Una campanya "in"

Avui, per fi, acaba la campanya electoral al Parlament de Catalunya 2010. Al marge de les múltiples interpretacions que s’han fet i es faran, aquesta ha estat qualitativament parlant la pitjor campanya de la darrera època i no perquè no s’hagin fet actes, vídeos, cartells i s’hagin utilitzat les tecnologies 2.0, sinó perquè ha estat una campanya en clau interna, sense tenir en compte les expectatives, les esperances, les il•lusions, els problemes, els desencisos i les preocupacions de la gent. Una campanya pensada només per esperonar l’electorat que se suposa que ja hi és, que ja està implicat i que només faltaria que diumenge és quedes a casa.

Sempre he pensat que les campanyes són una gran oportunitat per acostar-se als ciutadans, per engrescar-los, per il•lusionar-los amb projectes i propostes que ens permetin creure en un futur millor, encara que mai després s’acabin complint del tot aquestes expectatives. En un moment com l’actual, però, potser era necessari una campanya en positiu, amb idees que permetessin creure que algun dia el país sortirà de la situació de crisi. En canvi, ens hem trobat enmig d’un foc creuat pensat més per llençar missatges a possibles socis que per dir a la gent quin camí cal prendre. Si ho mirem des de el prisma partidista de ben segur trobarem defensors de la campanya actual. Uns diran que ells sí que han fet propostes (el concert econòmic), d’altres que la seva aposta ha estat valenta (el referèndum), uns altres que han agafat compromisos (tocar de peus a terra) i que fins i tot s’han mulla’t (contracte per a l’immigració), però cap d’aquests missatges ha anat associat a continguts més enllà dels eslògans frívols i buits.

És com si els diferents partits s’haguessin conformat amb el fet de donar per perduts els vots d’una majoria de la població, centrant-se només amb aquells que viuen amb passió el món polític, que duen carnet a la butxaca i que necessiten que algú els recordi el seu compromís, apostant així per un país de representants minoritaris, un país feble on la gent va cap a una direcció i la política cap a una altra. Els orgasmes, el porno i els videojocs no trauran aquest país de la crisi. Aleshores, on ha estat la campanya? En la frivolització més absoluta, en formats copiats del model americà i en la manca de missatges capaços de despertar la ciutadania. Una campanya sense idees és només un circ, que de vegades diverteix però que massa sovint avorreix.

Ja sabem que el resultat és el que compta, com aquells partits on sense joc s’aconsegueix la victòria, però si aquest resultat està per sota del 50 per cent de participació vol dir que les eleccions són només de menys de la meitat del país. En els objectius de campanya hauria d’haver-hi en primera línia, la totalitat de la població, la seva participació, la seva opinió i la seva implicació i aquesta hauria de ser una preocupació fonamental, perquè sinó, s’aposta per la llunyania, per la fredor, per deixar indiferents a una majoria de ciutadans que segueix lluitant sense alè contra una crisi que no han creat ni han provocat, una doble crisi, la política i l’econòmica.

Acabada aquesta, vindran noves eleccions, les de proximitat, les dels pobles i ciutats, i esperem que el dany provocat per la campanya actual, no faci que la distància sigui tant gran que ja no és pugui recuperar. La gent a casa i els polítics feliços pel resultat. Aquesta no és la democràcia per la que tant varem lluitar.