Obama i el llenguatge de la política

Quan tot just acaba de començar la IX legislatura del Parlament de Catalunya podem comprovar com malgrat el canvi en la correlació de forces i l’aparició d’algunes cares noves –a nivell polític, no social- en el fons res ha canviat. Els representants polítics segueixen utilitzant el mateix llenguatge que feien servir uns mesos enrere, malgrat que el to s’ha rebaixat pel simple fet que la campanya ha finalitzat i ara tot just s’inicia la vida institucional. Un llenguatge que segueix tant allunyat del ciutadà que es fa difícil d’entendre, i que està més basat en un joc de picades d’ullet, advertiments i en dir les coses sense dir-les que en una realitat que ofega la major part de la societat. De res a servit l’exemple Obama, la seva notable disminució de popularitat va molt lligada al canvi de llenguatge, d’una campanya engrescadora, a un model institucional que no està arribant ni convencent als nord-americans. I si a això afegim les formes l’allunyament es pronuncia, cal fer tres dies de debat per investir un president que serà investit igualment, però a ulls polítics no quedaria bé el seu nomenament a primera volta, amb la qual cosa es preferible perdre el temps per mantenir les formes polítiques, que no anar per feina i poder començar a prendre decisions.

Hem viscut una campanya amb signes i estètica peculiar, per no dir penosa, una campanya que majoritàriament s’ha centrat en clau interna, sense tenir en compte els ciutadans, que amb la seva participació han donat un exemple de responsabilitat a la política. Els nous parlamentaris, però vells en l’art de la política, tenen a les seves mans una oportunitat històrica, no per a prendre decisions màgiques, que no ho faran, sinó per canviar d’estil, formes i llenguatge, essent capaços d’establir un nou nivell de comunicació amb la societat. Què ningú és pensi que pel simple fet de canviar de govern desapareix l’apatia, la preocupació i la desmotivació de la societat catalana.

Els primers símptomes indiquen però, que uns seguiran immersos en debats estèrils, en formes impregnades d’ineficàcia i en llenguatges retòrics que serveixen per no avançar, mentre altres tornaran a aquell ritme de pas lent, cap cot i infinita desil•lusió pensant que això de la política no té remei.