La crisi que comença

Si algú no s’ha adonat, sembla que ens comencem a sentir còmodes en aquest estat permanent de crisi en el qual ens hem instal·lat. Una crisi que gira exclusivament a l’entorn de la política, de l’economia i de les institucions. De la política no se si val la pena parlar-ne tenint en compte el grau de barroerrisme que aquesta esta assolint, amb els personatges de la cort valenciana en primer terme i els de la cort catalana en segon terme (de Camps a Millet i tot el que hi ha al darrera) . Incloc Millet a la carpeta de la política tenint en compte les seves relacions amb els partits catalans i la relaxació que els nostres representants públics han tingut en aquest tema.
De les institucions, immerses també en picabaralles constants, hom no pot entendre aquesta paràlisi que les afecta de manera continuada, probablement contaminades pel virus del baix nivell dels polítics d’aquest país.
I de l’economia, aquesta ja es de vergonya quan es mantenen els llarguíssims beneficis de la banca mentre ens segueixen explicant que la seva salvació només es possible si seguim injectant diner públic a cabassos.
Amb aquesta imatge global com a marc de fons, hom no pot creure altra cosa que aquesta crisi tot just acaba de començar. I aquí no val aquell principi que diu “només hi ha dos tipus de crisi, les que maten i les que engreixen”. En aquest cas, però, el problema es que ja s’entreveu que uns seguiran engreixant-se i els altres seguiran morint i així la crisi només es per uns i no per aquells que l’alimenten continuadament. Una pena.