Excessos

La capacitat de convocatòria d’alguns mitjans i els excessos de poder sobre els pobles, han despertat la ciutadania, i això que la capacitat de resistència d'un poble és proporcional a l'abús que es pot fer del mateix.. Nova columna d’opinió al Diari de Girona

El globus Assange

Estic convençut que la figura de Julian Assange, el fundador de Wikileaks és un globus que és desinfla. I ho dic per dues raons fonamentals. La primera, és que superat el cop d’efecte inicial d’ensenyar les vergonyes de gran part del poder mundial, aquest té una capacitat sorprenent per ni tant sols posar-se vermell, amb la qual cosa resulta extremadament difícil mantenir el nivell. I ho veiem, en que ara l’estratègia d’Assange, ja no rau en difondre nous i escandalosos continguts sobre les males practiques governamentals, ara simplement, és limita a amenaçar amb l’aparició de noves informacions, i dia que passa, fa un nou anunci sobre les mateixes, sense que de moment, es facin públiques. Una manera de vendre el producte abans d’ensenyar-lo i de mantenir l’expectació, però que pot durar el que pot durar.

La segona, és l’afany de protagonisme, que ja s’ha traduït en unes memòries, i que molt aviat veurem en pel•lícula. I no seria d’estranyar que el següent pas fossin una corrua d’aparicions per canals de televisió d’aquells que viuen del personatge i no dels continguts. I és precisament aquesta, el fet d’haver passat de la informació a la persona, allò que em fa pensar que estem a l’avant-sala de la seva pròpia decadència.

Assange ha remogut la consciència del periodisme mundial però ha anat massa ràpid en la seva projecció personal, i una cosa és menja l’altra. Vivim en un món on l’actualitat dura segons; l’exemple més recent el tenim en com hem passat la pàgina de Tunísia per centrar-nos en Egipte i, probablement, també passarem la pàgina d’Assange per sentir-nos atrets per noves i sorprenents informacions. I malgrat que ell intenti convertir-se en una icona, el més probable és que només sigui una moda, passatgera, com tants altres. Una llàstima.

L'anunci

S'acosten les eleccions municipals i l'apatia generalitzada és tradueix en una manca de vocacions per implicar-se en els nous ajuntaments. Algú però, va més enllà i converteix el fet en una selecció de personal. Ho analitzo a la meva columna d'avui al Diari de Girona

Revolucions virtuals

Que el mon s’escalfa és una evidencia. La ciutadania comença a estar farta d’abusos, prohibicions, repressions, corrupteles, decisions impopulars,..., i ho demostra manifestant-se al carrer, cridant, reclamant, reivindicant, denunciant i actuant contra aquells que fins ara és mantenien impunes amb el seu poder. Però si ens hi fixem, aquesta nova forma de revolució social que hem vist a Tunísia, a Algèria, a Egipte, a França, al Marroc,...té un denominador comú. Davant els intents de controlar la informació, de retallar-la, de prohibir-la, els ciutadans utilitzen internet, les xarxes socials, els mòbils, per lluitar contra allò que consideren injust, per comunicar-se entre ells, per convocar-se, per passar-se informació i ni tant sols els mitjans de comunicació formen ja part d’aquest circuit. Estem davant una nova forma de revolució, la revolució 2.0.

Els governs responen amb noves prohibicions, silenciant els mitjans de comunicació tradicionals, però no poden impedir aquests nous circuits informatius que es converteixen en una arma més potent que totes aquelles armes vinculades a la violència. Incomunicar un país ja no és possible, poden retallar els seus drets, però no impedir la comunicació entre la gent. I aquesta si que és una gran victòria social, que probablement generarà escenaris fins ara inimaginables per la societat actual. El poder te els seus límits i és mostra insegur i inoperant davant els nous canals de comunicació. La realitat que ens volen amagar pren sentit en la virtualitat, sense que sigui possible aturar-la.

La metxa encesa a Tunísia, Algèria o Egipte, difícilment té aturador, perquè els pobles estan descobrint el seu poder, el poder de la informació alternativa, una informació que adquireix molta més credibilitat que aquella a la que estaven acostumats, que els canals oficials que presentaven realitats molt allunyades de la pròpia realitat. Possiblement estem només al principi, d’una revolució major, la social i la de la comunicació.

Una llei que no entra

La Llei del Tabac desperta més debat després de la seva aplicació que abans de la seva aprovació. Alguna cosa deu haver estat mal feta perquè això sigui així. Aquest és el tema de la meva columna d’avui al Diari de Girona.

Audiència Pública

Girona va celebrar ahir una Audiència Pública, llargament reclamada, per donar explicacions a entitats i ciutadans sobre les obres del Tren d’Alta Velocitat a la ciutat, una eina de participació que comença a aflorar en algunes poblacions com a mecanisme de comunicació entre institucions i els seus administrats, però sens dubte una eina poc àgil i massa dispersa en el temps que no resolt una realitat de la societat actual, la necessitat evident de participar, amb implicació directa, dels camins i destins de les diferents administracions.

L’època actual, farcida de dificultats, requerirà mecanismes de participació i de consens útils, pràctics i àgils per tal de posar en comú reptes i temàtiques que l’administració per si sola ja no podrà resoldre sense una implicació directa de la ciutadania. Ja no és suficient amb esgotar els mecanismes administratius d’informació, i l’audiència pública n’és un, per implicar el ciutadà en processos de molta més complexitat. En aquest sentit, l’administració pública ha d’evolucionar cap a fórmules on es tingui present l’opinió pública i el coneixement de manera constant, on s’estableixin circuits permanents de comunicació en un doble sentit. Les persones han de tenir el coneixement d’allò que fa o vol fer l’administració i l’administració ha de saber que pensen i que volen els ciutadans, sense caure en el parany de l’assemblearisme fàcil, per tal d’assolir consensos amplis que permetin avançar, amb la participació de tots els agents implicats.

Ho veiem diàriament, s’aproven lleis, s’anuncien projectes o es prenen decisions que no compten amb la complicitat mínima dels pobles i ciutats, portant al fracàs un munt d’iniciatives que per poc conegudes i per poc consensuades perden tot el seu sentit. Cal doncs, una nova cultura de la participació i de la comunicació entre institucions i administrats, una cultura fluïda, transparent i constant que apropi polítics i ciutadans i, sobretot que permeti prendre decisions i avançar d’una vegada per totes.

A pocs mesos de les eleccions municipals, aquesta és una fórmula que cal introduir, cadascú dins les seves possibilitats, cada poble amb la seva idiosincràsia, però sens dubte l’impuls a consells municipals, taules de treball, consells assessors, reunions informatives, audiències publiques periòdiques, enquestes i altres, ajudaria i molt a l’entesa entre poders públics i societat, sense oblidar tots els mecanismes que brinden les xarxes socials com a eina de comunicació àgil i directa.

Maneres del segle XX

Escoltant les declaracions del secretari general de la UGT, Cándido Méndez i del seu homòleg a Comissions Obreres, Fernández Toxo, “no vamos a cambiar pensiones por neutrones”, referint-se a la negociació per l’allargament de la vida laboral fins els 67 anys i a la proposta de perllongar la vida útil de les centrals nuclears, he de confessar que se m’escapa el riure per sota el nas, i no per aquestes declaracions, sinó per les formes i l’estil al qual encara s’aferren uns sindicats que viuen en la cultura de la revolució industrial, i que no s’han adonat que el món ha canviat.

Al llarg de tota la crisi no hem sentit en cap moment aquests sindicats plantejar propostes , iniciatives o projectes que permetin millorar l’ocupació, incentivar el desenvolupament i afrontar un nou dinamisme econòmic, que res te a veure amb les fàbriques del segle XX. Els mateixos sindicats fa molt temps que varen deixar de dependre de les quotes dels seus afiliats per sobreviure gràcies als ajuts estatals, convertint-se en una mena de funcionaris públics de segona línia i aferrant-se a un paper de representació i de mitjancers d’una classe obrera que ja no existeix, com tampoc existeix ja una classe empresarial nítida; en tot cas hauríem de parlar de rics i pobres, d’empleats i d’inversors, o d’emprenedors i d’autònoms.

En qualsevol cas els sindicats espanyols no s’han adaptat, ni en formes, ni en maneres, ni en llenguatge, a una societat que viu en el més ample desconcert davant un futur econòmic incert i, segueixen entestats en erigir-se en defensors d’una classe que ha estat esborrada pel capitalisme més agressiu, a base d’anar a remolc d’allò que proposa el govern. Sense cap iniciativa ja poden presentar batalla davant les múltiples retallades que tard o d’hora s’aplicaran. El debat no rau en aquestes retallades sinó en com la societat s’adapta a uns temps on les relacions laborals i les empreses ja no tornaran a ser mai més les mateixes i on allò que destaca són els moviments socials per davant dels sindicals.