Dejavurrs, el cercle viciós de la informació

M’he permès la llicència d’encapçalar aquests post amb una paraula mig inventada per José Antonio Donaire, “dejavurrs” que ell defineix com un neologisme que significa “escoltar, llegir o veure una informació, un comentari, una novetat de la qual ja tenies coneixement per mitjà de les diferents xarxes socials o pel teu lector de RSS”, fent alhora una evolució del DÉJÀ VU, “expressió en francès que significa «ja vist» i descriu l'experiència de sentir que s'ha estat testimoni o s'ha experimentat prèviament una situació que es presenta com a nova”.


La ironia d’en Donaire ens obre la porta a una reflexió molt més profunda. No es tracta només de tenir la percepció què la notícia del diari, de la televisió o de la ràdio ja l’hem escoltat, llegit o vist abans a qualsevol dels canals de comunicació que ens ofereix la xarxa i les noves tecnologies, sinó que estem davant una realitat cada vegada més estesa i que en alguns països, com els Estats Units, ja representa percentatges del vuitanta per cent: és a dir, què un vuitanta per cent de les informacions publicades o difoses pels mitjans tradicionals tenien el seu origen a la xarxa. Estem, per tant, davant un cercle viciós de la informació.

Allò que a Internet es comenta, es diu o és difon, tard o d’hora acaba sent noticia oficial de diaris, ràdios o televisions, independentment de si era una notícia de debò, contrastada i elaborada seguint els canons de l’ètica periodística, per no citar els centenars d’espais i de seccions dels mitjans que es dediquen diàriament a comentar l’actualitat, l’opinió i els comentaris de la xarxa.

Internet s’ha convertit ja en la principal font d’informació però també en el destí d’aquesta informació una vegada ha fet tot el seu cicle, amb la qual cosa aquest tipus de continguts perduren en el temps i apareixen i reapareixen com a novetats, com a primícies i fins i tot com a confidencials, quan varen sorgir a la xarxa, varen ser reproduïts per tots els seus canals, varen ser difosos per la resta de mitjans i tornen a Internet amb el segell de qualitat i de veracitat que suposadament li atorguen aquests mateixos mitjans.

Aleshores, cal preguntar-se on està el valor afegit si ningú no el posa, i ens limitem a viure i reviure un dejavurr permanent com si fossim Bill Murray. Jo , m’afegeixo a la proposta d’en Donaire per fer oficial el neologisme, malgrat que aquest vagi en contra de la qualitat informativa.