Educació, Educació, Educació

He seguit amb preocupació les alarmants dades sobre l'estat de l'ensenyament a casa nostra, o més ben dit, sobre el fracàs i el baix nivell del sistema educatiu català, i la veritat és que volia fer tota una dissertació sobre les necessitats d'implicació que tots, absolutament tots, tenim amb l'educació com a única garantia d'un futur millor. Al final però, he optat per una altra via, donat que com sempre ja esta tot dit. Si voleu veure un veritable exercici de comunicació, destineu vint minuts de la vostra vida a escoltar aquest vídeo:

http://mediateca.educa.madrid.org/reproducir.php?id_video=jibnzc4s1quh4cv2

De l'identitat a allò que som

Diuen que la identitat d'una organització és allò que és més allò que els altres diuen que és. Amb un país passa el mateix, som allò que som, més el que diuen i diem que som. Ho dic, perquè en els darrers temps, tot el que diem i diuen que som es basa exclusivament en una imatge catastròfica de nosaltres mateixos. Al·leguem que no funciona res i ens recreem en el caos com si haguéssim trobat plaer en sentir-nos deixats de la mà de l'Estat i no fem res més que seguir furgant en la ferida immersos en un victimisme que s'està instal·lant de manera preocupant en la nostra realitat i quotidianitats. I així hem passat l'estiu i tot apunta que passarem la tardor i l'hivern.

Però, és això el que volem?On és la nostra imatge de dinamisme, d'eficàcia, de treball, de capdavanters, que sempre ens ha caracteritzat com a catalans? No seria ni és bo perdre de cop i volta aquesta identitat aconseguida al llarg de la nostra història recent; què guanyarem posant-nos ara a la cua de l'Estat com si volguéssim reclamar una etiqueta de país catastròfic.

Com deia l'altra dia el meu bon amic Antoni Puigverd a La Vanguardia, posem-nos a treballar i, tornem a situar la nostra identitat allà on la teníem, allà on nosaltres dèiem que érem motor i la resta s'emmirallava en nosaltres per tirar endavant.