De fet, no m’imagino els milers d’indignats del 15-M i, encara més, els centenars de milers de simpatitzants d’aquest moviment, ni tampoc m’imagino el meu entorn, votant diumenge el PP, però si m’imagino la victòria dels populars. Alhora de protestar, l’esquerra sempre se sent més còmode amb un govern de dretes que no amb algú afí a la seva ideologia, perquè això li permet sortir al carrer sense lligams i sense el càrrec de consciència de saber que també ha de lluitar contra algú que comparteix ideals. I probablement, això és el que passarà a partir de diumenge i abans dels primers cent dies de govern de Mariano Rajoy, la gent tornarà a sortir al carrer davant una situació cada vegada més angoixant, que ja es veu a venir, que empitjorarà notablement després de la treva electoral.
Al Govern de Rajoy li espera un veritable terratrèmol financer i la pressió d’uns mercats que ja no tenen prou amb asfixiar el deute, sinó que ara volen carn de polític i de govern. No seria d’estranyar que a Portugal i a Espanya també veiéssim caure, abans del que ens imaginem, els nous governs per aquesta tendència antidemocràtica de substituir-los per tecnòcrates, que segueixin al peu de la lletra les exigències dels mercats.
La crisi ja no només és econòmica, sinó també política i en aquest àmbit la llista de víctimes pot ser molt ample. I més tenint en compte la manca de valentia que tant s’ha trobat a faltar en aquesta campanya, abans i després, per dir les coses realment com són i per anunciar decisions que han d’anar més enllà d’unes retallades socials i, que sobretot, haurien d’afectar al món financer, inclosos els bancs. El marge per seguint-nos fent por amb la possibilitat de sortir de l’Euro i d’un ensorrament dels bancs, aviat deixarà de fer efecte en aquells que ja ho han perdut tot o estant a punt de perdre-ho i, aleshores, potser, veurem altres camins i posarem sobre la taula paraules que ara sembla que costin de dir: nacionalitzacions, supressió d’administracions, prohibicions de certes pràctiques financeres, persecució del frau fiscal....De coses per fer hi ha moltes, però es més fàcil fer feliços els mercats amb retallades absurdes.
La única avantatja d’aquestes eleccions és que quan més aviat el PP entri al govern, potser, més aviat sortirà.
Al Govern de Rajoy li espera un veritable terratrèmol financer i la pressió d’uns mercats que ja no tenen prou amb asfixiar el deute, sinó que ara volen carn de polític i de govern. No seria d’estranyar que a Portugal i a Espanya també veiéssim caure, abans del que ens imaginem, els nous governs per aquesta tendència antidemocràtica de substituir-los per tecnòcrates, que segueixin al peu de la lletra les exigències dels mercats.
La crisi ja no només és econòmica, sinó també política i en aquest àmbit la llista de víctimes pot ser molt ample. I més tenint en compte la manca de valentia que tant s’ha trobat a faltar en aquesta campanya, abans i després, per dir les coses realment com són i per anunciar decisions que han d’anar més enllà d’unes retallades socials i, que sobretot, haurien d’afectar al món financer, inclosos els bancs. El marge per seguint-nos fent por amb la possibilitat de sortir de l’Euro i d’un ensorrament dels bancs, aviat deixarà de fer efecte en aquells que ja ho han perdut tot o estant a punt de perdre-ho i, aleshores, potser, veurem altres camins i posarem sobre la taula paraules que ara sembla que costin de dir: nacionalitzacions, supressió d’administracions, prohibicions de certes pràctiques financeres, persecució del frau fiscal....De coses per fer hi ha moltes, però es més fàcil fer feliços els mercats amb retallades absurdes.
La única avantatja d’aquestes eleccions és que quan més aviat el PP entri al govern, potser, més aviat sortirà.
Entrades
2 comentaris:
Hola Jordi, soc l'Arseni. No em ser estar de contradir el teu post: (1) els "mercats" no pensen ni decideixen, ho fan els operadors dels mercats (2) aquests darrers, especulen? si, com sempre, però ho fan amb dades a la ma,a Espanya després de la forta i llarga borratxera, entre administracions, sistema financer, empreses i famílies, tenim un deute equivalent al 2,7 vegades el PIB de 2010, els operadors dubten de si el podem pagar; (3)les persones que saben alguna cosa (tecnòcrates?) no poden ser polítics? només ho poden ser els ignorants? (3) ja ho tens present que en els nostres sistemes (europeus) elegim parlaments i no directament presidents i primers ministres? Ho dic perquè, per exemple, tant a Berlusconi como a Monti els investeix el parlament sobirà, no? (4)després de la borratxera esmentada les retallades no són absurdes, el que sí és absurd és que no siguin selectives i ben fetes i explicades. I que no comencessin molt abans; i (5)els indignats tenen raó al menys en una cosa, els polítics els ho han promés TOT i ara, lògicament, ho exigeixen TOT, però prefereixo un govern de "tecnòcrates" que una assemblea d'indignats. Una abraçada
Gràcies Arseni pels teus comentaris. Evidentment, el meu post surt més del sentiment que del raonament. La primera qüestió és que costa d’entendre, a mi em costa d’entendre, aquesta basculació de vot que es preveu de l’esquerra a la dreta i al marge del raonable desencís davant la situació actual, intento buscar altres arguments i, em sembla que per a molts, no deu costar tant votar la dreta, si al darrera hi ha el sentiment i la necessitat de poder queixar-se lliurement, sense el lligam que suposa, també per a molts, haver de protestar davant un govern proper.
En segon lloc, estic d’acord que darrera dels mercats hi ha agents i operadors que amb les seves accions i decisions pressionen els governs davant la inseguretat, aquesta real, de no saber si els països com Espanya seran capaços de retornar el deute. Una altra cosa i es el que jo volia dir, es que els nostres governs no han estat capaços d’explicar la situació de manera clara i transparent, encara que ens hagués costat d’entendre, com tampoc han estat capaços de prendre decisions molt més valentes, situant molt clarament l’objectiu final. En no haver fet això, ens quedem amb el simbolisme de les retallades, sense ser capaços de visualitzar a on es duran, més enllà d’un aprimament forçat, sense que ara tinguem les garanties que aquest servirà per a un canvi real de model, molt més racional, perquè ningú ha explicat allà on ens han de dur aquestes retallades, i això fa que generin encara més incomprensió i més desencís de la gent.
En tercer lloc, no qüestiono la capacitat dels governs ni d’alguns polítics per fer front a la situació, poso de relleu el fet que la convocatòria d’eleccions no es garantia, avui, de la continuïtat d’un govern sortit del procés electoral, que no vol dir, evidentment, que siguem els ciutadans qui triem aquest govern. Només dic, que tal i com estan les coses, el govern que trií el PP no te garantida la seva continuïtat, perquè, es molt probable, que la situació el sobrepassi.
Pel feisbuc et faig una proposta per seguir debatent el tema. Molts records
Publica un comentari a l'entrada