d’un de l’altra i un noranta per cent de les informacions es repeteixen en un i altra mitja.

Potser, és que esperen la iniciativa publica d’incentivar les inversions publicitàries com si aquesta fos la llum al final del túnel, però és evident que aquesta no és ni serà la via. Cal transformar-se i adaptar-se als nous temps i cal fer-ho ara en temps de crisi per no tornar a caure en el parany d’un oxigen limitat a un pressupost públic. Per tant, segueixo sent optimista malgrat que avui, encara ningú ha donat el primer pas.

Un carreró sense sortida

La reivindicació de l’activista saharaui Aminetu Haidar s’està convertint en un carreró sense sortida, per ella i la seva vida, per a les autoritats espanyoles i per al govern marroquí, encara que aquests darreres passin olímpicament de la història i fins tot, pel Front Polisari. Però, independentment de la licita batalla d’Aminetu i del trist final que es comença a entreveure, al darrera crec que val la pena plantejar com han reaccionat els mitjans de comunicació davant l’actitud inalterable d’aquesta dona.

Des d’un bon començament la majoria de mitjans s’han fet ressò de la vaga de fam d’Aminatou Haidar, i sempre he pensat que els mitjans són un gran punt de suport per a totes aquelles reivindicacions polítiques o socials, que si no fos per la pròpia difusió dels mitjans de comunicació, passarien desapercebudes per a la majoria de la població. I al cap i a la fi, és aquesta difusió la que acaba activant governs, partits, polítics i a la pròpia societat.

Ara bé, quan allò que està en joc és la vida d’una persona, encara que sigui per pròpia voluntat, els mitjans de comunicació s’han de replantejar el seu paper, perquè seguir donant cobertura a aquesta història és, d’alguna manera, incentivar a Aminetu per tal que segueixi amb la seva reivindicació fins al final, fins a la mort, perquè una de les seves finalitats és mantenir viu l’altaveu de les seves demandes, encara que aquest altaveu es fixi més en el seu estat de salut que en la reivindicació que el genera.

Sovint, els mitjans haurien de reflexionar sobre el seu veritable paper i on es fixa el límit d’aquest paper, perquè si no hi ha el risc de la frivolització i, en aquest cas, del sang i fetge. Potser encara hi són a temps.

Petit assaig sobre la ceguesa

En els darrers dies he constatat una proliferació d’actituds i de manifestacions que van en direcció contraria a la realitat actual en matèria de comunicació corporativa. D’una banda, em consta que moltes empreses del segle XXI encara viuen al segle XVIII pel que fa a comunicació corporativa, sense adonar-se que sense una bona política de comunicació simplement no existeixen o projecten una imatge-identitat que res te a veure amb el que realment son. I d’altra, i aquesta és la més preocupant, m’adono que molts companys i companyes que exerceixen com a directors de comunicació, es neguen a acceptar que avui el mapa de carreteres de la comunicació ha canviat radicalment, amb eines que fan que qualsevol ciutadà sigui alhora un líder d’opinió i un mitjà de comunicació.

Puc entendre la por als canvis, entenc la por a les noves tecnologies , entenc que un percentatge alt dels negacionistes de les noves realitats és fruit del desconeixement i, també entenc que per a molts és més fàcil transmetre que amb una trucada a El Periódico o a la Vanguardia s’ha resolt la feina, com a justificació de la mateixa, que haver de submergir-se en un món on ja ningú és propietari del seu propi canal de comunicació.

Tancar els ulls davant l’evidència que fa que la majoria de mitjans de comunicació tradicionals i no tan tradicionals viuen de les fonts de la mateixa ciutadania i, avui ja, majoritàriament d’allò que abans ha sortit a la xarxa, es tan com voler negar l’existència d’una crisi de mitjans o de la pròpia crisi econòmica.

Sempre he pensat que un director de comunicació, a part dels coneixements professionals necessaris, ha de ser algú de mirada ampla, obert a allò que passa al seu entorn i amb capacitat suficient per analitzar-ho, pair-ho i actuar si es necessari però, en canvi, cada dia que passa em trobo més Dircom amb orelleres posades i amb un camp de visió que va més enllà de la miopia. Així anem, sense veure ni escoltar.

Un mitjà digital i de pagament

Arcadi Espada i un grup de militants d’aquell partit que se’n diu Ciutadans han anunciat aquesta setmana la imminent aparició d’un diari digital, Factual, de pagament, mitjançant subscripcions anuals a 50 euros. Independentment de qui promou la iniciativa i de la previsible tendència del mitjà –tots els mitjans tenen una o més tendencies-, aquesta serà probablement una de les primeres experiències per veure si un diari te futur a la xarxa essent de pagament.

L’anunci de Factual, coincideix amb un estudi que indica que la majoria d’europeus estaria disposada a pagar per accedir a continguts informatius a la xarxa.

No se com serà Factual, malgrat que ho puc intuir, però si se que algú, amb aquest projecte, acaba d’obrir la porta a noves possibilitats.

Una nova baixa

El Dossier Econòmic tanca, desapareix un mitjà que havia aconseguit cobrir un espai en el marc de la informació econòmica, el de la petita i mitjana empresa, que al cap i a la fi és l’arteria principal del funcionament econòmic del país. El Dossier ha mort de la malaltia que afecta a milers de petits empresaris que, com sempre, no s’inclouen a la llista dels benefactors de les mesures governamentals, senzillament no existeixen per a les xifres macroeconòmiques, però també ha mort del mal que s’expandeix entre tota la premsa escrita, el d’un model de negoci que no depèn del resultat del propi negoci, sinó d’aquelles aportacions que puguin venir per altres vies.

No cal ser pessimistes, malgrat que ja comença a haver-hi un llistat prou important de mitjans que es queden pel camí i d’altres que van sumant regulacions de plantilles per veure si reduint arriben al final del túnel. El problema és que amb tanta reducció tampoc es veu l’aposta de futur necessària per regenerar el model actual