Endeutats

Avui, nou article setmanal a Diari de Girona:

Els Ajuntaments gironins, i els de la resta del país, estan endeutats fins a les celles. En èpoques de vaques grasses varen inflar les seves estructures per donar tota mena de serveis, fins i tot, aquells que no els pertocaven o no els haurien de pertocar, i ara aquells costos persisteixen sense que a l’altra banda hi hagi els ingressos per mantenir-los. Un panorama desolador que està fent patir molts alcaldes i moltes empreses proveïdores que han vist allargar fins a l’infinit els períodes per cobrar les factures que emeten, i que serveixen per cobrir aquell finançament que els bancs no donen.


Per molts, la solució passa per un model de finançament diferent, que tingui en compte la realitat actual dels municipis, siguin turístics o no, i les seves necessitats, però en realitat aquesta reivindicació històrica l’única cosa que resoldrà és mantenir una maquinaria que ha fet dels Ajuntaments la primera central d’ocupació dels nostres pobles i ciutats. Més diners avui ja no vol dir la solució dels problemes de fons.

Potser algú s’haurà de plantejar revisar el model de gestió, començant per dir que no a molta de l’oferta de serveis que avui assumeixin els consistoris, mancomunant equipaments, reduint plantilles i costos superflus, fent de la casa gran una casa més petita i explicant als ciutadans que ja no és possible arribar fins on ara s’arriba.

Sempre m’he preguntat quin sentit tenia que dos pobles, a curta distància un de l’altra, tinguessin pavelló, piscina municipal, teatre, biblioteca i una llarga llista d’equipaments únics, quan els podien tenir compartits. Avui ja se la resposta; els ingressos i l’alegria del sector immobiliari ho permetien, però ara ens adonem que allò va ser fruit d’una mala gestió, d’un miratge polític enlluernat per una cursa que consistia en oferir més que el poble del costat.

Pactes que és fan i és desfan

A un any de les eleccions municipals del 2011 ha començat el ball del trencament de pactes i acords a molts Ajuntaments del país. I perquè és trenquen els Ajuntaments, ara que falta poc per una nova convocatòria electoral? És què potser les estratègies polítiques recomanen allunyar-se del soci de govern quan s'apropen eleccions? O és que es tractava d'acords tant febles que no han aguantat ni tres anys de convivència?

Jo crec que ens hem d'anar acostumant a aquesta realitat. Davant Consistoris cada vegada més segmentats políticament viurem pactes més estranys, més febles i menys duradors perquè la realitat política no ajuda a configurar governs sòlids i estables. Avui, fins i tot tenir un únic regidor pot ser garantia d'ostentar l'Alcaldia, passant per damunt d'altres forces amb molta més representació.

En els darrers anys, ha anat augmentant el nombre de candidats que s'han vist abocats a pactar amb la força política o amb la plataforma ciutadana més allunyada del seu ventall ideològic. La qüestió en el món local és que els números quadrin, i si si tu i els teus, més el teu enemic i els altres feu prou, doncs ja està, ja tenim govern en contra de la força més votada, i és igual el resultat, un tripartit, un quatripartit o un multipartit què no es pot ni anomenar.

Els interessos que condueixen a signar pactes d'aquesta mena són tant amplis com és vulguin: polítics, econòmics, personals, culturals (de baixa cultura política)...., i els mateixos interessos són els que duen al trencament d'aquests pactes; ja sigui per no haver complert les expectatives, perquè un altre els ofereix més, o perquè al final no es mana tant com és volia. O perquè el poder compartit vol dir decisions compartides i no tothom està disposat a acceptar aquestes regles de joc.

Aquesta setmana hem vist trencaments a Amer, a Figueres, a Sant Feliu de Guíxols, fa poc a Platja d'Aro i podríem anar afegint noms a la llista al llarg de tota la geografia catalana on les mocions de censura i els governs en minoria formen part del menú del dia.

Segurament, la principal raó que genera aquesta situació no és altra que la configuració actual de la llei electoral, què sumada a la baixa participació ciutadana, dona com a resultat un reguitzell de forces amb molt poca representació, però amb molt poder de decisió alhora de pactar. I vistes les actuals perspectives, això també es pot acabar encomanant al Parlament de Catalunya. Així, entre tots anem fent governs menys estables i un país menys estable, que camina sotmès a pactes que avui es fan i es desfan. Ens haurem d'anar acostumant.