Allò que no veuen les enquestes

De nou ens bombardejaran amb un allau d’enquestes a l’entorn dels possibles resultats de les eleccions municipals i, especialment, a les grans ciutats. Però, cap d’aquestes enquestes te en compte la realitat de la política local al nostre país, i és el fet que a l’endemà de les eleccions caldran pactes per governar i, aquests pactes no sempre donen la raó a les enquestes. Avui, el resultat electoral te poc a veure amb el govern que s’acaba formant, perquè ni tant sols la victòria és garantia de govern. Només cal fer una ullada a la majoria de pobles i ciutats, on els pactes han establert lògiques que estan molt lluny de la lògica electoral, possibilitant acords bipartits, tripartits, quadripartits i de tants partits com l’aritmètica ha permès, deixant sovint a la cuneta a aquell que havia obtingut més vots que els altres.

Les diferents formacions polítiques encara s’aferren a les enquestes com a eina per visualitzar el seu futur i no tenen en compte les possibilitats de sumar que s’obren per a la resta de formacions, encara que ni tant sols siguin la segona força política. L’actual llei electoral permet burlar la decisió dels ciutadans i fins i tot donar l’alcaldia a la candidatura menys votada. Una realitat cada vegada més estesa, fruit de la progressiva desaparició de majories absolutes, com a resultat de la segmentació del vot.

Aleshores, de poc serveixen les enquestes quan el que compte és l’endemà.

L'anunci

S'acosten les eleccions municipals i l'apatia generalitzada és tradueix en una manca de vocacions per implicar-se en els nous ajuntaments. Algú però, va més enllà i converteix el fet en una selecció de personal. Ho analitzo a la meva columna d'avui al Diari de Girona

Una altra manera de fer política

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual