Pobre Hereu

L’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, té al davant una impressionant cursa d’obstacles fins a les eleccions municipals del maig del 2011. D’una banda, les enquestes no li són gens favorables i, d’altra, el seu propi partit alimenta permanentment el dubte sobre la continuïtat d’Hereu com a candidat, insinuant contínuament possibles noms com alternativa (primer Mascarell i ara Montserrat Tura) i vinculant aquests noms a presumptes enquestes que situen aquests altres candidats en millor posició que el propi alcalde.

Un candidat és pot enfrontar a determinades percepcions ciutadanes i fins i tot superar-les, però en cap cas pot lluitar contra l’oposició encoberta del seu mateix partit, perquè això seria tant com voler fer de davanter en un equip que no et passa la pilota. Tot just acabada la nit electoral de les passades eleccions al Parlament de Catalunya totes les mirades es van dirigir cap Hereu com la següent víctima de la davallada socialista perquè ja hi ha massa gent que ha assumit i paït una derrota anticipada de l’actual Alcalde.

El PSC no s’ha tret de sobre la inèrcia que el va dur a estavellar-se en les passades eleccions i segueix projectant una imatge de derrota davant les municipals a Barcelona com la que projectava des del Palau de la Generalitat, i així, només deixa a Hereu l’herència dels mals auguris pel proper mes de maig. I en situacions com aquestes més val tirar la tovallola abans de trobar-te sol davant un adversari que té engrassada la maquinaria i desprèn optimisme per tots els costats.

Jordi Hereu no ho te gens fàcil per superar aquesta situació, perquè ja no és tracta de convèncer els ciutadans de Barcelona sinó de convèncer els mateixos companys de partit, que des de fa massa temps ja miren cap a altres bandes. Pobre Hereu, potser no és conscient d’aquesta realitat.

Llenguatge escombraria

Agafo el fil d’un interesantíssim article publicat ahir diumenge a El País i titulat “el lenguaje de la basura”, una reflexió sobre la creixent degradació del llenguatge en els mitjans de comunicació, en la política, en les relacions socials i sobre la creixent aparició d’insults com a vehicle normalitzat de la difusió de continguts, fet que coincideix en el temps amb l’atemptat contra la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, tirotejada mentre feia un míting dissabte passat a Tucson (Arizona). Giffords havia estat objecte de les crítiques i dels atacs del moviment ultraconservador del Tea Party

El llenguatge és i ha estat un símptoma de la qualitat de la informació, de la comunicació en general, però quan aquest llenguatge és degrada és degraden també les relacions socials, fent de l’insult una eina normalitzada i fins i tot quotidiana. Ho veiem diàriament en determinats programes de televisió, en declaracions de determinats polítics i en manifestacions ciutadanes sense adonar-nos de les conseqüències que això comporta per a l’educació de les noves generacions, però també, per a les relacions entre persones.

El llenguatge agressiu, pujat de to i farcit d’insults s’ha apropiat de l’estil de comunicació d’alguns mitjans i d’alguns personatges com a canal per atreure públic, per aconseguir atenció i en alguns casos sembla que sense la degradació del llenguatge ja no sigui possible captar l’audiència, aconseguir vots o destacar per damunt els altres, sense mesurar en cap cas les repercussions que això implica per a la població fàcilment influenciable per aquest estil de relació.

Intoxicar, acusar, insultar és avui més fàcil que mai gràcies a aquest estadi de normalitat que estant prenent determinades formes d’expressió i gràcies també als mitjans de comunicació que s’apunten a la moda de rebaixar el llenguatge sense tenir en compte les conseqüències. Però compte, que tant mal fa el que utilitza aquest estil com aquell que el repeteix com un autòmat pensant-se que reprodueix una gracieta o que així també treu profit de l’atenció generada. I el problema és va estenent sense que de moment tingui aturador.

Potser

Les notes d'una canço i una altra filosofia, suficients per començar l'any d'una altra manera. La meva nova columna al Diari de Girona

Una sola veu

Aplaudeixo la decisió ferma del govern d’Artur Mas de gestionar la comunicació de la Generalitat de Catalunya amb una sola veu, la de Francesc Homs com a portaveu i la de Jordi Cuminal com a director general de Comunicació. Artur Mas fa temps que és va adonar que el gran error del tripartit no va ser la tasca de govern, sinó la seva difusió mitjançant departaments estancs i en tantes veus i tants missatges com conselleries hi havia i com partits estaven representats. El resultat, un nyap comunicatiu difícil de gestionar, que constantment generava missatges i percepcions contradictòries i molt poca efectivitat i que deixava molt poc marge a l'anterior responsable de comunicació, Aurora Masip, malgrat els seus intents de posar disciplina allà on hi havia caos.

Explicar les decisions i la tasca del Govern amb un únic criteri i amb una sola veu és fonamental per fer arribar als ciutadans aquesta tasca i el perquè de la mateixa, perquè al cap i a la fi un Govern ha d’actuar sota paràmetres i criteris d’unitat, sinó deixa de ser un Govern per convertir-se en una olla de grills, de la qual ja hem vist els resultats. Ara només cal esperar que aquesta gestió de la comunicació sigui transparent, entenedora i efectiva i permeti als catalans avaluar, en funció de missatges i continguts reals, el resultat de la seva tasca.

Judicialitzar la política

Començo l’any llegint la noticia sobre la investigació de presumptes irregularitats en pagaments de l’Ajuntament de Roses per part de la Fiscalia. En realitat no és una notícia nova, Roses fa massa temps que ha judicialitzat la política municipal, i el mateix passa a molts altres municipis del país que, sense adonar-se, han obert una profunda escletxa generant el dubte constant sobre l’honestedat dels gestors municipals, siguin del partit que siguin. De la crítica a les capacitats de gestió, de les diferencies lògiques de criteri, s’ha passat a la denúncia com a eina política, com a instrument per al desgast de governs, alcaldes o regidors. Un recurs fàcil que no fa res més que allunyar la confiança ciutadana i, allà on s’instal•la és converteix en un hàbit per atiar l’enfrontament constant entre govern i oposició, entre oposició i govern.

Ja sabem que son temps difícils per a la gestió local, per aportar solucions i idees a problemàtiques complexes que sovint s’escapen de les capacitats i de les possibilitats dels propis ajuntaments, però aquesta situació no es resoldrà amb una desfilada constant de càrrecs locals a les portes dels jutjats, de vegades per absolutes vaguetats que deixen en mans de la justícia interpretacions més primes que un fil de pescar,però que generen en el ciutadà la percepció d’un dubte permanent sobre el bon fer o la màniga ampla dels seus càrrecs electes, instal•lant el concepte corrupció allà on hi hagi una cadira pública per ocupar.

Conec masses alcaldes, alcaldesses, regidors o regidores, de governs i oposició, que passen més temps a les portes dels jutjats que als seus despatxos, que passen més estona consultant advocats que prenen decisions en benefici dels pobles als quals representen. La judicialització de la política no acabarà amb la veritable corrupció, però si pot acabar amb la confiança del ciutadà i, sobretot, pot esdevenir una càrrega massa feixuga per aquells o aquelles que volen optar a defensar un projecte polític local, i a sobre, està demostrat que no fa guanyar o perdre eleccions.

Pronòstics

Després del trist balanç del 2010 toca fer un exercici d'esperança pel 2011. És que intento fer avui a la meva darrera columna de l'any al Diari de Girona

Deu noms pel 2010

Mirar enrere i visualitzar allò que ha estat el 2010 és pot fer de moltes maneres, el meu balanç és per força negatiu, només cal fer una ullada a deu noms del 2010.

Florvie Dieuveson és un nen de 10 anys que es passejava pels carrers de Puerto Principe amb una ampolla de plàstic i una goma i de la que treia notes musicals i una cançó sobre el terratrèmol que va matar 250.000 persones i va deixar sense llar 1,5 milions el 12 de febrer. Un any després la misèria, la desolació i el caos en l’ajuda humanitària segueixen fent d’Haití el major desastre mundial.

Volcà Eyjafjallajökul. El 14 d’abril va demostrar com la natura segueix manant sobre la societat per molt avançada que aquesta estigui. L’erupció del volcà Eyjafjalla va col•lapsar el transport aeri d’Europa.

Deepwater Horizón. La plataforma petroliera de BP que va explotar al Golf de Mèxic el 22 d’abril, deixant 11 morts i un rastre de contaminació equivalent al vessament de 5 milions de barrils de petroli i posant de manifest els enganys de la companyia i una trama de corrupció en l’adjudicació de llicències per l’extracció de cru. El major drama mediambiental dels Estats Units.

Eric Besson. Ministre d’Immigració de França i autor de la polèmica expulsió el mes de juny de 700 gitanos romanesos. Europa ha oblidat massa ràpidament la seva història recent.

Sakinech Ashtianí. La dona iraniana condemnada a morir lapidada per adulteri segons la llei islàmica. Malgrat les mostres de suport que durant l’estiu va rebre de mig món, el seu cas segueix pendent i simbolitza el fonamentalisme religiós en qualsevol lloc.

Alicia Gámez, Roque Pasqual i Albert Vilalta, els tres cooperants de Barcelona Acció Solidaria que varen ser segrestats per Al Qaeda a Mauritània i que varen protagonitzar el segrest més llarg de la història, però també les dificultats de dur ajuda humanitària als països africans. Alicia va ser alliberada al març i Roque i Albert al mes d’agost.

Agdaym Izik, el campament que acollia 20.000 refugiats saharauís i que va ser arrasat el mes de novembre, amb total impunitat per part de les autoritats internacionals, per la policia i l’exèrcit marroquí. Un campament que simbolitza la indefensió de les minories.

Diaz Ferran, el nom que sempre ens recordarà l’impunitat d’aquells que varen generar l’actual crisi. L’empresari que va enfonsar Air Comet i Marsans però que continuava al capdavant de la patronal espanyola fins el mes de desembre que va ser substituït per Joan Rossell

Julian Assange, l’australià que al capdavant de Wikileaks va posar al descobert 250.000 documents sobre les clavegueres de la diplomàcia nord-americana i alhora ha sacsejat el model de periodisme actual, malgrat que també presenta totes les reserves del món.

Aung Sun Suu Kyi, la líder Birmana i premi Nobel de la pau, alliberada el 12 de novembre. Un símbol de les dificultats de la lluita per la pau encara a molts països del món.

Un any per oblidar.