Allò que no veuen les enquestes

De nou ens bombardejaran amb un allau d’enquestes a l’entorn dels possibles resultats de les eleccions municipals i, especialment, a les grans ciutats. Però, cap d’aquestes enquestes te en compte la realitat de la política local al nostre país, i és el fet que a l’endemà de les eleccions caldran pactes per governar i, aquests pactes no sempre donen la raó a les enquestes. Avui, el resultat electoral te poc a veure amb el govern que s’acaba formant, perquè ni tant sols la victòria és garantia de govern. Només cal fer una ullada a la majoria de pobles i ciutats, on els pactes han establert lògiques que estan molt lluny de la lògica electoral, possibilitant acords bipartits, tripartits, quadripartits i de tants partits com l’aritmètica ha permès, deixant sovint a la cuneta a aquell que havia obtingut més vots que els altres.

Les diferents formacions polítiques encara s’aferren a les enquestes com a eina per visualitzar el seu futur i no tenen en compte les possibilitats de sumar que s’obren per a la resta de formacions, encara que ni tant sols siguin la segona força política. L’actual llei electoral permet burlar la decisió dels ciutadans i fins i tot donar l’alcaldia a la candidatura menys votada. Una realitat cada vegada més estesa, fruit de la progressiva desaparició de majories absolutes, com a resultat de la segmentació del vot.

Aleshores, de poc serveixen les enquestes quan el que compte és l’endemà.

No s'hi val

Aquesta setmana dedico la columna del Diari de Girona a una reflexió sobre com, de vegades, les retallades pressupostaries, segueixen criteris que no tenen en compte les necessitats i a la realitat dels ciutadans

Excessos

La capacitat de convocatòria d’alguns mitjans i els excessos de poder sobre els pobles, han despertat la ciutadania, i això que la capacitat de resistència d'un poble és proporcional a l'abús que es pot fer del mateix.. Nova columna d’opinió al Diari de Girona

El globus Assange

Estic convençut que la figura de Julian Assange, el fundador de Wikileaks és un globus que és desinfla. I ho dic per dues raons fonamentals. La primera, és que superat el cop d’efecte inicial d’ensenyar les vergonyes de gran part del poder mundial, aquest té una capacitat sorprenent per ni tant sols posar-se vermell, amb la qual cosa resulta extremadament difícil mantenir el nivell. I ho veiem, en que ara l’estratègia d’Assange, ja no rau en difondre nous i escandalosos continguts sobre les males practiques governamentals, ara simplement, és limita a amenaçar amb l’aparició de noves informacions, i dia que passa, fa un nou anunci sobre les mateixes, sense que de moment, es facin públiques. Una manera de vendre el producte abans d’ensenyar-lo i de mantenir l’expectació, però que pot durar el que pot durar.

La segona, és l’afany de protagonisme, que ja s’ha traduït en unes memòries, i que molt aviat veurem en pel•lícula. I no seria d’estranyar que el següent pas fossin una corrua d’aparicions per canals de televisió d’aquells que viuen del personatge i no dels continguts. I és precisament aquesta, el fet d’haver passat de la informació a la persona, allò que em fa pensar que estem a l’avant-sala de la seva pròpia decadència.

Assange ha remogut la consciència del periodisme mundial però ha anat massa ràpid en la seva projecció personal, i una cosa és menja l’altra. Vivim en un món on l’actualitat dura segons; l’exemple més recent el tenim en com hem passat la pàgina de Tunísia per centrar-nos en Egipte i, probablement, també passarem la pàgina d’Assange per sentir-nos atrets per noves i sorprenents informacions. I malgrat que ell intenti convertir-se en una icona, el més probable és que només sigui una moda, passatgera, com tants altres. Una llàstima.

L'anunci

S'acosten les eleccions municipals i l'apatia generalitzada és tradueix en una manca de vocacions per implicar-se en els nous ajuntaments. Algú però, va més enllà i converteix el fet en una selecció de personal. Ho analitzo a la meva columna d'avui al Diari de Girona

Revolucions virtuals

Que el mon s’escalfa és una evidencia. La ciutadania comença a estar farta d’abusos, prohibicions, repressions, corrupteles, decisions impopulars,..., i ho demostra manifestant-se al carrer, cridant, reclamant, reivindicant, denunciant i actuant contra aquells que fins ara és mantenien impunes amb el seu poder. Però si ens hi fixem, aquesta nova forma de revolució social que hem vist a Tunísia, a Algèria, a Egipte, a França, al Marroc,...té un denominador comú. Davant els intents de controlar la informació, de retallar-la, de prohibir-la, els ciutadans utilitzen internet, les xarxes socials, els mòbils, per lluitar contra allò que consideren injust, per comunicar-se entre ells, per convocar-se, per passar-se informació i ni tant sols els mitjans de comunicació formen ja part d’aquest circuit. Estem davant una nova forma de revolució, la revolució 2.0.

Els governs responen amb noves prohibicions, silenciant els mitjans de comunicació tradicionals, però no poden impedir aquests nous circuits informatius que es converteixen en una arma més potent que totes aquelles armes vinculades a la violència. Incomunicar un país ja no és possible, poden retallar els seus drets, però no impedir la comunicació entre la gent. I aquesta si que és una gran victòria social, que probablement generarà escenaris fins ara inimaginables per la societat actual. El poder te els seus límits i és mostra insegur i inoperant davant els nous canals de comunicació. La realitat que ens volen amagar pren sentit en la virtualitat, sense que sigui possible aturar-la.

La metxa encesa a Tunísia, Algèria o Egipte, difícilment té aturador, perquè els pobles estan descobrint el seu poder, el poder de la informació alternativa, una informació que adquireix molta més credibilitat que aquella a la que estaven acostumats, que els canals oficials que presentaven realitats molt allunyades de la pròpia realitat. Possiblement estem només al principi, d’una revolució major, la social i la de la comunicació.

Una llei que no entra

La Llei del Tabac desperta més debat després de la seva aplicació que abans de la seva aprovació. Alguna cosa deu haver estat mal feta perquè això sigui així. Aquest és el tema de la meva columna d’avui al Diari de Girona.