Monedes

Des de fa mesos, i donada la situació actual, des de diferents sectors es va repetint l'amenaça d'una probable sortida de l'euro, especialment per a aquells països que tenen el deute a uns nivells molt per damunt de les seves capacitats reals de poder tornar-lo, i això fa créixer els defensors d'una Europa de dues velocitats, que traduït vol dir, una Europa amb un euro fort i una Europa amb un euro feble, combinat amb la recuperació d'algunes antigues monedes nacionals.

I és curiós veure que mentre aquest debat va en augment, com un mecanisme de pressió per als dirigents dels països afectats, en algunes ciutats neixen, sense cap daltabaix, experiències que aposten per la implantació de monedes locals com a mecanisme per estimular el consum i permetre que la riquesa generada no surti d'aquests espais. Així, dins d'aquesta Europa que veu com l'euro trontolla, han quallat experiències com la de la lliura de Brixton, a Anglaterra, o el Sol de Touluuse, a França. I si a això hi afegim les múltiples iniciatives que s'estan desenvolupant arreu del món per generar monedes digitals i sistemes de pagament via mòbil, potser ens adonarem que el debat sobre l'euro ha d'ampliar horitzons i que gràcies a les noves tecnologies és viable implantar moltes petites economies més enllà de si el país forma part d'una moneda superior o no, impulsant alhora el comerç i l'intercanvi econòmic local.

Fins i tot, i tal com es va poder sentir al darrer Update de Barcelona, que promou Infonomia, algunes cadenes comercials com la xarxa de cafeteries Starbucks, ja han desenvolupat aplicacions pròpies de pagament. Vist així, jo no descartaria un escenari en el qual sota el paraigües de l'euro per a les grans transaccions, la vida local estigui farcida de mil monedes com en aquells temps en els quals cada ciutat rellevant emetia la seva pròpia moneda. Com a mínim així, la riquesa propera es quedaria a casa.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/24/monedes/531503.html

Informació selectiva

Surto moix del darrer Update que se celebra a Barcelona i que promou Infonomia, i no perquè, com sempre, la informació no hagi estat interessant i innovadora, que ho ha estat, sinó perquè, pel que sembla, creix la tendència a filtrar la informació a la xarxa per part dels grans gestors de la mateixa.  Així, sorprenen iniciatives com les de Google, de personalitzar, a criteri propi, la informació que sol·licita l’usuari, en funció de paràmetres com la ubicació, el tipus de demandes que fa habitualment, el navegador que s’utilitza i els gustos que algú entén que més et poden interessar. I això mateix ho aplica ja Facebook, Microsoft, Amazón o Apple, segons explica Eli Pariser en el seu llibre The Fulter Bubble, fins el punt que tu ja no obtens allò que volies navegant per les xarxes, sinó que algú altra et dona allò que pensa que et pot ser més interessant, rebaixant així la filosofía d’una xarxa que es plantejava com un món lliure, on cadascú tenia accés a allò que realment buscava, sense filtres ni intervencions alienes. Al final, es compliran aquelles prediccions més temudes de la ciència ficció, d’una banda, amb una informació precuinada per algú i d’altra, amb un control cada vegada major dels nostres moviments. Pobre Orwell si ho veies

M'imagino

De fet, no m’imagino els milers d’indignats del 15-M i, encara més, els centenars de milers de simpatitzants d’aquest moviment, ni tampoc m’imagino el meu entorn, votant diumenge el PP, però si m’imagino la victòria dels populars. Alhora de protestar, l’esquerra sempre se sent més còmode amb un govern de dretes que no amb algú afí a la seva ideologia, perquè això li permet sortir al carrer sense lligams i sense el càrrec de consciència de saber que també ha de lluitar contra algú que comparteix ideals. I probablement, això és el que passarà a partir de diumenge i abans dels primers cent dies de govern de Mariano Rajoy, la gent tornarà a sortir al carrer davant una situació cada vegada més angoixant, que ja es veu a venir, que empitjorarà notablement després de la treva electoral.


Al Govern de Rajoy li espera un veritable terratrèmol financer i la pressió d’uns mercats que ja no tenen prou amb asfixiar el deute, sinó que ara volen carn de polític i de govern. No seria d’estranyar que a Portugal i a Espanya també veiéssim caure, abans del que ens imaginem, els nous governs per aquesta tendència antidemocràtica de substituir-los per tecnòcrates, que segueixin al peu de la lletra les exigències dels mercats.

La crisi ja no només és econòmica, sinó també política i en aquest àmbit la llista de víctimes pot ser molt ample. I més tenint en compte la manca de valentia que tant s’ha trobat a faltar en aquesta campanya, abans i després, per dir les coses realment com són i per anunciar decisions que han d’anar més enllà d’unes retallades socials i, que sobretot, haurien d’afectar al món financer, inclosos els bancs. El marge per seguint-nos fent por amb la possibilitat de sortir de l’Euro i d’un ensorrament dels bancs, aviat deixarà de fer efecte en aquells que ja ho han perdut tot o estant a punt de perdre-ho i, aleshores, potser, veurem altres camins i posarem sobre la taula paraules que ara sembla que costin de dir: nacionalitzacions, supressió d’administracions, prohibicions de certes pràctiques financeres, persecució del frau fiscal....De coses per fer hi ha moltes, però es més fàcil fer feliços els mercats amb retallades absurdes.

La única avantatja d’aquestes eleccions és que quan més aviat el PP entri al govern, potser, més aviat sortirà.

Deslleialtat

Posar preu a la deslleialtat institucional permet veure la seva dimensió. Nova columna al Diari de Girona

Oportunitats

Amb la marxa enrere de Ryanair també s'obre noves oportunitats. Nova columna al Diari de Girona

Allò que no veuen les enquestes

De nou ens bombardejaran amb un allau d’enquestes a l’entorn dels possibles resultats de les eleccions municipals i, especialment, a les grans ciutats. Però, cap d’aquestes enquestes te en compte la realitat de la política local al nostre país, i és el fet que a l’endemà de les eleccions caldran pactes per governar i, aquests pactes no sempre donen la raó a les enquestes. Avui, el resultat electoral te poc a veure amb el govern que s’acaba formant, perquè ni tant sols la victòria és garantia de govern. Només cal fer una ullada a la majoria de pobles i ciutats, on els pactes han establert lògiques que estan molt lluny de la lògica electoral, possibilitant acords bipartits, tripartits, quadripartits i de tants partits com l’aritmètica ha permès, deixant sovint a la cuneta a aquell que havia obtingut més vots que els altres.

Les diferents formacions polítiques encara s’aferren a les enquestes com a eina per visualitzar el seu futur i no tenen en compte les possibilitats de sumar que s’obren per a la resta de formacions, encara que ni tant sols siguin la segona força política. L’actual llei electoral permet burlar la decisió dels ciutadans i fins i tot donar l’alcaldia a la candidatura menys votada. Una realitat cada vegada més estesa, fruit de la progressiva desaparició de majories absolutes, com a resultat de la segmentació del vot.

Aleshores, de poc serveixen les enquestes quan el que compte és l’endemà.

No s'hi val

Aquesta setmana dedico la columna del Diari de Girona a una reflexió sobre com, de vegades, les retallades pressupostaries, segueixen criteris que no tenen en compte les necessitats i a la realitat dels ciutadans