Un PSC sense rumb

Les seqüeles de les eleccions del 28 de novembre a Catalunya encara perduren i de quina manera en alguns partits polítics. Mentre uns, Esquerra, s’han tancat de manera intel•ligent als pocs dies de patir la seva major patacada, evitant la proliferació de rumors i contradiccions des de les seves pròpies estructures, d’altres projecten una percepció d’immensa desorientació i de manca absoluta d’itinerari per superar l’ensurt. Aquest és el cas del PSC que es veu immers en una espiral de múltiples debats interns; d’una banda, ha encetat l’eterna discussió sobre el seu ADN, si ha de ser un partit que prioritzi la visió catalana o ha de ser un apèndix de la matriu espanyola del PSOE, d’altra, la lògica discussió sobre qui ha d’encapçalar la renovació del partit molt lligada a l’anterior plantejament, i, per últim, la profunda preocupació d’alcaldes i candidats a alcaldies del PSC, que veuen com aquesta espiral els pot afectar les seves perspectives de resultats.

Curiosament, cap dels debats toca l’espina dorsal d’allò que hauria de ser l’epicentre de la discussió, el projecte de futur, el discurs amb el qual els socialistes poden llançar-se a captivar el ciutadà a les futures convocatòries electorals i molt abans de les mateixes. El debat ha entrat en una fase de frivolització que sens dubte farà mal al PSC i a la política catalana en general, que veu com trontolla un dels seus icones històrics. Els socialistes catalans han de ser capaços de trobar nous punts de referència, nous fonaments per afrontar amb garanties qualsevol procés de renovació. Primer cal definir el projecte d’acord amb les preocupacions, les realitats i els anhels de la societat actual, i després ja hi haurà temps de decidir si aquest projecte es fa en clau catalana o espanyola i qui l’ha d’encapçalar.

No entrar en aquest procés significa instal•lar-se en una fase permanent de desconcert que genera una percepció negativa entre els ciutadans –malgrat que alguns lògicament és puguin alegrar- i que pot dur al PSC a l’esclat de petites desintegracions, entre aquells que veuen l’oportunitat d’alliberar-se de les cadenes del PSOE i aquells, que al contrari, pensen que ara cal enfortir aquests lligams.

El PSC, sense adonar-se, segueix instal•lat en el mateix dinamisme que el va dur a perdre les passades eleccions, pel qual, malgrat que governava, projectava la imatge de tot el contrari, de desgovern absolut, perquè l’opinió i el missatge dels socis del govern mai va ser coincident. Ara, aquesta fase es reprodueix quan allò que projecta no és altra cosa que un camí sense rumb, i el que és més greu, un camí sense missatge de futur.