No passa res

Aquest és el missatge que ens transmeten els polítics sortints i els entrants davant la sentència del Tribunal Suprem sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Jo en canvi, si que crec que passa i molt, perquè allò amb el que ens podem trobar és un allau de demandes a centres escolars, per part de quatre eixelebrats, reclamant el castellà com a llengua principal i, aleshores, qui defensarà aquests centres? Deixarem a les escoles i als mestres la responsabilitat d’encarar-se a la justícia?, com ha passat recentment amb el professor de Cadis que intentava ensenyar climatologia als seus alumnes i fent una referència al pernil ha rebut una demanda per part d’un alumne de religió musulmana, que és va considerar maltractat psicològicament pel simple fet de citar que el clima d’aquell poble beneficiava la curació dels pernils.

El model educatiu català no pot quedar a mans d’uns jutges sense cap sensibilitat per la realitat i la cultura del país i tampoc poc quedar a mans de la resistència que puguin fer les escoles pel seu compte. El Govern del país no pot esperar que això passi basant-se en un càlcul de possibilitats, segons el qual, és probable que només siguin quatre, cinc, sis, les demandes per part dels pares d’alumnes defensant l’aplicació de la sentencia del Tribunal Suprem, a les escoles on portin els seus fills. Aquest és un camí perillós en el qual en cap cas s’ha d’entrar.

Aleshores, què és pot fer per no deixar els centres escolars en una trinxera on el bombardeig pot ser ferotge i arriscat? S’han de quedar plegats de mans fent veure que la sentència no té repercussions clares i directes? Com el risc persisteix, en aquests casos el govern ha de ser pro actiu, donar un cop de pedal i si cal fer una nova llei que substitueixi l’anterior, que la millori i que encara sigui més valenta en la defensa del català, i si la recorren i la porten al jutjat, com a mínim haurem salvat les escoles d’aplicar la sentència i quan arribi la nova decisió judicial, ja em parlarem, es torna a millorar la llei i que la tornin a recórrer. I a veure qui és cansa més aviat.

Nadal amb Wikileaks

La irrupció de Wikileaks en el panorama informatiu obre el debat sobre els circuits de la informació i sobre el model periodístic, però, també crea el risc de decantar-se per una única font d’informació. Aquesta és la reflexió que faig avui a la meva columna del Diari de Girona.

Olot i la projecció d’una ciutat colpida pels esdeveniments

Els darrers dies han sorgit diferents veus que mostren la preocupació per la imatge i la percepció que és pot desprendre de la ciutat d’Olot, pel fet que ha estat escenari de colpidors fets de sang i fetge, què s’afegeixen a d’altres de màxima repercussió en la seva història recent. En qualsevol cas, però, la magnitud d’aquestes tragèdies no està lligada a una percepció d’inseguretat ciutadana i aquest és l’element que fa que la reputació d’Olot, com a ciutat encantadora, acollidora i envoltada d’un paisatge excepcional no és vegi afectada per la dimensió d’uns esdeveniments esporàdics, malgrat que amb difusió generalitzada.

Olot ha de fer el seu camí sense aturar-se en furgar en les ferides i les pèrdues que han ocasionat personatges com el cuidador de la Caritat o el caçador Pere Puig, perquè en qualsevol cas és tracta inequívocament de fets episòdics sense connexió ni lligam, ni fruit de cap malestar ciutadà. Aquest és un cas clar on no valen les etiquetes més enllà de la morbositat ciutadana que s’incrementa per l’alt grau d’expectació mediàtica, una expectació que creix i decreix passades les etapes lògiques lligades als propis fets (assassinats-detencions-enterraments-judicis). Quan més aviat torni la normalitat a la ciutat, més aviat aquesta recuperarà els seus punts forts com a capital d’un entorn idíl•lic, com a població mesurada i atractiva per a la vida quotidiana.

De ben segur, no resulta fàcil per a la gent d’Olot conviure amb una història passada i recent, farcida de fets de la crònica negra, però en cap cas aquesta etiqueta pot passar al davant dels molts altres adjectius que fan d’Olot una ciutat singular, sovint encisadora i en qualsevol cas, normal. Seria un error imperdonable voler fer creure, des de dins o des de fora, que els fets ocorreguts marcaran les percepcions o fins i tot, encetar un debat sobre els motius de la confluència dels mateixos, perquè res tenen a veure amb el ritme natural de la ciutat.

Obama i el llenguatge de la política

Quan tot just acaba de començar la IX legislatura del Parlament de Catalunya podem comprovar com malgrat el canvi en la correlació de forces i l’aparició d’algunes cares noves –a nivell polític, no social- en el fons res ha canviat. Els representants polítics segueixen utilitzant el mateix llenguatge que feien servir uns mesos enrere, malgrat que el to s’ha rebaixat pel simple fet que la campanya ha finalitzat i ara tot just s’inicia la vida institucional. Un llenguatge que segueix tant allunyat del ciutadà que es fa difícil d’entendre, i que està més basat en un joc de picades d’ullet, advertiments i en dir les coses sense dir-les que en una realitat que ofega la major part de la societat. De res a servit l’exemple Obama, la seva notable disminució de popularitat va molt lligada al canvi de llenguatge, d’una campanya engrescadora, a un model institucional que no està arribant ni convencent als nord-americans. I si a això afegim les formes l’allunyament es pronuncia, cal fer tres dies de debat per investir un president que serà investit igualment, però a ulls polítics no quedaria bé el seu nomenament a primera volta, amb la qual cosa es preferible perdre el temps per mantenir les formes polítiques, que no anar per feina i poder començar a prendre decisions.

Hem viscut una campanya amb signes i estètica peculiar, per no dir penosa, una campanya que majoritàriament s’ha centrat en clau interna, sense tenir en compte els ciutadans, que amb la seva participació han donat un exemple de responsabilitat a la política. Els nous parlamentaris, però vells en l’art de la política, tenen a les seves mans una oportunitat històrica, no per a prendre decisions màgiques, que no ho faran, sinó per canviar d’estil, formes i llenguatge, essent capaços d’establir un nou nivell de comunicació amb la societat. Què ningú és pensi que pel simple fet de canviar de govern desapareix l’apatia, la preocupació i la desmotivació de la societat catalana.

Els primers símptomes indiquen però, que uns seguiran immersos en debats estèrils, en formes impregnades d’ineficàcia i en llenguatges retòrics que serveixen per no avançar, mentre altres tornaran a aquell ritme de pas lent, cap cot i infinita desil•lusió pensant que això de la política no té remei.

BONES FESTES!!!!

Competència deslleial

Això de la banca està prenent dimensions d’absoluta irracionalitat, ja no és conforma amb rebre els diners de tots els ciutadans via rescat de l’Estat i de la Unió Europea pels seus propis errors, ara a més vol ensorrar part del teixit empresarial. Posaré tres exemples que m’arriben per part de tres persones conegudes. El primer, és un agent immobiliari, d’aquells que porta cinquanta anys al capdavant del seu negoci i que no és fruit de la bombolla de la construcció. Fa pocs dies em deia els problemes que tenia per vendre habitatges, quan li arribava un comprador el bon home li facilitava els tràmits per aconseguir l’hipoteca, però des de fa uns mesos, en arribar al banc, aquest li posava tots els problemes del món per aprovar-li la hipoteca i en canvi li oferia el cent per cent de finançament si per comptes de quedar-se un habitatge del meu amic promotor immobiliari, és quedava un habitatge del banc, una pressió encoberta que no té altra nom que el de competència deslleial.

El segon cas, m’arriba des del sector de les assegurances, els bancs volen quedar-se amb aquest pastís, donant tota mena de facilitats per contractar les seves assegurances i anant en contra de les figures tradicionals dels agents i corredors d’assegurances, tant esteses i arrelades al nostre país. L’aullau d’ofertes, de trucades i de propostes és tal que és impossible competir amb la força dels bancs. Altra cas de competència deslleial.

I el tercer, i no menys significatiu, me l’explicaven però també el vaig viure personalment, entrant en una oficina bancària i veient com parets i taulells eren plens d’ofertes de vehicles de segona mà, fruit de rentings, leasings i prestecs no retornats, amb unes condicions excepcionals. Qui m’ho explicava és dedica a la venda d’automòbils i em comentava que a les dificultats fruit de la situació actual, ara s’afegia aquesta nova tendència de la banca, de treure’s de sobre, a qualsevol preu, el seu parc mòbil.

Veient això, hom es pregunta a on hem d’arribar, i recorda aquella llei que prohibia als bancs la venda de productes, però feta la llei, feta la trampa, i ja tornem a tenir la banca amb vocació de superfície comercial, quan allò més fàcil seria que aprenguessin a fer be la seva feina i no la dels altres.

Les percepcions que s’estan generant en contra del sector bancari porten camí de convertir-se en protestes, queixes, manifestacions i accions ciutadanes contra una banca que ha perdut el nord, a no ser que algú decideixi d’una vegada per totes modificar el sistema, posar les coses a lloc i aturar un sector que, de moment, només fa mal.

Quan les infraestructures s'implanten al territori

Avui, a la meva columna del Diari de Girona, publico una reflexió sobre l'etern debat de voler infraestructures però que aquestes no afectin al territori, amb motiu de l'arribada del TGV a Figueres