Problemes de segona

Es nota que en el cap dels mandataris internacionals només hi té cabuda una única preocupació, perquè probablement les seves capacitats són limitades i els resulta massa feixuc haver de resoldre diferents problemes alhora. Una prova d'aquesta limitació l'hem vist aquests darrers dies a la cimera de Durban (Sud-àfrica) sobre el clima i el canvi climàtic, on no s'ha deixat veure cap dels principals líders mundials i on no hi ha manera que els països representats arribin a un acord, encara que sigui de mínims, i només per fer veure que això del clima i del compromís amb el medi ambient els importa una miqueta.

Està clar que a les agendes internacionals la crisi ha desplaçat totes les altres qüestions i al mateix temps aquesta es converteix en la gran excusa per fer de tots aquells temes que requereixen un mínim esforç compromisos de segona o problemes que poden esperar. És igual que les emissions de CO2 hagin crescut un 49 per cent en les dues darreres dècades, o que a la banya d'Àfrica s'hagi arribat a una situació límit pel que fa a la fam, o que a l'Orient Mitjà segueixen sense resoldre's la majoria dels conflictes oberts. Ara tot queda reduït a les trobades entre Merkel i Sarkozy, al problema de l'euro i al deute dels estats, és a dir, a una crisi que no han sabut resoldre ni afrontar cap dels que havien de fer-ho.

No cal aprofundir massa en el llistat de temes pendents per adonar-nos que a hores d'ara no hi ha ningú que estiri del carro i menys, si d'allò que es tracta, és d'estirar de molts carros alhora. I no cal anar massa lluny per trobar exemples; a l'Estat espanyol tenim un guanyador de les eleccions que s'amaga des del 20 de novembre, que manté el silenci com a resposta als grans problemes del país i que, com es diu habitualment, "no sabe, no contesta". Puja el CO2 i baixa el nivell polític, i a nosaltres ens toca anar engrandint la bossa de la paciència.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/08/compromis-segona/534724.html

Corralito encobert

Els efectes col·laterals d'aquesta crisi de mil cares semblen no tenir final. Ara ens assabentem que una nova normativa, treta a corre-cuita de la màniga, impedeix als estalviadors vendre participacions de bancs i empreses, com a mínim fins al gener del 2012 o, potser, fins més endavant, i que quan aquestes es puguin vendre, el seu valor, que fins ara era segur i estable, amb un interès fix, ja no serà així. És a dir, que aquells que havien preservat el seu estalvi en valors segurs i fiables, sense especular ni arriscar, ara no el tenen garantit. I com passa sovint des de l'esclat de la situació, aquesta és una informació que s'amaga o que es diu amb la boca petita, per no crear el pànic entre els petits inversors, però la realitat és que el neguit creix i que veient altres experiències anteriors, això ja s'assembla molt a aquell "corralito" argentí.


Sobta que en aquests prop de tres anys que portem de misèries econòmiques ningú digui les coses pel seu nom, i que la informació ens arribi amb comptagotes, fent més difícil que puguem entendre l'abast i les dimensions reals d'aquesta crisi, i la seqüència dels fets encara ho complica més. Primer, vàrem assenyalar com a culpables els promotors i constructors que amb un afany desmesurat de benefici varen fer esclatar la bombolla immobiliària; després, es va haver de salvar els bancs, com a pobres innocents damnificats per aquella festa de la totxana, i ara, són els estats els que paguen les conseqüències de tot plegat, però tothom s'oblida que qui realment les pateix són els ciutadans. I són aquests els qui de veritat acaben pagant la cobdícia dels primers, les salvatjades dels segons i la ceguesa dels tercers.

I per si no en teníem prou ara ens arriba la notícia que aquells que varen ser prudents i varen preservar els seus estalvis, ara tampoc no els poden utilitzar. Doncs ja em perdonaran, però això pinta malament.





http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/01/corralito-encobert/533137.html

Presentació de Crisis que matan, crisis que engordan

El proper 17 de desembre presentarem el meu nou llibre "Crisis que matan, crisis que engordan", un manual per aprendre a gestionar la comunicació d'una crisi. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca de Malgrat, a les sis de la tarda. Ja us aniré informant dels detalls

Monedes

Des de fa mesos, i donada la situació actual, des de diferents sectors es va repetint l'amenaça d'una probable sortida de l'euro, especialment per a aquells països que tenen el deute a uns nivells molt per damunt de les seves capacitats reals de poder tornar-lo, i això fa créixer els defensors d'una Europa de dues velocitats, que traduït vol dir, una Europa amb un euro fort i una Europa amb un euro feble, combinat amb la recuperació d'algunes antigues monedes nacionals.

I és curiós veure que mentre aquest debat va en augment, com un mecanisme de pressió per als dirigents dels països afectats, en algunes ciutats neixen, sense cap daltabaix, experiències que aposten per la implantació de monedes locals com a mecanisme per estimular el consum i permetre que la riquesa generada no surti d'aquests espais. Així, dins d'aquesta Europa que veu com l'euro trontolla, han quallat experiències com la de la lliura de Brixton, a Anglaterra, o el Sol de Touluuse, a França. I si a això hi afegim les múltiples iniciatives que s'estan desenvolupant arreu del món per generar monedes digitals i sistemes de pagament via mòbil, potser ens adonarem que el debat sobre l'euro ha d'ampliar horitzons i que gràcies a les noves tecnologies és viable implantar moltes petites economies més enllà de si el país forma part d'una moneda superior o no, impulsant alhora el comerç i l'intercanvi econòmic local.

Fins i tot, i tal com es va poder sentir al darrer Update de Barcelona, que promou Infonomia, algunes cadenes comercials com la xarxa de cafeteries Starbucks, ja han desenvolupat aplicacions pròpies de pagament. Vist així, jo no descartaria un escenari en el qual sota el paraigües de l'euro per a les grans transaccions, la vida local estigui farcida de mil monedes com en aquells temps en els quals cada ciutat rellevant emetia la seva pròpia moneda. Com a mínim així, la riquesa propera es quedaria a casa.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/24/monedes/531503.html

Informació selectiva

Surto moix del darrer Update que se celebra a Barcelona i que promou Infonomia, i no perquè, com sempre, la informació no hagi estat interessant i innovadora, que ho ha estat, sinó perquè, pel que sembla, creix la tendència a filtrar la informació a la xarxa per part dels grans gestors de la mateixa.  Així, sorprenen iniciatives com les de Google, de personalitzar, a criteri propi, la informació que sol·licita l’usuari, en funció de paràmetres com la ubicació, el tipus de demandes que fa habitualment, el navegador que s’utilitza i els gustos que algú entén que més et poden interessar. I això mateix ho aplica ja Facebook, Microsoft, Amazón o Apple, segons explica Eli Pariser en el seu llibre The Fulter Bubble, fins el punt que tu ja no obtens allò que volies navegant per les xarxes, sinó que algú altra et dona allò que pensa que et pot ser més interessant, rebaixant així la filosofía d’una xarxa que es plantejava com un món lliure, on cadascú tenia accés a allò que realment buscava, sense filtres ni intervencions alienes. Al final, es compliran aquelles prediccions més temudes de la ciència ficció, d’una banda, amb una informació precuinada per algú i d’altra, amb un control cada vegada major dels nostres moviments. Pobre Orwell si ho veies

M'imagino

De fet, no m’imagino els milers d’indignats del 15-M i, encara més, els centenars de milers de simpatitzants d’aquest moviment, ni tampoc m’imagino el meu entorn, votant diumenge el PP, però si m’imagino la victòria dels populars. Alhora de protestar, l’esquerra sempre se sent més còmode amb un govern de dretes que no amb algú afí a la seva ideologia, perquè això li permet sortir al carrer sense lligams i sense el càrrec de consciència de saber que també ha de lluitar contra algú que comparteix ideals. I probablement, això és el que passarà a partir de diumenge i abans dels primers cent dies de govern de Mariano Rajoy, la gent tornarà a sortir al carrer davant una situació cada vegada més angoixant, que ja es veu a venir, que empitjorarà notablement després de la treva electoral.


Al Govern de Rajoy li espera un veritable terratrèmol financer i la pressió d’uns mercats que ja no tenen prou amb asfixiar el deute, sinó que ara volen carn de polític i de govern. No seria d’estranyar que a Portugal i a Espanya també veiéssim caure, abans del que ens imaginem, els nous governs per aquesta tendència antidemocràtica de substituir-los per tecnòcrates, que segueixin al peu de la lletra les exigències dels mercats.

La crisi ja no només és econòmica, sinó també política i en aquest àmbit la llista de víctimes pot ser molt ample. I més tenint en compte la manca de valentia que tant s’ha trobat a faltar en aquesta campanya, abans i després, per dir les coses realment com són i per anunciar decisions que han d’anar més enllà d’unes retallades socials i, que sobretot, haurien d’afectar al món financer, inclosos els bancs. El marge per seguint-nos fent por amb la possibilitat de sortir de l’Euro i d’un ensorrament dels bancs, aviat deixarà de fer efecte en aquells que ja ho han perdut tot o estant a punt de perdre-ho i, aleshores, potser, veurem altres camins i posarem sobre la taula paraules que ara sembla que costin de dir: nacionalitzacions, supressió d’administracions, prohibicions de certes pràctiques financeres, persecució del frau fiscal....De coses per fer hi ha moltes, però es més fàcil fer feliços els mercats amb retallades absurdes.

La única avantatja d’aquestes eleccions és que quan més aviat el PP entri al govern, potser, més aviat sortirà.

Deslleialtat

Posar preu a la deslleialtat institucional permet veure la seva dimensió. Nova columna al Diari de Girona