Cultures fracassades

Avui una reflexió sobre la intel·ligència social a la meva columna setmanal del Diari de Girona

Els controladors, l'origen d'una nova crisi

Ara que més o menys s’ha superat, ara és quan toca parlar de controladors aeris o de com certs col•lectius professionals acumulen tant poder que els hi és possible incomunicar un país amb una acció tant simple com no anar a treballar. El conflicte dels controladors posa de manifest dues coses, d’una banda, la feblesa d’una societat que deixa en mans d’uns pocs el seu funcionament, i de l’altra, la manca de previsió absoluta o de decisió, per impedir aquestes situacions abans no passin.

És pot discutir, confrontar i fins i tot qüestionar la decisió del Govern central de decretar l’estat d’alarma, militaritzant un col•lectiu que fins ara havia estat intocable, i és pot debatre fins a quin punt eren licites o no les reivindicacions dels controladors, però el debat no rau en els perills que aquesta decisió comporta per a la jove democràcia espanyola, ni en si els retalls a les condicions professionals els perjudiquen o no, el debat ha d’estar en com i en qui acumula massa poder sense mecanismes suficients de control per evitar que passi el que ha passat. Probablement, aquesta ha estat una crisi previsible, des del punt de vista que aquest era un conflicte madur i, en certa mesura, massa degenerat, amb suficients tocs d’alerta per preveure que podia esclatar, i correspondrà a la societat reclamar a qui correspongui les responsabilitats d’uns, per no haver impedit allò que ja es preveia, i d’altres, per haver anat massa lluny en l’ús i abús de les seves capacitats.

Aquesta crisi ens fa veure que hi ha masses col•lectius amb capacitat i poder per fer grinyolar aspectes bàsics del funcionament del país (els trens, els aeroports, les comunicacions, el transport per carretera, l’energia....) i la solució no pot ser un cúmul de decrets retallant llibertats i anul•lant drets, la solució passa per una cultura diferent on la prevenció del conflicte sigui una prioritat i on els monopolis, de qualsevol mena, professionals o econòmics, perdin el seu poder. En certes cultures, la negociació està considerada una prioritat, per damunt de la imposició i el fracàs d’aquesta és també el fracàs de la pròpia societat.

El conflicte dels controladors posa de manifest que s’han de revisar moltes coses, molts protocols, molts sistemes de funcionament i no des d’una òptica regressiva, sinó des d’una visió de futur, des de com podem millorar allò que ja s’ha vist que era un nyap. Què ningú és pensi que aquesta és una crisi resolta, pel fet que els aeroports ja funcionen i s’ha reobert l’espai aeri, aquesta és una crisi que tot just comença i és fruit d’un model de societat massa relaxat en alguns aspectes i poc responsable en allò essencial.

Una visió practica de com gestionar una crisi

Una lectura ràpida per entendre com gestionar les crisis, l'entrevista d'avui a La Contra de LA VANGUARDIA a Kemal Dervis, ex-ministre turc i director Economía Global de la Brookings Institution"Si no sabes explicarlo, no sabes gestionar una crisis"

Eric Cantona

Avui, al Diari de Girona, publico una columna sobre allò que pot ser una nova onada de protestes a França i potser més enllà:

L’ex-futbolista Eric Cantona, s’ha convertit en un líder de la protesta a les xarxes socials per les retallades econòmiques a França, i ha llençat una campanya per tal que el proper dia 7 de desembre tothom retiri els diners que pugui tenir als bancs, fent bona aquella frase de Bertold Brecht que deia que el veritable crim no és atracar un banc, sinó posseir-lo. La crisi econòmica comença a aflorar aquesta conclusió per a milers de persones, “si el problema són els bancs i el sistema financer, perquè no acabar amb ells”.

França ha estat la capçalera de moltes revolucions i, ara des de les classes populars franceses es vol dur a terme una nova revolució basada en un enfrontament directe amb el sistema bancari, a qui ja tothom culpa de la situació actual, el problema és què ningú diu quin és el model que ens espera l’endemà, com substituïm aquest capitalisme agressiu que cada cop que s’equivoca ho fa pagar a la gent. Ho hem vist amb el cas d’Irlanda, on la perversió del sistema financer ratlla l’absurditat més esfereïdora, un cas que, per cert, es pot estendre com un virus a Portugal i a Espanya. Anton Costas, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, el qual conec i aprecio, deia dilluns en una entrevista en aquest mateix diari que “el que presta diners a algú ha d’assumir riscos” i fa poc, també comentava que el sistema bancari actual és esquizofrènic en el sentit que només sap deixar diners o demanar diners, però no sap fer les dues coses alhora.

Haurem de seguir d’aprop el foc que és comença a encendre a França, que encapçala Cantona i que ja compta amb milers de seguidors arreu, perquè potser sense adonar-nos algú ja ha encès la metxa del canvi, un canvi que consisteix en repartir responsabilitats i no fer pagar sempre als mateixos. I després ja veurem per on surt el sol.

Les esquerdes d'Esquerra

Parteixo de dos recordatoris que em fan dos bons amics, el primer sobre l’experiència d’Esquerra de volar permanentment en un espai de turbulències des dels remots temps de l’Hortalà, passant per Colom i Rahola i fins arribar a l’ensopegada, la segona, de Puigcercós. I el segon, sobre l’Esquerra que és trosseja fruit de l’aparició de múltiples opcions independentistes, unes mediàtiques (Laporta) i d’altres escindides (Carretero), i de com tot plegat pot dur a l’Esquerra Republicana a un procés de fragmentació de difícil superació. Probablement la imatge més gràfica d’això és visualitzi a les municipals amb candidatures de Solidaritat, de la CUP, de Reagrupament i d’Esquerra, masses pescadors per a un mar convuls.

Això, sense tenir en compte que en aquest panorama encara poden aparèixer d’altres actors, (Carod i els seus fidels) i que a l’Esquerra actual encara li poden passar més factures, la derrota electoral de Puigcercós, que ja venia de l’anterior ensopegada a les generals, les ferides no cicatritzades de l’anterior congrés i un possible nou cop d’estat intern, fruit d’aquesta mateixa situació. A l’altra banda, la possibilitat d’un agrupament de totes les escissions i de totes les opcions, somni daurat de l’independentisme, és avui encara massa remota perquè el dol encara és massa fresc i alguns ara es veuen en una onada d’expansió, i sobretot de protagonisme, que ja veurem en què es traduirà més endavant.

Els problemes d’Esquerra és multipliquen si tenim en compte que Convergència ha sabut quedar-se amb els independentistes més moderats, oferint una imatge de camí assenyat cap aquesta via, encara que després facin tot el contrari. I si a això afegim la sobtada retirada de Benach, actualment l’home amb més prestigi d’Esquerra, probablement ocasionada per una possible operació tornada més endavant, a l’Esquerra d’avui li queda poc més que travessar un llarg desert sense un camí establert.

El risc de tot plegat és que les esquerdes s’ampliïn i la percepció que es genera els redueixi a un partit minoritari enmig d’un mapa independentista esmicolat ,on tots demanen el mateix, però ningú lidera el procés. Un cas interessant que caldrà seguir d’aprop per veure com acaba.

Els motius del canvi

Malgrat que no soc analista polític, ni pretenc ser-ho, ara que tots els partits dediquen la setmana a una profunda reflexió sobre allò que va passar diumenge 28 de novembre, no m’he pogut estar de dir-hi la meva sobre el perquè del canvi del mapa polític a Catalunya, des d’una òptica de política de comunicació, com a professional del tema, i des d’una visió de coneixedor de les campanyes electorals, després d’haver dirigit un centenar d’elles.

Per fer-ho curt i ras, ho he simplificat en aquests deu motius:

- El poble de Catalunya vol un govern, no tres, i això és el que percebia amb el tripartit, tres governs estancs que anaven a la seva, amb missatges i objectius diferents, sense un criteri d’unitat, sense una marca i una cultura comuna.

- Convergència i Unió ha sabut veure l’oportunitat que li presentava aquesta disbauxa, ha sabut traslladar als seus militants i simpatitzans, allò d’ara és la nostra i ha sabut recollir les decepcions causades per tres governs en un.

- Durant quatre anys s’han succeït i acumulat les crisis polítiques i institucionals (Horta de Sant Joan, nevades, Llei d’Educació, quart cinturó, Estatut...), però ningú ha emès un missatge clar relatiu sobre com sortir de la veritable crisi que afectava els ciutadans.

- La mateixa crisi econòmica ha afavorit la implantació d’un missatge xenòfob, utilitzant la demagògia sobre la immigració, fet que ha impulsat la dreta més rància.

- El PSC no ha sabut resoldre el seu dilema històric, entre ser PSOE o ser un partit que prioritza Catalunya i això ha desmotivat gran part dels dos electorats.

- El PSC no s’ha sentit còmode amb Esquerra ni Esquerra amb el PSC, als primers, això els hi ha suposat desmobilització i als segons, trencament.

- La campanya electoral s’ha fet exclusivament en clau interna, tothom ha anat a mobilitzar els seus i això ha provocat que l’electorat no adscrit decidís per ell sol, en funció de les percepcions adquirides al llarg dels darrers anys.

- La decepció de l’Estatut ha despertat un ampli sentiment independentista, dividit pel que fa a l’opció política i pel preu d’haver pactat amb el PSC, però implantat en amplis sectors de la societat. Convergència i Unió també ha sabut pescar en aquest mar, fent creure que ells també són una opció independentista.

- La campanya del PSC ha estat nefasta en tots els àmbits, de baixa qualitat, poc clara, amb missatges poc entenedors i sense capacitat d’engrescar.

- L’aposta per l’electorat socialista de la conurbació urbana de Barcelona ha estat un error estratègic donat que aquest no és un electorat que es mobilitzi en clau catalana i no ho ha fet. El primer desmotivat era el propi electorat, del PSC i d’Esquerra.

Podríem filar més prim, però ja hi ha motius suficients per explicar el canvi. Ara, a uns els hi toca afrontar la difícil situació actual i a d’altres, reinventar-se , tenint en compte que s’acosten nous comicis i que no hi ha alegria per afrontar-los.

Una campanya "in"

Avui, per fi, acaba la campanya electoral al Parlament de Catalunya 2010. Al marge de les múltiples interpretacions que s’han fet i es faran, aquesta ha estat qualitativament parlant la pitjor campanya de la darrera època i no perquè no s’hagin fet actes, vídeos, cartells i s’hagin utilitzat les tecnologies 2.0, sinó perquè ha estat una campanya en clau interna, sense tenir en compte les expectatives, les esperances, les il•lusions, els problemes, els desencisos i les preocupacions de la gent. Una campanya pensada només per esperonar l’electorat que se suposa que ja hi és, que ja està implicat i que només faltaria que diumenge és quedes a casa.

Sempre he pensat que les campanyes són una gran oportunitat per acostar-se als ciutadans, per engrescar-los, per il•lusionar-los amb projectes i propostes que ens permetin creure en un futur millor, encara que mai després s’acabin complint del tot aquestes expectatives. En un moment com l’actual, però, potser era necessari una campanya en positiu, amb idees que permetessin creure que algun dia el país sortirà de la situació de crisi. En canvi, ens hem trobat enmig d’un foc creuat pensat més per llençar missatges a possibles socis que per dir a la gent quin camí cal prendre. Si ho mirem des de el prisma partidista de ben segur trobarem defensors de la campanya actual. Uns diran que ells sí que han fet propostes (el concert econòmic), d’altres que la seva aposta ha estat valenta (el referèndum), uns altres que han agafat compromisos (tocar de peus a terra) i que fins i tot s’han mulla’t (contracte per a l’immigració), però cap d’aquests missatges ha anat associat a continguts més enllà dels eslògans frívols i buits.

És com si els diferents partits s’haguessin conformat amb el fet de donar per perduts els vots d’una majoria de la població, centrant-se només amb aquells que viuen amb passió el món polític, que duen carnet a la butxaca i que necessiten que algú els recordi el seu compromís, apostant així per un país de representants minoritaris, un país feble on la gent va cap a una direcció i la política cap a una altra. Els orgasmes, el porno i els videojocs no trauran aquest país de la crisi. Aleshores, on ha estat la campanya? En la frivolització més absoluta, en formats copiats del model americà i en la manca de missatges capaços de despertar la ciutadania. Una campanya sense idees és només un circ, que de vegades diverteix però que massa sovint avorreix.

Ja sabem que el resultat és el que compta, com aquells partits on sense joc s’aconsegueix la victòria, però si aquest resultat està per sota del 50 per cent de participació vol dir que les eleccions són només de menys de la meitat del país. En els objectius de campanya hauria d’haver-hi en primera línia, la totalitat de la població, la seva participació, la seva opinió i la seva implicació i aquesta hauria de ser una preocupació fonamental, perquè sinó, s’aposta per la llunyania, per la fredor, per deixar indiferents a una majoria de ciutadans que segueix lluitant sense alè contra una crisi que no han creat ni han provocat, una doble crisi, la política i l’econòmica.

Acabada aquesta, vindran noves eleccions, les de proximitat, les dels pobles i ciutats, i esperem que el dany provocat per la campanya actual, no faci que la distància sigui tant gran que ja no és pugui recuperar. La gent a casa i els polítics feliços pel resultat. Aquesta no és la democràcia per la que tant varem lluitar.