Brots verds

El periodisme està passant una de les etapes més fosques de la seva llarga història. Avui, els periodistes no sabem on està el nord de la nostra professió perquè no sabem com encaixar en un mon canviant i en constant evolució i, on molts altres, assumeixen el paper fins ara reservat a la figura del periodista.
Aquesta situació es visualitza dia a dia, d’una banda, amb l’estandardització massiva de la informació, d’altra, amb el paper cada vegada més protagonista i, sovint barroer, dels gabinets de comunicació, especialment els institucionals i els polítics, que s’aprofiten de les febleses actuals de la professió, però també amb un estancament del model, amb editors que ja no son editors, amb mitjans que s’han convertit en drogodependents de les subvencions públiques o privades i, amb professionals acomodats que han perdut qualsevol indici d’instint periodístic.
Però, malgrat tot, aquests darrers dies i dins la grisor generalitzada, es comencen a visualitzar brots verds. Un exemple es la dura critica de Milagros Pérez Oliva a El País de diumenge passat, (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Politicos/aman/periodistas/elpepiopi/20091018elpepiopi_5/Tes?print=1) posant de manifest l’abús que alguns polítics fan dels periodistes que els segueixen i l’abús que aquests permeten sense obrir boca. Pérez Oliva recorda els principis bàsics del periodisme, per si de cas algú se n’havia oblidat.
Un altra exemple que fa mantenir l’esperança és el tracte informatiu que va donar El Periódico al pacte d’infraestructures de Catalunya, sortint-ne dels canons estandarditzats, va publicar una informació absolutament practica basada en com quatre ciutadans millorarien les seves condicions de vida si es duia a terme l’esmenta’t pacte (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=653775&idseccio_PK=1021.
I per últim, aquesta setmana llegeixo que The Guardian ha publicat un anunci en el qual buscava corresponsals que fossin bloggers per algunes poblacions britàniques.
Són només detalls que fan pensar que quelcom està canviant, que hi ha possibilitats de sortir del forat, que és bo que una periodista denuncií el trist paper dels periodistes i de les fonts d’informació, que un mitjà hi posi imaginació per tractar de manera diferent una informació i que un altre mitjà entengui que pot haver convivència entre les noves tecnologies i el periodisme de carrer. I és igual que no tothom prengui el mateix camí. Allò que es important es sortir del forat i, si m’ho permeten, jo crec que l’únic camí es aquell que retorni al periodista el seu paper d’observador, de transmissor i de crític, sense intermediaris que li facin la feina.